dimarts, d’agost 31, 2010

NIT DE LLENGUA I MÚSICA A CA LES SENYORETES (OTOS, LA VALL D'ALBAIDA)



DISSABTE 11 DE SETEMBRE

NIT DE LLENGUA I MÚSICA

A

CA LES SENYORETES

PROGRAMA


20:30
(AL PALAU D'OTOS)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE
FERRAN SUAY I GEMMA SANGINÉS
"SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC"

DEBAT OBERT SOBRE EL TEMA



21:45
(CA LES SENYORETES)

SOPAR



23:45
(TERRASSA DE CA LES SENYORETES)

ACTUACIÓ DE
RAFA XAMBÓ I ALBERT ORTEGA

Més informació a:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3769142/onze-setembre-presentacions.html

preu del sopar i l'actuació musical: 25 euros
la xarrada es farà a la sala d'actes de l'ajuntament amb entrada lliure
a partir de les dotze, portes obertes a Ca les Senyoretes

Reserves:
962358032
620588724
casa@ruralotos.com

dilluns, d’agost 30, 2010

MÀRIUS TORRES


AL PRESENT

Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat
i la mesura tota amb el seny i amb els braços,
jo em dreço davant teu, o Present!, despullat
de somnis massa vells i de records ja lassos.

El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur.
Cal un petit espai a la meva poquesa.
¿Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,
podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:
-L'eternitat és sols un present que s'eixampla.-

Potser l'arrel divina que és soterrada en mi,
¿és sols aquest afany, tan difícil de dir,
de viure en un present una mica més ample?
gener de 1938

diumenge, d’agost 29, 2010

EL BLOGAIRE ANÒNIM


EL BLOGAIRE ANÒNIM

El blogaire anònim és uno i trino, bé, no, aquesta definició ja està patentada per molts blogaires de temples diversos i poders estratificats. El blogaire anònim es mimetitza darrere la buidor del mot per fer tan transparent la seva identitat com generalment innecessaris els seus comentaris; no estic parlant d’aquell que no explicita la seva genealogia a sa casa. Ja els va bé utilitzar la llibertat individual com els vinga de gust. Moltes vegades diu més de la persona un malnom que tot un llinatge. No, no parle d’aquests. Parle del blogaire que es dedica a navegar per aigües privades la jurisdicció de les quals, òbviament, no li pertanyen. Són uns éssers que s’aprofiten del treball d’altri per estovar-se sobre la sorra d’una platja que ell no ha netejat, o per engronsar-se amb una hamaca que ell no ha penjat, no ha suat pujant pel tronc del cocoter, ni s’ha fet pols el palmell de les mans amb les punxes de les fulles mentre les podava.
Entre la diversitat d’aquests tipus de blogaires en veiem dos de molt definits.
Hi ha el blogaire que s’amaga darrere del nom per timidesa o per por, però té alguna cosa interessant a dir. O bé és una persona insegura, cosa que ens l’acostaria a la tipologia del tímid, i per tant no li acaba de créixer la decisió d’afirmar el que acaba d’expressar. Senzillament ho diu, i bé que li ha costat de dir-ho; fins i tot ha suat mentre ho escrivia i premia la tecla que posava en marxa el mecanisme. O bé és un blogaire covard i malintencionat que amb un estil més barroer o més refinat –segons li escaiga– qui s’amaga vilment darrere d’un nom sense nom. Potser que igual que molts malnoms s’ajusten perfectament a la persona que hi ha darrere, també ací l’anònim s’ajustaria a la definició d’apersona.
Aquest individu es permet el luxe d’entrar als blogs i des de darrere de l’antifaç embrutar projectes i somnis de la gent. Com que no està el pestell passat i la clau sí que roman al pany es creu en el dret de poder entrar-hi i fer una escampada de bytes com li vinga de gust: aquest argument no m’agrada, doncs és una estupidesa; aquest poema no em fa el pes, doncs tens una poètica simplota o d’asil d’ancians; aquesta narració és vulgar, doncs escrius com els adolescents de l’ESO; aquesta fotografia no és per a tant, doncs no tens gens de gust artístic; aquesta... aquest... tot, absolutament tot pot llançar-ho en orris perquè ningú no mai el descobrirà, ja que invisible.
Té realment el dret d’entrar a criticar a un lloc on no ha estat convidat a fer-ho? És com si anares pel carrer i pel fet que una persiana no t’agradara entrares a la casa en qüestió i començares a posar verd els amos. O si t’hi trobares la porta oberta, començares a redestribuir-los els mobles, o a dir-los que no tenen ni idea de decoració, o a tirar-los per cara les menges que compren o les pel·lícules que veuen. La invisibilitat no els dóna el dret de violar domicilis. Si jo entre en un restaurant i veig que algú demana un menú que no em fa, no hi vaig a dir-los que mengen malament; no seria massa correcte. O si em presenten una persona que des de la meva estètica no és massa agraciada, no trobe que fóra adequat dir-li: “mira que ets lleig/lletja.

