INCERTA DECISIÓ

INCERTA DECISIÓ

Et sé enllà dels murs,

però també sent

l'afany de la fletxa

a l'ull del merlet.

MONTSE ANFRUNS I MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ RECITEN ESTELLÉS

Ací us deixe un parell de vídeos dels poetes Montse Anfruns i Manel Rodríguez-Castelló recitant Estellés en el Sopar Homenatge que oferiren Els 4 gats de Meliana a Ca Xoret de Roca. (Més informació en els posts anteriors).

SOPAR ESTELLÉS ORGANITZAT PER "ELS 4 GATS DE MELIANA"

Els assistents a l’acte homenatge convocat per Els 4 gats de Meliana –com explique en el post anterior– al bar Xoret de Roca emplenaren el local gaudiren del recital que es féu després del sopar de germanor. Tot i que hi havia un aforament per a 50 persones la demanda fou molt superior i no hi pogueren assistir tots els que hagueren volgut.
Francesc Collado oficià com a presentador de l’acte i féu una semblança de cadascú dels poetes participants: Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro, Montse Anfruns, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Manel Rodriguez-Castelló i jo mateix.
Un a un anàrem llegint, primers uns poemes del gran poeta nacional Vicent Andrés Estellés, i després un parell de composicions pròpies.
Al llarg d’hora i mitja la poesia senyorejà el local i conquerí l’ànima d’un públic que dedicà un silenci eucarístic a combregar d’ella. Silenci que no es trencà en cap moment –més enllà dels aplaudiments– ni per a eixir a fumar durant tot el recital.
Un èxit d’organització de Els 4 gats i un aplaudiment per a tots els assistents. En acabar l’acte ens obsequiaren una rajoleta amb el símbol de l’organització.

Jaume Pérez Montaner llig un poema d'Estellés:

Algunes fotos de l'acte:

SOPAR ESTELLÉS A CA XORET DE ROCA (MELIANA)

El Casal de Debat Els 4 Gats de Meliana organitza per al divendres 28 de gener, a les 21.30 hores, el Sopar Estellés a Ca Xoret de Roca. En el Sopar Manel J. Romero presentarà un llibre sobre Estellés i Jaume Pérez Muntaner, Joan Navarro, Paco Collado, Francesc Mompó, Isabel Robles, Manel Rodríguez Castelló i Begonya Mezquita recitaran poemes seus i d’Estellés.
L’escriptor Josep Lozano va fer una crida a imitar els Sopar Burns escocesos amb uns Sopar Estellés. La iniciativa ha pres i són moltes les poblacions on s’han fet, si bé en diferents dates.A Escòcia des de finals del segle XVIII cada 25 de gener una enorme quantitat de sopars reten homenatge al poeta nacional Robert Burns. Són, és clar, més que sopar i parlen, és clar, més que de poesia. Però el ritual és eficaç; reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura.
El fet de triar Estellés i no un altre poeta en llengua catalana ha estat motivat per la seua ‘accessibilitat al gran públic’, ha dit Lozano. L’escriptor ha afegit que el poeta de Burjassot no ha estat suficientment valorat i donat a conèixer com d’altres poetes i que es podria haver explotat la seua vessant popular. ’Al meu entendre al País Valencià tenim dos grans poetes, un és Ausiàs March i l’altre Estellés’, conclou. La implicació del poeta de Burjassot amb la llengua i la cultura , així com el fet que estiguen escrits en valencià del segle XX i tinguen un caire més popular, han decantat la decisió de Lozano.
En el marc d’aquest ambient, Alboraia, Alginet, Benimaclet, Benimodo, Benaguasil, Benicarló, Burjassot, Canals, Dénia, Elx, Guardamar, la Núcia, Manuel, Montcada, Montserrat, Otos, Picanya, Sant Joan, Teulada, Torrent, Vilamarxant i Vinaròs iniciaren els Sopars Estellés el passat 4 de setembre, en commemoració del l’aniversari del poeta de Burjassot. Altres pobles com Puçol ho van fer posteriorment.

