dimecres, de desembre 25, 2013

DEL SOL A L'ABISME

DEL SOL A L’ABISME

El vaixell de les hores
deixarà de vogir el nucli de l’àlbum,
s’esquarterarà la pell del record
i revindran les aromes perdudes,
el pelmudatge de la serp somriurà
des dels garbollers de l’estiu,
el fred de les nits
es congelarà a les parpelles
i aquella llista de paraules,
deífiques totes,
implosionarà de colp als llavis tremolosos.
Un darrer batec
reunirà tota la llum
que ja no cap en la fosca.

dimarts, de desembre 24, 2013

ENTRE EL SOL I L'ABISME

ENTRE EL SOL I L’ABISME

Arribarà al centre del punt
on s’haurà maridat l’alè del cavall
amb l’abecedari dels pins.
Sense que cap flor nasca
als llavis del fang
succeirà la gran explosió:
seca, muda, total.
S’obriran les finestres més fosques,
es fondrà el mercuri de la llum,
les lluernes, alliberades, cercaran el sol,
i els àtoms cauran a l’abisme.
Tot fugirà de la mateixa manera
que un dia tot
cresqué al jardí.

dijous, de desembre 19, 2013

EN JOC DE DAUS

EN JOC DE DAUS

Estenc els ulls sobre la taula dels ahirs
en una darrera jugada de tafur,
només rescate el gest d’aquell que somreia
en rebre el sol de les papallones negres.
Després, demà, quan en una tardor vella
caiguen totes les parpelles fosforescents
al bassal de les llunes capricioses,
m’endinsaré en la dissolució dels dies.

diumenge, de desembre 15, 2013

ALBA DEL VESPRE

Ressenya que vaig publicar ahir dissabte en el periòdic de paper Levante.

ALBA DEL VESPRE
Carles Duarte i Montserrat
Poesia 3i4

UNA SIMFONIA DE VERSOS.

Entre el vespre i l’alba s’instal·la el món dels somnis on recurrentment el jo poètic ensuma, intueix, viu, la immensitat eterna d’una existència propera als déus mitjançant les imatges i la paraula amb versos d’una musicalitat perfecta. Feu-ne un tast en aquest mateix: “L’alba dels vespre és un llavi de llum”; un decasíl·lab català on si parem bé l’orella encara arribem a sentir el comiat dels violins. Les grans immensitats, la mar, la nit, el cel, l’univers, són l’ardent mirall o l’espessa força que reflecteix el mercuri on el poema va bastint-se en una religió de ciclies plena d’ànims, com un Sísif esperançador que ens empeny als orígens, a la primigènia d’on tot comença. Assaborim aquest vers que tant ens recorda al “La mer, la mer, toujours recommencée”,del poeta del Cementeri Marí: “Deixem de ser qui érem;/ Serem de nou el mar”.

Filosofia, religió, cosmogonia... tot pel cresol de l’estètica: “Trepigem la terra venerada/ d’on ressorgim després de cada mort”; “Unit el teu destí al dels astres”. Poeta de les vastes geografies on es fon la individualitat com en les tragèdies clàssiques. Sempre el jo fonent-se en espais perceptibles i infinits a la vegada. Un poemari per assaborir cada mot. Una simfonia de versos.