Dos dies d'esdeveniments literaris

Porte un cap de setmana llarg i intens, i encara no s’ha acabat.
Dijous es lliuraven els XI Premis Literaris Ciutat de Torrent, dels quals formava part del jurat en dos modalitats: el de poesia, que fou declarat desert –doblement sucós per a la pròxima convocatòria- i el de narrativa, on Ivan Carbonell i Joan Pla, guanyador i finalista respectivament, foren guardonats entre un pomell d’excel·lents novel·les.

Ahir divendres els esdeveniments eren per partida doble, tots dos dintre dels actes celebrats en els XXXVIII Premis Octubre.
De vesprada vaig assistir a la Taula Redona de l’AELC: “L’experiència digital” amb els escriptors Manel Alonso, Toni Cucarella i Joan Navarro, moderats per Xavier Aliaga.

Sense que hom tinguérem una noció global que ens quadrara el paradigma de les noves –o no tan noves per als més joves- tecnologies s’acarà la situació des de diversos punts de vista, cadascú pessigant-la des de la seva experiència.
Diversos i interessants foren alguns conceptes tractats tant pels ponents com pel públic; el blog com a mitjà democràtic, la literatura digital i la literatura digitalitzada, els drets d’autor en la literatura digital, màquines expenedores de llibres, el llibre digital, experiències europees, immediatesa i lleugeresa del post...
Un públic participatiu i ple d’escriptors de tots els Països Catalans es repartia per la sala del Centre Octubre de València. El company Sebastià Bennassar i Llobera va ser un dels més participatius.
Ja de nit, quasi a hora de bruixes els Octubre havien organitzat un Recital Poètic a ca Revolta, al cor del barri del Carme: Maria Fullana, Eusebi Morales, Christelle Enguix i Francesc Mompó.

Un Ca Revolta ple a gom ens acollí en una nit màgica on quatre registres i quatre tons distints aconseguiren una atmosfera de calidesa entre els assistents. Durant més d’una hora la poesia senyorejà la nit.

Una vegada acabat el recital, uns quants de nosaltres, la rematàrem al mític Café Lisboa. Ps. I aquesta nit, el lliurament dels XXXVIII Premis Octubre.

FANG I FOC

Fang i foc de terra maresa,
pols burlada del camí,
oferida blana, com la voluntat d'una vestal,
als balbs dits de l'orfebre.
Nascuda múltiple com les meves germanes,
ales de temps m'acaronaren,
pa tou,
mans tendres per vestir-me mil vegades.
I ara romanc, nua en la nuesa,
ni vel ni gonella,
tornant a la pols del camí.
Ella ja havia nascut abans,
vida gegantina a les terres d'Àfrica,
negra mà i clau d'ivori
per a un naixement patrici.

ELS TITELLES

Ells ho tenien clar des del primer moment. Fins i tot hom podria dir que n'estaven contents. A mesura que l'hàbil mà i la freda tisora anava extraient-ne els patrons, ells anaven prenent consciència del seu naixement. Serien alguna cosa, per fi serien alguna cosa. I un dia es veieren enfundant les somniadores mans dels artistes, i somrigueren. Sí, havien nascut titelles i emplenarien els rostres de somriures, d'ingènues preocupacions, de blaves pors, de llargues aventures, i sempre sempre d'il·lusions.
Però un dia els nens, els nins, els xiquets, els nois i els al·lots deixaren d'assistir al teatre dels somnis i els titelles hagueren de refugiar-se darrere del cristall per veure'ns.
Ara els toca a ells gaudir del gran espectacle de titelles.

