diumenge, de febrer 26, 2012

JAUME PÉREZ MONTANER: HOMENATGE DE LA BRÚIXOLA


Allò que no fan les autoritats oficials, ho fa el poble. L’associació cultural La Brúixola ret des de fa un bon grapat d’anys homenatges a homenots –se’m permeta la redundància–. Els darrers dos anys foren dos poetes valencians els homenatjats: Marc Granell i Lluís Alpera. Enguany ha estat també un dels referents poètics del País Valencià qui ha merescut l’atenció del col·lectiu: el poeta, assagista i mestre Jaume Pérez Montaner.
Al Centre Octubre de Cultura Contemporània de Valencià ens reunírem vora mig centenar de persones per a acompanyar en aquest acte al poeta.
Després d’un menú al voltant de l’arròs caldós amb caragols i la conversa distesa, Lluís Alpera encetà els parlaments lloant la trajectòria laboral, poètica i cívica de l’homenatjat; així com el munt d’experiències paral·leles i comunes que els han acompanyats a tots dos al llarg de la seva vida: compromís amb el país, amb la llengua, estada com a professors universitaris als Estats Units, traductors de poetes anglesos... a més a més afegí a l’acte tot un seguit de persones que havien excusat la seva presència per diversos motius. També se sumà als parlaments laudatoris el poeta Lluís Roda on remembrà els anys de coneixença des de la joventut amb Jaume Pérez Montaner.
En acabant, Glòria Santolària, antiga alumna del professor Jaume Pérez Montaner, llegí el poema Sunion de Carles Riba en record a quan el professor Montaner el llegia a les classes de la facultat. Tot seguit, Ramon Guillem, com a vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià, també féu una laudatio del poeta; a més a més, també en féu de portantveu, com a president, de l’Associació de bibliotecaris del País Valencià, així com de reportar l’adhesió de l’Associació d’Editors del País Valencià a l’homenatge –el secretari de l’AEPV, Manel J. Romero, també era present a l’acte.
Després, un grup d’amics –Vicent Penya, Ramon Guillem, Mercè Climent, Anna Eloïna Alfonso, Eusebi Morales i jo mateix– llegírem poemes de Jaume Pérez Montaner.
Tancà el programa amb una llarga explicatio de l’acte i laudatio de l’homenajat, el President del Col·lectiu la Brúixola Rafael Sena.
Jaume Pérez Montaner dedicà unes paraules d’agraïment al col·lectiu La Brúixola i a tots els assistents. En el seu discurs no s’estigué de lloar la lliçó que estan donant els estudiants del Lluís Vives de València així com la resta d’estudiants que s’hi afegiren en les protestes d’aquests dies.

Com sol ser costum, al final hi hagué un sorteig de llibres. 


Alguns moments de l'acte:




Crònica i fotos: Climent i Mompó

dimecres, de febrer 22, 2012

Resposta d'un intoxicador

Un anònim, sempre en són, d'anònims els covards, ha escrit açò al post anterior on denuncie el fascisme del País Valencià. Si algú té gust que li conteste que ami em fa OIS!

"La policía fa el que te que fer, jo soc estudiant i estic d´acord amb el govern. La garantía de les llibertats ciutadanes és el respecte a la legalitat i el seu exercici responsable. Aquestos joves han comès delictes tipificats al 'Código Penal'. Les forçes de seguretat han defensat la llibertat meua i de tots els valencians que confiem en la democràcia del PP, i tinc que recordar que a la comunitat el PP té la conviança del poble valencià com varem poder ver en les eleccions. Ah, i he de recordar que LA GENERALITAT NO HA RETALLAT EN EDUCACIÓ, els únics ajustaments realitzats han afectat els complements dels sexennis d'alguns professors, el que no afecta ni als alumnes ni a la qualitat de l'ensenyament públic. Darrere de les protestes hi ha els partits de l'oposició al govern de la Generalitat Valenciana La mentida no és una bona arma contra uns governants justos que tenen el suport majoritari dels valencians i de tota espanya I de fascistes res, el PP és el partit més democràtic de la història de la democràcia espanyola,començant pel seu propi fundador que va aixecar un partit des de baix, però amb principis reals i que no caduquen, principis en què confiem la majoria d'espanyols,entre ells, la humilitat i la sinceritat."

dilluns, de febrer 20, 2012

FASCISME AL PAÍS VALENCIÀ.


