Setmana literària (IV): Presentació d'El secret del Mas de la Pedra, d'Ivan Carbonell.

Dissabte de matí anàrem a Cocentaina (capital del comtat) a la Fira de Tots Sants. Arribàrem a temps de presenciar la inauguració de la fira més antiga de l'antic Regne de València. Un veí de la localitat de 94 anys -segons em comentaren- llegí una còpia del real decret fundacional del rei Pere IV d'Aragó de l'any 1346. Ho féu a la balconada de la Casa de la Vila envoltat de les autoritats polítiques de la zona i de les que solament s'hi havien desplaçat per somriure i eixir en la foto (alguns d'ells no es dignaren ni a passar a inaugurar la 1a Fira del Llibre que encetaven enguany).

Al punt del migdia mamprenia l'afer que m'havia portat: presentar l'escriptor socarrat Ivan Carbonell i la seva darrera obra El secret del Mas de la Pedra Ed. Tabarca; una obra ambientada en la zona, molt ben construïda per un autor que està marcant una alta volada i que està cridat a donar-nos moltes alegries literàries. Ivan Carbonell té un altíssim tremp literari on conjuga l'estrany maridatge entre la força i la contundència de la prosa assagística amb la generosa amabilitat de la prosa poètica.

Setmana literària III: Recital poètic a Ca Revolta.

Continuant amb el ritme frenètic de la setmana, divendres de nit ens encaminàrem a Ca revolta.

Un parell de gintònics, una absenta i una enrònia burxant-me el cervell m'acomodaren (o no) per escoltar el recital poètic -organitzat per l'AELC- que ens regalarien Toni Prats, Maricarme Saez i Enric Monforte dins dels actes dels Premis Octubre en una sala amb olor a anys 70.

Bé, siga pel verm tardoral que remenava petites il·lusions -que a la fi no quallaren-, bé siga per l'ambientació conceptual i existencialista de la sala, o bé per la generositat de l'alcohol, la qüestió és que em vaig deixar engronsar per la melodia dels rapsodes i per l'atracció d'alguna figura retòrica percaçada al vol.

M'impose com a dolça penitència dedicar les atencions necessàries als versos d'aquests tres poetes.

Setmana literària (II): Presentació "Una botija amb sorpresa", de Marina Guillén

Ahir 29 d’octubre tenia lloc al Casal Jaume I de Catarroja, dirigit per Raimon Guillén, la presentació de la novel·la Una botija amb sorpresa de Marina Guillén.
Estava previst que intervindrien en l’acte Dolors Pedrós (editora d’Edicions 96), Maria Alcaraz (il·lustradora), Isabel Robles i Mercè Climent (escriptores) i Marina Guillén (autora).
Dolors Pedrós encetà la presentació parlant d’Edicions 96, una editorial jove –només compta amb 12 anys– que té en compte tant els escriptors consagrats com els novells, molt preocupada pels petits detalls tant de l’edició com de la posada de llarg del llibre.
Tot seguit Maria Alcaraz, il·lustradora del llibre, explicà la tècnica emprada i com havia intentat trobar uns dibuixos que s’adigueren a una història dolça i plena de fantasia, on el verd és l’element dominant.
Isabel Robles i Mercè Climent presentaren Marina Guillén a un públic nombrós, format per companys, escriptors i gent interessada per la literatura. Una botija amb sorpresa narra un dia molt especial en la vida de Miquel que comença anant a la Font dels Set Canons per agafar aigua fresca i acaba fent un viatge màgic fins a l’arc de Sant Martí per ajudar Maragda, una fadeta que ha quedat atrapada en la seua botija. Una història dolça i màgica amb un estil àgil i fresc, que de ben cert enganxa els lectors des de les primeres línies. Una història on destaquen valors com ara la fantasia –element quasi imprescindible en una lectura per a infants–, l’amor per la natura o el respecte pels majors, adobat amb certa flaire de costumisme.
Després fou el torn de Marina, qui tingué paraules d’agraïment per a tots els presents i ens desvetllà la màgia que amaga la seva darrera obra. Finalment autora i il·lustradora dedicaren exemplars dels seus llibres.

