dijous, d’agost 26, 2010

EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA


EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA

Estava colant un llibre la portada del qual s'havia trencat i calia arreglar-la abans que no se soltara del tot i les pàgines començaren a ballar sardanes sense lligar en rutllana. Era la segona vegada que utilitzava aquell maleït tub de pegament que era capaç de fer miracles i de pegar per sempre l’ànima al cos. No fou açò el que li succeí al nostre protagonista, no. Ell ja s’ho feia com podia això de l’ànima i el cos. El que li esdevingué fou que una gota d’aquell dimoni intersectiu li enganxà el tou del dit polze i del dit índex de la mà esquerra. Era qüestió de segons que la cosa adquirira certa gravetat. En un no res la independència dels dos dits quedaria reduïda a un arc flexible. Calia actuar amb rapidesa perquè açò no ocorreguera. I actuà. Ell decidí immediatament la resolució del vital dubte que se li havia generat. I no resolgué anar a buscar qualsevol disolvent a la capseta de les andròmines rialleres –és aquella capseta on sempre guardem de tot excepte d’allò que tenim necessitat en un moment donat–. No, de la cuina estant, on s’esdevingué el succés, anà amb quatre camallades –com si fent-ho amb rapidesa s’autojustificara d’allò que s’esdevindria–, es plantà davant del moble de la sala d’estar i agafà la càmera de fotografiar. Calia immortalitzar el moment de la “desgràcia” i fer-ne partícips a tota la blogosfera. Posà els dits en arc graciós i forçà la ja impossible desunió perquè l’aparell captara a la perfecció com havia actuat el pegament. Evidentment s’hi veia com els polpissos s’estiregassaven dolorosament la pell sense poder arribar al divorci digital. Era una imatge que no podia deixar que es perdera sense que ningú més la sabera valorar. Així actua ell.
El blogaire exhibicionista no ho fa perquè vulga demostrar a ningú que ell, o ella, siga o tinga més que ningú. No ho fa per aixecar gelosia al cor dels altres. Més aïnes el contrari; ho fa perquè sent l’altruisme de compartir allò que a ell el fa sentir. Encara no ha arribat a assaborir qualsevol moment de la vida i ja li creix la necessitat de compartir-ho amb tots. Que si ha anat de viatge a aquell lloc tan meravellós i ha vist el llac, la muntanya, el turó, el castell, la flor, el rostre més peregrí o la casa més ancorada en el temps; pam! trau la càmera fotogràfica i mamprén a fer fotos com un descosit. Sempre porta la càmera darrere, mai no se sap en quin moment serà sorprés per la vida. No fóra cosa que després no poguera il·lustrar amb imatges allò que pose sobre la taula dels convidats quan la pare a la pantalla.
I si és un estat d’ànims; com va a deixar a tots aquells que viuen a l’altra banda de la pantalla sense les seves confessions. Si està enamorat, si està preocupat, si ha vist la persona que sempre ha somniat, si ha aprovat l’examen, si ha escrit un llibre o si ha plantat un arbre... tot té necessitat de ser exposat convenientment i amb les fotografies adients, encara que siguen pellucades a la xarxa, perquè el pensament quede ben complet.
Un restaurant, la presentació d’un llibre, la contarella a l’estil del show més real... tot tindrà degut testimoniatge al confessionari dels pixels. Fins i tot, si un dia no té res a dir perquè es trobe decaigut, desganat o qualsevol altre des, escriurà dient que està espés i no té res a contar.El blogaire exhibicionista és a la vegada explorador i catequista d’aquest nou món i ens vol oferir constantment els avantatges cromàtics dels seus ulls i els sentiments del seu cor.

17 comentaris:

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Per un moment he pensat que anaves a fer un relat tipus "Mr.Bean", després he temut que el desenllaç fos gore, però m'ha agradat que acabés amb una reflexió.

Jo crec que més que exhibicioniste el blogaire és generós. Al cap i a la fi, què fa sinó compartir?

zel ha dit...

Això jo ho he fet alguna vegada, ja saps, vacances, berruga, els meus fills...ains, també ho sóc... qui m'ho havia de dir...

Francesc Mompó ha dit...

Sílvia, l'exhibició és compartir; i de vegades "compatir".
Zel, no patesques, molts dels exemples els he pres de mi mateix.
Gràcies per passar-s'hi.

sànset i utnoa ha dit...

No diuen que tots els huumans tenim el nostre punt "exhibicionista"?

Els blocàires també l'haurem de tenir...

*Sànset*

McAbeu ha dit...

M'ha agradat com ho expliques perquè tens raó, només afegiria que és un procés que es retroalimenta. Podria haver buscat primer el dissolvent, arreglar "la desgràcia" i després explicar-ho però és que ell ja pensava en el post de l'endemà, amb els dits ensangonats després de desfer "l'arc flexible" de manera traumàtica.
Potser si que ho fa per altruisme, no t'ho negaré, però el protagonista també ho gaudeix i molt.

