dimarts, de novembre 29, 2011

LLETRES DE MAR


A Jaume Pérez Montaner

LLETRES DE MAR

Percaçaves la imatge
amb la màgia de la tècnica,
no volies que morira l'instant
en què la lluna gran escrivia versos
sobre la pell d'una mar pairal;
però la poesia estava en tu,
amic poeta,
i jo, golut també de llum,
vaig eternitzar un instant un poc més ample.

diumenge, de novembre 27, 2011

QUAN EM MIRE AQUESTA TERRA


QUAN EM MIRE AQUESTA TERRA



Em creix un plor sec
allà dins del mot
quan em mire aquesta terra.
Se'm clevillen els adjectius
en abocar-se als llavis,
com una maledicció resseca.
Em trobe en records
on la pols s'entesta
a descolorir-los la veu,
i l'aigua rabiosa dels alcavons
m'esvoranca els barrancs
de les hores de demà.
M'han obert avingudes a la pell
amb estranys semàfors
que no regulen la ràbia.
Com li llimaré les ungles
a un neguit creixent
perquè no raspe el tel de l'existència?
Sóc una gramàtica d'absències
rebregada pels lloms de la infantesa
on encara cerque la llavor.

divendres, de novembre 25, 2011

ESCRIPTORS AL TERRAT: VICENT USÓ I SILVESTRE VILAPLANA


Ahir, 24 de novembre, Escriptors al terrat presentava dos escriptors de primera línia del País Valencià: Vicent Usó (Vila-real, 1963) i Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969).
Després de ser presentats per Ramon Guillem, poeta i vicepresident de l'AELC, tots dos feren un recorregut per la seva trajectòria literària; des de com començaren a escriure dins a com conceben la gènesi de creació.
Usó ens confessava com una mena de casualitat el dugué a concebre la primera obra: una talla del seu poble, Vilareal, que tot i ser d’un gòtic exagerat l’havien classificada anacrònicament en un temps molt anterior. Allò el portà a fer-ne un conte i a guanyar un premi local, cosa que l’esperonà a continuar.
Vilaplana ens explicà el determinisme que el portà a assumir la decisió de ser escriptor: en l’adolescència passà a un col·legi mixt Allò de trobar-se xiques a l’aula en plena eclosió hormonal el portà a fer poemes d’amagat, a relligar-los més tard i a guanyar un premi.
Els premis literaris apareixen com a element fonamental perquè l’escriptor s’ho crega i continue per aquesta via. I en aquest cas, donà dos produccions d’altíssima qualitat.
Després feren una passejada per alguns de les seves obres i com les havien concebudes. Així Vicent Usó referencià les obres La mirada de Nicodemus (Ed. 3i4, 1995), La taverna del Cau de la Lluna (Ed. Tàndem, 2001), El músic del bulevard Rossini (Ed. Proa, 2009), que nasqué perquè s’obsessionà amb la mirada profunda d’un acordionista que tocava prop del metro per on passava cada dia o La ma de ningú (Proa, 2011). Per la seva banda, Silvestre Vilaplana parlà de Les cendres del cavaller (Ed. Bromera, 2004), L’estany de foc (Ed. Bromera, 2010) o El quadern de les vides perdudes, darrer premi de la Diputació de València, que justament arreplegava poques hores abans. Afegí Vilaplana la necessitat que sent com a creador d’anar alternant els gèneres: poesia, novel·la juvenil i narrativa d’adults.
En acabant s’establí un diàleg amb el públic on destacà el paper que ha de jugar l’escriptor en aquest petit país entrela professionalització i la precarietat: disponibilitat de temps per escriure i promocionar l’obra, paper de les editorials, trencament de la unitat dels Països Catalans amb fronteres de mercat, polítiques institucionals, etc.
I com no, uns quants rematàrem la nit sopant a la pizzeria dels poetes (La Papardella), onomàstica batejada per l’escriptora i periodista Núria Cadenes.



Més informació dels autors:

Silvestre Vilaplana
Vicent Usó

diumenge, de novembre 20, 2011

NOVEL·LA ERÒTICA VALENCIANA AL CASAL JAUME I A GANDIA


Divendres, 18 de novembre, tingué lloc a la Fundació Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia) una xerrada sobre Novel·la Eròtica Valenciana. No puc estar-me’n de comentar que aquest local és magnífic i s'hi desenvolupen multitud d’actes culturals.