LAPORTA A VALÈNCIA: UNA CRÒNICA DELS FETS

A les 11.30h estava previst que vingueren els diputats electes de SI (Solidaritat per la Independència) i que començara l’acte. Un acte que contava amb tots els permisos oficials, i que per tant, no s’hi podia manifestar cap altra organització política al mateix lloc.
A les 10.45h trencàvem pel carrer Barcelonina de València per enfilar cap a la plaça de Sant Jordi on es troba l’hotel. Només ataüllar la plaça ja veiérem un grup de quinze o vint persones amb banderes blaveres i espanyoles. No costava gens identificar-los com a membres del GAV, d’Espanya 2000 i de Coalició Valenciana. També hi havia diverses furgonetes de policia amb els corresponents agents distribuïts per la zona. Potser hi havia tants policies com manifestants radicals del nacionalisme espanyol. Nosaltres trencàrem pel costa de la plaça que no hi havia ultres –només policia– i sota els crits de puta Catalunya, catalans a fer la mà, fora colons catalans i diverses floretes per l’estil arribàrem a la porta de l’hotel. Allí saludàrem alguns amics i coneguts –ja hi seríem una centena d’assistents– i férem temps mentre aprofitava per fer fotos i observar l’espectacle que ens estaven oferint els nacionalistes espanyols que no defallien en els seus insults.
Estant a la vorera observe com el cap d’Espanya 2000 –i cap d’una empresa de seguretat, Levantina, crec. Afig aquesta dada perquè l’home anava acompanyat de guardaespatles de l’empresa– es passejava entre nosaltres coixim-coixam amb una samarreta amb bibarrada i una llegenda que deia: Orgulloso de ser espanyol; con dos cojones. En un moment determinat intenta entrar a l’hotel i s’hi produeix una escena curiosa. El mec havia tingut la precaució de llogar habitació la nit anterior i així tindria dret a entrar quan li rotara. Bé, doncs intenta entrar-hi i topeta amb el pit de Josep Guia. Ho torna a intentar i torna a topetar-hi. Immediatament li demana irades explicacions i ensenya la reserva d’habitació. Com que Guia (President del PSAN) era coneixedor de la situació li respon que ell sí que tenia reserva, però que els acompanyants, no. I és aleshores quan el que portava la samarreta “con dos cojones” li contesta fent-se el gracioset que van amb ell perquè no volia passar la nit sol; o és que ell no podia ser maricón? Després l’amenaçà dient-li que pensava denunciar-lo per impedir-li l’entrada. A tot això l’orquestra del carrer no deixava d’amenitzar amb tot tipus de floretes a crit pelat i controlats per la policia a una trentena de metres de la porta de l’hotel.
Com que per la porta i el rebedor de l’hotel hi havia quatre o cinc policies secretes en cridaren un per solucionar la qüestió. No sé com quedaren perquè em vaig posar a parlar amb Núria i ja no ho vaig veure, però la cosa no anà a més de moment.
A poc a poc anava venint més gent –en total acabaríem sent-ne uns tres-cents–, i també de nacionalistes espanyols, que acabaren sent-ne tres o quatre dotzenes amb vocació coral.
Tot i que se sabia que hi havia quatre o cinc elements del GAV i d’E 2000 pel rebedor de l’hotel, com que no passava res i hi havia secreta per allí, ningú no els feia cas.
Al final arribà Joan Laporta i els crits dels nacionalistes espanyols es multiplicaren amb insults del tipus: fills de puta, terroristes, invasor, fora de Valencia, i un llarg i generossíssim enfilall de qualificatius que denotaven una acuradíssima educació plena d’arguments d’allò ben construïts. Com que continuaven custodiats per la policia, la cosa no anava a més; el galliner estava escarotat, però controlat.
Quan arribà Laporta, tots els que anaven a intervenir en l’acte es posaren darrere d’un rètol que deia: BENVINGUTS A VALÈNCIA. I com que els de la coral bibarrada no paraven d’insultar, cridaren cinc o sis vegades la tornadeta: IN- INDE-INDEPEN-CI-A. Així i tot, un dels assistents que escridassà contra els castellans una sola vegada se li cridà immediatament l’atenció per no caure en el parany de la provocació –que era el que volien–. Anote aquesta anècdota perquè el full parroquial de Canal9 digué en les notícies que els valencians del GAV –com si la majoria dels que assistíem a l’acte no fórem valencians– respongueren a les provocacions dels catalanistes. Són més cínics que Neró. Eren ells qui no pararen en tot el matí d’insultar-nos sense haver-los dit absolutament res. Una manipulació més de Canal 9 del PP valencià.

