QUAN EM MIRE AQUESTA TERRA
Em creix un plor sec
allà dins del mot
quan em mire aquesta terra.
Se'm clevillen els adjectius
en abocar-se als llavis,
com una maledicció resseca.
Em trobe en records
on la pols s'entesta
a descolorir-los la veu,
i l'aigua rabiosa dels alcavons
m'esvoranca els barrancs
de les hores de demà.
M'han obert avingudes a la pell
amb estranys semàfors
que no regulen la ràbia.
Com li llimaré les ungles
a un neguit creixent
perquè no raspe el tel de l'existència?
Sóc una gramàtica d'absències
rebregada pels lloms de la infantesa
on encara cerque la llavor.
.bmp)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
3 comentaris:
És difícil que no ens creixi el plor quan mirem aquesta terra.
I crec que no s'han inventat els semàfors per regular la ràbia, encara.
Però la teva veu no es descoloreix, no!
una abraçada, Francesc!
Molt bo Francesc, últimament el plor també em surt amb molta facilitat, i demane pels racons algunes paraules que m'alcen l'ànim. Aquestes paraules no podríem situar millor el meu estat, i suposo que el de molts.
Salut i sort
casualment avui he penjat al bloc la cançó d'en Raimon "He mirat aquesta terra" Llegint el teu post la he recordat de nou.
Publica un comentari a l'entrada