Açò és el que està passant ara a València. Els estudiants adolescents es manifesten per un ensenyament de qualitat i els envien la policia a apallissar-los i a detenir-los. Aquesta és la democràcia del PP, no és la societat per la qual he lluitat.
Feu córrer aquestes imatges per tot arreu per a vergonya dels fascistes que estan governant al País Valencià.

diumenge, de febrer 19, 2012

"Rondalles de Beneixama" a Ca Revolta



Ahir de vesprada tenia lloc a Ca Revolta de València la presentació del llibre Rondalles de Beneixama (Ed. Germania) de Francesc Gascó, que ha traslladat al paper la cultura popular oral de les comarques de la Vall d'Albaida i l'Alcoià.

La presentació anà a càrrec de l’escriptor Manel Alonso, que obrí l’acte contant la rondalla “Coses del mal de panxa”, i de la professora Laura Santacruz que féu un discurs impecable i entranyable sobre l’obra i l'encorajà a que el glossari de mots i expressions de la zona prenguera volada i es convertira en un nou diccionari d'un parell de volums.

Francesc Gascó parlà de la gènesi i del treball de recopilació del seu segon llibre de rondalles. També de l'amor a la família, a la terra, a la llengua. A petició del públic va llegir "La flor del gira blau" una rondalla contada per sa mare, i que durant molt de temps havia estat incapaç de llegir en públic. En acabant contestà les preguntes dels assistents i estigué una bona estona signant exemplars del llibre. La vetllada conclogué amb un sopar on cadascú acabà de rematar garbes amb els companys de taula.


Crònica i fotos: Mompó i Climent

dissabte, de febrer 18, 2012

VIDES DESAFINADES, XAVIER ALIAGA


Ressenya publicada avui al diari Levante de València sobre la novel·la de Xavier Aliaga Vides desafinades, guanyadora del darrer Joanot Martorell de Gandia.



Com que me n'havia passat en l'extensió de la columna, ha quedat fora el darrer paràgraf que transcric a continuació:

són paràgrafs per a ser llegits amb les orelles i llogant cadireta a la porta del llibre; textos que em recorden talls del Toni Cucarella d'Heretaràs la terra.
Una novel·la ambientada bàsicament en una València recognoscible, amb incursions a Barcelona i a Londres, que cal llegir per assaborir la narrativa que aquest país nostre ens està regalant.

dijous, de febrer 16, 2012

ALS ALUMNES DE L'IES LLUÍS VIVES DE VALÈNCIA, HEROIS


Esbós de poema als alumnes de l'IES Lluís Vives 

Avui sou els herois,
la raó eixia de les vostres goles
com fletxes que volen al cel de València,
heu bategat sang novella al cor podrit
de la ciutat de la ignomínia,
heu oxigenat les exclerosides artèries
del carrer de Colom,
ni la caverna amb pals i sirenes
han aconseguit callar-vos,
ens heu donat una lliçó.
Avui sou els herois,
avui us admire
avui sou els meus herois,
les vostres goles ens han ensenyat el camí,
avui sou els herois,
avui sou la saó de demà.

diumenge, de febrer 12, 2012

NIT ERÒTICA A CA LES SENYORETES D'OTOS



Anit, 11 de febrer, als peus del Benicadell Aleixa regalà uns graus de temperatura a les gèlides terres de la Vall d’Albaida. Ca les Senyoretes d’Otos –hotel rural regentat per l’escriptor Joan Olivares i família– reuní una cinquantena de persones per a celebrar la nit temàtica dedicada a l’erotisme i a l’amor. En aquest marc es presentà la novel·la Somiant amb Aleixa. L’acte començà amb les paraules de Joan Olivares, guanyador en dues ocasions del Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida. Tot un luxe. Tot seguit caldejàrem un poc l’ambient llegint un fragment de l’obra. En acabant debatérem amb els assistents la gènesi de l’obra i la tècnica d’escriure a quatre mans.