dissabte, d’agost 28, 2010

EL BLOGAIRE DESPISTAT


EL BLOGAIRE DESPISTAT

Quanta il·lusió ha dipositat el nostre blogaire en les ones. Hom diria que rellisca sobre elles i fa salts acrobàtics per les crestes dels bytes. Se’l veu tan feliç navegant per les aigües d’aquells blogs poètics, que va passant dels uns als altres com si conformaren un arxipèlag de descobriments. En aquest és un haiku que li mou el cervell –el real, el de les sinapsis amb dendrites i axons i neurolèptics i tota la relació tensional entre la bioquímica i els corrents elèctrics, sodi i potasi– i li fa redescobrir de bell nou una finestra al món; o ara és un llarguíssim poema que li evoca temps pretèrits d’enamoraments jovenívols; o la freda serenor d’un sonet cantant la maduresa. En tots i cadascun d’ells deixa la tarja de visita i el complit agraïment pel regal que li han oferit. O puja als cims de les altes muntanyes de la reflexió per veure millor –amb perspectiva, es diu a si mateix– les prades de la cultura i els rius de la política. També allí plantarà la bandera de la solidaritat o el silenci del desacord. I de la pintura? Ah, la pintura; també és un enamorat de l’espai, el color i la línia. La línia? No, això no ho té tan clar. No sap ben bé si la línia ha de separar els espais, o ha de ser el maridatge dels colors qui ha de conquerir les àrees. Aquest dubte li fa obrir preguntes i les hi va sembrant.
Cada blogaire despistat té el seu ventall d’interessos, i de tots ells rep els seu refrescant correntet. Ell ha begut d’escorrenties de serratella, de fonts amagades entre esbarzers i carrasques, de deus muntanyenques, d’ullals de barrancs o de domesticades fontanes de ciutat. Ha begut i ha estat agraït. Ha deixat gravat a l’escorça de l’aigua el cor enamorat del seu comentari. Ha somrigut satisfet i ha marxat.
Després, la quotidianeïtat ha fet d’ell, com de quasi tots, un individu més que engreixa tot tipus d’estadístiques: d’aturats, dels que estan a favor o en contra de les corregudes –de bous, evidentment-, dels que treballen, dels que els agrada les vacances de platja o de muntanya... és a dir un Joan Joan com la resta.
Però quan torna a casa alliberat d’anonimat i es capbussa per les fresques aigües de la xarxa és com si de nou haguera de prendre les aigües del Jordà. Es deixa anar com serpent aquàtica i s’acomoda a les esses que li ofereixen els diversos blogs per on nada. Si entra per l’alcavó de la poesia, vol recordar que hi havia un de haikus que li feia molt de goig; fins i tot recorda que en un d’ells va deixar un comentari i li agradaria saber si li han contestat alguna cosa, però no recorda quin blog era. Busca i rebusca i l’atzar el porta per pastures noves i s’hi posa a péixer. Canteret nou, aigua fresca. Oblida l’anterior i agafa per l’èter el mite de l’etern retorn. Sap, suposa que hi ha llocs on li han deixat comentaris; tanmateix, no és capaç de recordar-los i seran engolits per la voraç velocitat amb què desapareixen les entrades.El nostre blogaire despistat sempre sentirà el neguit de tenir converses impossibles soterrades sota les ones.

divendres, d’agost 27, 2010

EL BLOGAIRE OCUPAT


EL BLOGAIRE OCUPAT

Es va obrir un blog perquè immediatament que li’n parlaren li va veure els avantatges. És una persona que per tarannà i per formació acara diàriament molts fronts. És el que podríem dir una persona polièdrica. És porosa a les variables que l’envolten i a aquelles que els seus desficis intel·lectuals li van generant en el dia a dia. Diríem, si no el coneguérem bé, que la seva personalitat se sosté amb aquest equilibri de forces: les que li plouen de l’exterior i aquelles que broten de la seva saó.
S’obrí el blog i ple d’il·lusió i confiança en les noves tecnologies féu la primera entrada. Era una reflexió ben meditada sobre les intencions que el movien al bateig iniciàtic. Després tafanejà per la xarxa i descobrí el mecanisme de fer seguidors i de fer-se’n d’altres blogs. Esperà uns dies a veure si el cibernètic espai copsava la seva presència i podia interactuar-hi. Potser un breu “Benvingut a aquest món de les ones” fóra l’única resposta que aconseguiria els primers dies. Ell tampoc no s’allargassava massa quan en deixava algun, de comentari.
A poc a poc i a força de pega-li mossos al temps de les altres activitats que el sustenten, el blogaire ocupat aconseguí d’anar fent-se una personalitat virtual. Com que és una persona formada i amb criteri, es féu amb “una cartera de clients” suficientment significativa perquè l’assumpte li interessara més i s’hi proposara mantenir-se actualitzat en la blogosfera. Ai las! La cosa no li resulta tan senzilla. La geometria social exigeix el seu tribut i es cobra en temps. Ell ha estat fent mandàfules a les diverses variables que mantenien tibants els vèrtex de l’estructura psicosocial perquè aquesta funcionara. Però la flexibilitat del paradigma és limitada i comença a fer-li aigua per diversos llocs. Havia començat a interactuar amb una certa fluïdesa, però n’estava pagant el preu i calia posar el fre. Espaia cada vegada més les entrades que penja i també les visites a d’altres blogs. Ell voldria portar-ho al dia, però és impossible. Hi ha dèries que li són vitals i no pot estar-se’n. I no se n’està. Acaba tenint el blog com una ferramenta, o més aïnes com a oci. Açò li crea desfici perquè voldria mantenir-lo actualitzat i fer com a mínim una òrbita diària per aquells ciberespais que considera interessants. I no pot. Almenys no pot tan com voldria. És el blogaire ocupat.

