Trobades d'Escoles en valencià (Marines) 10 maig 09

Ahir vaig assistir a l'última de les tres trobades d'escoles en valencià a què vaig ser convidat (la de Cocentaina). A cadascuna d'elles vull fer el seu post. Començaré per la primera, per la de Marines.

Vaja per davant el meu respecte i la meva admiració cap al moviment de les trobades de les escoles en valencià per tots els anys de lluita en favor de la nostra cultura. Hi hagué una gran participació; si no recorde malament unes 15.000 persones posava la premsa i done fe que hi havia moltíssima gent. Felicitats per la participació.

Com a part negativa diré que, pel que a mi respecta i també pel que fa a d'altres autors amb qui he coincidit, o que m'ho han comentat, no se'ns ha tingut en compte. Per cap lloc vaig trobar el meu nom com a assistent a la jornada; ni per cap altaveu tampoc no el vaig sentir. Pel que fa a la meva obra, solament hi havia l'última novel·la que havia publicat. En aquesta ocasió, quan vaig preguntar sobre la resta de les meves obres ningú no se'n responsabilitzava (organitzadors, llibreters...). Bé, allí estava jo sota una carpa amb l'anagrama de l'AELC i amb un sol exemplar sobre la taula. Pareixia el representant d'alguna secta estranya. Amb raó la gent no s'atrevia a acostar-se; em miraven de reüll i se n'anaven. Encara com i al final del matí s'atansaren un grupet de xiquetes del col·legi Sant Miquel de Llíria a saludar-me. Feia poc que havien llegit la novel·la Uendos.

Ps. el pròxim post serà la trobada de Benimamet.

EL QUADRE DE JAM

De l'estada de l'altre dia a l'Olleria, i que vaig relatar en un post, no ho vaig contar tot. Feia temps que li havia encomanat al pintor Jordi Albinyana que em fera un quadre. Jo, ignorant, li vaig deixar caure algunes idees d'allò que podria fer servir de referent a l'hora de pintar-lo. Evidentment, l'artista va fer el que li pertoca fer a un creador: el que li dóna la gana; que per això és l'artista. Quan el vaig veure, després de fer el posat reflexiu i silenciós que calia per fer meva la matge, encara em vaig atrevir a preguntar-li si li havia posat títol. Em digué que en aquesta ocasió no li n'havia posat i que fóra jo qui el batejara si m'abellia. Encara no l'he vestit de paraula. S'accepten suggerències.

Evidentment el quadre és el que he penjat al post. Quan més me'l mire més m'enganxa. Tot s'ha de dir, jo sóc un enamorat de l'obra de Jordi Albinyana.

PS. No perdeu el temps, feu-vos amb una obra d'aquest pintor abans que se li haja de parlar de vosté.

HOMENOTS: PERE BESSÓ

El catedràtic de Llengua i literatura espanyoles Pere Bessó començà publicant en castellà el poemari Cenáculo de Sombras el 1972 i Imàgenes el 1976. Fou membre actiu de la generació dels 70. Dirigí la revista Múrice. Fou animador de les tertúlies: Almirante, San Patricio i Ascot. Codirigí col·leccions i revistes: Lindes, Fuentearnera... L'hivern de 1986 fou cofundador junt a Manel J. Romero d'Els Dimarts literari d'Arana, lloc de desfici poètic i font de diversos poemaris (les plaquets poètiques d'Arana) i de diverses obres col·lectives. Moviment poètic poc estudiat encara.

En català escriu diversos poemaris que van des del primer el 1978 amb Herbolaris de silencis fins a Només parlaran les dones 2009. Té un bon grapat de premis dels més prestigiosos del País en llengua catalana. És traductor i crític literari. I la seva obra poètica s'estudia en les tres universitats del País Valencià com a matèria curricular deins del tema: La poesia valenciana dels 70.

Si en voleu saber més clicleu http://perebesso.com/

Pere Bessó és tot això, que per descomptat he sintetitzat, i moltes coses més que el fan singular i que per a mi el fan HOMENOT.