Durant el sopar el pintor ollerià Jordi Albinyana obsequià a cada parella amb una xilografia numerada (una sèrie limitada de 25 còpies) i signada inspirada en la figura del personatge de la novel·la, Aleixa.
Com que compartírem taula amb ell i gràcies als caldos de la Comarca tinguérem l’honor que ens il·lustrara de manera molt lliure un exemplar per a nosaltres amb un apariat de l’escriptor Joan Olivares: Si te la mama Aleixa... ni la raspa et deixa.


Un sopar ad hoc a la temàtica de la nit magníficament elaborat per la mestressa Assumpció Olivares que compartírem en molt bona companyia.


Crònica i fotografies: Mompó i Climent

dijous, de febrer 09, 2012

NIT ERÒTICA A CA LES SENYORETES (OTOS)

Aquest dissabte 11 de febrer celebrem la Nit de Sant Valentí a Ca les Senyoretes d'Otos (la Vall d'Albaida) amb un menú molt suggeridor.

Encara sou a temps d'apuntar-vos-hi.

"Fronteres de vidre" en el Blog del CAL



En el BLOC DEL CAL (Centres d'Autoaprenentatge de Llengües de la Universitat de València) han fet una ressenya del meu llibre Fronteres de vidre, que reproduesc tot seguit.

Havia sentit parlar de Mompó a través de dues vies diferents: la campanya promocional de Bromera de Somiant amb Aleixa, guanyadora del XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, escrita en col·laboració amb Mercè Climent, i també per mitjà del bloc Anticànons (http://anticanons.blogspot.com/), d’Helena Bonals, que havia comentat amb entusiasme Terra de déus, una novel·la que ultrapassa de manera evident la categoria de juvenil.

En aquest cas, Mompó ha creat una col·lecció de relats amb un eix temàtic molt definit: la penetració d’elements màgics en la quotidianitat. El pas d’una banda a l’altra de l’espill és continu. D’ací, el títol. De fet, els miralls i, fins i tot, el vidre de les finestretes o dels gots apareix en bastants relats com a zona de trànsit («La inapreciable quietud del vidre», «L’ésser que havia nascut del baf», «Una vida molt limitada»).

Aquesta aparició de l’altra realitat té les fonts en referents il·lustres: des dels relats de Calders fins als de Cortázar o als de Monzó. És tan cortazarià que, de vegades, ens sembla tornar a veure córrer cronopios entre les pàgines del llibre. Així com també podem rastrejar-hi el record de Borges darrere de la proliferació d’espills.

L’autor retrata individus obsessius, amb dificultats per a relacionar-se, solitaris: vides pròximes als personatges de Monzó. Viuen sols, cerquen parella i a voltes són tan exigents que només el seu doble o un ésser inanimat i, per tant, manipulable, els pot fer el pes («Primera persona del singular», «Fèlix», «La imatge del vi», «Un amor de lluny»...). El pas del temps o la buidor vital són altres temes importants que configuren diversos contes.

Els relats solen estar orientats cap a un final sorprenent que, de sobte, posa el conte de l’inrevés, i accedim així a una nova visió global del text («No sóc japonès»). Tan sols en un parell de textos podem intuir la fi de la història i això fa que es diluïsca l’efectivitat del mecanisme.
Fet i fet, un volum interessant, molt valuós lingüísticament (pel lèxic, per la cura en l’estil i per l’ús de les frases fetes). Conté relats importants, com ara «Viatge amb Sol», un conte molt líric, el meu preferit.


