BON ANY NOU 2010

ELS DEMOCRATÍSSIMS ESTATS ESPANYOL I FRANCÉS

Un bon amic m'acaba de passar aquest vídeo que no he pogut estar-me de compartir-lo amb tots vosaltres. És una impagable síntesi de com són de democràtics i tolerants els estats espanyol i francés amb les cultures que tenen sota la sola. Paga la pena dedicar-hi uns minutets.

Salut i Terra

L'ALCÚDIA: INNOCENTS 5

Ahir, a l'Alcúdia (País Valencià), se celebrà el 5é festival INNOCENT organitzat per Dani Miquel i Toni de l'Hostal. Per a vergonya d'autoritats i mitjans de comunicació públics (Canal 9) i al marge de qualsevol orientació oficial congregà una gran quantitat de músics valencians en el teatre La Clau (Els baixos d'una casa de poble a l'Alcúdia).

Vora quatre hores de música i algun poema recitat per l'autor (Toni Espí i Elies Barberà) emplenaren la vesprada i la sala fins a la porta del carrer. Després, rematàrem part de la nit anant-nos-en de sopar un bon grapat dels participants.

Una vegada més, i des de la iniciativa civil, aquest País Valencià nostre demostra estar ben viu per molt que els pese a aquell que fan ingents esforços per aplanar-lo en la mediocritat i fer d'ell el feliç Levante Espanyol.

Ah, els artistes actuaren debades i el públic tenia franca l'entrada.

No vaig portar la càmera i vaig fer les fotografies amb el mòbil. Pregue disculpes, però més val això que res (que haguera anat Canal 9 que era la seva obligació).

Ps. Tot l'ocellam de l'Alcúdia, gelós per haver-se vist envaït per un cant distint al seu, va prendre revenja sobre el meu cotxe (veure l'última foto).

3a PISTA BLOCAIRE INVISIBLE

3a pista: És dona. I afig encara una paraula clau: psicodrama.

2a pista Blocaire Invisible

2a pista: A la persona que és el meu blocaire invisible li agrada la literatura i sol tenir molts comentaris als posts.

PISTA 1a

1a pista: És una persona més jove que jo i amb moltes ganes de viure.

Acabe de tornar a casa i com que feia uns dies que no penjava res, us oferesc aquest sonet de J V Foix. Vaja, pense que pot donar peu a fer-hi una bona reflexió.


No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.

Ps. No té res a veure, però on és el meu blocaire invisible?

SOBRE MAHALTA

Detall de com ho tenia tot

Fa uns dies, al blog de Joana, El bosc dels somnis, s'encetà una amable discussió sobre la identitat de la Mahalta de Màrius Torres, on jo contradia un poc el corrent oficial i recordava un escrit que havia publicat feia temps (abril del 95). Com que tenia la casa potes per amunt perquè m'estava fent una llibreria nova no trobava la revista on fou publicat (La Forest d'Arana). Ara ja sí, tot seguit reproduesc l'article.

TANKA AL CAP DE CREUS

Banyes el front
en unes aigües còmplices
margalló i roca
i reps noves llunyanes
en un eco salat.

RAMON GUILLEM GUANYA EL VICENT ANDRÉS ESTELLÉS DE BURJASSOT

D'esquerra a dreta: Francesc Mompó, Eusebi Morales i Ramon Guillem

Fa uns dies vaig rebre una telefonada. “No ho comentes encara, però m’acaben de comunicar que he guanyat el Vicent Andrés Estellés de Burjassot”. Açò m’ho deia l’amic Ramon Guillem, una de les millors veus literàries del País Valencià. No diré que l’alegria fóra la mateixa que si l’haguera guanyat jo, però quasi. No he llegit encara el poemari Abisme i Ocell, tot i que va dir que me’n faria dos o tres cèntims, però no tinc cap dubte que serà un meravellós regal per als amants de la poesia. Però això no és tot, continue buscant sobre la notícia i trobe que el IV premi Narrativa Científica de la Universitat de València Estudi General el guanyà un altre amic, l’ontinyentí Joan Torró, amb l’obra Pluja de mar. Tindré doble motiu per assistir a l’acte de lliurament de premis i, a algun acte més prosaic on ho arruixem amb algun gintònic. Felicitats a tots dos.
Ja que no tinc cap poema del llibre guanyador, us reproduesc una prosa poètica de Maregassa, Ed. Proa 2002