DIÀLEG A TRES A ALACANT: LITERATURA ERÒTICA

Ahir, com havíem anunciat, Mercè Climent i jo férem una xerrada sobre Literatura Eròtica com a guanyadors de l’última edició del Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida a l’FNAC d’Alacant, encetant així el cicle Diàlegs a tres d’enguany organitzats per l’AELC –amb l'escriptor Carles Cortés fent d'amfitrió– i la col·laboració de la Universitat d’Alacant.

En primer lloc, el poeta Lluís Alpera féu una introducció magistral al tema elaborant una ressenya de l’obra Somiant amb Aleixa ja que havia pogut aconseguir que l’editorial Bromera li lliurara el material ad hoc.

Nosaltres el seguírem llegint un fragment de la novel·la pujadet de to, com tocava. Tot seguit parlàrem de les lectures eròtiques que havien influït en la nostra formació, com ara Les onze mil verges d’Apollinaire, la col·lecció europea La perla dels segles XVIII i XIX, El marqués de Sade o algunes de les anteriors guanyadores del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida publicades per Bromera com ara són A foc lent, Dies de Verema, Pell de pruna, L’ombra de Hamlet i Sara la dona sense atributs (aquesta últim a posteriori). També férem esment als objectius que perseguíem amb l’obra: descriure un món eròtic sense límits procurant que ni el registre literari ni l’altura lingüística se’ns ressentiren el més mínim. Finalment explicàrem la tècnica utilitzada per nosaltres –deixàrem ben clar que no era una classe magistral vàlida per a tots els tàndems– per escriure a quatre mans.

Un públic atent, format per universitaris i gent motivada per la literatura emplenaren un dels racons oberts de l’FNAC compartint cafés i preguntes amb els ponents.

En acabar l’acte continuàrem la conversa literària en petit comitè al voltant de les excel·lències culinàries del restaurant Trento de la localitat en companyia dels organitzadors de l’acte.

LA ISETA: DE PONENT NI VENT NI GENT!

Els valencians sabem ben bé què és això del vent de ponent. Tots els estius patim dos o tres ponentades i ens hem avesat a passar-les de forma que ens afecte el mínim possible. El ponent és un vent de foc per als valencians. És irrespirable, ens socarra, ens menja l’oxigen i no ens deixa respirar, és una llengua de sofre permanent sobre els nostres rostres.

Si vols continuar llegint: http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/de-ponent-ni-vent-ni-gent/

LLUEN SENDEROLS HUMITS

Del poemari De la fusta a l'aigua

LLUEN SENDEROLS HUMITS

Com si tingués vida pròpia

s'ha arrossegat la llengua

per cada centímetre de la pell

i t'ha deixat escrit

per tota l'anatomia

la memòria del meu nom;

al lòbul sensual li ha confiat

tendres paraules d'amor

fetes de menta tèbia,

als càlids mugrons els ha dut

pluja fresca d'estiu

en la lentitud de cada passa,

senderols humits lluen

per la plana del teu ventre

i lloant déus s'ha entrecuixat

per flasconets de melmelada.

El retorno a la poesía de Francesc Mompó se salda con el premio Josep M. Ribelles

Al portal web de l'Ajuntament de Puçol han tret la notícia del XIV Premi de Poesia Josep M. Ribelles, que tot seguit reproduesc literalment:

El retorno a la poesía de Francesc Mompó se salda con el premio Josep María Ribelles

Francesc Mompó i Valls se declara autor de prosa, aunque sus orígenes literarios se sitúan en el mundo de la poesía. Precisamente su regreso a los orígenes ha sido bendecido por el jurado de la 14ª edición del Certamen de Poesía Josep María Ribelles, que le ha concedido el primer premio.
El 6 de octubre se reunía el variopinto jurado en para establecer el veredicto. Tras haber hecho los deberes y haber leído las 17 obras presentadas en esta edición, la decisión la tomaron por unanimidad los dos políticos (el alcalde José Vicente Martí y la concejal Lola Sánchez), los tres autores (el escritor Xavier Aliaga, la poetisa Isabel Robles y el editor Manel Alonso) y los dos técnicos que formaban parte del jurado (la bibliotecaria Rosa García y el gerente José Mª García).
Y esa unanimidad señalaba que De la fusta a l’aigua era la ganadora de la nueva edición del certamen de poesía Josep María Ribelles, que tras trece años ininterrumpidos, afronta en 2010 una nueva edición con un objetivo claro: potenciar la poesía en valenciano a través de la edición del libro con el poemario ganador.