Pep Gimeno, Botifarra, al Gran Teatre de Xàtiva

En un teatre a rebentar de personal, presentava ahir per segona vegada en dos dies el nou disc: Te’n cantaré més de mil. Des del mateix moment que Frechina obrí l’acte que començàrem a gaudir de la veu de la terra en la gola d’un grandíssim Botifarra. Aquest cantaor de Xàtiva té l’encís d’agradar a tot tipus de gent, des dels més joves fins a la gent més major que veu en ell la memòria d’un poble que es nega a desaparéixer, i el Botifarra la pessiga per la cultura popular i ens la retorna feta cançó de sempre. Arribàrem al teatre i, després de saludar un grapat d’amics, ocupàrem la localitat que havíem tret, i vés per on era la mateixa que la nit anterior havia acollit al senyor batlle de Xàtiva –aquell que deia que als professors que deien aleshores i gairebé calia rematar-los, se’n recorden?–. No sé què feia el sinyo Rus en un acte com aquest en què no tenia res a veure. Que la gent del seu poble li fera la foto? Bé, ja s’ho farà.
Com deia, un Botifarra incommensurable i acompanyat per una bona colla de músics, a més dels habituals –Miquel Gil, Obrint Pas, Cantaors de diversos indrets del País Valencià com Jorge Cobos i Jacint Hernàndez, també amb la veu de la gran Lola amb una deliciosa cançó de bressol, l’orquestra de músics, amb tots ells anà, entre explicació i explicació, entre refranys i dites, esfilagarsant tot el ventall de cançons del nou disc com "Les Folies", "Romanç de les jugadores del burro", "l’Havanera Tita", "Bressol", "la Despertà" o "Romanç de Senyera”, i alguna del vell –Si em pose a cantar cançons–. Amb ells, una parella de ballaors dramatitzaren algunes cançons donant-los una plasticitat envejable. Diversos foren els moments en què féu embogir d’aplaudiments i d’ovacions –sense necessitat de sacrificar cap ovis com feien els romans; solament les necessàries metafòricament parlant–, però jo en destacaria un parell: Quan des de l’escenari començà a descendir el fill de puta del Borbó Felip V cap per avall–no hem d’oblidar que fou ell qui manà encendre Xàtiva amb els defensors dins; per això es diuen socarrats–, i un penó a l’altre costat amb la quadribarrada. El públic s’hi deixà el palmell de les mans al teatre. L’altre fou quan cantà la Malaguenya, aquella que en una de les cobles diu: Sóc del cor de la Costera/ del poble dels socarrats/ allà on renaixen les cendres/ del meu País Valencià.
He destacat aquests dos moments, però la vetlada fou un permanent estat d’aplaudiments pur. Qui puga veure alguna vegada el Botifarra que no se’l perda; i qui es compre el disc estarà comprant un poc de la cultura popular d’aquestes dissortades terres tan maltractades pels seus governants. També tindrà a les seves mans la il·lustració que el pintor Jordi Albinyana (en la fotografia) realitzà exprés per a aquest disc.

Quan acabà l’acte encara tinguérem temps uns quants de fer petar la xarrada amb el mateix Botifarra en un local de l’Albereda de Xàtiva.

MUSIQUETES DE LA BRESSOLA A L’AUDITORI DE BARCELONA

Un moment de l'actuació

Acabe de fer-me un bon entrepà de quilòmetres; el companatge s’ho valia.
Anit vaig estar a l’Auditori de Barcelona gaudint de la musiqueta dels nins de la Catalunya nord, del sostre de casa. Aquest estiu, ran de la presentació d’una novel·la meva a l’UCE de Prada em convidaren a estar anit en aquest acte per recolzar la meravellosa tasca que hi estan fent una gent que començà el 1976 en un baix a Perpinyà contra tot un Estat centralista francés i que actualment compta amb més de 700 alumnes des de la bressola fins a tercer de secundària. Allà en aquelles terres, als peus del Canigó, on fa més de mil anys va nàixer el català i que en el segle XVII ens foren furtades i segrestades gràcies als estats espanyol i francés, hi ha tot un moviment que lluita perquè cap dels germans del sud, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els deixe de banda. Ells són, sense cap mena d’exclusió, origen i part fonamental de la gran nació catalana.
Bé, anit, com deia, em vaig deixar engronsar per la musiqueta d’aquests nins, magníficament dirigits pels seus professors i per un grup musical que portava la veu animadora.

Amb el cantant i animador Ramonet del grup Mr Sequah

No faltaren tampoc els parlaments d’aquella gent històrica –Enric Larreula, Miquel Mayol, Joan Pere Le Bihan, etc.– que 33 anys després encara ens encoratjaven a tots perquè continuàrem treballant per la unitat i perquè mai no perdem el nord.