Font: http://blocdelcal.blogspot.com/

dimecres, de febrer 08, 2012

"FRONTERES DE VIDRE" AL GRAN DIARI SOBIRANISTA



La columna d’aquesta setmana està dedicada a l’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida), Francesc Mompó, aprofitant la campanya de promoció del seu darrer llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

La llibreria Serret de Vall-de-roures, la Fira del Llibre de Torrent, La Setmana del Llibre en Català de Barcelona, la Fira del Llibre de Cocentaina,… i en aquesta darrera quinzena una trobada amb els alumnes de les Escoles Pies de València, un encontre amb el Club de Lectura de l’Alcúdia de Crespins i la presentació a la Biblioteca de la Societat Coral El Micalet de València. Es pot dir que Fronteres de vidre està fent camí. És justament a El Micalet, lloc emblemàtic de València, on ens reunim amb l’autor per fer-li algunes preguntes.

Com naix la idea de fer aquest llibre?
Vaig estar una temporada immers en molts jurats literaris i només em dedicava a llegir, llegir i llegir. Així és que no em podia plantejar cap tipus de repte a llarg termini. Sí que feia de tard en tard algun poema espars o retocava alguna cosa ja escrita.
L’origen podríem dir que naix del record d’un viatge que vaig fer fa tres anys a Euskal Herria. Allà em vaig trobar amb personatges que perfectament podrien haver estat extrets del Pedro Páramo, de Rulfo. Totes les sensacions d’alguna forma el conscient o el subconscient les capta i te les guardes allà a la sala de l’ànima, i un dia o un altre acaben sortint. El resultat fou el conte que porta com a títol La inapreciable quietud del vidre. A partir d’ací em vaig embrancar en el projecte de fer un recull de contes.

És un recull de relats independents o mantenen una temàtica comuna?
Em vaig plantejar que havien de tenir un nexe comú: el vidre, l’espill, el reflex, on la realitat i la irrealitat es fonien sempre en una frontera. I de vidre perquè jo sóc de l’Olleria, durant molts anys el poble del vidre, i com que estic fet d’arena, sosa càustica i foc (riu, està bromejant). El vidre perquè és trencadís, fingidor i mal·leable quan se’l treballa, i et dóna un joc permanent.

Per què has escollit les cites de Gerard de Nerval, Yves Bonnefoy i Arthur Rimbaud per encetar el llibre?
D’alguna manera les tres citacions ja donen la clau d’interpretació d’allò que anem a trobar-nos. He intenta jugar sempre entre l’absurd i la irrealitat, donar vida sempre a l’altre –je suis l’autre, diu Gerard de Nerval– de manera que la sorpresa espere el lector al final de cada relat.

Has escrit novel·la d’adults, per a joves, poesia, crítica… i ara un recull de relats. Quines novetats ha tingut per a tu aquest nou gènere?
El relat té tres variables bàsiques que fa que funcionen. La primera és el tremp literari, de vegades amb això ja podria ser suficient “per se”, has d’enamorar-te del tast del llenguatge. La segona és la intensitat narrativa, són molt poques pàgines, personatges i accions, la història t’ha d’agafar de la mà des del primer paràgraf i dur-te darrere fins al final. La tercera és la capacitat de sorprendre els lectors; per exemple amb un final distint, alternatiu a l’esperat. Jo he intentat, d’una manera o d’altra, anar treballant les tres variables per a fer un producte que m’agradara i, per tant, també al lector que s’hi abocara. Citant Cortázar: la novel·la es guanya per punts, el conte per KO.