Fotos de l'acte

Acabat el tema cantaire entràrem a l’hotel i els quatre o cinc membres nacionalistes espanyols (Sentandreu, el d’E2000...) es llançaren a agredir a Laporta sense que la policia intervinguera al moment. Foren els membres que l’acompanyaven i els de l’hotel qui impediren l’agressió. Com que jo també hi estava vaig ser convidat a esnifar el gas que ens llançaren –no vaig veure qui ho féu, però una hora després encara em picava la gola.
Una pregunta, els hagueren deixat arribar tan lluny si l’agredit haguera estat el rei, Zapatero, Camps o Rita? De segur que hagueren estat detinguts molt abans.
Mai no havia vist tant d’odi com el que reflectia la cara d’aquesta gent. Els ulls estaven a punt de rebentar-los de la tensió que hi acumulaven i la gola se’ls esgarrava plena d’insults. Tot açò és fruit de la xenofòbia instaurada des de la Batalla de València pels polítics del moment –esquerres i dretes de la dècada dels 70– i continuada pels governs del PP al País Valencià. Qui es farà responsable de les diverses desgràcies –assassinat– que està produint i amb aquest odi pot continuar produint?
Després entràrem a la sala i l’acte es desenvolupà sense cap incident més.
Ahir, potser, se sembrà el que podria ser el despertar valencià front a l’anorreament intens i continuat que estem patint per part de l’imperialisme espanyol.

Laporta a València: SI

Aquest matí he estat a l'acte de presentació del SI a València. Demà penjaré una croniqueta i més fotos; així com també el vídeo del parlament que ha fet Núria Cadenes. M'ha donat temps encara de veure com C9 ha manipulat la notícia. I sí, ens han tirat alguna mena de gas que se'ns enganxava a la gola sense que la policia fera massa coses per evitar-ho.

TROBADA AMB ALUMNES A LA BIBLIOTECA VALENCIANA DE SANT MIQUEL DELS REIS

El dimecres de matí, dia 6 d'abril, tindré un encontre amb alumnes de 2n cicle d'ESO i de Batxiller a la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis al voltant de les lectures de:

• Amable (Ed. Tabarca)
• Camí d'amor (Ed. Perifèric)
• Els fantasmes del Lacrima Coeli (Ed. Bullent)

La informació que hi adjunte s'ha enviat als centres educatius perquè aquells professors que hi estiguen interessats ho sol·liciten.

ALBERT HERNÀNDEZ XULVI: L'ESPECTRE D'ÀNGELA A CATARROJA

Anit, 20 de gener, a la Sala d’Actes de la Biblioteca de Catarroja Albert Hernández Xulvi presentava la seva última novel·la, L’espectre d’Àngela (Ed. Perifèric).
Jesús Figuerola –editor– obrí l’acte on destacà la gran quantitat d’escriptors que ha donat Catarroja i que, d’alguna manera, l’editorial –també amb seu a Catarroja– estava en deute amb un escriptor de la trajectòria d’Albert Hernández Xulvi, a qui encara no havien publicat.