Aqua alta

Més enllà de la plaça de Sant Marc l’ombra del llac assetja pels carrers. Aqua alta, diuen els nadius a eixa invasió silenciosa. Com el borró que s’acumula a sota el llit, cendra antiga, travessa la ciutat, lenta i inevitable, mentre els ulls tornen a mirar-s’ho, amb sorpresa renovada.

Aliens a aquest somni de l’aigua, lluny, esclaten a les cases de Burano els focs d’artifici de colors. I som nosaltres com l’acer del sol reflectit en les façanes, com el vent encés pel fred en la proa del vaporetto, com les ungles esmolades de l’aqua alta. Maregassa que tot ho nega, punyal de llum.

Tot seguit copie la notícia com ha eixit publicada al diari digital l’Informatiu.

El jurat del XI Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia, compost per Antoni Defez, guanyador de l'edició passada, Marc Granell i Josep Lluís Roig, ha proposat per unanimitat declarar guanyadora l'obra 'Abisme i Ocell', presentada per Ramón Guillem Alapont, i que li va a reportar a l'autor un premi de 18.000 euros. Els premis seran lliurats en un acte cultural el pròxim mes de març.
Guillem ha rebut nombrosos premis com l'Ausiàs March o el mateix Vicent Andrés Estellés en anteriors edicions, i premis atorgats per la crítica com el Premi Serra d'Or o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. La seva poesia ha estat traduïda al castellà, francès, gallec, euskera i xinès. L'autor, que és a més responsable de la biblioteca municipal de Catarroja, dirigeix actualment la col·lecció de poesia de l'editorial ‘Perifèric’ i ha estat inclòs, entre unes altres, en les antologies ‘Ésser del segle’ de David Castillo, ‘Camp de minis’ de Francesc Calafat, i ‘Quinze poetes valencians del segle XX’ de Ferran Carbó.

NOU ARTICLE: ISETA

No poques vegades, recorde, en entrar a la casa pairal de xicotet i fer algun gest que em delatara, ma mare em preguntava: "I quina iseta has fet ara?"

En l'article d'aquesta setmana, titulat Iseta, parle d'aquesta paraula encara viva en algunes zones. Si us ve de gust només heu de fer un click ací.

HOMENOTS: CA LES SENYORETES

Hi ha un paratge paregut al Shangri-La de la novel·la de James Hilton (1933) i que portà al cinema Frank Capra (1937). Aquest lloc es troba als peus del Benicadell, al poble d’Otos (la Vall d’Albaida). Otos és un poblet d’uns 500 habitants on hi ha l’hotel rural Ca les Senyoretes.
Ca les Senyoretes és un casalot de finals del segle XIX que l’escriptor Joan Olivares i Assumpció Olivares, amb l’ajut de les filles adequaren per a la funció d’hotel rural.
Que per què un homenot a un hotel rural? Doncs perquè han sabut mantenir tot el casalot amb l’encís primigeni finisecular i li han afegit, sense transgressions, les comoditats necessàries per a la funció actual. Han deixat les mateixes amplíssimes habitacions amb el nom de cada senyoreta que les havia habitades, renunciant a multiplicar per dos el nombre d’elles; cosa que hagueren pogut fer perquè hi ha espai de sobra.
Ca les Senyoretes és homenot a més a més perquè Joan Olivares organitza pràcticament tots els mesos nits temàtiques en què, a banda d’assaborir les bones menges de la cuina d’Assumpció, van escriptors a presentar les seves obres i parlar-ne, cantants i grups musicals a fer acústics, especialistes en micologia on ofereixen tot un sopar a base de bolets, pilotaris, pintors, astròlegs...
Ca les Senyoretes mereix també ser homenot perquè és el centre d’on naix la ruta dels rellotges de sol que envaeix el poble. Rellotges generats per l’ingeni de Joan Olivares amb col·laboració d’altres artistes plàstics. Cal dir ací que Joan Olivares, a més de ser un magnífic escriptor, és també una de les màximes autoritats europees en rellotges de sol.
Ca les Senyoretes mereix ser homenot per la calidesa que t’envolta des del mateix moment que creues el llindar. Una calidesa personal que es complementa amb el gust que han tingut amb la decoració, i amb la meravellosa vista del Benicadell que s’aprecia des de la terrassa de l’hotel.
Ca les Senyoretes mereix ser homenot per la companyia que hi sols trobar sempre, i per la càlida i interessant xarrada que et puga fer l’amfitrió, ja siga per a parlar de rellotges, de lletres, o senzillament de la comarca.
Doncs sí, a Otos (la Vall d’Albaida) hi ha un Shangri-la que paga la pena de fer-hi pelegrinatge per gaudir-lo.