Francesc Mompó, al recoger el premio de manos del alcalde y la concejal, se mostró especialmente agradecido con el Ayuntamiento de Puçol “por seguir apostando por la cultura en unos momentos en que la crisis es la excusa perfecta para abandonar las inversiones culturales”.
Tras reconocerse ante todo autor de prosa, aunque comenzó escribiendo poesía y ocasionalmente regresa a esos orígenes, como en el caso de la obra premiada, De la fusta a l’aigua, Francesc destacó la importancia de todos aquellos autores que hoy en día continúan apostando por la literatura y la poesía en lengua valenciana: “ganar un premio es una suerte, pero creo sinceramente que todos los que acaban una obra y la presentan a un concurso ya son ganadores por ese esfuerzo titánico”.
Esfuerzo que en su caso tendrá una doble recompensa: no sólo ha finalizado el poemario, sino que, gracias al premio Josep María Ribelles, éste llegará el próximo año a todos los aficionados a la poesía, gracias a la edición a cargo del ayuntamiento patrocinador del certamen.

Veure galeria de fotos: ací

COM ELS ANOMENEU VOSALTRES EN LA VOSTRA ZONA?

Aquest cap de setmana, em vaig deixar caure pel meu poble perquè tenia algunes coses a fer. Bé, com que les meves estades hi han estat molt irregulars els darrers anys, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa que era la fira i una de les paradetes em despertà l'evocativa. Quan era un xiquet i venia la fira -no sé ben bé perquè, però per a mi la fira venia- hi havia un parell de coses que eren un clàssic: comprar una navalleta i comprar dàtils. Totes dues coses he fet. He tornat a comprar una minúscula navalleta per portar-la al sarró i uns grapadets de dàtils perquè el gust també participe de l'evocació. De totes les classes de dàtils, aquells que maduren de forma natural nosaltres els anomenem dàtils de rabosa (supose que és un aragonesisme medieval) o dàtils de set engolides (per allò que la seva aspror obliga a salivar molt per engolir-se'ls). COM ELS ANOMENEU VOSALTRES EN LA VOSTRA ZONA?

L'altre gran paer va ser anar a dinar a CA PAU i demanar una saborosa paella feta per Ximo Taleca amb caragols, bolets, romer i pebrella (ací es pot veure la pebrella de forma més clara que la que vaig posar fa unes quantes entrades al blog).

Doncs això, si passeu a l'hora de dinar per l'Olleria ( la Vall d'Albaida) no deixeu de provar algun dels moltíssims arrossos que prepara aquest especialista. La relació qualitat preu és realment insuperable.

AGENDA: UN PARELL D'ACTES

Dimecres 27 d'octubre, a l'FNAC Bulevar d'Alacant, a les 20.00 h, farem, Mercè Climent i jo -com a guanyadors del darrer premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida-, el DIÀLEG A TRES (Converses literàries entre escriptors i públic). L'acte serà presentat pel poeta Lluís Alpera.

Dissabte 30 d'octubre a les 12.oo h, dins dels actes de la fira de Tots Sants, presentaré a Cocentaina l'escriptor Ivan Carbonell qui ens parlarà de la seva última novel·la El secret del mas de la pedra, últim premi Ciutat de Torrent.

CARLES PASTOR A PUÇOL. ACTES DEL COL·LECTIU L'ANDANA

Anit, a Puçol, el col·lectiu l'Andana continuà treballant per la història del País Valencià. Començaren els actes amb una conferència, a la qual no ens donà temps d'arribar, continuaren amb un sopar de germanor,i tancà l'acte l'actuació del cantant Carles Pastor acompanyat pel gran guitarrista Pere Ródenas.