Dels vint relats, hi ha algun que t’agrade més o que per qualsevol motiu destacaries?
Escollir només un relat i afirmar que és el que més m’agrada és difícil, segurament impossible, perquè cada vegada que en pensava un gaudia molt fent-lo, quasi afirmaria que em sorprenia a mi mateix. Però sí que et puc dir que aquest llibre amaga alguns homenatges: al meu iaio, en Bon dia; a Àgueda Climent, en El cas de l’estranya pintora; a Ca les Senyoretes, l’escriptor Joan Olivares, el pintor Jordi Albinyana i el cantant Pep Gimeno “Botifarra” en Els habitants de Jam; a Blanquita en Fèlix…

Creus que en aquest llibre es pot apreciar la influència d’algun contista en llengua catalana?
Una cosa són els autors de relats que m’agraden, i una altra els que m’hagen marcat. Tota la filosofia del decadentisme, dels contes modernistes, sempre m’han fascinat, el Jeroni Zanné, Santiago Rusiñol, López-Chavarri… També hi ha d’altres amb els quals m’ho he passat molt bé, com ara Quim Monzó o Pere Calders. Això no vol dir que jo haja intentat imitar-los. No vull dir que s’escriga de nova planta, del no-res, però quasi.

Vas pensar en un llibre il·lustrat quan t’embrancares en aquest projecte? Quin paper creus que juguen les imatges en aquest llibre?
No. Però heus ací que quan tenia escrits els primers relats, Àgueda Climent havia vingut a passar uns dies a València, perquè ella viu a Sevilla. La vida està plena de casualitats. Li vaig proposar d’embarcar-se en aquest projecte i només li calgué llegir un conte per respondre que sí. Ella anava fent esbossos a mesura que jo li passava els contes, ho comentaven, jo opinava, modificava alguna cosa… Una mena de feedback. Trobe que el llenguatge pictòric emprat és una delícia i s’adiu moltíssim a la temàtica del llibre. Crec que cada imatge és una síntesi del conte. El lector, després de llegir els relats, es queda amb unes sensacions que es multipliquen quan mires la imatge corresponent.

SINOPSI DEL LLIBRE
Fronteres de vidre és un recull de vint contes que tenen en comú l’element fantàstic i la sorpresa. L’autor ens demostra la seua capacitat per estiregassar la lògica fins al punt d’enllaçar-la amb l’element irracional, l’absurd o el màgic. L’espill –real o simbòlic– actua en totes les històries com a frontera entre la realitat i la irrealitat, entre la lògica i l’absurd. Així, hi trobarem éssers que habiten a l’altra banda de l’espill, ombres capaces de rebel·lar-se davant d’un món que consideren injust, éssers mitològics vinguts a una nova realitat –o millor, a una nova irrealitat–, coses que no són el que pareixien en un principi…
D’aquesta llibre cal destacar el gran domini de l’autor en un gènere que tot just estrena: la narrativa curta. I també posar en relleu la brillant des­cripció de sensacions i pensaments dels personatges; així com el to de la prosa, carregada de simbolisme i molt propera a la poesia en alguns moments.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

dilluns, de febrer 06, 2012

LLEGINT UN FRAGMENT DE SOMIANT AMB ALEIXA

Mercè i jo llegint un fragment de la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011) durant la presentació a la Biblioteca Pública de l'Olleria (la Vall d'Albaida).
27 de gener de 2012.


diumenge, de febrer 05, 2012

"Ja n'hi ha prou" del llibre Fronteres de vidre

Francesc Mompó llegint Ja n'hi ha prou del llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) el dia de la presentació del llibre a la biblioteca de la Societat Musical el Micalet de València.


dissabte, de febrer 04, 2012

SANT OVIDI. UNA ANÈCDOTA AMB GUÀRDIA CIVIL INCLOSA

Avui és sant Ovidi. Des del seu lloc de vacances fa setanta anys. Et trobem a faltar. A casa estàs cantant-nos.

divendres, de febrer 03, 2012

SUPOSEM

Suposem: conte publicat en el núm. 33 de la revista Brúixola del País Valencià. 2012.