Tot seguit, Ramon Guillem –poeta catarrogí i vicepresident de l’AELC al País Valencia– féu una semblança de l’autor i la seva obra, on destacà la comesa d’aquest en la tasca d’arreplegar vivencies i riqueza lingüística d’aquella zona del País Valencia (L’Albufera i voltants).
En acabant fou la professora de la Universitat de València, Marina Zaragozà, qui ens disseccionà L’espectre d’Àngela perquè en férem un tast ben generós.
L’acte el finalitzà Albert Hernàndez Xulvi contant-nos algunes anècdotes sobre la seva infantesa i com havien anat generant la seva vocació d’escriptor. Després es dedicà a signar exemplars entre el nombrós públic assistent.

190è JOC LITERARI: NINGÚ DE TOTS VOSALTRES

NINGÚ DE TOTS VOSALTRES

Passes per davant meu i em fas un colp d'ull llampant; no dius res i marxes apressat. O ni tan sols això: estàs avesat a tot, m'has vist com qui veu un fanal enllumenat o la persiana de la botiga baixada, però no m'has mirat i marxes també. O t'has parat uns segons per veure'm el preu: m'alfarrases, penses que la teva filla no val tant, massa car, arreplegues la consciència i tornes a marxar. O ets encara un cadell i has obligat ta mare que s'aturara: li fas carusseta, li somrius, proves a posar cara d'atufada, li exigeixes, res no aconsegueixes i us n'aneu totes dues. O et pares a mirar-me amb ulls de pena després del treball i... O és l'enèsima vegada que t'hi detens... O... O...

Tots heu assajat de vestir-me amb un devessal d'adjectius: pobret, bonic, fidel, carinyós, solitari, encisador, maco, dolç... Paraules que us tranquil·litzaren l'estètica quotidiana, però, en realitat, ningú de tots vosaltres sabreu mai què en pense jo.

BOCINETS DE VIDA

BOCINETS DE VIDA

Quanta bellesa

a l'abast de la mà.

Ai dels dits balbs.

BOLET LITERARI: LLUÍS RODA (REPESCAT)

L'ESPELMA RETUDA

L'ESPELMA RETUDA

Com l'animeta

a la cera orgullosa,

el teu esguard.

ELS FANTASMES DEL LACRIMA COELI, CRÍTICA DE MANEL ALONSO

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.

Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.

Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.

Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.

CAVA

CAVA

Una força primigènia

reviscola cep i sarment

al crit atàvic de la rella

quan la profecia de pàmpols i cançons

colga els pecats comesos

perquè tu, mare amatent,

faces la màgia de bescanviar l'aigua

en llàgrimes dels déus

per oferir-te, paraula desitjada,

en carona joguinaire

d'agosarades bambolles.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA A BONREPÒS

Ahir diumenge dia 9 tingué lloc la presentació dels poemaris Correspondència de guerra i Si em parles del desig de Manel Alonso a l'Auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell. Tot seguit penge la presentació que li vaig fer del primer dels dos llibres. Al blog de Mercè Climent podreu trobar la presentació que féu ella sobre Si em parles del desig.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

XIII Premi de Peesia Paco Mollà de 2008 de l’Ajuntament de Petrer
Editorial Aguaclara.

Ja en el mateix títol –Correspondència de guerra–, l’autor ens dóna la clau per interpretar el llibre que tenim a les mans. Tot i que es fa palès immediatament aquest miracle metafòric on el poeta esdevé un corresponsal, el jo poètic ens explícita el seu joc des del primer poema:

“UN POETA NO ÉS CAP CORRESPONSAL DE GUERRA”,

diu, però, després d’observar i sentir tot el que està ocorrent,

“Ferit, s’asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts”.

I per si la cosa no haguera quedat encara suficientment clara per al lector, en el poema 6 s’alinea i pren partit obertament i taxativa:

“DARRERE D’UN GENOCIDI
hi ha un poeta orb
................................
Darrere de l’alliberament
Hi ha un poeta lúcid.