En el vídeo canten el poema Síndrome d'abstinència (Maregassa, ed. Proa) del poeta Ramon Guillem; cançó que forma part del disc d'onze poetes valencians que està gravant Carles Pastor.

JAUME PONT I JOSEP BALLESTER: ESCRIPTORS AL TERRAT

De bell nou, anit se celebrà la presentació mensual d’Escriptors al terrat al CCC Octubre de València organitzada per l’AELC i oficiada pel vicepresident de l’Associació al País Valencià, Ramon Guillem.
En aquesta ocasió foren dos magnífics poetes qui al llarg de 47 minuts (és que lloant l’atentíssim silenci amb què una sola a gom d’escriptors i gent interessada en la literatura havia mantingut un dels poetes digué que havia cronometrat el temps), i doncs al llarg de quasi una hora deia, ens regalaren un tast de les seues obres.

El lleidatà Jaume Pont ens oferí poemes de la seua biografia i alguna anècdota sucosa sobre l’indexat llibre dels heterònims àrabs lleidatans medievals a la Biblioteca de Barcelona.

Jaume Pont (Lleida, 1947) és catedràtic de Literatura Espanyola Moderna i Contemporània a la Universitat de Lleida, poeta i estudiós de poesia; de fet, la seva activitat assagística gira al voltant d’aquesta. El 1976 publica el seu primer llibre, Límit(s), i veurien la llum uns quants més fins al 1990, data de la publicació de la seva obra completa fins aleshores: Raó d'atzar. Poesia 1974-1989. Més tard, amb Vol de cendres, assoleix un dels reculls més intensos de la literatura catalana, dedicat a la figura paterna després de la seva mort.
En 2000 publica una antologia de poetes apòcrifs aràbigo-lleidatans, El llibre de la frontera. Tots aquests reculls li han valgut diversos premis, entre ells el Premi Vicent Andrés Estellés per Divan(1982), el Serra d'Or de la Crítica, dues vegades per Raó d’atzar (1991) i Vol de cendra (1997), el Premi de la Crítica de Poesia Catalana per El llibre de la frontera (2001). Els seus poemes han estat traduïts al portuguès, castellà, gallec, francès, italià, cors, anglès, alemany, turc, polonès, rus i lituà.
També ha publicat assaig, crítica literària i l'antologia La nova poesia catalana, feta amb Joaquim Marco.

El valencià Josep Ballester fou l’altre poeta que ens regalà alguns pessics poètics de la seua obra.

Josep Ballester (Alzira, 1961) és llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic de la Universitat de València i escriptor. Ha conreat molts gèneres (poesia, novel·la, assaig, conte...), ha treballat com a crític literari i també com a traductor (ha traduït de la literatura italiana autors com ara Giacomo Casanova, Cesare Pavese, Dario Fo, Giorgio Bassani, Salvatore Quasimodo o Pier Paolo Pasolini entre d'altres). Però per damunt de tot Ballester és poeta i ho deixa ben clar en qualsevol escrit que elabora.Ha guanyat premis importants en poesia com ara l’Ibn Hafadja per l’obra Pàl·lid refugi (1986), l’Ausiàs March amb Tatuatge(1988), el Joan Alcover (Ciutat de Palma) per L’holandès errant, el Roís de Corella (ciutat de València) per L’odi (2004) o el Vicent Andrés Estellés (Premis Octubre) amb La mar(1996). En novel·la obtingué el Premi Ciutat d’Alzira per l’obra El col·leccionista de fades i en assaig ha estat guardonat en 3 ocasions amb el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig (1991, 1993, 1996).
Amics i companys escolliren poemes de Ballester per donar vida a Les muses inquietants, antologia poètica des de 1982 fins a 2006. La seua obra ha estat traduïda a l’anglès, castellà, francès i italià.

Després, com ve sent costum, una part dels assistents anàrem a sopar amb els dos poetes.

LA ISETA: QUI NO SUMA SE N'IX.