Amb Joan Pere Le Bihan, Toni Teruel, Carmina Naval i Ricard Gené

Tot un goig! Aquesta matinada m’he emportat cap al meu País Valencià l’estima, el record i els uendos de tots els meus avantpassats, així com les tonadetes d’unes veus jovenívoles, de les veus del futur.
Ps. Podeu descarregar de forma gratuïta i legal totes les cançons a: http://www.musiquetes.cat/. Salut i Terra.

Recital Poètic a Ca Revolta

Entre les conferències i activitats organitzades amb motiu dels XXXVIII Premis Octubre figuren aquestes dos programades per al divendres 30:

• 17:00h al Centre Octubre. Taula redona: L'experiència digital, amb Manel Alonso, Toni Cucarella i Joan Navarro. Modera Xavier Aliaga.
• 23:00h a Ca Revolta. Recital de poesia amb Christelle Enguix, Maria Fullana, Eusebi Morales i Francesc Mompó, un servidor.

Tot seguit deixe una mostra de poemes que llegiré eixe dia:

Cançó de bressol: Manel Alonso i Vicent Penya

Els amics Manel Alonso i Vicent Penya m'envien aquesta cançó de bressol, text de Manel i arranjaments de Vicent, d'un to proper i encisador.

HOMENATGE ALS PARES DEL PRIMER APLEC DEL PAÍS VALENCIÀ A LLÍRIA

Avui feia 50 anys que un grup de joves: Lluís Alpera, Vicent Arlandis, Antoni Bargues, Empar Bargues, Alfons Bonafont, Eliseu Climent, Josep Lluís Codonyer, Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Enriqueta Matalí, Àngel Sàez, Enric Tàrrega, Ferran Zurriaga... fins a 80, segons paraules d’Enric Tàrrega, es reuniren al parc de sant Vicent de Llíria i encetaren el que amb el temps es coneix com l’Aplec del País Valencià. La gent del Casal Jaume I de Llíria, recolzats per l’Assemblea de Joves del Camp de Túria i per l’Institut d’Estudis del Camp de Túria han organitzat un emotiu homenatge a aquells joves que l’any 1960, jugant-se fins i tot la presó, com ocorregué amb algun d’ells –Francesc Codonyer– s’hi reuniren per reivindicar les llibertats nacionals. Avui, un grupet d’ells ha pogut acudir a rebre el calor de tots els presents i un socarrat amb la quadribarrada amb uns versos de Martí i Pol. En nom de tots els que hi foren, primer Eliseu Climent i després Enric Tàrrega han fet uns parlaments per recordar-nos com anà aquella primera vegada; tres foren les variables de les quals bàsicament partiren: el llibre Nosaltres els valencians, de Fuster; la cançó Diguem no de Raimon; i el poema Assumiràs la veu d'un poble, d'Estellés. I plens de vigoria encara han continuat reivindicant la lluita permanent per les llibertats nacionals del País Valencià dins del marc dels Països Catalans.

Al so de la dolçaina i del tabal s'ha interpretat la muixeranga per a tots els assistents.

Acte seguit han actuat el grup Dani Miquel + Dos. Una parell de magnífiques paelles –en grandària i en sabor– ens han donat de menjar a vora dues-centes persones.Amb el gust del café a la boca hem assaborit les cançons de Titot acompanyat de David Rossell.

