On broden les donzelles? II

I la donzella eixí de la cova de dos espills i calaixera amb un gintònic a la mà i els estris de brodar sense estrenar. A la donzella li roncava la veu, li deien Manolo i li encisava afaitar el foc. El cavaller resultà ser camperol i no tenia un cavall, que en tenia moltíssims metal·litzats. I el drac? Doncs, encara no se sap ben bé si era gavina o capoll.

On broden les donzelles?

Mai podràs, oh bon cavaller, traure la donzella de la cova.

ELS ESCRIPTORS VALENCIANS I LA LLENGUA LITERÀRIA

Editat per CEIC Alfons el Vell acabe de rebre el llibre que arreplega la I Jornades sobre la llengua literària i els escriptors valencians actuals celebrades a Gandia la tardor de 2008. Aquest volum prologat per Gabriel Garcia Frasquet i per Emili Casanova conté les ponències i comunicacions de 21 escriptors i poetes valencians on analitzen el llenguatge literari que empren en la seva obra tot acarant directament el tractament que hi fan del llenguatge col·loquial.
Entre les anàlisis de primeríssims autors valencians també hi ha la meva modesta aportació.

HOMENOTS: OVIDI MONTLLOR

No sóc jo qui ha de descobrir la sopa d’all. Que Ovidi Montllor era un excel·lent cantant i un bon actor és de domini públic. Que el gran Ovidi, com el clàssic, ens deixà el buit de la seva absència quan se n’anà a fer vacances és innegable; però també ho és que ens omplí amb el seu saber fer i ens deixà la sala de l’ànima plena d’ell, plena de totes aquelles històries i personatges que ens regalà: Teresa, la fera ferotge, la Samarreta, el barranc del Cint, l’Òpera i un fum de meravellosos uendos que campen en la cultura catalana d’unes quantes generacions.
Però com és habitual en aquesta sèrie d’Homenots, vull referenciar-lo des del punt de vista humà. Vull recordar-lo des de la poca relació que vaig tindre amb ell. Més enllà de les vegades que el vaig veure a l’escenari, vaig coincidir amb ell tres o quatre vegades. Una d’elles va ser quan el Col·lectiu l’Olla el va portar a l’Olleria per a la setmana d’actes en homenatge a Joan Fuster.
Jo em vaig encarregar d’anar a rebre’l i, com que vingué a hores trencades, potser foren passades les tres del migdia, li vaig preguntar si havia dinat. Com que la resposta va ser negativa me’l vaig emportar a un bar del poble –el bar del Xurro, ja desaparegut–. Per què conte açò? Doncs, perquè la gent que no el va conèixer personalment acabe de completar el quadre afegint-hi la qualitat de Bonhomia. I ho pose amb majúscula perquè és de les persones que he conegut, famoses o no, amb aquest qualificatiu inherent. Ell vingué a participar en els actes i a cantar sense cobrar –he de dir que d’altres també ho feren; Lluís Llach, també un grup de polítics: Carod-Rovira, Vicent Soler, Josep Guia, Enric Tàrrega...–. Ja que no ens cobrava, el convidaríem a un bon dinar, vaig pensar, que demanara el que volguera. El menú que demanà va ser un entrepà de blanc i negre, un platet d’olives trencades i una cervesa. Sé que no és més que una anècdota i que descontextualitzada no és més que això, una anècdota. Però en aquelles circumstàncies significava el grau d’humanitat, el personatge esdevenia persona. Després vaig tenir el regal de gaudir de la seva companyonia i d’amical conversa.
De nit, acabats els actes, férem un sopar col·lectiu on fórem receptors d’un gran honor: ens recità “El amants” d’Estellés i ens esborronà a tots; encara m’hi passa quan ho recorde.

Per haver conservat la teva bonhomia tot i ser una primeríssima figura, a tu, que fas vacances, alcoià benparit, aquest HOMENOT.

SOPAR DE BOLETS A CA LES SENYORETES (OTOS)

De bell nou anit, a l’Hotel Rural Ca les Senyoretes d’Otos –ja en parlaré del lloc amb més profunditat en un Homenot pròxim– se celebrà el famós sopar de bolets de tots els anys. En aquesta ocasió ha estat tan alta la demanda de places que n’han hagut de fer 3, de sopars. En el d’anit poguérem gaudir del saber i de la companyia del micòleg del programa Caçador de bolets de TV3, Enric Gràcia, que tot i patir un fort mal de queixal ens féu una didactíssima exposició sobre el tema. Xarrada que completàrem després de sopar amb el també especialista en micologia, l’ontinyentí Antoni Conca.
A continuació reproduesc l’exquisit menú que tinguérem el plaer d’assaborir guisat per Assumpció i per Casimir.

