dilluns, de maig 28, 2012

AMB EL TEMPS: UNA TRISTA I MERAVELLOSA CANÇÓ DEL GRAN LÉO FERRÉ



Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie le visage et l'on oublie la voix
le cœur, quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien
avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard
entre les mots, entre les lignes et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit
avec le temps tout s'évanouit
avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
mêm' les plus chouett's souv'nirs ça t'as un' de ces gueules
à la gal'rie j'farfouille dans les rayons d'la mort
le samedi soir quand la tendresse s'en va tout' seule
avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre à qui l'on croyait pour un rhume, pour un rien
l'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens
avec le temps, va, tout va bien
avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens
ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid
avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu
et l'on se sent glacé dans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard
et l'on se sent floué par les années perdues- alors vraiment
avec le temps on n'aime plus

divendres, de maig 25, 2012

I VINGUERES TRADUÏT AL ROMANÈS I AL CASTELLÀ.

Un poem de Francesc Mompó Valls (comentariu de Pere Bessó*)

ȘI VENISEI 

Și venisei la arborele orb
pentru a încrusta flacăra în scoarță,
flacăra azurie într-un trunchi milenar
crescut în pădurea de ceață,
Așa ai crestat un țesut neatins de întuneric
cu stropii unei ploi de jasmin și licurici.
Peste pielea crăpată a buzelor
ai lăsat să cadă picuri de rouă,
rubin sălbatic,
pe când ochii tăi sorbeau un alfabet
de cântece de ciocârlie în iarba verde.
Și, astăzi, îngenunchiat la picioarele tale,
în așteptaea marii sărbători,
așez fața de masă în inimă
cu un coș de pâine proaspătă
și puțină sare îmbietoare,
iar în mâinile tale pun
arome de poiană tânără
și un ram de gesturi moi.

I VINGUERES

I vingueres a l’arbre orb
per enroscar la flama a l’escorça,
flama blava en tronc mil·lenari
nodrit al bosc de les tenebres,
i com un tel virginal esquinçares la fosca
amb una pluja de gesmil i lluernes.
Sobre la pell seca dels llavis
deixares caure espurnes de reixiu,
carboncle salvatge,
mentre que als ulls se t’abocava un alfabet
d’herba fresca i cants d’alosa.
I jo, avui, als teus peus retut,
amb revol de festa grossa,
pare les tovalles al cor
amb un cistell de pa tendre
i un pessic d’acollidora sal,
i a les mans et pose
aromes de forest novella
i un ram de gestos amatents.

Y LLEGASTE

Y al árbol ciego me llegaste
para enroscar la llama a la corteza,
llama azul en un tronco milenario
alimentado en bosque de tinieblas,
y tal un telo virgen la oscuridad desgarraste
con una lluvia de jazmines y luciérnagas.
Sobre la piel reseca de los labios
dejaste caer chispas de rocío,
carbúnculo salvaje,
mientras a tus ojos se abocaba un alfabeto
de cantos de la alondra en hierba fresca.
Y, hoy, a tus pies rendido,
con revuelo de fiesta grande,
el mantel en el corazón preparo
con un cestillo de pan tierno
y un pellizco de sal acogedora,
y en tus manos dispongo
aromas de floresta nueva
y un ramo de gestos afables.
 

*Querido Andrei: Te hago llegar un texto lírico sin remilgos de Francesc Mompó Valls. La llegada de la Amada, luz de llama azul que enciende la oscura corteza del árbol milenario.Francesc Mompó nació en l’Olleria (Vall d’Albaida). Graduado en Psicología. Licenciado en Filosofía y Ciencias de la Educación. Profesor de valenciano. Participó en los volúmenes de homenaje a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà publicats per la Forest d’Arana. Es el creador y organizador junto con el poeta Ramon Guillem deL'anguila literària. Colaborador de diversas revistas literarias y del periódico digital L'informatiu con la columna semanal: La iseta. Ha recibido el año 2010 el Premio a la Difusión de la Lengua y la Literatura Catalana en el País Valencià otorgado por la Associació d'Escriptors en llengua Catalana al País Valencià. Ha recibido, en colaboración con Mercè Climent, el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida por la novela Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera) y el XIV premio de poesía Josep Maria Ribelles de Puçol por el poemario De la fusta a l'aigua (Ed. Onada). Aunque debutó con el poemario Viàtic marí, premio la Forest d’Arana (1994), pronto se daría al cultivo de la prosa: la trilogía de novelasEls ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus (Ed. Alfaguara/Voramar)L’Elegit (Finalista Premi Ciutat de Torrent 2003, Ed. Tabarca); Els greixets (Finalista Premi Ciutat de Borriana, Ed. Tabarca); Amable (Premi Ciutat de Torrent 2005, Ed. Tabarca); UendosCamí d'amor (Premi Benvingut Oliver de Catarroja 2008 y Premi Samaruc 2010);Els fantasmes del Lacrima Coeli (Ed. Bullent) i el conjunto de narraciones Fronteres de vidre (Ed. Germania)…

diumenge, de maig 20, 2012

RECITAL POÈTIC: COMPLICITATS.


Dijous 17, a la Biblioteca de la Societat Coral el Micalet de València, organitzat pel poeta i amic Jaume Pérez Montaner férem un recital poètic amb el suggerent nom de "Complicitats". En la foto, i d'esquerre a dreta: Jaume Pérez Montaner, Eusebi Morales, Francesc Mompó, Josep Ballester i Ramon Guillem.

