L'ESPELMA RETUDA

L'ESPELMA RETUDA

Com l'animeta

a la cera orgullosa,

el teu esguard.

ELS FANTASMES DEL LACRIMA COELI, CRÍTICA DE MANEL ALONSO

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.

Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.

Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.

Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.

CAVA

CAVA

Una força primigènia

reviscola cep i sarment

al crit atàvic de la rella

quan la profecia de pàmpols i cançons

colga els pecats comesos

perquè tu, mare amatent,

faces la màgia de bescanviar l'aigua

en llàgrimes dels déus

per oferir-te, paraula desitjada,

en carona joguinaire

d'agosarades bambolles.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA A BONREPÒS

Ahir diumenge dia 9 tingué lloc la presentació dels poemaris Correspondència de guerra i Si em parles del desig de Manel Alonso a l'Auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell. Tot seguit penge la presentació que li vaig fer del primer dels dos llibres. Al blog de Mercè Climent podreu trobar la presentació que féu ella sobre Si em parles del desig.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

XIII Premi de Peesia Paco Mollà de 2008 de l’Ajuntament de Petrer
Editorial Aguaclara.

Ja en el mateix títol –Correspondència de guerra–, l’autor ens dóna la clau per interpretar el llibre que tenim a les mans. Tot i que es fa palès immediatament aquest miracle metafòric on el poeta esdevé un corresponsal, el jo poètic ens explícita el seu joc des del primer poema:

“UN POETA NO ÉS CAP CORRESPONSAL DE GUERRA”,

diu, però, després d’observar i sentir tot el que està ocorrent,

“Ferit, s’asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts”.

I per si la cosa no haguera quedat encara suficientment clara per al lector, en el poema 6 s’alinea i pren partit obertament i taxativa:

“DARRERE D’UN GENOCIDI
hi ha un poeta orb
................................
Darrere de l’alliberament
Hi ha un poeta lúcid.

Per tant, tot l’art de la paraula, tota la sensibilitat del poeta ha d’estar destinat a aquest menester. El poeta no pot ni tancar-se a la torre d’ivori i escriure només per a ell i per a uns quants elegits, ni restar orb davant totes les injustícies del món. Assentats aquests principis des de l’inici, el poeta es dedicarà a la denúncia permanent i constant, no del concepte d’injustícia en abstracte, ja que el concepte en si no enganxaria suficientment el lector, sinó la denúncia de la injustícia quotidiana, la de carrer, la que patim dia a dia perquè ens hi puguem veure retratats i ens moga a actuar. I és així com Manel Alonso i Català en Correspondència de guerra fa un repàs quasi que de vademecum a les injustícies més properes: contra el despotisme dels poderosos, la xenofobia, el poder centralista i anorreador d’Espanya, la ignorància, la delació, la mentida democràtica, la violència de gènere, els interessos i els incendis forestals...
I el poeta pren partit. I el poeta denuncia. I el poeta ho fa amb l’arma que té a l’abast: la paraula –allò que recorda el poema de Vicente Aleixandre: Espadas como labios; o com ell mateix també diu en un dels haikus de les miniatures, la que correspon a la X i dedicada a Raimon: una veu com un puny–. I perquè aquesta arma siga el més efectiva possible, Manel Alonso la descarrega d’artifici tant com li siga necessari perquè el lector entenga i veja amb claredat el missatge, perquè la denúncia siga efectiva. Així i tot, aquest estil directe, diríem que quasi de poesia de realisme social, en cap moment cau en un pur prosaisme. Manel Alonso, amb mestratge, sap com i quan inserir la figura literària, el joc retòric adient perquè el poema ultrapasse també la sensació i prenga volada estètica i valor universal.

SOBRE UN CEL DE SORRA

SOBRE UN CEL DE SORRA

M'has esgarrat la pell

amb la naixença furtiva

i m'has fet tastar la rosa

en la saborosa grafia del vent.

LA POÈTICA DE MANEL ALONSO A BONREPÒS

CARTA SOBRE (A) EL REI.

Potser molts de vosaltres ja el coneixeu. A mi me l'ha enviat un amic aquests dies i vull compartir-lo, aquest profètic microconte.

"Un matí, Sa Majestat el rei Juan Carlos I, rei d’Espanya, queda gratament sorprés en llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja les seves bessones acabades de nàixer amb els noms de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el rei decideix anar a fer una visita a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a sa casa, troba Maria alletant Espanya; el rei reitera constantment la seua satisfacció i pregunta a la mare de les bessones:

-On és Catalunya, la germaneta d’aquesta fartoneta que no deixa de mamar?

Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona...
Estranyat per la resposta, el rei es permet d’aconsellar la mare que la desperte i així podrà tenir l’oportunitat de veure-la.

-Rei meu, no li aconselle despertar Catalunya, perquè si Catalunya desperta... Espanya deixarà de mamar..."

ELS ESCRIPTORS VALENCIANS I LA LLENGUA LITERÀRIA: COMUNICACIÓ

Amb aquesta comunicació vaig participar en la I Jornada sobre la llengua literària i els escriptors valencians actuals organitzada pel Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València al setembre de l'any 2008.

L'AIGUADOLÇ: HOMENATGE AL POETA JAUME PÉREZ MONTANER

Article amb el qual he participat en l'homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner per a la revista literària L'aiguadolç.

XOCOLATA

XOCOLATA

De bell nou l’havien deixat. Aquesta vegada ni tan sols havien arribat a conèixer-se en persona. De matí havia quedat amb ella. Al migdia havien mantingut una conversa pujadíssima de to pel xat. Havien quedat a les dotze, a hora de bruixes. S’havia dutxat i preparat per a una llarguíssima nit d’amor. A les deu li digué que no aniria, que no la contactara més.
No eixí. Destapà la caixa de bombons que li volia regalar i obrí una ampolla de vi. S’assegué davant del televisor i posà una pel·lícula porno. El vi i la xocolata feren la resta. Li llepà cuixes i pits, llavis i coll, plecs i replecs. S’empinà l’ampolla i begué tot el que ella li destil·lava.Els embolcalls, el vidre buit i uns clínex tacats foren testimonis de l’encontre.

Microconte fet ha temps arrere per a una convocatòria de l'Striper