divendres, de gener 29, 2010

Canal 9: Una esperança frustrada



Fer una columna sobre l’ens públic valencià és una tasca senzilla, de tan proteic que és. Únicament obriré uns quants fronts a tall de denúncia perquè el lector hi reflexione
Que la major part de la programació és en castellà només s’ha de comprovar engegant l’aparell a l’atzar en la franja horària que estime més oportú el contribuent.
Si voleu continuar llegint, pitgeu ací.

dilluns, de gener 25, 2010

LI HO VA PROMETRE

Li ho va prometre. Viurien en un castell vora una mar amable. Uns ventalls verds es retallarien en l'azur. Les ones els durien antics missatges en partitures amatents. Li ho va prometre. Féu que l'estima cisellara torres i estances, corredors i merlets, penya-segats i portams. La construcció quedà quasi acabada. Després s'agafaren de la mà i l'encís es completà: esdevingueren rajos de sol per viure eternament el seu amor al castell.

divendres, de gener 22, 2010

LA INJUSTÍCIA CONTRA L'ARBRE SOL

No era cert que impedira la visió del bosc. Havia anat creixent fort i esponerós, però era un més entre els meus germans arbres. Una vegada vingué un home i prengué de la meva ombra per a descansar. Una altra vegada en vingueren dos més. S'ho contaren i forçaven la caminada per poder prendre'm ombratge. Acabaren fent un camí davant meu i ja no s'hi asseien a descansar; preferien d'altres punts de la forest. Un dia, algú digué que li tapava la visió. I tots corejaren que l'arbre no deixava veure el bosc. A colp de destral em tallaren i només resta la soca com a record de mi. Ah, i la dita.

La iseta: Animal que no conegues...


La saviesa popular ha generat al llarg dels segles tota una paremiologia de dites, refranys, frases fetes... que s’han pres com a sentències que transmetien el saber de manera oral de generació en generació sense necessitat d’acudir als llibres; entre d’altres coses perquè l’alfabetització plena s’ha aconseguit, com aquell qui diu, des de fa quatre dies.
Un d’aquests refranys és el que encapçala aquesta columna: Animal que no conegues no li toques les orelles.

dimecres, de gener 20, 2010

HOMENATGE AL POETA LLUÍS ALPERA

Anit, 19 de gener, a la Casa del Llibre de València, la revista de literatura L’Aiguadolç retia homenatge al poeta Lluís Alpera. El número 36 de la revista arreplega els interessantíssims articles que Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Bernat Capó, Jesús Moncho, Emili Rodríguez-Bernabeu, Ramon Guillem, Josep Ballester, Ángel L. Prieto de Paula, Lluís Roda, Antoni Vidal i Ferrando, Antoni Ferrer i Emili Casanava han fet sobre l’obra poètic de lluís Alpera.
L’acte ha estat presentat pel poeta Antoni Prats i pel periodista Miquel Martínez. Tots dos han remarcat l’alta qualitat i la diversitat polièdrica dels enfocaments dels articles que ha arreplegat la revista i que es converteixen en un referent d’obligada consulta per a qualsevol estudiós de l’obra d’Alpera.Pel que fa a l’assistència, un grapat d’amics i escriptors s’han sumat a l’homenatge: Toni Ferrer, Albert H. Xulvi, Jaume pérez Montaner, Isabel Robles, Vicent Penya, Lluís Roda, Emili Casanova, Jordi Sebastià, Mercè Climent i jo mateix. Cap autoritat ha acudit a l’acte –posats a veure com valoren la cultura en aquest maltractat País Valencià, ni falta que han fet-, i per descomptat, tampoc no hi ha estat Canal 9; Els escriptors continuem sent invisibles per a una oficialitat que va amb Ferrari, llueix bosses de mà Vuitons, s’enfilen caríssims vestits de jaqueta i s'entretenen a enderrocar el Cabanyal.
Ps. Quan el poeta ha volgut declamar algun dels seus poemes també ens hem trobat amb la desagradable sorpresa que en tota la Casa del Llibre no hi havia un sol exemplar dels més de vint que l’autor, tot un referent poètic del País Valencià, té publicats. Ai las! Continuem sent un país d’espardenya de veteta que ens posem sabatetes de xarol els diumenges.


divendres, de gener 15, 2010

La iseta: Els hipocorístics: Paco

L’hipocorístic és aquella forma familiar i afectiva amb què escurcem els noms propis de les persones per fer-nos-els més propers. Així tenim que en català els fem generalment agafant la darrera síl·laba del nom, i en molts casos afegim una “o”, per al masculí.
Com ara noms com Francesc, Vicent, Salvador, Joaquim, Rafael, Eulàlia o Eugènia donarien Cesc, Xesc o Sisco; Cento; Voro; Quim o Ximo; Felo; Laia o Xènia; amb d’altres possibilitats comarcals.
Continua...