Ps. Allí se celebrarà la tardor de 2010 l'encontre gastronòmic d'escriptors: Els bolets literaris ( l'Anguila Literària de 2009 tindrà continuïtat a la Vall d'Albaida).

FURT AL TEMPS (i VI)

Vaig eixir amb la comanda feta i ens n'anàrem a la casa pairal. Chronos restituí la linialitat del seu reialme i Descartes s'encarregà que l'espai fóra el que havia de ser.
De tornada a ciutat passà per la mateixa revolta. Es preparà anímicament per si li tornava a ocòrrer. No féu cap falta que s'aferrara al volant, la direcció assistida féu que el vehicle s'adaptara graciosament a aquella serp d'asfalt. Somrigué. Mirà el rètol de comiat del seu poble. Cubistament repassà en uns segons el que li havia esdevingut. Tornà a somriure. Guardà aquell tresor que les sensacions li havien evocat a la sala de l'ànima i continuà ple de si.

FURT AL TEMPS (V)

Les veus, ara més clares, em deien que passara. No havia de tenir gens de por. Aquella entrada em duria a mi. Em va paréixer veure'ls en girar-me, veure'm, asseguts al davant. Lentament vaig empényer la porta. Es féu llum en la fosca. Vaig somriure. Encara degotava la sang per a fer pilotes. L'home estava especejant els conills per a la paella. En una vora de la sala hi havia els meus pares vellets, molt vellets. Em miraven i somreien. Fora, asseguts al sofà i a les cadires hi havia els meus pares joves, exhultants, plens de vida; i els meus germans i jo, xicotets, ens asséiem als seus costats. Tots em miraven i somreien. I jo sostenia el conill per les potes, al mig del corral, mentre ma mare, plena de diumenge, el sacrificava per a la paella i mon pare li posava una tija de gesmil als cabells.

FURT AL TEMPS (IV)

Però vaig preferir fer abans un colp d'ull per una de les finestres laterals. Vaig apartar els matolls del que una vegada havia estat un jardí i em vaig abocar al finestró. Només les aromes trencaven la foscúria. Res no s'hi podia ataüllar. Solament gesmil i marialluïsa disputant l'entrada del meu nas amb una sentor que cada vegada m'era més explícita. Sí, era de sang, de sang calenta. Ni tan sols podia dir de sang fresca. Era sang acabada de rajar. Ara n'estava segur.
El cervell em deia que pegara a fugir d'allí, però el cor el tenia tranquil. Tot i que no distingia bé les veus dels seients, tenien to de crida amatent, quasi que de bressola.