 

dimecres, de febrer 01, 2012

LITERATURA ERÒTICA A QUATRE MANS



La periodista Elena Cívico ens entrevistà la setmana passada per al diari digital NONADA. Avui s'ha publicat l'article que tot seguit transcric.

Somiant amb Aleixa’ és una novel·la escrita a quatre mans: les de Mercè Climent i Francesc Mompó. Dos autors, d’Alcoi i l’Olleria, que aconseguiren fondre’s en un sol durant un any per tal de trenar una història plena d’intenses escenes sexuals. Una obra d’acurada prosa que ha estat guardonada amb el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida.

Escriure ‘Somiant amb Aleixa’ no va ser un cas d’ignició espontània, sinó més bé un desig de lenta cocció per a l’agrònoma i filòloga, Mercè Climent, i per al seu marit i també escriptor, Francesc Mompó. Un exercici que va culminar en un llibre que destaca per la seua prosa i per posseir un estil capaç de fer moure el cos del més experimentat dels lectors. Ambdós venien de publicar obres infantils i juvenils, poemaris també, però mai s’havien plantejat endinsar-se en aquest gènere.

Ser parella té avantatges si parlem de literatura eròtica?
Té molts avantatges, però dos en concret. El grau de complicitat quan tractes l’erotisme és fonamental, però també la disponibilitat de temps. Si ho hagueres de fer amb una altra persona seria realment complicat.

Us imposareu condicions a l’hora d’escriure?
Només una. A cada capítol hi hauria una situació eròtica distinta. Hem escrit el que ens ha abellit. Durant la trama el lector va trobant-se amb situacions eròtiques diverses, treballades des d’enfocaments diferents i amb una ampla varietat pel que fa al lèxic. El llenguatge eròtic és altament elevat, podríem dir que un 60% de la novel·la parla directament sobre sexe. De fet, quan els membres del jurat qualificaren l’obra digueren que era pornogràfica. Al mateix individu, en un moment donat, li pot abellir ser més dolç i en altres més bèstia. En quin moment deixa una situació d’ésser eròtica per a passar a ser pornogràfica? Doncs quan comença a embafar-te. La nostra intenció sempre ha estat dignificar el gènere i per això hem tingut molta cura del llenguatge. En ‘Somiant amb Aleixa’ hi ha literatura, novel·la i erotisme.

No us ha fet por destapar les vostres intimitats?
Com a parella estem molt contents perquè escriure’l, presentar-lo… ens ha permès compenetrar-nos més encara, però no és una obra autobiogràfica, és ficció. No ens ha passat ni de bon tros tot el que li passa a Aleixa.

De vegades ni nosaltres sabem qui ha escrit què. Fins i tot discutim qui dels dos ha escrit un paràgraf. A la gent li agrada jugar a endevinar si hi ha un mà femenina o masculina al darrere del text. Realment mai hem volgut que es notara que hi havia quatre mans escrivint, ni que ens reconegueren. Som un autor bicèfal.

Continuareu treballant conjuntament?
Cadascú de nosaltres té la seva carrera literària, però no descartem res. De fet ara anem a participar en una antologia de contes eròtics. Som parella i compartim molts projectes, però no tenen per què ser tots conjunts.

Somiant amb Aleixa
Aleixa, la jove protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix. Aquests pensaments impropis proporcionen a Aleixa informació molt valuosa de les persones que l’envolten. Però el que en principi sembla un avantatge es converteix en un turment, ja que cada vegada que la son la venç, viu la intensitat d’unes escenes eròtiques de les quals ella és sempre la protagonista. Un amic, un company de feina, un venedor… tots desitgen Aleixa. Una llibreria, un despatx, un emprovador…, no importa el lloc ni el moment. El desig que ella desperta, l’anhel pel seu cos, faran trontollar els sentiments propis.

Font: http://www.nonada.es/2012/02/literatura-erotica-a-quatre-mans.html