Ressenya que vaig publicar ahir dissabte en el periòdic de paper Levante.
ALBA DEL VESPRE
Carles Duarte i Montserrat
Poesia 3i4
UNA SIMFONIA DE VERSOS.
Entre el vespre i l’alba s’instal·la el món dels somnis on
recurrentment el jo poètic ensuma, intueix, viu, la immensitat eterna d’una
existència propera als déus mitjançant les imatges i la paraula amb versos
d’una musicalitat perfecta. Feu-ne un tast en aquest mateix: “L’alba dels
vespre és un llavi de llum”; un decasíl·lab català on si parem bé l’orella
encara arribem a sentir el comiat dels violins. Les grans immensitats, la mar,
la nit, el cel, l’univers, són l’ardent mirall o l’espessa força que reflecteix
el mercuri on el poema va bastint-se en una religió de ciclies plena d’ànims,
com un Sísif esperançador que ens empeny als orígens, a la primigènia d’on tot
comença. Assaborim aquest vers que tant ens recorda al “La mer, la mer,
toujours recommencée”,del poeta del Cementeri Marí: “Deixem de ser qui érem;/
Serem de nou el mar”.
Filosofia, religió, cosmogonia... tot pel cresol de
l’estètica: “Trepigem la terra venerada/ d’on ressorgim després de cada mort”;
“Unit el teu destí al dels astres”. Poeta de les vastes geografies on es fon la
individualitat com en les tragèdies clàssiques. Sempre el jo fonent-se en
espais perceptibles i infinits a la vegada. Un poemari per assaborir cada mot.
Una simfonia de versos.
.bmp)
%20Occit%C3%A0nia%20Fran%C3%A7a%20Rosa%20Viles%20(5).jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