L’escriptor Josep Gonga, autor de Trinquet, trincant (VI Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida) fou l’encarregat de presentar l’acte. Féu un recorregut per la literaura eròtica en general i per la nostra llengua en particular, fins detindre’s en el moment actual per mostrar una fotografia de la situació present del gènere. Quedà clar que l'element eròtic sempre ha estat present en la literatura, i és que l'erotisme és un element important en l'existència de la humanitat, i haguera estat inversemblant que la literatura no n’haguera begut, i a l’inrevés. (Aprofite el referent per enllaçar el link on està penjada aquesta novel·la i que podeu descarregar de manera gratuïta).

En acabant, Mercè Climent agafà el torn de paraula. Ella mateixa escriu en el seu blog “no sóc cap experta en literatura eròtica, únicament he llegit alguns clàssics del gènere i juntament amb Francesc Mompó, m’he endinsat en l’aventura d’escriure una novel·la d’aquest tipus: Somiant amb Aleixa. Tampoc no m’agrada massa la idea de fer divisions i subdivisions en l’àmbit literari, i que per a mi, literatura només hi ha de dos tipus: bona i dolenta. La xerrada versava sobre el gènere eròtic, sí, però jo vaig voler deixar clar que per damunt de tot anàvem a parlar de literatura, en majúscules i sense cognoms. O és que els autors que han escrit literatura eròtica els hem d’anomenar «subescriptors»?” Enllaçant amb el discurs de Gonga s’atreví a parlar de Sade com a l'autor que marcà l'inici de la narrativa eròtica moderna i d'alguns trets que caracteritzaren la seva obra i el gènere: recerca de totes les formes de plaer, manca d'inhibició, afany transgressor i provocador, voluntat de despertat el desig en el lector...

A continuació, vaig parlar dels conceptes d’erotisme i pornografia, deixant clar que la diferència entre ambdós és bastant subjectiva i que depén dels costums, de la societat en què estem submergits, de l’escala de valors de cada individu... També vaig donar el meu punt de vista sobre el tarannà eròtic valencià.

Xavier Mínguez posava el punt i seguit a la primera part de la xerrada, amb una sèrie de lectures per demostrar les infinites maneres d’abordar l’erotisme / pornografia en la literatura.

 
La segona part de l’acte consistí en la presentació de les dos darreres obres guardonades amb el Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida: Somiant amb Aleixa, del duet Mompó-Climent i La flor de Hanako, de Mínguez; així com del poemari eròtic De la fusta a l’aigua, de Francesc Mompó. Tots tres aprofitàrem per parlar de les lectures que, d'una manera o altra, ens han influït per fer la nostra.
L’acte finalitzà després d’un interessant debat amb els assistents i la signatura de llibres.

dijous, de novembre 17, 2011

UNA BONA NOTÍCIA: "A MERCÈ DEL TEMPS" FINALISTA DEL PREMI MIQUEL MARTÍ I POL


El poema A Mercè del temps musicat per Carles Pastor ha quedat entre els 16 finalistes -de 320 cançons- del Premi Miquel Martí i Pol, emmarcat en el IV Certamen Terra i Cultura i patrocinat pel celler Vall Llach. A més, formarà part en un disc recopilatori que inclourà un llibre amb els 16 millors poemes musicats en català durant el període 2010-11.


Llegir notícia ací.

dimecres, de novembre 16, 2011

ENTREVISTA AL PROGRAMA QUE VOLIN LES PARAULES

Ací podeu escoltar l'entrevista que em féu la Montserrat Lago per al programa "Que volin les paraules" de Canal Blau de Vilanova i la Geltrú.

dilluns, de novembre 14, 2011

FRONTERES DE VIDRE: CRÍTICA DE JOSEP MANEL VIDAL

Josep Manel Vidal ha fet una crítica del meu llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) que ha penjat en el seu blog Filant prim.