dijous, d’agost 26, 2010

EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA


EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA

Estava colant un llibre la portada del qual s'havia trencat i calia arreglar-la abans que no se soltara del tot i les pàgines començaren a ballar sardanes sense lligar en rutllana. Era la segona vegada que utilitzava aquell maleït tub de pegament que era capaç de fer miracles i de pegar per sempre l’ànima al cos. No fou açò el que li succeí al nostre protagonista, no. Ell ja s’ho feia com podia això de l’ànima i el cos. El que li esdevingué fou que una gota d’aquell dimoni intersectiu li enganxà el tou del dit polze i del dit índex de la mà esquerra. Era qüestió de segons que la cosa adquirira certa gravetat. En un no res la independència dels dos dits quedaria reduïda a un arc flexible. Calia actuar amb rapidesa perquè açò no ocorreguera. I actuà. Ell decidí immediatament la resolució del vital dubte que se li havia generat. I no resolgué anar a buscar qualsevol disolvent a la capseta de les andròmines rialleres –és aquella capseta on sempre guardem de tot excepte d’allò que tenim necessitat en un moment donat–. No, de la cuina estant, on s’esdevingué el succés, anà amb quatre camallades –com si fent-ho amb rapidesa s’autojustificara d’allò que s’esdevindria–, es plantà davant del moble de la sala d’estar i agafà la càmera de fotografiar. Calia immortalitzar el moment de la “desgràcia” i fer-ne partícips a tota la blogosfera. Posà els dits en arc graciós i forçà la ja impossible desunió perquè l’aparell captara a la perfecció com havia actuat el pegament. Evidentment s’hi veia com els polpissos s’estiregassaven dolorosament la pell sense poder arribar al divorci digital. Era una imatge que no podia deixar que es perdera sense que ningú més la sabera valorar. Així actua ell.
El blogaire exhibicionista no ho fa perquè vulga demostrar a ningú que ell, o ella, siga o tinga més que ningú. No ho fa per aixecar gelosia al cor dels altres. Més aïnes el contrari; ho fa perquè sent l’altruisme de compartir allò que a ell el fa sentir. Encara no ha arribat a assaborir qualsevol moment de la vida i ja li creix la necessitat de compartir-ho amb tots. Que si ha anat de viatge a aquell lloc tan meravellós i ha vist el llac, la muntanya, el turó, el castell, la flor, el rostre més peregrí o la casa més ancorada en el temps; pam! trau la càmera fotogràfica i mamprén a fer fotos com un descosit. Sempre porta la càmera darrere, mai no se sap en quin moment serà sorprés per la vida. No fóra cosa que després no poguera il·lustrar amb imatges allò que pose sobre la taula dels convidats quan la pare a la pantalla.
I si és un estat d’ànims; com va a deixar a tots aquells que viuen a l’altra banda de la pantalla sense les seves confessions. Si està enamorat, si està preocupat, si ha vist la persona que sempre ha somniat, si ha aprovat l’examen, si ha escrit un llibre o si ha plantat un arbre... tot té necessitat de ser exposat convenientment i amb les fotografies adients, encara que siguen pellucades a la xarxa, perquè el pensament quede ben complet.
Un restaurant, la presentació d’un llibre, la contarella a l’estil del show més real... tot tindrà degut testimoniatge al confessionari dels pixels. Fins i tot, si un dia no té res a dir perquè es trobe decaigut, desganat o qualsevol altre des, escriurà dient que està espés i no té res a contar.El blogaire exhibicionista és a la vegada explorador i catequista d’aquest nou món i ens vol oferir constantment els avantatges cromàtics dels seus ulls i els sentiments del seu cor.

dimecres, d’agost 25, 2010

NOVA NOVEL·LA



Ha temps arrere vaig llegir en algun blog -no recorde en quin- les sensacions que sentia l'escriptor en les diverses fases de producció fins que veia publicada una obra seva. Doncs bé, ara mateix estic treballan sobre la galerada que m'ha tramés l'editorial de la meva última novel·la que segurament veurà la llum vestida de diumenge passats reis.

Publicar açò potser siga un poc d'exhibicionisme. Bé, si és així ja m'estic entrenant per a quan faça EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA.

dimarts, d’agost 24, 2010

EL BLOGAIRE OBSESSIU


EL BLOGAIRE OBSESSIU

El blogaire obsessiu és familiar del blogaire ubicu, però, si més no, s’hi diferencia en l’objectiu que persegueix. L’obsessió d’aquest blogaire no està a ocupar tots els indrets, no és prendre plaça en totes les batalles, no es tracta de clavar la seva bandera en el pujol de tots els blogs; és precisament al revés. Es tracta que tots els blogs prenguen la seva plaça. Se li fiquen dins i el posseesquen. Així és com viu la seva obsessió.
Diríem que havia tancat l’ordinador ben entrada la nit per anar a jaure perquè a s’endemà ha de matinejar i com és normal li caldrà dormir com a tots els mortals. Dic diríem perquè el nostre arquetip haurà aprofitat els desficis nocturns d’una bufeta massa plena per anar al servei, no haurà pogut estar-se’n i abans de tornar al llit –sol o en parella– haurà fet una passejadeta per algun dels blogs preferits. I, evidentment, per a poder fer-ho amb certa rapidesa se l’haurà d’haver deixat engegat. Per tant, resulta difícil dir en quin moment del dia comença a fer la ronda per les ones; perquè també ha fixat l’horari del despertador mitja hora abans del que necessita per dutxar-se, desdejunar-se i anar-se’n a treballar.
Com veiem, el nostre blogaire només té una idea al cap, fixada; millor dit, fixada a colps de pantalles, perquè al blogaire obsessiu el que en realitat li nodreix la dèria és el canvi. Potser en algun moment havia començat a fusar per la xarxa per veure si algun dels seus comentaris havia fet efecte en el destinatari i li havia contestat qualsevol cosa. Obria un blog, el llegia, li feia un comentari, el tancava; en buscava algun altre i repetia l’operació. Probablement, quan tornava a casa després del treball refeia la ronda i llegia alguna de les contestacions que li havien fet. Bé, fins a aquest punt, bastant normal. Però ell anà prenent-li gustet a l’assumpte. Li agradava veure que li respongueren les intervencions; fóra el que fóra el que li digueren. I la cosa anà a més. Acabava de fer la roda i tornava a començar-la. No s’adonava que no havia deixat temps material perquè el propietari del blog li llegira el comentari i li’l contestara. Tant li feia. La lògica havia començat a desaparéixer i ni tan sol s’ho plantejava. Si en algun moment de la neurosi li espurnejava un raget de llum i s’adonava de la manca de temps per a la resposta, fugia per l’escletxa de sembrar més comentaris a d’altres camps, així tindria més possibilitats d’interaccionar.
I ací el tenim. Davant l’aparell fent que les pantalles apareguen i desapareguen a gran velocitat. El ulls fixos al monitor han adquirit tanta destresa que quasi arriben a conformar les imatges abans que els pixels s’hagen amistançat del tot. El blog se li desplega a la pantalla, els ulls, en un ball permanent, tensionen els muscles de les òrbites i li produeixen maldecap. No importa. Cal continuar. Un moviment ocular de felí i ha detectat que hi ha un comentari nou. Li diran alguna cosa? No s’ha arribat a formular la pregunta i ja l’ha obert. Sí, era per a ell. No importa. La recompensa ha durat poc. No ha durat gens perquè ja ha tancat aquest blog i n’ha obert un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre...I solament un horrible maldecap el fa abandonar el santuari de bytes i plasma per anar a prendre una aspirina. I així i tot, encara arrossega i rosega els darrers comentaris mentre es dirigeix cap a la cuina i les pantalles continuen desplegant-se-li.