PS: Jo, a casa, tinc un calaix d'andròmines rialleres. Les andròmines són les que riuen, no jo, quan hi vaig a buscar un tornavís d'estrella i només n'hi ha de plans (o viceversa)... però això ja és un altre tema. ;-)

Elfreelang ha dit...

Uix! potser tenim una mica d'aquest exhibicionista...però jo primer hagués anat corrent a desenganxar-me els dits...després el post:-)

Francesc Mompó ha dit...

Sense cap dubte, Sànset, sense cap dubte.
Mc, l'altruisme i l'egoisme es confonen al centre de la moneda. (Ps. avui em riuré jo de les andròmines rialleres. La meitat van al fem que demà m'envaeixen casa els obrers per reformar la cuina). hhehe un altra exhibició personal per la meva banda.
Elvira, sí, tots en tenim.
Gràcies per venir.

Vicent Terol ha dit...

Supose que tots els qui tenim un bloc som una mica exhibicionistes (i egocèntrics). Però hem de pensar també en el lector, el complement: es tracta d'un 'voyeur'?


Salut!

Lola ha dit...

No sabria dir-te quin dels que has descrit em fa més tilín.
Quan he vist el títol d'aquest darrer m'ha fet un salt al cor i he pensat "calla Lola que avui t'il.luminaràs la vista", però malgrat que no ha estat així, el que sí puc dir-te és que m'ha alegrat el dia.

Nat ha dit...

Em sembla que aquest cop si que s'haurà vist molta gent reflectida, jeje, molt ó el comentari de l'Elvira de que primer se'l desenganxaria i després faria el post.. No serà que de vegades ens sentim tan sols que necessitem compartir el que ens passa, donar-li sentit?? o potser és un punt d'exhibicionisme, o d'egocentrisme de sentir-nos admirats, escoltats, ni que sigui per una futilesa???
O potser és un sa compartir, entre persones amb les mateixes cabòries???

El blogaire purista ha dit...

"Estava colant un llibre que se li havia trencat la portada"

Ehemmm... Jo no sé massa d'això però em sembla que s'ha de dir "estava colant un llibre la portada del qual s'havia trencat".

Francesc Mompó ha dit...

Hola Vicent, sí, en som un poc, sí.
No, no era d'aquesta mena, Lola, però n'és una idea.
Un poc de cada cosa, Natàlia.
Purista, tens tota la raó del món. Ara mateix ho canvie. Errada imperdonable.
Gràcies a tots.

Carme Rosanas ha dit...

je, je, je... mentre he anat llegint, la veritat és que més que veure-m'hi a mi, que en alguns llocs també, he vist altres blocaires retratats... divertidíssim.

Francesc Mompó ha dit...

Fotre Carme i quina "fartà" t'has pegat de blogaires. Bé, com tots hem dit hi un poc de cadascú; excepte en el pestilent. Aquest està dedicat a un tipus de blogaire que com que té casa avorrida es dedica, fent la gata moixa, a veure si se li dóna oxígen a casa dels altres. Jo en tinc un parell d'aquests que de tard en tard m'entren a veure si els hi llance alguna engruna. Però no em fan el pes; no seré jo qui vaja a salvar-los de la seva religió. Ja s'ho faran.
Bé, m'alegre que hages tornat. Ara seré jo qui el tindré abandonat per obres casolanes i començament de curs.
Salut i Terra

Grocdefoc ha dit...

M'ha agradat el teu escrit, tant la primera part com la segona.
Moltes vegades m'he preguntat el per què d'aquesta necessitat...i acabo dient-me, senzillament, perquè m'agrada fer ballar la mà, els dits (necessitats físiques) i la ment (necessitat intel·lectual) i veure (pròpia satisfacció) el resultat en forma escrita. M'agrada escriure i em segueixo els instints!
M'agrada compartir, i per a mi, aquesta nova manera de fer-ho a través de la xarxa, i d'una forma tan anònima... (encara estic donant-li tombs al tema de la desvirtualització...), ja que jo sóc per naturalesa tímida... , d'una manera més real no ho aconseguia tan com ara; els blogs m'han ofert tot un món extraordinari de comunicació, d'intercanvi, de poder engrandir el propi pensament en moltes qüestions... gràcies pel teu article.

Roser Caño Valls ha dit...

T'he de dir que no pogut llegir aquest post, perquè la imatge em fa sincerament basarda. No crec que tots siguem exhibicionistes, seria posar-nos a tots en un mateix sac. Les persones quan escrivim sempre hi posem alguna cosa nostra. Jo disfresso molt l'experiència amb la ficció, perquè m'agrada bastant protegir la meva vida privada. Salutacions cordials.

Unknown ha dit...

Queda clar a quina categoria pertanyo, però...com diu Silvia Tarragó Castrillón, hi ha un component gran de generositat. Bé, ja ho he escrit al blog d'Arlequí, no em repeteixo que encara crearàs la tipologia del vanitós egocèntric...