SOPAR DE BOLETS
ENTRANTS
Canelons de foie-gras amb camagrocs

Coca de recapte d'esclata-sangs i llonganissa
Polp amb salsa de ceps
PRIMER

Sopa de bolets variats
SEGON

Llobarro amb rossinyols i verdures
GRANISAT DE MARIA LLUÏSA
TERCER
Tournedó de cua de bou amb tòfona sobre niu de carabassa i trompetes de la mort

POSTRES

Bunyols de Tots Sants amb bolets confitats, melmelada de caqui i pluja de magrana

EL CASTELLÀ ALS XXI PREMIS CIUTAT D'ALZIRA

Anit se celebraren els XXI Premis Ciutat d’Alzira. Tot seguit us pose els guardonats en cada especialitat:

• XIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per a Pep Castellano amb l’obra Bernat, un científic enamorat.
• XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, per a la novel·la Fantasfrizy, de Maria Carme Roca. L'obra de Joan Pla, La violinista de París, quedà finalista.
• XV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, per a Amador Menéndez, amb l’obra Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes.
• XI Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera, per a Abelard Saragossà amb l’assaig El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur.
• IV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, per a Piti Español, amb Mans quietes!.
• IV Premi de Poesia Ibn Jafadja, per a Antoni Prats, amb el poemari La joia.
• XXI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, per a Joan Pons, amb la novel·la La casa de gel.

Tot i que en podeu extraure més informació fent clic ací.

L’aforament d’enguany ha estat reduït considerablement respecte de l’any passat, amb la qual cosa hem guanyat tots perquè l’hem pogut gaudir amb major comoditat. Bé, diverses coses se’n podrien parlar, i algunes d’elles molt bones, com les expectatives de qualitat que han despertat algunes de les obres guardonades. Però com que no tinc massa temps, voldria comentar un fet que considere que demana una reflexió.
Pel que fa al premi de divulgació científica s’esdevingué una cosa diríem que delicada. El guardonat era un home asturià que a l’hora d’arreplegar el premi desplegà un parell de full laudatoris de l’esdeveniment. Més enllà que als altres autors només els havien donat un minut per a parlar, res a dir. Ara bé, el discurs fou totalment en castellà. És cert que el guanyador podia presentar el seu treball en aquesta llengua –cosa que em va estranyar en els premis Alzira, segurament per la meva ignorància. Bé, Bromera és una empresa i sabrà el que fa–, però: no haguera estat una mostra de respecte demanar a algú que li l’haguera traduït –encara que fóra un parell de paràgraf– i haver-lo llegit en català? –fins i tot alguns polítics de la veïna Castella ho fan quan vénen ací. Tampoc haguera estat de sobra unes paraules a tall d’excusa per no parlar la nostra llengua. Algú s’imagina guanyar un premi a Salamanca, Badajoz o Madrid i fer-hi un discurs en català? No vull ni imaginar les coses que s’haurien d’oir; això si li l’hagueren deixat fer.

"Dos amics de 20 anys": Espriu i Rosselló-Pòrcel

En l’Espai Illes Balears que està desenvolupant-se a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània tingué lloc anit, 11 de novembre, la presentació del llibre Dos amics de 20 anys. Carles Cabrera, com a representant del govern balear obrí l’acte, i a continuació donà peu a l’il·lustre poeta valencià Jaume Pérez Montaner que dissertà al voltant de la màxima que extragué de l’escriptor Josep Palacios: Oh, amics meus: l’única veritat és que no n’hi ha cap, d’amic; tot enllaçant-ho amb el títol del llibre per a contraposar-la. Ens assegurà que l’amistat entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel anà més enllà de la relació personal, i durà tota la vida d’Espriu, qui la mantingué més enllà de la mort jovenívola de Rosselló-Pòrcel al llarg de la seva obra.Després, el mallorquí Xavier Abraham, contrabandista de poemes i perruquer poètic, autor del llibre, un llibre escrit amb imatges, ens contà la gènesi, creixement i presentació en societat de l’exemplar encarregat i apadrinat pel Govern Balear i Sa Nostra Caixa Balears. Poguérem escoltar un parell de poemes de Rosselló-Pòrcel. En transcric un:

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turnos
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

En acabat l’acte, ens oferiren una picaeta a tots els assistents.Una vesprada molt profitosa, una més, que ens oferí l’OCCC de cultura nostrada. La joia de llibre el poguérem adquirir per una quantitat mínima (10€).

JO, MATRIUSCA

Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis abans de travessar l'ona. Nadà fins a la pàgina següent per buscar la platja, però anà a parar a un despatx de detectiu gras i de secretària rossa amb pit generós. Relliscà pel llom de lletres daurades i entrà en una sala on en Bogart s'inflava a besar flaques. Es tragué l'abric i es veié seduint l'amant de sa mare. Lolita obrí un dels llibres amagats i oí que algú escridassava: Isidore... Isidore. I el senyor Ducasse no responia. Sóc el Comte de Lautréamont. I tots els surrealistes es deixaren créixer les ungles durant quinze dies. Però els gavatxos no pogueren prendre Girona, massa mosques. I a Felip V li baixava eternament la sang al cap. I t'engronsaves pel cantell de les pàgines per tornar al silló. Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis...

EL TREN

Faig furts al temps
i bescanvie el cercle pel casc
i m'acoble al seient de la sella
i cavalque en un temps impossible.
Conqueresc l'espai pretèrit
en un paral·lelisme d'acer i d'afany.
Cavalls de llautó
en somnis de sageta,
deler i deliris de l'infant
en l'ull viatger de l'home.

133è JOC LITERARI DE TIBAU

TARDOR

Entre el sol i la neu
ets aigua necessària,
anunci llostrejant d’una mort
que oreja entre les fulles

com una melodia cega.