ELS FANTASMES DEL LACRIMA COELI, CRÍTICA DE MANEL ALONSO

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.

Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.

Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.

Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.