Pere Bessó és el poeta consagrat a qui vaig anar a veure una vegada amb un poemari sota el braç perquè me'n donara l'opinió. Agafà el retolador roig i anà ratllant-me ple de parsimònia reflexiva un vers rera l'altre i dient: no... no... no... i passava pàgina, i es repetia la succesió fins que feia la troballa d'un vers, d'una imatge o tan sols d'un sintagma que li fera el pes. Aleshore exclamava: Ací està el poeta, ací. Continua treballant per eixa línia. I jo, entre l'admiració i la malícia, plegava poemari i ales i me n'anava a casa. Quant que li he d'agrair aquell devessall de sinceritat. Gràcies, Pere.

Pere Bessó és el crític de literatura de qui he aprés a capbussar-me pels textos amb brúixola i afany. Dues són les variables que amb més força m'han esperonat en l'amor per la literatura: la lectura d'Els cants de Maldoror quan tenia 19 anys i la coneixença de Pere Bessó.

Pere Bessó és l'amic a qui sempre has trobat desinteresadament quan l'has necessitat. Anècdotes per contar no me'n faltarien si el pudor no em fera d'entrebanc.

Pere Bessó és un dels grans referents en poesia del País Valencià. A tu, Pere Bessó, aquest post d'HOMENOT.

EL CAS TORREFORTA, MANEL JOAN I ARINYÓ

Tot i que fa vora uns 10 anys que la novel·la ha estat editada (Ja va per la 5a edició. L'ECLÈCTICA, de l'editorial Bromera), jo l'he llegida aquests dies.

El cas Torreforta és una obra on Manel Joan i Arinyó ens fa un desplegament magistral del que és una estructura narrativa farcida de variables que van casant al llarg del relat amb la perfecció necessària, sense estridències. L'autor parteix dels terribles fets esdevinguts al País valencià uns pocs anys abans: el segrest, la tortura i violació, i el posterior assassinat de tres adolescents que consternà la societat valenciana; i que mai no han estat suficientment aclarits. Doncs bé, Arinyó agafa els fets demostrats i el magma amb què l'imaginari col·lectiu va completar aquella història i, amb un gran domini de la construcció novel·lística, basteix una ficció literària molt versemblant. Això sí, trasllada els fets de la Ribera a Tarragona.
És una novel·la que per als amants del gènere els reblarà de satisfacció. Et mamprén des de les primeres pàgines i t'empeny a continuar llegint fins que no l'acabes.

Brollant l'art a l'Olleria

Ahir, 23 de maig, tenia lloc la presentació de la novel·la Camí d'amor a l'antic pòsit dels llauradors de l'Olleria (cine Cervantes). El dia fou d'aquells intensos i complets. Pel matí al taller del pintor Jordi Albinyana amb qui tinc diverses mampreses, que si s'escau ja en parlaré més endavant.

A migdia juntament amb l'homenot Gàlim, Mercè i Jordi li dedicàrem un parell d'hores a l'heroi Pantagruel. Un arròs de senyoret senyoret (com diria Fuster) tingué la culpa. No hi ha cap foto de l'esdeveniment; cullera, copa i gula foren les responsables que no s'hi perdera temps. Tanmateix, si aneu a l'Olleria, només entrar per dalt, enfront de la gasolinera hi ha el bar Pau; si teniu el temps encomaneu-hi un arròs guisat per Ximo Taleca, no us en penedireu.

La cosa continuava i després de la presentació de la novel·la,

anàrem al cine Goya on hi havia el Festival de danses "El Revol" acompanyats pel grup de danses d'Ontinyent i com a súmmum, Ball a Banda amb la veu de Pep Gimeno, Botifarra.
Quan s'acabà l'espectacle, un grapat de nosaltres ens n'anaren a sopar: els components de Ball a Banda amb alguna de les parelles, l'homenot Gàlim, Natzari (sense cognoms, perquè no li calen), Mercè Climent, el pintor Jordi Albinyana i jo. Tampoc no hi hagué fotos, altra vegada coses de la gola.

I com no, després, la morralla decidírem anar a Ca Tarsi a acabar de petar la nit (tot i que alguns encara anaren més tard a fer les, ai!, Xàtives.