Amb un cànter, una botija, un gerro, una gerra, un llibrell, o qualsevol altre atifell fet de fang cuit que tenim per casa –o que teníem a la casa pairal, perquè la turbulència funcional ha anat acabant amb molts d’aquests estris per fer-los renàixer de polietilè o de metall–, s’ha de tenir molta cura de no colpejar-lo perquè baden amb molta facilitat, i aleshores –un aleshores i gairebé socarrats– poden començar a perdre part del líquid que contenien. També es pot donar el cas que el recipient en qüestió estiga fet amb un fang poc compactat o mal cuit i tinguen la porositat suficient perquè les parets suen i, en conseqüència, vaja perdent a poc a poc part del contingut.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

AVUI EM CREIXEN ESPASES ALS LLAVIS

foto presa del blog Can Carrasca

Avui em creixen espases als llavis. Llig notícies impossibles com si mastegara trossos de vidre. M'envolten amb fil-de-ferro punxonós, m'acaben d'assolar una casa que ells havien procurat per tots els mitjans que entrara en decadència; la casa pairal feta runes. Agafen el camp i li posen portes; que després tanquen amb clau i forrellat.

Avui em creixen espases als llavis. Els del PPSOE neguen trametre la ILP perquè els valencians poguem veure la TV3 al País Valencià.

En quina finestreta puc dir que vull que me la bescanvien per totes les cadenes espanyoles (incloent-hi C9)? És que som la Xina o l'Iran perquè ens capen les possibilitats de comunicació entre nosaltres? Els Països Catalans som com el Kurdistan: esquarterats i repartits per diverses nacions colonitzadores.

DE LA FUSTA A L'AIGUA: ELS PEUS

Com vaig avançar, penjaré un parell de poemes del llibre amb què vaig guanyar el XIV Premi de Poesia Josep Maria Ribelles de Puçol i que publicarà l'editorial ONADA. És el poema Els peus i pertany al primer bloc L'HABITACIÓ.

Potser calga dir que els diversos blocs van seqüenciant, poema a poema, una llarga nit d'amor. Podeu fusar per l'índex i dir-me quin poema preferiu que fóra el següent.

ELS PEUS

On aneu tan decidits?

Tibeu una mica les regnes

i deixeu gaudir de l'atansament

aquell que ha invocat Venus.

Eterna es fa l'espera, és cert,

del caçador que ajocat roman

fins que ataülla la presa;

l'esparver es llança en vol veloç

sobre la innocent tórtora

després d'haver-la sotjada;

però en clos celestial, peus meus,

apareixen set delers nous

en cada passa que es dóna

i de tots cal beure el degotall.

No violenteu, doncs, l'art amatòria

en un apressament juvenil

i dueu per la lògica del calidoscopi,

d'instant en instant,

l'armat genet.

LA DECISIÓ

L'has mantinguda un parell de dies sense llegir-la. Temies el que et diria. Són temps foscos els que senyoregen el segle. La palpaves i la tornaves a deixar sobre la taula que s'amaga darrere dels cortinatges. També l'esperit del vi t'han donat forces per sobreviure entre les tenebres que t'han embolcallat. La sageta amb què et ferí el fill d'Afrodita estava enverinada. Mai no havia estat enamorat de tu. Ara t'ho deia clar i et demanava perdó. I ara, per fi, et casava tot: les moltes atencions que havia tingut amb tu, i les poques carones que t'hi havia dedicat; de roses i poemes, te n'havia regalat molts, però poques vegades li havies notat que l'entrecuix li abandonava el saber estar. Ara t'ho deia clar en l'epístola: Tinc una atracció pecaminosa pels angelets. He d'ingressar en un convent. Perdona'm.

Llàstima que el pintor només agafara aquest moment en què sembla que estiga compungida. El dia m'atreia moltíssim i aquelles lletres no em feren mal. Només m'ajudaren a aclarir-me. aquesta nit, quan vinguen els parents per sopar a casa, tornaré a fer-me l'esmunyedissa amb el meu cosí i de bell nou visitarem el paller. La vida no acaba amb el segle; tampoc en un tros de paper.

Relat per a la crida de: Relats conjunts

QUI AM LA MAR, CURAR-LA HA.