dilluns, d’agost 23, 2010

EL BLOGAIRE DÉU


EL BLOGAIRE DÉU

A mesura que puges al Parnàs, més enllà dels temples primigenis, en un casalot envoltat de columnates dòriques, jòniques i corínties, on cau una pluja permanent de nereides novelles anomenades bytes, habiten els blogaires déus. Sí, s’han procreat a partir d’una clonació dels antics; hi ha quasi tants com necessitats tenen els pobres mortals. Generen tot tipus d’aliments per a l’esperit, des del vi de Dionís fins a la polièdrica inspiració de les nou muses.
El seu blog és el temple on masses ingents van a combregar de la porció de menges divines amb què els obsequia per la devoció que li tenen. Si el poguérem mirar sense presses veuríem que del seu cos surt una energia que il·lumina tot allò que està al seu abast, sota la seva capa. Tota la córpora és transparent com el cristall. A través d’ella s’observen tots i cadascun dels moviments que adopten el món de les arts i de les idees en passar pel garbell de la seva sensibilitat.
Si el que necessita oferir-los pertany a l’astrofísica, per exemple, els axiomes li recorren els tubs blavencs que li fan el servei de les venes en una harmonia perfecta fins a deixar-nos a la pantalla la més bella de les obres d’enginyeria espacial. Hi ha un món d’estels, fins aquest moment desconegut pels seus adoradors, que ballen òrbites desconegudes allà on la resta dels mortals només tenen una vulgar matèria grisa per a poder emmagatzemar un parell de cabassos de conceptes. No té dits amb falanges i d’altres ossos diminutius coronats per proteïnes queratinenques, no; a ell se li transformen en compassos d’alta precisió per a definir-los els més agosarats teoremes. I tot, formularis, mapes, estadístiques, equacions complicadíssimes, rutes còsmiques i dimensions desconegudes, tot els ho deixa a l’ara de les ones perquè els adeptes en facen ús, d’aquest manà diví.
Si la capella on han fet la genuflexió està dedicada al déu de la poesia, tot allò que havien estat capaços d’assaborir fins aquell moment haurà estat solament una maldestre prosa retallada a tires més o menys mesurades i sotmeses a una més que refusable harmonia. Aquest déu doblegarà les metàfores més insospitades i els les oferirà com una porta màgica que dóna accés a l’infinit. Sí, a l’infinit. No a un infinit qualsevol, no; sinó a l’infinit amb majúscules, d’on eixen els mateixos déus. Com dolces flamarades de cotó lumínic, aquest magma primigeni que surt de les sinapsis d’aquests cervells privilegiats es converteix en agosarades imatges. Allí les paraules es deixen caure en pluja tova per anar formant rierols cristal·lins, fresques prades, pastores innocents, cavallers valentíssims i enamoradissos; o bé, quan el déu estiga de festa gran, els mots obriran el gran celler de Dionís i els rius els daran gorgs de suc de raïm i la gespa els oferirà saboroses abraçades d’amants. I tot ho amararà una música jove, inaudita fins aleshores.
Si pel contrari és la icona política, o la de l’atzar, o la de la saviesa fílmica, o la de... aquest Parnàs trenat de xarxes impossibles està proveït de totes les divinitats suficients perquè cadascú puga conventuar la seva devoció. I fins i tot, alguns d’ells, no són falsos ídols, no. Són déus autèntics.

diumenge, d’agost 22, 2010

ROSITA, una cervesa feta a Tarragona i etiquetada en català


De bell nou una altra sorpresa. Bé, no tant perquè fa un temps ja me la serviren en el restaurant de Godella Ida y vuelta. Bé, fent unes gestions ahir per valència, en una botiga de l'av. Primat Reig dedicada a vins la vaig tornar a veure. Rosita és una cervesa feta a Tarragona i etiquetada en català. Com que a mi m'agrada fer propaganda dels productes que respecten la nostra cultura us ho faig saber per a aquells que no la coneixíeu. És una cervesa de bon tast i molt adequada per a acompanyar unes bones menges com a substitut del vi. El preu? doncs en aquesta botiga em costà 1,75 € cadascuna. Eh, què vols? Un caprici per a la teva llengua.
Ps. Dilluns, si no passa res, publicaré el BLOGAIRE DÉU