A Ca Tarsi fou sublim, i no ho dic solament per la bevenda i l'acollidora companyonia dels amos, que també, sinó perquè el personal acabà desenfundant veus i instruments.

Una magnífica i espontània interpretació del tema popular La dansa del vetlatori interpretat a les cordes per Juanjo Blanco i Pere Ròdenas i, una força tel·lúrica, la terra del país feta veu a la gola de Pep Gimeno, el Botifarra.

Un altre punt de vista ací

MUSIQUETA

L'amiga Dolors Jimeno m'ha enviat aquest vídeo amb bona música. Gaudiu-lo. El somni i la companyia que la pose cadascú.

Playing For Change Song Around The World "Stand By Me" from Concord Music Group on Vimeo.

Presentació del Llibre dels adéus, d'Isabel Robles

Ahir, 19 de maig, va ser un d'eixos dies en què l'atzar t'encavalca els esdeveniments. Anàrem a la presentació del poemari d'Isabel Robles Llibre dels adéus a la Casa del llibre de València. La primera alegria va ser veure que en la presentació d'un llibre de poesia la sala estava a gom. Ja sé que l'aforament no és el de la plaça de bous quan va Francisco Camps, però tampoc teníem la necessitat de fer-li el cul gros a ningú. Doncs bé, cap cadira buida i un bon grapat de gent dreta; ben bé en seríem setanta o vuitanta persones les que poguérem gaudir d'una magnífica presentació a càrrec de Ramon Guillem, de Begonya Mezquita i de Lluís Solera.

Tot seguit, Isabel Robles agraí les presentacions i la nombrosa assistència (entre ells noms molt coneguts del món de la literatura al País Valencià: Pere Bessó, Salva Company, Albert H. Xulvi, Gemma Pasqual, Manel Rodríguez-Castelló, Lluís Roda, Francesc Collado... de segur que me n'he deixat alguns, demane excuses) i ens referencià la qualitat d'una ressenya que Manel Rodríguez-Castelló havia fet del poemari i que es publicarà en la revista Saó. En acabant, amb una veu dolcíssima, ens féu un tast generós del poemari.

Dit açó, he de confessar que l'acte tingué per a mi un valor afegit. Allí es congrià un bell estol de membres de la desapareguda Forest d'Arana

D'esquerra a dreta: Francesc Mompó, Pere Bessó, Francesc Collado, Montse Anfruns, Manel Rodríguez-Castelló, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Manel J. Romero, Lluís Roda.
Que em perdone Isabel Robles, però al llarg de la presentació no podia estar-me de superposar imatges del passat i reviure presentacions al Café Lisboa (el de Cavallers i l'actual de la plaça del doctor Collao). Alguns noms dels qui no estaven se'm feien molt presents. El primer de tots, el de l'amic Pep Benet que se n'anà a fer vacances amb Ovidi Montllor. D'altres noms de gran absència també se'm feren presents: el mestre Josep Mir, Paco López Barrio, Encarna Sant-Celoni...
Fou tot un ball de sensacions cubistes que anaven des dels ressons poètics del primer poemari d'Isabel robles (Espiral, premi La Forest d'Arana) fins a l'actual, tot passant per mil i una anècdota forestal que la memòria s'entestava a servar.
Després, com ja va fent-se habitual, un grup ens n'anàrem a sopar plegats a Ca Paquito del barri del Carme; i done fe que allí no enderrocàrem cap govern i que Salva Companys, tot i que estigué en l'acte de presentació, tampoc no vingué a sopar aquesta vegada.

Al remat, el Solatge de la reunió (Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles (la poetessa lloreada), Francesc Collado, Lluís Solera, Mercè i Jo anàrem a fer-nos un digestiu al Negrito i donar per acabada l'estadeta al Parnàs, amb la companyonia de Dionisos inclosa.
Ps1 Els mojitos del Negrito són els millors que he tastat mai. Superen uns que havia provat feia un parell d'estius en un pub del passeig de la platja del Campello (d'Alacant, Collado, no el d'Aielo de Malferit).

PS2. Compreu el Llibre dels adéus, paga la pena.