VIDES DESAFINADES A L'OLLERIA


Presentant la novel·la Vides desafinades de Xavier Aliaga a la biblioteca pública de l'Olleria. Amb aquesta magnífica obra, Xavier Aliaga guanyà el Premi Joanot Martorell 2011 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d'enguany. No us la perdeu. Està editada per edicions 62.

dissabte, de maig 19, 2012

PLANETA LLUÇ DE JOAN PINYOL

Aquesta és la columna que he publicat avui en el diari Levante de València.



Planeta Lluç
Joan Pinyol
Editorial Aire

                                    ASSABORIU-LO A GLOPS CURTS

            Planeta Lluç s’obre amb una novel·la feta a colps de XII microrelats; on, al voltant de la protagonista –Hortènsia, una iaia que a males penes intervé– giren els personatges del raval en una aquarel·la polimòrfica de petites relacions amb la vida.
            El ventall de contes va des de les situacions més quotidianes, d’aquelles que no ens costa gens veure’ns-hi retratats, i que Pinyol estiregassa fins a convertir-les en petits drames personals amb finals sorprenents; fins a d’altres en què rememora, possiblement de forma biogràfica, –és públicament sabut el seu activisme per la recuperació de la memòria històrica– on ens fa reviure un tall dels últims temps de la guerra a través d’una tragèdia personal. És com si hi haguera pogut rescatar seqüències vives d’allò que la història oficial ens ha volgut soterrar durant tants anys de foscor.
Amb un llenguatge planer, no exempt d’esguits literaris allà on calen –simbolismes, imatges, ironies...– que ens inclinen a la complicitat amb alguns personatges, o a la tendresa en d’altres, Planeta Lluç ens porta pels viaranys d’aquests contes que ben bé molts d’ells podien haver estat vestits de novel·la. Tanmateix, el domini dels tempos del relat fa que el producte que Joan Pinyol ens presenta siga un material interessantíssim per a aquest model de vida tan apressat que duem en què el temps és un bé preat i escàs. Ben bé podem furtar-li a na Rutina quinze o vint minuts del seu reialme i dedicar-los a gaudir d’un conte amb la mateixa intensitat que l’autor l’ha creat per a nosaltres.
Un llibre ideal per a assaborir-lo a glops curts –com el Bourbon– abans de dormir, en el transport públic o a la sala d’espera de la vida. 

dissabte, de maig 12, 2012

ODISSEA, Traducció de Joan Francesc Mira

La columna que he publicat avui en el diari Levante en la secció El llibre de la setmana.


Odissea
Homer
Versió de Joan Francesc Mira
Editorial Proa

            L’Odissea està en tots els cànons literaris, tothom en parla en un moment determinat, o assenteix amb el cap quan algun altre el referencia com si fóra un mem. Però la realitat és que aquesta magnífica obra és, com diu Raimon quan canta un fragment de L’espill de Jaume Roig, més citada que llegida.
De Troia a Ítaca passant per tota una odissea: la seducció de la sirena Calipso, l’encontre amb la bella Nausica en la terra dels feacis, l’enginyosa lluita amb el ciclop Polifem... fins el retrobament final amb Penèlope amb la matança dels invasors que li pretenien l’esposa i li malbarataven la hisenda. Tots els elements per a continuar fent d’aquest llibre una lectura actual i atractiva.
I això és el que un dels millors humanistes valencians contemporanis, sinó el millor, Joan Francesc Mira ha fet en traduir i adaptar al tarannà actual els 12.000 versos que componen l’obra d’Homer. El ritme ternari dels 28.000 hexàmetres de fa vint-i-vuit segles del mestre grec s’han acoblat a la perfecció a la nostra llengua. No és necessari ser cap adepte a les torres d’ivori per delitar-se amb aquesta lectura. La mà de Joan F. Mira ha fet que el vers s’allargue en mesures de 13 a 17 síl·labes i que les cesures s’adapten al to de la llengua perquè puguem endinsar-nos en la història d’Ulisses com si estiguérem llegint prosa amorosida per les càlides cadències del vers.
A més a més, cadascun dels XXIV cants està introduït per la sinapsi corresponent perquè hom dispose de les claus d’interpretació del que hi succeirà. Tot plegat és un regal poder llegir l’Odissea en la nostra llengua. 

LÉO FERRÉ: AQUESTA FERIDA

dijous, de maig 10, 2012

LÉO FERRÉ CANTA SPLEEN DE BAUDELAIRE



Spleen
Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle
Sur l'esprit gémissant en proie aux longs ennuis,
Et que de l'horizon embrassant tout le cercle
II nous verse un jour noir plus triste que les nuits;
Quand la terre est changée en un cachot humide,
Où l'Espérance, comme une chauve-souris,
S'en va battant les murs de son aile timide
Et se cognant la tête à des plafonds pourris;
Quand la pluie étalant ses immenses traînées
D'une vaste prison imite les barreaux,
Et qu'un peuple muet d'infâmes araignées
Vient tendre ses filets au fond de nos cerveaux,
Des cloches tout à coup sautent avec furie
Et lancent vers le ciel un affreux hurlement,
Ainsi que des esprits errants et sans patrie
Qui se mettent à geindre opiniâtrement.
— Et de longs corbillards, sans tambours ni musique,
Défilent lentement dans mon âme; l'Espoir,
Vaincu, pleure, et l'Angoisse atroce, despotique,
Sur mon crâne incliné plante son drapeau noir.
 Charles Baudelaire