ESCRIPTORS AL CASAL: ISABEL ROBLES I JAUME PÉREZ MONTANER

Ahir, divendres 16 d’octubre, al Casal Jaume I de Catarroja ens regalaren una primícia: Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner feren per primera vegada una lectura conjunta dels seus poemes. Ells, conforme ens confessaren, ja n’havien fet una altra a l’estranger de fora d’unes traduccions d’E.E. Cummings. El local que gestiona Raimon Guillén arrecerà càlidament un parell de dotzenes d’assistents, entre ells molta gent notable de les lletres catalanes al País Valencià, que ens deixàrem acaronar per un recital encisador. El maridatge poètic, i de l’altre, d’Isabel i de Jaume ens oferí la calidesa de les seves veus, la profunditat i bellesa dels seus versos, l’amabilitat de la seva bonhomia i un grapat de gestos de complicitat. Isabel llegí peces del poemari L’espiral, d’El llibre dels Adéus i alguns poemes esparsos encara inèdits. Jaume, per la seva banda, llegí poemes de Solatge, i d’altres inèdits, entre ells estava el que va fer per a l’Anguila Literària –ja publicat en aquest blog.Després uns quants de nosaltres, amb els dos poetes, rematàrem la nit en un restaurant canari (Arepera) de la localitat en amical conversa.

Anguila literària: cloenda

Bé, ja hem acabat, ja hem publicat totes les composicions que féreu com a homenatge a l’all-i-pebre.
Tot començà amb una xerrada amb Ramon Guillem com a nadiu de Catarroja, el bressol del plat homenatjat. Com que l’element principal de la menja és un animal que dóna molt de joc i molts dels comboiats era gent de lletres, se’m va acudir que per a passar millor l’estona havíem de fer una composició literària en què l’esvarós animalet fóra el centre d’atenció. La cosa s’enfocà quasi que més de broma que de veres. Tanmateix, cadascun dels participants era lliure de fer-la com més li plaguera, faltaria més. I de fet n’hi hagueren de tots els colors i a la comunitat de pescador del port de Catarroja ens ho passàrem d’allò més bé llegint-les. N’hem vist de molt serioses i amb gran volada literària, i de més alegres imitant el tarannà festívol que la cultureta valenciana ha fet bandera des del segle XV, que en vinga a mi al cap ara.
Com a un dels màxims comboiants de l’esdeveniment em faig el primer responsable de tot allò que no eixira bé. I per descomptat, l’èxit del sarau fou gràcies a tot el vostre afany i saber fer en totes i cadascuna de les composicions; on la diversitat s’encarregà d’ajudar l’aire festívol a l’Anguila literària.
Vull agrair especialment a la meva companya Mercè Climent el saber fer que ha tingut penjant les col·laboracions d’una manera tan digna; jo no ho haguera sabut fer.
Així mateix, a tots aquells que us hàgeu abocat per aquesta finestra i hàgeu seguit part de les composicions, també moltes gràcies. Sé, i és absolutament normal, que unes us hauran agradat més que d’altres, tant per la seva qualitat com pels vostres interessos alhora de llegir-les.Doncs això, moltíssimes gràcies a tots els participants i a tots aquells que hi hàgeu vingut per fer-ne un tast.

Anguila literària: Everi Volero (Homenatge a Álvaro de Campos)

La línia màgica entre el museu de Dalí i el museu del joguet

(Per al 130è joc literari de Tibau)


A Figueres ocorren coses inexplicables. Té dos centres des d'on s'emeten les ones adients, aquelles que encaixen la xifra exacta, perquè s'òbriga la porta. Fa temps que alguns escriptors la recorren fins a l'exasperació només per poder fer-hi encara que siga una miradeta. Porta enllà es troba tot. No se sap ben bé en quin lloc es pot obrir. Alguns pidolaires de la zona parlen, entre fam i vi, de diversos quadres de Dalí on els animals tenen molt que dir; alguns passavolants han comentat, després d'abandonar el museu del joguet, que hi ha nines que els han sussurrat coses estranyes. I, des de fa un temps, hi ha qui diu que mentre sonen les dotze campanades de mitjanit, si hom para l'orella als arbres de la zona, se senten converses entre els ocells que hi fan jóc.
Un amant furtiu que es va asseure a fer una cigarreta per espaiar el temps mentre el marit enganyat marxava a fer de forner, conta que escoltà una breu conversa entre dos ocells sense arribar a identificar-hi l'espècie.
Un li deia a l'altre:
-Jo que tu em tintaria les plomes. M'han contat que t'estan buscant.
-És que el vert senta tan bé.