Personalment sent una especial atracció per les teories sobre els mons paral·lels. I la meua manera d’abundar en aquesta quimera és cercar-ne a l’imaginari de la literatura que en parla. Em sedueixen les pensades sobre les imatges construïdes a l’altra banda del mirall. Considerar si les vivències que sembla s’enceten amb els nostres gestos, tenen continuïtat cada vegada que els donem l’esquena. Si aquells éssers mimètics continuaran reproduint, amb mil·limètrica voluntat, cadascun dels nostres posats. I en aquesta recerca inquietant m’he trobat amb el llibre de l’escriptor i blogaire Francesc Mompó, “Fronteres de vidre”, un recull de relats que mira de personalitzar aquestes “teories” amb éssers de l’altre cantó impossible de la vida. Cada narració és una petita clivella a través de la qual un pot endinsar-se i observar allò que a la vida real no pot veure i que només intueix des de les seues cabòries. Reflexes d’una existència que ens suggereixen els objectes i les formes amb capacitat per guardar-ne, ni que siga un bocinet, entre la seua talla arrodonida i perfecta. Un joc d’ambigüitats constants per preguntar-nos, sovint, qui és real i qui no. En una obra de ficció com aquesta res és el que sembla. Potser, després de tot, ens caldrà fer com l’avi Torró, actuar amb prudència i no menystenir aquell món que s’endevina, amb apunts dispersos, per cada racó que travessem sense donar importància. Francesc Mompó tracta amb un bon apunt literari la màgia del vidre. Supose que juga amb avantatge: és un bon escriptor i, a més és natural de l’Olleria. Sap del què parla.

diumenge, de novembre 13, 2011

SOMIANT AMB ALEIXA EN "ALFABET COPULATIU"

Article de Núria Cadenes en la revista El Temps núm. 1368 sobre literatura eròtica: Alfabet copulatiu on apareixem en les lletres D, G, M i R.



dissabte, de novembre 12, 2011

PREMIS LITERARIS CIUTAT D'ALZIRA 2011

 

Anit anàrem al sopar de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. És un goig acudir d’hora a aquest esdeveniment per poder trobar-te amics i coneguts del món de les lletres que d’altra manera l’atzarosa vida de cadascú fa que ens veiem poc.


Una mitja horeta abans el rebedor de la Sala Rex Nature d’Alzira bullia d’escriptors, professors i gent tocada per la literatura. Al voltant de vuit-centes persones ens deixàvem emportar pel ragttime del grup musical València Hot Five que ens amenitzaria al llarg del la vetlada, les copes de martini i les salutacions. Després, amb una organització d’enveja entràrem a la sala on entre plat i plat, retall de conversa, glop de vi i salutacions des de la llunyania a algú que ataüllaves o t’ataüllava, anaven deixant caure els guardonats en les diverses modalitats. Si fa un parell d’anys vaig ser excessivament crític amb l’organització perquè hi havia parlaments massa llargs –algun d’ells en castellà– i moltíssima gent a la sala, cosa que feia que estiguérem enllaunats, enguany ha estat perfecte: el nombre de gent adequat perquè tots poguérem estar còmodes, un menjar excel·lent, uns parlament ajustats a la seva funció i uns premiats que no dubte que ens han deixat obres de primeríssima qualitat.


L’actor valencià Àlex Gadea fou l’encarregat de conduir l’acte.
Els primers a recollir l'estatueta dissenyada per l'artista Manuel Boix van ser els guanyadors de les modalitats de teatre, narrativa infantil i narrativa juvenil que es van fer públics en dies anteriors. Paco Romeu va rebre el VI Premi de Teatre Ciutat d'Alzira per Iceberg; Juan Emilio Gumbau el XVI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre per El viatge de lluna a les muntanyes; i Raquel Ricart el XVI Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per A les mans perdudes.


La resta de premis, que encara no es coneixien, es lliuraren després del sopar. Berna Blanch, va ser el guanyador del VI Premi de Poesia Ibn Jafadja, amb l’obra Pol·len, un poemari sentit i fet en llargues caminades per la nostra geografia, una reflexió sobre la condició humana a través de la contemplació del paisatge.
El XVII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, va ser per a Josep Maria Seguí, professor de la Universitat Politècnica de València per Biotecnologia al menú. Manual de supervivència en el debat transgènic, una obra que es proposa donar informació científica a la societat perquè puga decidir sobre les bondats i els perills dels transgènics.
La sorpresa de la nit, al menys per a mi, fou el guardonat amb el XIII Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta: Josep Piera se l’emportà amb l’obra El somni d'una pàtria de paraules, una biografia novel·lada de Teodor Llorente que vol traure del que Piera anomena “l'Alzheimer valencià” el qui va ser el poeta i el personatge més rellevant del nostre segle XIX. Havent llegit amb fruïció ja fa temps l’obra del poeta Josep Piera sobre la vida d’Ausias March no dubte que serà un treball interessantíssim.
Es deixà per al final el lliurament del més antic dels guardons: el XXIII Premi de Novel·la, que va recaure en l’obra La trampa del desig, de l’escriptor Urbà Lozano, segons el jurat una novel·la sobre el desig que ens desvela els anhels més profunds que tots covem al nostre interior.
Doncs això, enhorabona a l’editorial Bromera i enhorabona als escriptors guardonats.