Per tant, tot l’art de la paraula, tota la sensibilitat del poeta ha d’estar destinat a aquest menester. El poeta no pot ni tancar-se a la torre d’ivori i escriure només per a ell i per a uns quants elegits, ni restar orb davant totes les injustícies del món. Assentats aquests principis des de l’inici, el poeta es dedicarà a la denúncia permanent i constant, no del concepte d’injustícia en abstracte, ja que el concepte en si no enganxaria suficientment el lector, sinó la denúncia de la injustícia quotidiana, la de carrer, la que patim dia a dia perquè ens hi puguem veure retratats i ens moga a actuar. I és així com Manel Alonso i Català en Correspondència de guerra fa un repàs quasi que de vademecum a les injustícies més properes: contra el despotisme dels poderosos, la xenofobia, el poder centralista i anorreador d’Espanya, la ignorància, la delació, la mentida democràtica, la violència de gènere, els interessos i els incendis forestals...
I el poeta pren partit. I el poeta denuncia. I el poeta ho fa amb l’arma que té a l’abast: la paraula –allò que recorda el poema de Vicente Aleixandre: Espadas como labios; o com ell mateix també diu en un dels haikus de les miniatures, la que correspon a la X i dedicada a Raimon: una veu com un puny–. I perquè aquesta arma siga el més efectiva possible, Manel Alonso la descarrega d’artifici tant com li siga necessari perquè el lector entenga i veja amb claredat el missatge, perquè la denúncia siga efectiva. Així i tot, aquest estil directe, diríem que quasi de poesia de realisme social, en cap moment cau en un pur prosaisme. Manel Alonso, amb mestratge, sap com i quan inserir la figura literària, el joc retòric adient perquè el poema ultrapasse també la sensació i prenga volada estètica i valor universal.

SOBRE UN CEL DE SORRA

SOBRE UN CEL DE SORRA

M'has esgarrat la pell

amb la naixença furtiva

i m'has fet tastar la rosa

en la saborosa grafia del vent.

LA POÈTICA DE MANEL ALONSO A BONREPÒS

CARTA SOBRE (A) EL REI.

Potser molts de vosaltres ja el coneixeu. A mi me l'ha enviat un amic aquests dies i vull compartir-lo, aquest profètic microconte.

"Un matí, Sa Majestat el rei Juan Carlos I, rei d’Espanya, queda gratament sorprés en llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja les seves bessones acabades de nàixer amb els noms de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el rei decideix anar a fer una visita a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a sa casa, troba Maria alletant Espanya; el rei reitera constantment la seua satisfacció i pregunta a la mare de les bessones:

-On és Catalunya, la germaneta d’aquesta fartoneta que no deixa de mamar?

Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona...
Estranyat per la resposta, el rei es permet d’aconsellar la mare que la desperte i així podrà tenir l’oportunitat de veure-la.

-Rei meu, no li aconselle despertar Catalunya, perquè si Catalunya desperta... Espanya deixarà de mamar..."

ELS ESCRIPTORS VALENCIANS I LA LLENGUA LITERÀRIA: COMUNICACIÓ

Amb aquesta comunicació vaig participar en la I Jornada sobre la llengua literària i els escriptors valencians actuals organitzada pel Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València al setembre de l'any 2008.

L'AIGUADOLÇ: HOMENATGE AL POETA JAUME PÉREZ MONTANER

Article amb el qual he participat en l'homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner per a la revista literària L'aiguadolç.

XOCOLATA

XOCOLATA

De bell nou l’havien deixat. Aquesta vegada ni tan sols havien arribat a conèixer-se en persona. De matí havia quedat amb ella. Al migdia havien mantingut una conversa pujadíssima de to pel xat. Havien quedat a les dotze, a hora de bruixes. S’havia dutxat i preparat per a una llarguíssima nit d’amor. A les deu li digué que no aniria, que no la contactara més.
No eixí. Destapà la caixa de bombons que li volia regalar i obrí una ampolla de vi. S’assegué davant del televisor i posà una pel·lícula porno. El vi i la xocolata feren la resta. Li llepà cuixes i pits, llavis i coll, plecs i replecs. S’empinà l’ampolla i begué tot el que ella li destil·lava.Els embolcalls, el vidre buit i uns clínex tacats foren testimonis de l’encontre.

Microconte fet ha temps arrere per a una convocatòria de l'Striper