Anguila literària: Jaume Pérez Montaner

Anguila literària: Toni Teruel

El dia de la "raça"

http://img38.imageshack.us/img38/9038/imperiumfail.gif

Fusant per la xarxa he trobat aquesta imatge al blog de Jordi Gomara (El quadern de bitàcola) i que reproduesc en el dia de la "raça". Cliqueu sobre el mapa.

Anguila literària: Toni Contelles i Beatriu Palmero

Anguila literària: Maria Carme Arnau

Anguila literària: Sento Beguer

Anguila literària: Sergi Pitarch

HOMENOTS: PEP GIMENO, BOTIFARRA

Al raval de la juderia de Xàtiva veié la llum fa una quarantena llarga d’anys Pep Gimeno, Botifarra; fill, nét i besnét de Botifarra. I ja en fa molts que es dedica a la cançó tradicional. Arreplegà romanços i cantineles de familiars, amics, coneguts, saludats i presentats, i les cantà. Formà part d’alguns grups com Sarau (la llosa de Ranes) i col·labora en grups de danses (Canyamars de Canals, Escola de Danses de Xàtiva, el grup de Danses d’Alcoi, el Rótova, el de la Llosa, el de Cocentaina, el d’Alzira, Carlet, amb un grup de l’Olleria (Ball a banda) amb qui fa cançons de folk.
Ha publicat el disc Si em pose a cantar cançons el 2006 i al mes d’octubre eixirà Te’n cantaré més de 1000, CD il·lustrat pel pintor JAM (Jordi Albinyana).
La meva relació amb Pep Gimeno “Botifarra” ha estat fins ara bastant transversal. Més enllà d’assistir a actuacions seves per diversos indrets del País, també he tingut l’ocasió de gaudir de la seva companyia i compartir taula, xerrades i música en petit comitè. No debades tenim amics comuns que m’ha permès aquestes trobades. Mai no els agrairé prou haver-me’n facilitat la coneixença. Tot i que ja li havia escoltat unes quantes cançons enregistrades en aparells personals, la primera vegada que el vaig oir i escoltar en directe m’hi va prendre incondicionalmet: sóc allò que se’n denomina un seguidor. Escoltar el Botifarra és escoltar la veu de la terra. Per a la gent que ja tenim alguns anyets i un bon pòsit de records és com si totes les vivències que has arrossegat amb tu des que tens memòria hagueren passat per una espècies de màquina que les haguera pastat i s’hagueren convertit en veu a la gola de Pep Gimeno. No és solament els petits romanços que poden contar les cançons, que també, la cosa va més enllà; és el timbre, el to, la modulació, la potència, la prosòdia, un nosequè que fa que evoque immediatament tota la meva cultura en el sentit més ample.
Si a tot l’anterior li afegim una disponibilitat permanent, un grau d’assequibilitat i senzillesa que espere que no perda mai, i un to melodiós que fa que tingues la sensació que el coneixes de tota la vida, és aleshores que és mereixedor sense cap mena de dubtes d’aquest petit homenatge.A tu, Pep Gimeno, Botifarra, socarrat xativí ben parit, aquest HOMENOT.

EL CAGANER GEMINAT

Hola, disculpeu que no m'alce, però és que encara no l'he amollada del tot. Que què faig ací sol? Que per què no em vaig unir a la rebel·lió dels caganers? Doncs perquè ja no em volen amb ells. No em vol ningú. Jo no em feia amb ningú, tot el temps els dedicava a fer ballar la trompa i em quedava sol. Volia que tots m'admiraren, que observaren com era capaç de ballar-la millor que ningú i que m'aplaudiren. M'agradaven tant els aplaudiments! Però clar, encara que no m'agrada ser-ho, jo sóc un caganer i no faig bé ni una cosa ni l'altra. I em vaig tornar maliciós. No podia soportar que els caganers foren feliços i em dedicava a criticar-los la posa sense veure que la meva era molt pitjor. Esperava que aquells a qui ballava la trompa m'ho recompensarien i em donarien un teatre per a mi sol. Allí tots lloarien el meu art. Jo m'havia il·lustrat molt, m'havia il·luminat a mi mateix; totes les llums de la ela geminada m'havien il·lusionat. Ara l'odie. Odie la ela geminada. Odie el caganer perquè és català. M'odie per ser català. Però no puc deixar de cagar i de portar el "mondongo" enganxat al cul. I a sobre, els altres m'han engabiat.