dimecres, de gener 13, 2010

La passejada fugitiva (143é joc literari)



Estava farta d'anar sempre amunt i avall. Tots, absolutament tots, l'obligaven a fer el que volien. Ara passa per aquell pont, que hi ha una vista preciosa; i allà que anava ella. Passem sota aquest àlbers; i per l'albereda que s'allargava. Només girar la cantonada, i la complaent i esgotada passejada els era relaxant, distreta o romàntica. Tanmateix, anà afartant-se de ser l'excusa de petons golosos, de traïdors i també de mandrosos i desmenjats. Un dia s'enfilà la desitjada jaqueta de fulles tardorals i desaparegué darrere les primeres nevades. En el seu lloc ens deixà l'ànsia.

dimarts, de gener 12, 2010

A TU DEGUT

Trapezista en la ciutat del temps,
alfa i record del cercle
camines de puntelletes, ingràvid,
sobre la línia indolent de la gota,
estel d'esperança.

diumenge, de gener 10, 2010

El cónsul de sodoma


Anit vaig anar a veure El cònsul de Sodoma, una pel·lícula d'autor. És la segona que veig en pocs dies, l'altra va ser Donde viven los mostruos. Totes dues em van agradar. Pel que fa a la pel·lícula de Sigfrid Monleon em va atrapar. Tracta de la vida, plena de lluita interna, del poeta Gil de Biedma. Dues són les variables que mouen permanentment els fils: el poeta i l'homosexual. Totes dues gens fàcils de presentar perquè estem acostumats a veure tractaments absolutament embafosos que fan que prompte decaiga l'interés. Doncs bé, no és aquest el cas. El director fa un plantejament molt valent i encertat. Com a espectadors encarem la cinta amb moltíssima naturalitat -tot i que hi ha unes quantes escenes suficientment explícites per epatar algun que altre burgés anacrònic-. Hem d'agrair també el magnífic paper de protagonista que fa Jordi Mollà. Ens duu el personatge de l'executiu d'una companyia de tabac a Filipines, el cràpula dels més sòrdids bordells, l'ocell de la nit, el membre d'una família aristocràtica, i sobretot, el POETA amb majúscules que viu i sent a través de la poesia; fins i tot mor als braços de la poesia. Jo destacaria també el paper de Bimba Bosé que tot i ser curt ompli la pantalla amb moltíssima força.
Una pel·lícula molt recomanable per a la gent que té capacitat d'assaborir les coses ben fetes i que solen anar més enllà del primer colp de vista.
Ps. També un film on les imatges de sexe explícit masculí no estan tabutitzades.

divendres, de gener 08, 2010

NOU ARTICLE: EXIGIM TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

Al meu país l’han anomenat de moltes maneres al llarg de la història. Evidentment d’una història que arranca des de l’època jaumina.
Com a Regne de València nasqué quan el rei Jaume I el conquerí i li donà una entitat jurídica individualitzada dins de la Corona d’Aragó. Així se’l conegué durant segles –tot i que aquesta diferenciació no es feia fronteres enllà, on també se’ns coneixia amb el senzill genèric de catalans.

dimecres, de gener 06, 2010

Regal del Blocaire Invisible per a Déjà vie

Al País Valencià el Blocaire Invisible ha pres alè i fang, i des de la seva existència t'ofrena aquest present.

dilluns, de gener 04, 2010

DEFINITIVA PISTA DEL BLOGAIRE INVISIBLE


L'última pista és: És un complement circumstancial de vida. Si ho veu, perquè no sol passar pel meu blog, crec, ho tindrà claríssim.
PS. Pel que fa a l'altre blogaire, el que m'ho ha de fer a mi, no tinc ni idea (si no és la Kika'slog).

dissabte, de gener 02, 2010

3 PISTES PER AL MEU BLOGAIRE INVISIBLE


1. Li agraden els idiomes; almenys el francés i l'italià.
2. El nom del seu blog no té ni la "o" ni la "u".
3. No sé si encara durà enganxada la festa al cos.

No tinc sospites serioses sobre la persona que m'ha de fer a mi el detall. Doneu-me alguna pisteta.

divendres, de gener 01, 2010

QUÈ VOLDRÀ DIR AQUEST?

Sempre acostume a fer una microcomposició literària pel mòbil per desitjar una bona entrada d'any nou. Com que el procés de cisellar exigeix que l'orfebre tinga bona mà per a la poda sense que l'arbust perda sentit ni bellesa, sembla ser que enguany he tingut la tisora solta i l'he encriptat massa. Han hagut uns quants -no tots, eh?- familiars, amics, coneguts i saludats que m'han demanat que els explicara el significat.
Podries desencriptar-lo i explicar què es vol dir amb el missatge de cap d'any?
"2010: L'ocell cendrós i la rama gemmada".