divendres, de novembre 11, 2011

JO CONFESSO: JAUME CABRÉ PRESENTA LA NOVEL·LA A VALÈNCIA


Ahir, 10 de novembre, l’escriptor Jaume Cabré va presentar el seu darrer llibre, “Jo confesso”, en un acte organitzat per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Toni Gisbert, secretari d’ACPV va donar la benvinguda en nom de l’entitat al nombrós públic assistent. Tot seguit Francesc Calafat, crític literari, i Núria Cadenes, escriptora i periodista establiren un diàleg –triàleg– amb l’escriptor.

Va ser un enorme plaer estar allí i poder escoltar Jaume Cabré. És un home que converteix una presentació en una didactíssima xerrada de literatura. El primer que digué fou que estava molt content de veure tanta gent somrient. I era cert, somriures que no cessaren al llarg de l'acte gràcies al to amb què aquest monstre de la literatura anava embastant la conversa de la taula.


Jaume Cabré és un home que estima amb passió la literatura, i això queda de manifest quan parla de com aborda el procés d'escriptura. Núria Cadenes li digué que se l’imaginava en una habitació amb les parets plenes d’esquemes, fletxes, personatges, apunts, fotos... (una cosa semblant a allò que veiem en les pel·lícules d'investigació americanes). Lluny d’això, Cabré confessa que ell s’escriu damunt. A la pregunta com es comença una història com Jo confesso, ell respon que senzillament... escrivint. Desconeix el tema, quin serà el personatge principal, com començarà i molt menys com acabarà el projecte encetat; però ell escriu i escriu, a partir d’un pensament o d’una imatge o d’una melodia o d’uns versos (Recordeu la teoria de l'ham poètic de Carner? Després d’uns mesos d’escriure sense rumb –fins i tot, anys– Cabré s’adona que tot el caos que ha creat necessita un ordre; explica que fins i tot els personatges se li rebel·len. Llavors es pregunta: «tu de què vols parlar?». I explica, referenciant Villatoro, que si ell sabera de què parlarà faria un assaig, però com que ho desconeix es dedica a novel·lar. També confessa que és un novel·lista maratonià, que si escriu de manera complicada és perquè necessita apassionar-se i que les històries vagen sorprenent-lo –com al lector– a mesura que escriu. Li agrada incloure citacions, fins i tot autocitacions, i referències de tot tipus. I és que Jaume Cabré no solament fa literatura, sinó que es permet la llicència de jugar amb ella.


Tenia por que es parlara massa de l’argument o que es desvetllaren aspectes importants del llibre. Tanmateix, després de més d’una hora d’escoltar Cadenes, Calafat i Cabré només sé que Jo confesso tracta d’un personatge que intenta escriure un assaig sobre el mal i que no se’n surt. Ara bé, Núria Cadenes adverteix que té efectes secundaris, i que es necessiten unes setmanes per acabar de pair aquest obra. També afirma que és literatura de pes, i no solament per les mil pàgines que té el llibre. Al seu compte de féisbuc, Núria Cadenes, unes setmanes abans, publicava: «Tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré. Quan duia trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré».

Acabat el diàleg a tres, es va donar la paraula a un públic força interessat i participatiu. Finalment, l’autor va signar exemplars del llibre als assistents que així ho desitjaven.


Al final de la nit coincidírem amb Jaume Cabré, Toni Gisbert, Núria Cadenes i l’editor de Proa a la Papardella –a partir d’anit la pizzeria dels poetes (Núria, ens encanta)– i fer sobretaula amb ells. En privat ens dedicà el llibre i ens férem algunes fotos.

dimarts, de novembre 08, 2011

"Si em parles del desig" a Canal 9

Canal 9, sí, sí, Canal 9 parla del poemari "Si em parles del desig" i dóna veu al poeta amic Manel Alonso. Com que la cosa és per a bé no diré res més. Gaudiu-lo. 

dilluns, de novembre 07, 2011

LA NOVEL·LA "UENDOS" AL BLOG "COL·LECCIÓ DE MOMENTS"



Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments, ha tingut l'amabilitat i la bonhomia de fer un comentari de la meva novel·la Uendos i de regalar-me aquest deliciós dibuix.