Anguila literària: Ramon Guillem

Anguila literària: Xavier Aliaga

Xavi Sarrià, l'home entre Obrint Pas i Històries del paradís

Anit, 2 d'octubre, al local de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet (el Califat de Benimaclet des de la meva memòria universitària quan hi vaig viure), Xavi Sarrià presentà en un sopar de faixa, o de cacau i tramús, segons la zona, la seva òpera prima: Històries del paradís.

Un dels membres de l'associació -professor de llengua i literatura catalana a la ciutat de València- féu una introducció exhaustiva d'alguna de les històries que s'hi narren. Després, el periodista i amic de l'autor Antoni Rubió féu una semblança del Xavi Sarrià escriptor on no pogué faltar el diàleg inevitable entre el Xavi Sarrià autor i el Xavi Sarrià cantant del ja mític grup Obrint Pas. Després, fou l'escriptora Gemma Pasqual qui arredoní la presentació valorant la qualitat de l'obra.

Xavi Sarrià, amb un to proper als assistents ens féu uns quants cèntims sobre la manera com anaren sortint-li els diversos contes de l'obra i la difícil tasca de compaginar-ho amb el rol de ser el cantant d'un grup de rock.

En el ric debat posterior entre els assistents no s'estigué d'analitzar en quina mesura el fet de ser un personatge famós en altres àmbits pesara perquè se'l poguera qualificar negativament d'escriptor mediàtic.

És una òpera prima, té la dignitat suficient per a estar en el mercat; el temps dirà què li han preparat els déus al Parnàs a Xavi Sarrià com a escriptor.

PS. Dins d'una ciutat on el revol permanent de gavines no deixa veure el sol, anit, Benimaclet fou, com en tantes altres ocasions, una illa de llum i de cultura sense que cap gavinot ens fera traure estrofes de la partitura.

L'osito Marquina

Permeteu que em presente; sóc l'osito Marquina. Que per què em dic així? No ho sé, no m'ho digueren; recordeu que sóc de peluix. Tinc problemes lingüístics. Sí, sí, encara que tinga vora un segle d'existència. Abans ja tenia problemes amb la llengua. Vaja, amb la llengua parlada, no us aneu a pensar. Tot i que de l'altra... ai si jo en parlara. El que passa és que és una cosa que va quedar en la psicologia del meu amo. O fou millor així, creieu-me. Bé, us conte. Sóc una joguina i vaig ser regalada a Salvador. Aquell noiet era una miqueta raret. Segurament havia de passar per les seves rareses perquè després esdevinguera un gran artista. Salvador acabà sent els gran Salvador Dalí.
Com us deia al principi, els meus problemes de llengua sorgiren quan començà a sovintejar la casa pairal un amic de Salvador. Aquell noi venia de molt lluny, del sud i parlava estrany. Salvador sempre conversava amb mi en català, però quan venia l'amic, Federico li deien, passava a parlar-me com ell. Això sí, amb un accent més nostrat, més mascle.
Aquest Federico era una persona molt ben educada. Era delicat per a tot i per a tots. Jugava el piano i escrivia versos i obres de teatre, i feia que Salavador repetira passatges en la seva llengua. I quan els eixia bé, s'abraçaven i m'abraçaven. I quan se'n tornava al seu sud, a Granada, o anava a Madrid, de vegades escrivia coses per a mi. Per a l'osito Marquina, posava; de Federico Garcia Lorca, firmava. Amb els anys em digueren que havia acabat malament, però no volgueren dir-me què li havia passat. Solament recorde que Salvador, tan gran com era, plorava i m'abraçava.
Bé, allò fou una altra història. Ara estic ací i només parle català. De vegades els recorde, a Salvador i a Federico, i em ve al cap aquella llengua sudenca.

Anguila literària: Marina Guillén

Anguila literària: Lluís Roda