dissabte, d’agost 21, 2010

EL BLOGAIRE TÍMID


EL BLOGAIRE TÍMID

Ja fa vora un any que té un blog. T’aniria molt bé. Jo que tu me’n faria un. És molt senzill i a tu t’aniria molt bé. Joan Joan és un individu amb molt poques habilitats socials. És per això que a força d’espentar-lo molt, moltíssim, acabà per obrir-se’l. Bé, li tiraren una maneta al principi perquè no sabia com començar-lo. Mira, digues-me quin animal t’agrada més i farem una entrada amb les característiques i una fotografia atractiva. Així no hauràs de dir res sobre tu. I triaren un tigre. Ho va dir perquè era un animal solitari com ell. Alhora de firmar el blog, es decidí també per dir-se Tigre.
Des de llavors, Tigre, que ja s’ha fet a navegar per les turbulentes aigües de la xarxa, entra tots els dies a tafanejar pels dels altres. De tant en tant publica algun altre post, majoritàriament sobre animals, que és menys compromès, però el seu repte, allò que en realitat voldria superar, és passar als blogs dels altres.A poc a poc ha anat fent-se amb una llista de seguidors per anar visitant-los. Tanmateix, no és capaç de vèncer aquella por que l’atenalla. Agafa el ratolí i obre una adreça. El primer que fa és mirar si la línia de davall marca l’existència d’algun comentari. Necessita veure què diuen els altres sobre el que hi ha publicat. Si hi ha intervencions, no les obre encara. Sent com una fiblada estranya li fueteja la medul·la de dalt a baix. Té la sensació que li suen les dents i li ve salivera a la boca. Llig detingudament el post. Però la seva ment ja ha començat a fer provatures. Li diré que és molt interessant el que ha escrit. No, això no, que sembla que és posar-ho per quedar bé. I si jo li escric que és encertat el que ha dit i als dels comentaris no els ha agradat? Jo quedaria com un simple. No, és millor que continue llegint i en traga una opinió madura. Però és que d’aquest tema no en sé massa, com vaig a poder opinar-hi amb dignitat? Crec que el deixaré córrer i n’obriré un altre. Espera, què faig? Anava a tancar-lo sense acabar-lo de llegir ni obrir els comentaris. Com que aquesta nova decisió se li superposa a l’anterior, l’acaba de llegir en diagonal, fa amb el cap com si l’haguera entès del tot i l’haguera assimilitat dintre del paradigma de cultura que ell té, i en un acte d’heroisme obre els comentaris. Ho havia fet inconscientment sense respirar i s’adona que acaba de d’expulsar tot l’aire que retenia als pulmons. Allò li provoca una lleu baixada de tensió que fa que les lletres li ballen una mica mentre llig els missatges. Es nota incapaç d’entendre’ls bé, però li fa la impressió que quasi tots estan en desacord amb el que diu el post. I ell que anava a dir-li que estava molt bé. Encara se sent més marejat. Fixa la vista a la pantalla i veu que el cap comença a rodar-li. Trau forces d’on ja no li’n quedaven i amb el ratolí fa desaparéixer l’enemic. Gira el cap i respira a fons. A poc a poc va refent-se. Es nota les mans suades i s’aixeca a rentar-se-les; ja posats es renta la cara també. Es mira a l’espill i es compadeix, després s’empipa, i al final s’omple de decisió. Serrant dents i llavis torna a seure davant l’ordinador. Amb un esforç suprem obre de bell nou el mateix blog. Colpeja les tecles amb ràbia, com si així anara carregant-se de raó. Jo també li diré que no m’agrada el que he llegit i que no hi estic d’acord. A mesura que se li va concedint el passaport d’entrada va rebaixant el retret. Bé, li diré que no ho acabe de veure clar del tot. Sí, li diré això i així veurà que sóc una persona amb criteri. I torna a llegir els comentaris que estan diametralment en contra. I vol reaccionar i oposar-se de bell nou. I la contradicció el paralitza. Torna a suar, mans, dents, aixelles. I si li ho dic amb un anònim? No, ja no és capaç de decidir-hi res. El sistema nerviós autònom li ha pres la plaça al central. Sua i es mareja. Ho veu tot negre. El temps li ve just per tancar la pantalla mentre es retrau la malaltissa timidesa.

divendres, d’agost 20, 2010

EL BLOGAIRE UBICU


EL BLOGAIRE UBICU

Deixeu-me. No em destorbeu. Ara no puc atendre-us. Mira cap a la dreta, on té la llibreta oberta i ple de pulcritud fa una creu en la casella corresponent. Somriu. Alça la vista i amb l’índex de la mà dreta fa passar, a colps de ratolí, els diversos blogs de la barra lateral. No tarda quasi. Hom diria que no tarda gens perquè són molt poquets aquells que no són dignes de la seva atenció. Els refusats no van més enllà d’un o dos, o cap, a cada comentari. Però no em digueu res ara, que em feu perdre l’ordre. Deixeu-me. Només em queda mitja hora abans d’anar-me’n a treballar i no els hi puc fallar. Estan avesats que de bon matí ja tenen les meves benediccions i no puc deixar-los òrfens. Calleu. Dubta de l’entrada següent. Aquest el tinc o no? Pensa. El contrasta en la llista que té a la llibreta. Sí, i tant. He estat ben a prop de fer-hi figa. Si és que no puc despistar-me. Quan no és la veïna, són els nanos de dalt; i si no són els de fora, són els de dins. I vosaltres faltàveu per acabar de fer-me rodar el cap. Feu el favor. A veure. Uf, massa estic pensant. Amb aquest ritme no faré tota la roda. Bé li diré que tinc molta pressa i ja vindré a la nit, si és que hi puc. Pica les lletres de pas i introdueix les seves dades amb contrasenya inclosa. Fa la creu a la llibreta i n’obre un altre. Aquest, sí; aquest és de pes. Se’l llegeix amb un mica més d’atenció. Se li engega una llumeta al cervell i un moviment als dits. Dibuixa un somriure a la cara i un comentari al quadret de la pantalleta lateral. M’ha quedat bé, s’autoestimula amb complaença.Un darrere l’altre van passant les més de dues grosses amb qui s’ha fet seguidor. Vora tres-cents és una bona xifra, considera. Però no és suficient, recorda haver-ne vist algú que passa dels cinc-cents. Tanmateix es perdona. Moltes d’aquestes llistes tan grasses són de contingut eròtic i per això atrau tanta testosterona. Ell no, ell és un esperit sensible i no li calen aquestes coses. Bé, de tard en tard també hi fa algun colp d’ull. Més que res per veure si hi ha algun conegut com a seguidor. Mira el rellotge. Considera que es pot regalar deu minutets més. Encara que entre a hora horà a la feina no passa res. De vegades els ha regalat favors a l’hora d’eixir-ne. Enfila el ratolí sobre un dels blogs famosos, l’obre i recorre amb rapidesa la barra lateral fins a trobar-li el quadre dels seguidors. Fixa la vista sobre una de les fotos i somriu. Aquest no el tinc, segur. M’hi afegiré. El clica. Tarda un mica. S’obre. Segueix les passes per a incloure-s’hi. Tarda. Mira el rellotge. No li queda molt temps. És més, ja havia d’haver marxat. Fa uns colpets de peu al terra per matar el nervi. Per fi, es desplega la pantalla. Feu-vos seguidor. Prem. No és possible! Decebut s’alça de la cadira i se’n va. Ja n’era.

dijous, d’agost 19, 2010

EL BLOGAIRE PILOTA


De com detectar el blogaire pilota i no donar-li més importància que la que té.

