GESTOS

Se'm fonia la paraula entre els dits

mentre em creixia l'amor o l'odi;

orfe de mans m'elevava,

però la terra ofegà el pensament

en una aigua sense accents ni sintaxi.

El fang clevillà la posa,

el gest relliscà mut per la pàgina

i es dibuixà en naixença.

JA ENS HAVIEN SEBOLLIT

Ja ens havien sebollit. Cadascuna de nosaltres havíem fet créixer milers de somnis. Les tendres mans de les xiquetes ens havien fet partícips d'impulsos somniadors. Passàrem de les mans de mares a filles en les llars més pobres, i a totes complaguérem. Després ens soterraren daltdemesamunt entre un munt d'andròmines velles.

Algú ens va posar darrere del vidre a tall d'exposició. I algun altre encara jugarà a jugar veient-nos-hi.

Homenatge a Jaume Pérez Montaner a l'Alcúdia

Anit es va fer un poc de justícia en un país on els escriptors són invisibles per als poders polítics. Se’n féu de justícia i l’hagué de fer una associació cívica, el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, qui homenatjà un dels més grans poetes que hi ha al País Valencià.

A la sala Segle XXI de l’Alcúdia i acompanyat de familiars, amics, la gent del Bloc de progrés i un grapat d’escriptors retérem merescudíssim homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner.

En l’acte Taula de les Lletres i dels Menjars prenguérem la paraula per a llegir poemes de Jaume Pérez Montaner: Eusebi Morales, Ramon Guillem, Isabel Robles i jo mateix. Després, el també poeta i narrador Josep Ballester s’encarregà de dedicar-li una emotiva laudatio. Una vegada més el poble ha començat a marxar sense esperar que els partits polítics el dirigesquen.

Jaume llig Que sempre torna, un dels poemes del llibre Solatge molt adequat a la situació actual del País Valencià.

I canal 9? Segurament estaria filmant gavines i passejos amb ferrari.

Escriptors al terrat: Josep Lluís Roig i Iban L. Llop

Anit, 26 de novembre, tingué lloc a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània una nova edició d’Escriptors al terrat. En aquesta ocasió el poeta i president de l’AELC al País Valencià, Ramon Guillem ens féu una semblança biobibliogràfica dels dos poetes: Josep Lluís Roig i Iban L. Llop.
El professor i poeta, i darrerament l’Indiana Jones de Gandia –va ser un dels dos professors que trobaren l’original de Vicent Andrés Estellés als arxius municipals de la ciutat ducal–, ens va fer un tast del bell poemari Peixos d’un mar sec, premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés, 2008.
Intercalant-se, va ser el també poeta i professor de la Universitat de Sàsser (Sardenya) qui ens va fer un interessantíssim tast del darrer premi Alfons el Magnànim, 2009 Crònica de Calabria on poetitzà esdeveniments reals d’una trama de narcotraficants mundial; història que està esperant que el mateix autor o algun altre procliu al gènere negre faça el pròxim best seller de novel·la policíaca on la realitat, una vegada més, supera la ficció més forasenyada.
La sala del terrat estigué plena a gom d’un públic de qualitat que quedà llargament satisfet amb les lectures.Després, com sol ser costum feta norma, uns quants ens n’anàrem de sopar amb els dos poetes al restaurant Pomodoro. D’entre les interessantíssimes converses que acompanyaren les menges es gestà el tercer projecte per a l’Anguila Literària, que pot ser faça viatge mediterrània endins. Dic tercer projecte perquè el segon comença a prendre cos i és molt probable que l’anguila esdevinga bolet a la Vall d’Albaida. De totes formes, a mesura que Chronos avance ja anirem comentant-ho.

L'informatiu

Tot ho teníem, això ens faltava. Sí, m’acabe de ficar en un nou safareig; això sí, voluntàriament. Resulta que a final de mes veurà la llum de les ones un nou diari digital, L’informatiu i han tingut la pensada d’oferir-me una columna setmanal perquè hi faça figures amb la llengua, la cultura, la societat i qualsevol ingredient que se m’acudesca perquè la peça faça goig. No sóc periodista ni ho pretenc, tan sols elaboraré el text i el llançaré al ciberespai amb l’esperança que hi haja algun lector que li faça el pes. La columna que tinc assignada es dirà: La iseta.

FA TANT DE TEMPS...

Hi hagué una ventada molt forta. La meva germana i jo jugàvem amb les nines. S'obrí el finestral de casa i una llum encegadora negà la sala. Recorde que la nina se'm soltava de la mà i jo no podia retenir-la, tenia els braços paralitzats. Vaig intentar mirar la meva germana, però ja no vaig poder girar els ulls. Encara vaig veure com les nines marxaven rient i cantant pel finestral. Vaig cridar la mare, però la veu no m'eixia de la gola.
Passà molt de temps i uns homes ens tancaren darrere d'aquest cristall.
Algú ha vist ma mare? Fa tant de temps que no sé res de ningú.

NOMÉS NIU EN LES BUSQUES DE PEDRA

Com un niu d'orandelles a la panxa del lleó famolenc
resisteixes l'embranzida de l'urpa
i l'inclement oratge;
l'home claudicant s'ofereix submís
i el ca espera la dentellada ferotge.
Tot ha restat hieràtic en l'instant tràgic
en què han volat les orandelles.
Només niu en les busques de pedra.

JUGANT A PALES

Com que els pares eren pobres i mai no ens podien dur a la platja, ens pintaren dibuixos a les pales perquè no trobàrem a faltar la sorra.

CONCERT A LLÍRIA: PÒQUER DE MÚSIQUES

Anit (21-XI-09), al pavelló Pla de l’Arc de Llíria, per segona vegada aquest any, l’Institut d’Estudis Comarcal del Camp de Túria feia una travessa arriscada per celebrar la data de 1609 quan expulsaren els moriscos del d’aleshores –sí, Rus, aleshores– Regne de València. I dic travessa arriscada perquè per a la data commemorativa per a la reflexió tornà a posar en escena les quatre mateixes orientacions musicals: la Banda Musical de Llíria –sembla ser pel que es digué en la presentació de l’acte que algun dels seus membres patí alguna agressió per l’esdeveniment–, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra”. Un pòquer d’artistes per a jugar una timba reivindicativa al marge de les urpes dels poders establerts. El poble respongué bastant bé i més de dues mil persones aplaudírem cofois l’actuació en un pavelló que presentà una entra molt digna.Pel que fa a cadascun dels pals del pòquer, què dir? Doncs que la Banda de Música de Llíria, perfecta; l’Orquestra Àrab de Barcelona amb Mohammed Soulimane i Mohammed Bout Ayoub al cap, engrescadors i plens de ressonàncies nostrades; Miquel Gil, pletòric i únic; i el Botifarra, la força de la terra. Una nit màgica de les que desgraciadament en tenim poques en aquest isolat i maltractat País Valencià.

On broden les donzelles? II

I la donzella eixí de la cova de dos espills i calaixera amb un gintònic a la mà i els estris de brodar sense estrenar. A la donzella li roncava la veu, li deien Manolo i li encisava afaitar el foc. El cavaller resultà ser camperol i no tenia un cavall, que en tenia moltíssims metal·litzats. I el drac? Doncs, encara no se sap ben bé si era gavina o capoll.