dimarts, de novembre 17, 2009

HOMENOTS: OVIDI MONTLLOR


No sóc jo qui ha de descobrir la sopa d’all. Que Ovidi Montllor era un excel·lent cantant i un bon actor és de domini públic. Que el gran Ovidi, com el clàssic, ens deixà el buit de la seva absència quan se n’anà a fer vacances és innegable; però també ho és que ens omplí amb el seu saber fer i ens deixà la sala de l’ànima plena d’ell, plena de totes aquelles històries i personatges que ens regalà: Teresa, la fera ferotge, la Samarreta, el barranc del Cint, l’Òpera i un fum de meravellosos uendos que campen en la cultura catalana d’unes quantes generacions.
Però com és habitual en aquesta sèrie d’Homenots, vull referenciar-lo des del punt de vista humà. Vull recordar-lo des de la poca relació que vaig tindre amb ell. Més enllà de les vegades que el vaig veure a l’escenari, vaig coincidir amb ell tres o quatre vegades. Una d’elles va ser quan el Col·lectiu l’Olla el va portar a l’Olleria per a la setmana d’actes en homenatge a Joan Fuster.
Jo em vaig encarregar d’anar a rebre’l i, com que vingué a hores trencades, potser foren passades les tres del migdia, li vaig preguntar si havia dinat. Com que la resposta va ser negativa me’l vaig emportar a un bar del poble –el bar del Xurro, ja desaparegut–. Per què conte açò? Doncs, perquè la gent que no el va conèixer personalment acabe de completar el quadre afegint-hi la qualitat de Bonhomia. I ho pose amb majúscula perquè és de les persones que he conegut, famoses o no, amb aquest qualificatiu inherent. Ell vingué a participar en els actes i a cantar sense cobrar –he de dir que d’altres també ho feren; Lluís Llach, també un grup de polítics: Carod-Rovira, Vicent Soler, Josep Guia, Enric Tàrrega...–. Ja que no ens cobrava, el convidaríem a un bon dinar, vaig pensar, que demanara el que volguera. El menú que demanà va ser un entrepà de blanc i negre, un platet d’olives trencades i una cervesa. Sé que no és més que una anècdota i que descontextualitzada no és més que això, una anècdota. Però en aquelles circumstàncies significava el grau d’humanitat, el personatge esdevenia persona. Després vaig tenir el regal de gaudir de la seva companyonia i d’amical conversa.
De nit, acabats els actes, férem un sopar col·lectiu on fórem receptors d’un gran honor: ens recità “El amants” d’Estellés i ens esborronà a tots; encara m’hi passa quan ho recorde.
Per haver conservat la teva bonhomia tot i ser una primeríssima figura, a tu, que fas vacances, alcoià benparit, aquest HOMENOT.

7 comentaris:

TdlH ha dit...

Una foto històrica; me pregunte de quê collons estaríeu parlant...

Per cert, no-sé-qui me contà qu'en un sopar de gala el tio collons tammé es demanà un blanc i negre o algo per l'estil: es coneix que no minjava âtra cosa, per això es quedà menut...

Joana ha dit...

Sempre hi ha gent que es vist pels peus i això de vegades és difícil de trobar.

Francesc Mompó ha dit...

Collons Toni, pareixes un sant en plena il·luminació en la foto; com si hagueres vist ànimes.
Ja t'ho contaré de què parlàvem.
Una abraçada
Salut i Terra.
Sí, Joana, tot i que no fóra molt alt, l'alcoià sempre fou molt benparit.

TdlH ha dit...

És que pareix qu'estiga a punt d'aventar-te una galtâ...!

Jobove - Reus ha dit...

gràcies per tenir-me a la llista d'amics, faig el mateix amb el teu blog

una abraçada des de Reus

Jordi Albinyana ha dit...

El meu col.lega el Xurro em va preguntar ahir que on podia vore les fotos on apareix Ovidi en el seu bar, casualitats de la vida. Tu no me les enviaries i li les passe? Per cert, jo també em pensava que anava a arrearte una bascollà en esta foto. Un abraç, golós!

TdlH ha dit...

El Xurret, quin gran cineaste! Per cert, ningú ha comentat la rebequeta que du Paco en la foto; ad això hui en dia li dirien vintatge...