Més informació en:

http://mercecliment.blogspot.com/2009/05/presentacio-llibre-dels-adeus.html

http://perifericedicions.blogspot.com/2009/05/presentacio-del-llibre-disabel-robles.html

DOCTORES EN FILOLOGIA ROMANÍSTICA

Especialistes en filologia romanística demostren sense cap mena de dubtes el que tot el món amb una mínima capacitat intel·lectual ja sabia: el CATALÀ i el VALENCIÀ són llengües absolutament distintes. En aquest aprofundit estudi de camp(S) es veu amb claredat com les doctores que feren la investigació, recolzades per un doctorant en sociolingüística, ho demostren.

Agafeu cadira i preneu apunts.

Ara ja ens queda clar per sempre més.

COM L’ANGÈLICA, DE RAMON GUILLEM

“Aquest és un llibre espars i privat d’arquitectura” ens diu Ramon Guillem que deia Eugenio de Andrade que deia Mallarmé.
Feta aquesta declaració d’intencions sobre el format de la narració, també ens en fa una altra sobre la intenció, finalitat o contingut:
“I si tot allò que hem llegit, que hem escoltat, que hem vist, té reservat el mateix futur que aquella perfecció que era l’angèlica? (instrument musical desaparegut de rara perfecció) I si el que llegim ara, el que mirem, el que escoltem, sols ha de ser la runa d’un edifici que no arribarà mai a bastir-se? [...] Serà la poesia, serà l’art, una determinada forma de l’angèlica?”
Llegir Com l’angèlica és entrar en la intimitat del poeta Ramon Guillem. És anar traspassant una a una les diverses portes que ens donen pas al món íntim de l’autor, a la intimitat més morbosa de l’individu. Sí, a aquella intimitat que és capaç d’obrir-se i contar-nos sense pudor el món de les seves idees i de les seves sensacions. Idees i sensacions que van des de la més ínfima quotidianeïtat fins a l’abstracció de les potències més elevades del pensament.
El llibre Com l’angèlica és un enfilall de proses curtes sobre qualsevol cosa que cride l’atenció de l’autor. No són glosses, ni sentències, ni aforismes; no tenen to pedagògic, ni autoritari, ni definitori. Són senzillament (?) retalls de pensament. Això sí, són els retalls de pensament de Ramon Guillem i això vol dir que són proses escrites des de la delicadesa poètica, esguitades d’un gran pòsit cultural, sobretot musical i literari, sense arribar a ser embafós, i fetes amb l’agudesa de pensament d’un home molt intel·ligent.Llegir Com l’angèlica, a banda de ser un regal literari, és fer coneixença de Ramon Guillem, és fer coneixença de la literatura. És estimar l’angèlica.

CENSURA ESPANYOLA

Els espanyols, demòcrates de tota la vida, censuren la immensa xiulada contra l'himne nacional espanyol al començament del partit. No poden suportar que ni bascos ni catalans vullguen saber res d'Espanya, i lleven les imatges. CENSURA ESPANYOLA.

Estem al descans, van 1-1, però ells ja han tornat a perdre.

LA COPA DEL REI VIATJARÀ A L'ESTRANGER

Jo sóc del València. Ho he sigut des de xicotet i continue sent-ho. Què hi farem! Sí, ja sé que ser valencianista avui en dia és pertànyer a una afició que es destarifa i perd els papers quan es tracta d'anar contra el Barça i contra tot allò que representa aquest club. Gran part dels meus amics i de les persones més apropades a mi són del Barça. Moltíssimes vegades m'han dit que em para lleig que jo siga del València per tot el que he dit adés. I sí, tenen tota la raó del món..., però jo sóc del València. Argumente, això sí, cada vegada amb menys convenciment per tots els atacs destarifats que es fan sense cap trellat des de València cap al Barça i per metonímia cap a Catalunya i cap als catalanistes, argumente, deia, que per què els he de deixar l'espai lliure? Que se'n vagel ells!

Que per què dic açò si el València no s'ha classificat per a la final de la Copa del Rei? No ho sé, però per algun lloc havia d'entrar a la gran festa d'aquesta final.