Engega l’ordinador i rebusca en la barra lateral. Somriu. Ha fet les troballes esperades. Allà han aparegut les entrades desitjades. Fins i tot en l’elecció de les fotografies o estampes que han triat per a il·lustrar-lo han encertat. Dubta uns segons. Si poguérem veure-li l’interior de la boca diríem que estem davant d’un dels gossos de Pavlov. La secreció salival és evident. Tots els porus del seu cos fan festa grossa. Pica un dels seus déus menors amb actitud de deixeble. Mentre se li estén la pàgina a la pantalla, en una alquímia impossible on s’apresona el pas del temps, encara rescata de la memòria immediata la sibil·lítica imatge que li desxifrarà l’oracle. Té els dits en tensió, com si foren corredors de velocitat i estigueren, genoll a terra, esperant el tret de sortida. Del cresol on pasta la màgia de fer que el temps deixe de ser temps, trau algun dels comentaris que li ha fet darrerament a aquest tòtem sagrat i paladeja les respostes d’agraïment, com si foren colps d’espasa amb què el nomenen cavaller, amb què la deïtat s’ha dignat a gratificar-lo. Ben mirat, no són més que uns colpets a l’esquena, com els que hom fa al gos per recompensar-li la seva fidelitat. Però amb això ja es té per ben pagat; per molt pagat.
Màgicament es desplega per la pantalla una diàspora de lletres que conformen amb rapidesa el miracle de la revelació. I llig. I es passa goludament primer, i amb devoció conventual després, tots i cadascun dels sintagmes que se li ofereixen. I va afirmant des de la solitud del seu estatus de deixeble –no, de deixeble, no; que això significaria que podia anar aprenent–, d’acòlit, d’escolà –això sí, que un monessello manté el respecte i l’obediència deguda–. I els dits ja no poden més. I els dits escolten el tret que els valida la cursa. I els dits, sense titubejar, ja que sempre ho fan igual, es llancen sobre la primera tecla de l’última línia, la de davall, la primera que té una lletra a mà dreta, i la prem. Immediatament fa un salt i es llança sobre l’apòstrof: M’ agrada molt el que dius...
Moltes vegades no ha captat ben bé el sentit de l’oracle, però s’exculpa pensant que les profecies han necessitat temps i savis per a desxifrar-les.
Acaba. Remira el laudatori que ha escrit. S’angoixa perquè havia estat a punt d’enviar-lo i no s’havia adonat que tenia una falta d’ortografia. Corregeix la relliscada. Inspira profundament assaborint el deure acomplit i prem el missatger dels déus sabedor que Hermes farà volar les alades sandàlies.
Es regala un altre segon de complaença i es llança a fer els compliments a la segona divinitat del seva ara particular.
Després passarà part del temps que dispon a esperar que l’Olimp li regracie la devoció.

dimarts, d’agost 17, 2010

EL BLOGAIRE PESTILENT


De com descobrir i eliminar un blogaire pestilent

Els ulls li lluen com una hiena davant les despulles. Li espurnegen avançant el goig per la descoberta. Ha fet la troballa del dia. Veu la molla on clavar la queixalada. El cos comença a fer-se-li transparent, com si estiguera recobert per un embolcall de cristall. I és aleshores quan se li veuen les transformacions que es produeixen al seu interior. En una metamorfosi continuada els òrgans vitals que el mantenien com a humà se li fonen en una massa viscosa plena de moviments oscil·latoris. Si se l’observara de lluny, no sabríem dir si estàvem davant d’una bavosa de dimensions considerables o d’una gran massa de cucs que acabaren de rebentar el pit d’un mort i es mogueren com l’onatge d’una mar enganyosa. Del que feia uns instants havia sigut un braç, que ara es retirava en favor del gregarisme llotós, s’hi aprecia la cruïlla de dos sarments encreuats fonent-se en el tot. De l’altre braç, si ens avancem a la desaparició, encara arribem a temps de veure com una au gallinàcia es desfà en un drap bicolor, i tots dos esdevenen una capa grisenca que a poc a poc va adient-se al fastigós conjunt. El que fins a aquell moment havien estat les parts que conformaven la cara se li assequen amb extrema rapidesa. Les boles dels ulls, el nas, les orelles, la mobilitat dels rictus, la gamma de gestos apresos en l’escola de la falsedat, a tot se li ha xuclat els humors i s’evaporen deixant un fum pestilent. Si hem retingut la imatge del cos el temps suficient per a continuar mirant, haurem pogut veure com en el darrer instant, abans de fondre’s del tot, restava una carasseta com aquelles que utilitzaven els grecs antics en les seves tragèdies, de semblants empedreïts i buides de vida.
Aparentment, encara conserva l’exterior homínid, però aquells que hem pogut captar-li l’essència mai no podrem oblidar com és en realitat. La ferum que desprén s’impregna als bytes i quasi es pot sentir a través de la xarxa. És repugnant.
Tanmateix, en un acte assajat, enfosqueix de bell nou el vidre que el cobreix i adopta l’aparença humana sota l’estudiadíssim discurs del perfecte demòcrata que et demana un aclariment o et fa una innocent puntualització al que has deixat escrit al post.Si l’has vist entrar a casa teva, no l’aixafes. Com els perfectes venedors a domicili s’alimenten de la negació i subsisteixen en la controvèrsia. Saben que mentre dure la dialèctica tindran raó de ser. Si intentes convéncer-lo, has de saber que li estàs donant vida. Allargassarà ad infinitum la discussió. Està ensinistrat per anar erosionant les ribes del contrari per aplanar-li la marxa a l’imperi. Ni esclafant-lo amb el puny, ni arruixant-lo amb verí, ni portant-lo al racioni més aristotèlic s’esvaeixen. Solament la indiferència els xucla l’oxigen. És aleshores que s’asfixien, no podent aguantar-hi més, esmicolen la closca dels fals cristall i es mostren com són: una barreja de tarquim, carn en descomposició, peix putrefacte, sentor de resuat i de femta, alè pudent, gargall de sifilític i verí d’escurçó cornut. Així són en realitat. Escopiu-los la indiferència a sobre i els veureu rebolcar-se en el seu odi. Amén.