"M'ha agradat conèixer les diferents maneres de dir Follets, que en Francesc ens ofereix a la Introducció del llibre: Minairons (o manairons) al Pirineu, Pericó, Martinet, Bufarut, Gambutzins, Donyet, Duendo, nanet, Nitos, Boets... i no us els poso pas tots.

Ell hi afegeix el nom popular de la Vall d'Albaida: Uendos.

La veritat és que els llegeixes i et venen ganes de veure'ls. I segueixo llegint i els veig... els veig de veritat. Els veig com els dibuixo. (No sé si m'han quedat prou guapos o se m'enfadaran i vindran a tombar-me el saler o a esborrar-me arxius de l'ordinador. I és que jo ja pensava que existien, tot i que no ho havia confessat mai a ningú. Que passaria si comencés a explicar que crec en els Uendos? Ja podria anar dient que jo mai no bec res d'alcohol, ja... )

El llibre és un gran conte, molt bonic, explica les experiències del Sarmentet i la Pebrelleta, amb els humans, amb la seva mascota, la marieta, amb les formigues enemigues. (Diuen que els Uendos, només es poden deixar veure pels infants i jo em pregunto, se'ls deuen mirar els infants d'avui dia? O potser els tenim massa ocupats?)

Tenen poders màgics, poden aplegar núvols en un tres i no res per provocar una tempesta. Poden arribar fins als nostres somnis i són capaços de fer feines impossibles. Com poden carregar uns sacs pesats i grans per un home, si ells són tant petits? (Màgia pura, ja us ho dic. No sabeu per què passen algunes coses estranyes a la vida? O per què a vegades surt tot a l'inrevés? O per què a vegades hi ha coses que semblen arreglar-se soles? doncs ja teniu la resposta)

Bé, no us explicaré pas la història, és una història que et fa venir ganes de ser nen o nena per trobar-t'hi ben endins. Ja sabeu que a mi no em costa gaire. M'hi he trobat de ple. Amb ganes de compartir-la amb els meus nens, de seguida que la puguin entendre. Amb ganes d'explorar l'alzina del jardí a veure si veig alguna entradeta sospitosa. (No tingueu por, Uendos del meu jardí, no ho explicaré a ningú, ni us molestaré gens, teniu raó, les persones poden ser molt perilloses, però us asseguro que no pas totes)."

dimecres, de novembre 02, 2011

SOMIANT AMB ALEIXA A COCENTAINA




Dissabte, 29 d’octubre, en un dia molt plujós s’inaugurava la II Fira del Llibre, dins de la 665 edició de la Fira de Tots Sants de Cocentaina.

Presentàrem la novel·la Somiant amb Aleixa de vesprada i arrecerats a l’edifici de l’Ateneu Musical. L’acte estigué conduït per l’escriptor Ivan Carbonell, que preparà una magnífica exposició amb Power Point. Ivan Carbonell féu una bona dissecció de la novel·la atenent a tots els ets i els uts més recòndits de la mateixa. D’ella digué que “és una novel·la eròtica d’alt voltatge que navega entre les escenes eròtiques més explícites i una narració suau, culta, àgil, directa a l’interior del personatge d’Aleixa i plena d’aspectes culturals d’interés”. A més afegí que és “una novel·la adulta vedada a qui es negue a somiar i connectar amb el desig”. Fins i tot s’atreví a identificar l’autoria en determinants fragments.


En acabant, no s’estigué de fer-nos unes interessantíssimes i personals preguntes com ara quines lectures hi ha darrere d'aquesta obra, el paper de la dona davant del sexe o la vitalitat del gènere eròtic en l'actualitat. Amb aquestes qüestions i les del públic assistent nosaltres explicàrem tot allò que volíem dir sobre la novel·la i que portàvem escrit en un guió que, aquesta vegada, no ens fou necessari. Per finalitzar llegírem un fragment molt suggeridor a dues veus.