Sí, festa perquè la Copa del Rei d'enguany se n'anirà a l'estranger. Tant si guanya l'Athletic de Bilbo, com si la guanya el Barça, la Copa del Borbó anirà a l'estranger. Euskal Herria i Catalunya hauran obtingut una victòria contra Espanya. Minsa victòria, pírrica victòria dirien els més cults. Sí, però victòria al cap i a la fi. En aquest temps que ens ha tocat viure, els símbols i els gestos tenen un paper fonamental perquè la gent que portem rumbs distints als messetaris no perdem el nostre nord. I no em negarà ningú que una final com aquesta no l'hem desitjada els no nacionalistes-espanyols moltes vegades. No em negarà ningú que veure la quadribarrada o la ikurrinya aixecar la copa no és un gran símbol. Que ho minimitzaran; segur. Que diran que no té cap importància, també. Que aquí pot importar-li una nimietat així; doncs a tots aquells que ens diues que tots som espanyols perquè així ho posa en el nostre DNI.

DOncs això, que tot i ser del València el dimecres dia 13, guanye qui guanye (i m'agradaria que ho fera el Barça), jo també hauré guanyat perquè hauran perdut ells.

PS. Bon espectacle per a tots!

HOMENOTS: JOSEP ALBINYANA, GÀLIM

D'esquerra a dreta: Josep Albinyana, Natzari, Jordi Albinyana i Joan Olivares

Aquesta segona entrada que faig per a homenots vull dedicar-la a Josep Albinyana, Gàlim, o senzillament Pep per als amics. Pep és eixa mena de persona que la terra ens regala molt de tard en tard. Des de la solitud i l'aïllament d'un racó de La vall d'Albaida, allunyat dels centres de decisió del Cap i casal, i de les capelletes més o menys oficials de les distintes esferes de poder, ha sabut sostenir i dinamitzar l'ànima de la Cultura valenciana. Sí, Cultura amb majúscula perquè és així com ell la tracta; amb autenticitat i estima.

A Pep no el coneixen perquè escriga novel·les, ni perquè pinte quadres, ni perquè faça de poeta, o de músic, o d'escultor, o de cantant, o de... ni falta que li fa (bé, algunes coses escriu i ens les regala perla a perla escadusserament al seu blog; i darrerament a Vilaweb). Jo el vaig qualificar un dia, en un acte cultural (no podia ser d'una altra manera. O sí, diria ell) de prohom, proteic i polièdric. Doncs bé, tots tres adjectius li escauen com un vestit italià. És prohom perquè a més de vessar bonhomia pels quatre punts cardinals, té la capacitat de fer que d'altres cresquen al seu costat mentre que ell sap posar-se sempre i sense falsa modèstia en un segon terme. I no és que li falten qualitats per a ser protagonista d'un fum de coses. És proteic perquè qualsevol que se li haja acostat amb alguna inquietud sempre ha sabut poar d'alguna deu tel·lúrica per orientar, donar ànims i organitzar el que fóra. I si no, és ell qui comença a enredrar-nos perquè tirem endavant algun projecte. I és polièdric perquè el mateix fa pitxers que llaura bancals; igual t'ajuda perquè nasca una novel·la, que organitza una actuació musical, una tertúlia literària o fa renàixer una festa popular. Pep, si a més a més guanyares quan jugues a bàsquet començaria a creure en Nietzsche.

MARIDATGE POÈTIC

Avui vull maridar dues veus poètiques de dos poetes del País: Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles. Em permet la llicència de maridar-los les veus ja que les persones ja ho són; Jaume i Isabel són marit i muller.

El primer poema és d'Isabel i pertany al Llibre dels adéus, perifèric poesia.

Aguaite,

asseguda al carrer

en les nits de l'estiu,

el traç del meu perfil

des de la teua mà.

Si et plau,

no trigues massa a dibuixar-lo

que les flors de gesmil

són fugisseres.