diumenge, d’agost 15, 2010

JOC D'ESTIU: AUCA BLOGAIRE

El blog TUMATEIX LLIBRES ens convida a participar en un JOC D'ESTIU. Es tracta de fer una auca entre els blogs que participen. El tema és triar una imatge o fer un dibuix i inventar-nos una quarteta referida al llibres o als blogs. El termini s'acaba el 18 d'agost i hi ha regal final.
Aquesta és la meva auca:


Avant la idea herètica
i les figures més fortes,
a la finestra poètica:
Uendos, Greixets i Maremortes.

divendres, d’agost 13, 2010

ELS GREIXETS

El poeta i escriptor Manel Alonso i Català ha ressenyat en el seu blog Els papers de can perla la meva novel·la ELS GREIXETS. Moltíssimes gràcies, Manel.


El poeta i narrador Francesc Mompó, en la novel·la Els greixets (Tabarca llibres, 2005), crea amb elements provinents de la tradició popular, de la narrativa de terror i de la novel·la juvenil d’aventures una història versemblant i dinàmica on es reinventa el mite del Greixet, conegut en altres comarques amb el nom del Saginero.

La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.
Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.
La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.
Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.

dijous, d’agost 12, 2010

UENDOS

El poeta i escriptor Manel Alonso i Català ha ressenyat en el seu blog Els papers de can perla la meva novel·la Uendos. Moltíssimes gràcies, Manel.



Quan l’ésser humà donava els seus primers passos sobre la terra va haver-hi un cataclisme que féu que algunes espècies desaparegueren i altres evolucionaren per tal d’adaptar-se millor al nou medi. Els humans van prendre dos camins, un grup dels quals va romandre a l’exterior i l’altre s’endinsà per l’interior de les coves i de les simes i mai més no se’n tornà a saber res sinó a través de les llegendes i de les rondalles. Aquests éssers cosins germans de l’home i de la dona actuals en alguns llocs els anomenen donyets, en altres barruguets i a la Vall d’Albaida els anomenen uendos.De la Vall d’Albaida és originari l’escriptor Francesc Mompó, qui, tot recollint de la cultura popular de la seua comarca dites i rondalles, ha intentat en el seu llibre Uendos (Tabarca Llibres, València, 2008) (re)construir el món dels donyets alhora que recuperar per al nostre imaginari col·lectiu aquests nanets entremaliats però amb un gran cor i amb una manera molt peculiar d’entendre la justícia.Uendos és una novel·la infantil (encara que l’editor ha tingut el descuit de publicar-la dins d’una col·lecció juvenil), que jo, que he deixat darrere d’unes quantes dècades la infantesa, he gaudit per la trama senzilla però eficaç i pel llenguatge planer i directe del qual fa gala l’autor.La narració s’enceta en un oliverar en el temps de la collita quan a Bernat, el propietari del tros, se li apareix un uendo, Sarmentet, que malcarat l’ajuda a acabar d’agafar un grapat d’olives que estan en la punta d’una branca de difícil accés per tal que el llaurador no acabe descobrint l’entrada al seu poblat. Bernat s’espanta i la resta de uendos també, ja que els homes no han de saber de la seua existència.Sarmentet, tot utilitzant la seua màgia, haurà de traure-li del cap a Bernat que l’ha vist i per això el visita en sa casa una nit per a manipular els seus somnis. Però abans, jugant amb els seus amics, una broma es capgira amb un resultat que ningú no espera: un atac massiu de milers de formigues que posarà en perill tot el poblat de uendos. Només la intervenció inconscient de Bernat podrà salvar-los.De la mà de Sarmentet i de la seua germana Pebrelleta entrarem al poblat dels uendos, coneixerem com és el seu món, quina és la seua llengua, com s’organitzen, quins perills els sotgen, quins són els seus enemics. Després veurem de quina manera interactuen amb els humans i quines són les seues trapelleries més habituals.Uendos és un llibre amé, entretingut, ben escrit, en el qual el seu autor ens submergix en el món de la fantasia sense haver d’anar a visitar el folklore d’altres cultures. Un llibre que podria donar peu a una pel·lícula o una sèrie televisiva per a infants, ja que en la manera com està escrit s’entreveuen certes influències de l’audiovisual que el farien senzill d’adaptar.

dimecres, d’agost 11, 2010

PALIMPSEST GOLAFRE

PALIMPSEST GOLAFRE


En la cruïlla del temps i la matèria,
allà on dorm el record o el desig,
en un palimpsest golafre
mil grans esperen impacients
la benedicció del sol
i el regalim de saliva als llavis.