Jo sóc la mar. Amb mi hi ha pau i hi ha vida. Moc l'ona i bat la mirada a ca la fadrina, qui amb càlida abraçada dóna fang i amor als forts braços aixoplugats. Ni buida ignorància, ni fragilitat cristal·lina: donació pura.

Ara, quan oig avançar cap a mi cadira abandonada o fulla podrida, surt com un daiamon irat la força simal i llança raigs, cadira i troncs a la solitària platja on l'ull incaut ha acudit buscant unció amb la forçà divina.

Llavors, furiós i bramant com la tonyina, no hi haurà altra cosa a la sorra; sols hi viurà algun tronc abatut, la solitària cadira, la fulla aigualosa i un inaudit so com a cant a la solitud.

LA ISETA: UN TALL DE VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

UN TALL DE VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

Un tall ve a ser allò que separem d’un tot perquè ens interessa fer aquesta partició. Evidentment parlem d’aquest tipus de tall i no de tots aquells altres que ens podem fer accidentalment amb qualsevol objecte afilat, o que u pot practicar sobre qualsevol superfície perquè li interesse. Per tant, en la nostra expressió tindrà únicament la funció intensificadora del fet. Vindria a dir, si fa o no fa, aquesta és la porció que t’ha tocat, o bé, la porció que tu t’has triat del conjunt.

Si vols continuar llegint: http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/un-tall-de-vuits-i-nous-i-cartes-que-no-lliguen/

MOLTES GRÀCIES

Anit, en una gala virtual on assistiren en directe més de mig centenar de participants de la blogosfera catalanòfila, es lliuraren els premis CAT de les modalitats que s'hi detallen al final.

El blog de Uendos, greixets i maremortes que tinc el plaer (i el treball) de manegar fou guardonat amb el

2n premi al millor blog literari.

Foren més de cent els blogaires que participaren en les votacions, mireu ací. A tots ells, moltíssimes gràcies; i a tots aquells que s'aboquen per ací us convide a visitar els altres blogs premiats.

c@t temàtic
Xarel-10
Raons que rimen
Centpeus
c@t sentiment
Col·lecció de moments
Nòmades del vent
c@t revelació
Enceneu els llums!
Zero-zer-o-zer-o-no-ser
c@t reflexiu
Bona nit i tapa't
Un tel als ulls
Vuit8ena, 6.
c@t original
Irònicament
Col·lecció de moments
c@t miscel·lània
La meva illa roja
Blog de l'Assumpta
c@t literari
Tens un racó dalt del món
Uendos, Greixets i Maremortes
c@t fotoblog
A la llum d'un fanalet
Un lloc per nosaltres
c@ts esports
Racó blaugrana
L'art del fútbol
c@t divertit
The lost art of keeping a secret
Enceneu els llums!
c@t cuina
La cuina vermella
Menjar bé fora i a casa
c@t crítica literària
Llibres llegits i per llegir
Una cosa molt gran en una de molt petita
c@t comunitari
Do you want to know a secret
Personatges itinerants
c@t compromès
Ara mateix
In varietat concordia
c@t catalans al món
bloGuejat
In varietate concordia

1r SOPAR ESTELLÉS-DIADA NACIONAL A PUÇOL

La nit del 8 d’octubre, i seguint la crida feta per l’escriptor Josep Lozano, un grup de gent que no oblida ni en quin País viu ni els seus escriptors s’ajuntaren al bar del camp de futbol José Claramunt de Puçol per celebrar el Primer Sopar Estellés-Diada Nacional, organitzat per la batuta de l’escriptor Manel Alonso i Català. Es llegiren poemes d’Estellés, d’Ausias March, i també algú en llegí de propis. També hi havia músics del País (Garri, del grup Tapineria; Doctor Dropo; Juanen, del grup Infusió; Enric Esteve, doblador, actor i animador cultural; i Juanlu Llopis, del grup Maleïda) que ens regalaren alguns temes adients a l’homenatge.
Mercè i jo hi acudírem al caliu de la germanor i en homenatge al gran poeta. Personalment vaig participar-hi recitant una estrofa del poeta saforenc Ausias March i comentant una anècdota sobre la novel·la eròtica El coixinet de Vicent Andrés Estellés.