El segon poema és de Jaume i pertany al llibre Solatge, perifèric poesia

que sempre torna

Llàstima de país amb líders mentiders,

amb fanàtics botxins que dominen les trones,

que ignoren els seus savis o els volen fer callar,

Llàstima del país que alça només la veu

per ferir el germà, per lloar l'opressor,

per exaltar el pinxo com si fos un heroi.

Llàstima del país i llàstima del poble

que oblidant la justícia del gaudi solitari

pensa només en ell amb la panxa contenta.

Llàstima del país que oblida el seu llinatge,

que perd la seua llengua o només la recorda

per a ofrenar la glòria de gestes il·lusòries.

Llàstima del país que pels diners es ven,

que balafia els camps dels seus avantpassats

i en asfalts i rajols converteix el paisatge.

Llàstima del país i llàstima del poble

que deixa que els seus drets siguen anorreats

pels lacais de les rates al servei del poder.

Llàstima del país que ha perdut les idees:

un poble de corders als seus pastors submissos

que sens recança els duen rectes a l'escorxador.

40a FIRA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA

Avui, 3 de maig es clausura la 40a fira del llibre de València. Tot i que en la fotografia que he penjat no aparega molta gent, l'he feta només obrir el recinte aquest matí, puc assegurar-vos que ha estat un èxit de gent. He acudit tres dies, i de polítics i de representant valencians no n'he vist cap ni un. Atesa la mediocritat que ens governa i la mediocritat d'alternativa de govern (cal no oblidar com han anat les votacions per a entrar a l'Institut Ramon Llull on estaria representada de manera seriosa la nostra literatura), quasi que ha estat millor així, que no s'acosten a la cultura no siga cosa que se'ls apegue la dèria per llegir. És curiós de veure com està de lluny la cultura en tota aquesta gent. Alguna excepció hi haurà, segur, però les mostres més representatives ens farceixen d'exemples contraris (pegueu-li una miradeta al que acaba de dir el gran savi Alfonso Rus). Afortunadament aquells que només contem quan vénen eleccions continuem llegint i continuem confiant en la cultura. Algun dia València s'espolsarà de damunt tanta caspa.

Bona lectura a tots.

ESCRIPTORS AL TERRAT

Ahir, 30 d'abril, de bell nou tornàrem a tindre escriptors al terrat; dues primeres espases de la literatura infantil i juvenil: Pep Castellano i Joan Pla.

Com sempre, un poc abans de les 19,30h, anàrem trobant-nos al Centre Octubre. Però, ai las! el bar era tancat i ens tocà anar a un local del voltant del mercat a fer-nos un colpet. A València no li va fer massa gràcia i ens ventà d'aire fred i de tres gotetes la careta. Amb uns minuts d'endarreriment (per a Rus, GAIREBÉ no gens) tornàrm a l'Octubre i pujàrem al terrat, ran de santa Caterina i del Micalet.

Allà dalt i ben arrecerats al local ens juntàrem un grapat d'amants de la literatura (vaig poder saludar els amics Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Rafa Escobar, Salva Company, Albert H. Xulvi, Joan Pla, Ramon Guillem, Canto Nieto, Pep Castellano... segur que m'he deixat algú.

Joan Pla i Pep Castellano es creuaren presentacions biogràfiques, premis i publicacions; que n'eren moltes. Després s'establí un agradable col·loqui sobre la creació literària per al jovent. Moltes coses interessants s'hi digueren, però m'agradaria destacar el parell de contes que ens regalà Pep Castellano; senzillament genials, com sempre.

Després quadrà la cosa perquè uns quants ens n'anàrem a sopar junts a un restaurant de darrere de la plaça de la Verge. Un carpaccio de bou i un entrecot de vedella maridaren l'àpat.

Una nit més de lletres, conversa i paladar que em vaig emportar en la taleca del record.

JA M'HE CAGAT EN LA MARE QUE T'HA PARIT (SANTES MARES)

ALESHORES ALESHORES ALESHORES ALESHORES ALESHORES ALESHORES ALESHORES ALESHORES ALESHORES ALESHORES
GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ
GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ GAIREBÉ

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009043000_19_584003__Portada-de-Valencia-llama-gilipollas-profesores-dicen-aleshores-promete-rematarlos