dilluns, d’agost 09, 2010

ENRIC TÀRREGA: L'amant de la ciutat somniada


No es coïa un arròs politicocultural a València en els darrers 50 o 60 anys que no hi estiguera Enric Tàrrega fent la brasilada, triant la paella, posant l’arròs o tastant l’olleta. Sí, Enric Tàrrega és la metonímia de tot allò que s’ha cuit a la ciutat de València des de finals dels anys 50 ençà. Tertúlies, artistes, escriptors, músics, la Nova Cançó, la Batalla de València, teatre, el Micalet, les falles, Lo Rat Penat, La Universitat Catalana d’Estiu de Prada, el Front Marxista Valencià, les Comissions Obreres, el PSPV, el PSAN. La història de València des dels coneixements que li permet la seva memòria, que en són molts –ibers, romans, visigots, àrabs, catalans– els interessos de diversos personatges i institucions; les aportacions de diversos amics i companys de viatge històric: J.J. Pérez Benlloc, els germans Codonyer i Toni Bargues, Enric Solà, Rafa Sena, Joan Monleon, Eliseu Climent, Emili Mira; una galeria de fotos de la seva biografia; tot passa pel garbell d’unes entrevistes realitzades al llarg de dos anys per J.V. Cubedo, Mari Carme Sáez i J.M. Gil arreplegades en aquesta biografia: ENRIC TÀRREGA, L’amant de la ciutat somniada. Ed. PUV.
És Tàrrega en estat pur. Aquells que el coneixen llegiran aquesta biografia amb les orelles. L’estil directe ha estat molt respectat pels reportadors i u s’abandona a escoltar Tàrrega des de les primeres pàgines –que és quasi com escoltar els batecs capicasalins de les darreres 5 o 6 dècades. Les fórmules vives de l’oralitat apareixen contínuament: però també dic que..., sí, el conec molt..., recorde una anècdota..., et conte tot això perquè..., saps el que vull dir-te o no?
Divideix el llibre en tres apartats i dos apèndixs: La vida, la ciutat i el amics, un índex onomàstic i un apèndix.
Un llibre que ens ajuda a entendre millor l’ànima de la ciutat de València i moltes coses que han passat en aquest País tirant pel dret amb noms i cognoms.

diumenge, d’agost 08, 2010

REFRANY VALENCIÀ

Vinga, un refrany valencià per arrencar un somriure i endolcir la calor; que n'està fent molta.

La figa per a estar madura ha de tindre tres senyals:
pansideta, clevilladeta i picadeta de pardal.

dissabte, d’agost 07, 2010

UN OCELL VILER

UN OCELL VILER

Entre tanta fulla,
un ocell,
fet de lleugeresa
i de silenci;
després el vol necessari
cel endins.
Però a la rama on es parà,
entre el verd i el blau,
deixà l'empenta de la bellesa
i l'espai obert
de l'ampla interrogació.

dijous, d’agost 05, 2010

UN BOU A LA POLITÈCNICA


Ahir vaig anar la Universitat Politècnica de València a acompanyar la meva dona a fer uns papers i vaig ensopegar amb aquest símbol de l’espanyolisme més coent i ranci. Allí està ell, ple d’orgull, sense que cap dels usuaris d’aquest centre universitari li faça els compliments que es mereix. Mireu-vos-el, net, impol·lut, respectat en la seva profunda negror.
Jo em retrotrac als meus anys universitaris i em naix un somriure maliciós. Mai no haguérem consentit una agressió tan fatxenda i directa a la nostra nació. Ubi sunt els universitaris conscienciejats actuals que deixen que se’ls menyspree així. Ja no hi ha orgull? Evidentment el demane als estudiants, perquè dels dirigents, universitaris o polítics del País Valencià ja fa temps que no n’espere.Bouet, Brau o Taur fot el camp i peix per les terres de ponent. Allí t’estimen més que ací. T’estimen tant que et trauran a l’arena per fer-te patir una bona estona fins que acaben sacrificant-te en nom del seu art i de la seva festa nacional.

dimecres, d’agost 04, 2010

SARA la dona sense atributs, Carles Cortés; Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida 2009


SARA LA DONA SENSE ATRIBUTS és l’obra guanyadora del XVIé Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2009, de l’autor alcoià Carles Cortés.
La novel·la ens conta la història d’una dona de cinquanta anys que un dia decideix donar-se una alegria i contacta amb un prostitut que s’anuncia a la premsa. La protagonista acabarà enamorant-se d’un individu que la farà esdevenir una dona sense voluntat i l’arrossegarà a una llarga estada per l’infern fins que, degradada com a ésser humà i a punt de ser anorreada, és ajudada per uns amics. Tot aquest procés de destrucció del personatge, amb una passejada per la psicologia d’una dona madura, ens l’ofereix l’autor en la perillosa tècnica de narrar en segona persona; mecanisme que ens podria carregar com a lectors si no haguera tingut l’habilitat de repartir el receptor en diversos personatges que hi intervenen, i així aconseguir un aire de coralitat que fa que la contínua interpel·lació a un tu es repartesca convenientment i ens refresque la narració. És com si cada vegada que es dirigeix a un dels personatges, començàrem de nou la trama. Aquesta manera de narrar ens acosta a una oralitat que ens obliga a estar més prop dels personatges. És l’encert d’un autor amb la mà trencada com a escriptor en general i especialista en el tractament de personatges femenins.
A més a més, aquesta novel·la està farcida d’altres elements que ens la fan molt atractiva i que no entraré ací a explicitar la relació que mantenen amb la trama i amb els personatges perquè aquesta entrada no es faça massa extensa; i que a més a més pertanyen al plaer de la lectura. Tots els capítols porten per títol una cançó d’Edit Piaf; els noms d’alguns personatges mantenen estreta relació amb els homònims bíblics i ajuden a entendre millor el que passa, també la tasca de traducció de L’home sense atributs de Robert Musil.Tot plegat fa d’aquesta obra en què se’ns mostra la davallada a l’infern de la protagonista una magnífica novel·la; obra que podria encabir-se més en el gènere psicològic que en l’eròtic.

dilluns, d’agost 02, 2010