FURT AL TEMPS (III)

No sé en quin moment d'aquesta història vaig prendre les regnes del meu destí. No vaig ser jo qui va començar. M'hi va forçar alguna cosa.
És estrany com en certes circumstàncies exprems el temps i ets capaç de pensar en uns segons el que necessitaries una bona estona en un altre moment. A tot li pegava voltes mentre passava per davant dels seients. Volia tornar a oir veus que em digueren alguna cosa. No era valent, però no em veia amb ànims de deixar de fer el que feia. Calia anar fins a la fi. Saber què era tot allò. Vaig arribar al costat de les cadires. L'olor pareixia eixir de la casa. La porta no estava tancada...

FURT AL TEMPS (II)

Lentament m'hi vaig atansar. El balancí encara mantenia un lleu moviment, quasi imperceptible. Em vaig fixar que el sofà tenia el cuiro del seient acoflat, com si un parell de persones se n'hagueren acabat d'alçar. Una flaire silvestre de gesmil i de marialluïsa em buscava els narius, però també una sentor forta, com a ferro liquat, que m'esforçava a identificar, eixia de la casa. Em va semblar oir un xiuxiueig esmorteït, com de conversa desganada. Vaig recórrer unes passes...

ARA ÉS MÀ!

Per avui havia preparat un article on explicava el nom de la columna: La iseta. Però atès que diumenge 13 hi ha un test important a Catalunya l’he canviat per un altre titulat "Ara és mà".

Si voleu llegir-lo només heu de fer click en el títol.

ELEFANTURU

He estat tota l’eternitat esperant-ho. He rebut el joc dels infants i el dinar familiar. Tot ho he suportat estoicament. Res no he dit mai. Fins i tot m’he acoblat, granet a granet, a les corbes impossibles de les joves més sensuals que han passat per la platja. He sentit pujar-me la temperatura quan, bocaterrosa, m’han oferit pits i sexe. He compartit silent les confessions més agosarades i els testaments més fingits. Tot ho he aguantat sense cap protesta; ni les pilotades dels xiquets, ni la indecència dels gossos, ni tan sols he dit res quan les màquines m’han llaurat la pell per fer-hi neteja.

Ara, però, tot serà distint. Aigua i pala, espàtula i paciència, tot creació, ha vingut l’hora de la meva efímera naixença. Jo, l’elefanturu dels nous temps, trompa en alt, us salude.

138è joc literari proposat per Tibau

FURT AL TEMPS (I)

Fou en anar a girar la revolta de la carretera a l'eixida del poble. Se sentí impel·lit per una força que no va poder controlar. Agarrà fort el volant i va deixar que el cotxe es desviara i es parara davant d'aquella casa. Havia aparegut de sobte. Haguera jurat que un segon abans no hi era.

Tot i que finia el 2009, al davant se li acabava d'encetar la dècada dels seixanta del segle anterior.

Baixà del cotxe i...

Bateig en L'informatiu

Avui ha estat el bateig. Ha eixit la primera columna La iseta en L'informatiu. Si us abelleix fer-li una miradeta esteu convidats.

HERALD DE QUÈ?

Sol. Magnífic. Corona al cap i ales a l'esquena, t'has encimbellat. Dalt de tu, l'atzur, un cel net i amable; als teus peus, a males penes un punt de contacte amb la matèria sobre una teulada que t'enveja i es fa llança. Tu, trompeta als llavis i vent cansat al darrere, què anuncies?

DESPERTA PEDRA!

Impertèrrit has vist traspassar els segles,
silent has callat el mos en l'espera
que seny i somni onejara.
El temps t'ha pentinat pàtina honorable
i res no s'esdevé que desesperança;
tanmateix no sap el vent calent
que davall la pedra vella
dorm l'urpa ferotge i la mossegada.

LA XIQUETA DELS LLIBRES

Estava tot el temps sola mirant llibres. M'agradaven molt els llibres amb dibuixos i fotografies. Em passava les hores mortes mirant els animals que hi eixien. Sentia dir als meu pares que perdria la joventut amb tant de llibre. Un dia em van traure dels somnis i em vaig fer major, però una part de mi s'hi va quedar per a sempre. No havia perdut el temps, només havia perdut una dimensió.