Llegiren poemes també: el poeta Vicent Penya, Nathalie Torres, Vicent Ferrer, Beatriu Palmero, Toni Contelles, Salvador Claramunt, Vicent Ahuir, Xavier Alcàcer i, com no, l’escriptor Manel Alonso i Català.

Algunes fotos de l'acte:

Un vídeo: Independència Festívola

XIV PREMI DE POESIA JOSEP MARIA RIBELLES

Els representants del Parnàs han estat magnànims amb mi i han considerat premiar el meu poemari De la fusta a l'aigua com a guanyador de la XIV convocatòria del Josep Maria Ribelles de Puçol, i que serà publicat per l'editorial Onada. A les 20'00 h rebré el guardó a la Casa de Cultura de Puçol junt als guanyadors de narrativa i de pintura.

Demà penjaré alguna foto de l'acte.

Ja estan penjades.

LA ISETA: QUI HA DE DONAR LLUM DÓNA FUM.

L’aprenentatge vicari, aquell que es dóna per observació d’un referent clar i valorat, és el que explica la nostra dita d’avui, evidentment, la dita que ens ocupa ho fa per omissió.

Si et ve de gust continuar llegint fes clic ací.

EXQUISIDESA MUNTANYENCA

EXQUISIDESA MUNTANYENCA

Extens l'aroma

dels colors casolans,

brot de pebrella.

CLOENDA DE PARPELLES

CLOENDA DE PARPELLES

La neu als llavis,

dolç alfabet de pell

gravat al calze.

ELS INVISIBLES: ELS TRADUCTORS CATALANS

Els invisibles es feren presents anit al Terrat de l'OCCC de València, ran de Micalet. Ells, els invisibles, ens portaren al català veus del portugués, del francés, de l'anglés, de l'hongarés, del xinés; i fins i tot poguérem escoltar una traducció de la balada de la garça i la merla al castellà.

Anit fou el dia del traductor, i mitja dotzena d'ells en la nostra llengua ens explicaren la filosofia que els movia a ser-ne; i ens feren gaudir d'alguns textos traduïts per ells en prosa i en poesia.

Una pregunta en forma d'afirmació, o una afirmació en forma de pregunta, restà en l'aire: Són els traductors també autors de l'obra que tradueixen? Hi hagué opinions de tot tipus.

El que sí que quedava clar des del punt de vista laboral era que els invisibles tenen nom i cognoms, necessitats peremptòries com tots els mortals i que, per tant, han d'estar dignament pagats i el seu nom ha d'aparéixer com a traductors en la portada dels llibres.

Vicent Berenguer i Joan NavarroJaume Pérez Montaner i Isabel Robles

Eduard VergerAnna Torcal

Després, encetat ja el curs literari, reemprenguérem els bons costums i uns quants rematàrem la xerrada sopant junts.
Aquesta és la nota amb què es presentaren a la premsa:

Dia Internacional del Traductor, 30 de setembre.
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i els traductors literaris volem reivindicar la visibilitat dels traductors literaris, que ens fan possible llegir un clàssic o un premi Nobel escrit originàriament en una llengua que no coneixem.
Amb aquesta finalitat, diversos traductors i traductores del País Valencià que tradueixen al català, com els seus col·legues a la resta dels Països Catalans, llegiran, a molts pobles i ciutats de tot el territori, fragments de les seues obres, que ho són tant, almenys, com dels novel·listes, assagistes o poetes que les van escriure.
Per això mateix trobem que el nom d’aquestes persones hauria d’aparèixer a la coberta dels llibres i als mitjans de comunicació sempre que es parla d'una obra traduïda. Amb aquesta diada també reivindiquem una retribució digna per aquesta feina tan difícil i tan apassionant.
A València ciutat duran a terme la lectura Anna Torcal, Isabel Robles, Vicent Berenguer Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner i Eduard J. Verger al centre Octubre a les 19.30.
A Castellò ciutat la faran Josep Marcó, Heike van Lawick, Josep Guzman i Joan Verdegal a les 19.Si voleu saber en quins altres llocs es realitzaran lectures, podeu veure el web www.escriptors.cat