NIT DE LLENGUA I MÚSICA A CA LES SENYORETES (OTOS, LA VALL D'ALBAIDA)

DISSABTE 11 DE SETEMBRE

NIT DE LLENGUA I MÚSICA

A

CA LES SENYORETES

PROGRAMA


20:30
(AL PALAU D'OTOS)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE
FERRAN SUAY I GEMMA SANGINÉS
"SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC"

DEBAT OBERT SOBRE EL TEMA



21:45
(CA LES SENYORETES)

SOPAR



23:45
(TERRASSA DE CA LES SENYORETES)

ACTUACIÓ DE
RAFA XAMBÓ I ALBERT ORTEGA

Més informació a:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3769142/onze-setembre-presentacions.html

preu del sopar i l'actuació musical: 25 euros
la xarrada es farà a la sala d'actes de l'ajuntament amb entrada lliure
a partir de les dotze, portes obertes a Ca les Senyoretes

Reserves:
962358032
620588724
casa@ruralotos.com

MÀRIUS TORRES

AL PRESENT

Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat

i la mesura tota amb el seny i amb els braços,

jo em dreço davant teu, o Present!, despullat

de somnis massa vells i de records ja lassos.

El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur.

Cal un petit espai a la meva poquesa.

¿Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,

podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,

m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:

-L'eternitat és sols un present que s'eixampla.-

Potser l'arrel divina que és soterrada en mi,

¿és sols aquest afany, tan difícil de dir,

de viure en un present una mica més ample?

gener de 1938

EL BLOGAIRE ANÒNIM

EL BLOGAIRE ANÒNIM

El blogaire anònim és uno i trino, bé, no, aquesta definició ja està patentada per molts blogaires de temples diversos i poders estratificats. El blogaire anònim es mimetitza darrere la buidor del mot per fer tan transparent la seva identitat com generalment innecessaris els seus comentaris; no estic parlant d’aquell que no explicita la seva genealogia a sa casa. Ja els va bé utilitzar la llibertat individual com els vinga de gust. Moltes vegades diu més de la persona un malnom que tot un llinatge. No, no parle d’aquests. Parle del blogaire que es dedica a navegar per aigües privades la jurisdicció de les quals, òbviament, no li pertanyen. Són uns éssers que s’aprofiten del treball d’altri per estovar-se sobre la sorra d’una platja que ell no ha netejat, o per engronsar-se amb una hamaca que ell no ha penjat, no ha suat pujant pel tronc del cocoter, ni s’ha fet pols el palmell de les mans amb les punxes de les fulles mentre les podava.
Entre la diversitat d’aquests tipus de blogaires en veiem dos de molt definits.
Hi ha el blogaire que s’amaga darrere del nom per timidesa o per por, però té alguna cosa interessant a dir. O bé és una persona insegura, cosa que ens l’acostaria a la tipologia del tímid, i per tant no li acaba de créixer la decisió d’afirmar el que acaba d’expressar. Senzillament ho diu, i bé que li ha costat de dir-ho; fins i tot ha suat mentre ho escrivia i premia la tecla que posava en marxa el mecanisme. O bé és un blogaire covard i malintencionat que amb un estil més barroer o més refinat –segons li escaiga– qui s’amaga vilment darrere d’un nom sense nom. Potser que igual que molts malnoms s’ajusten perfectament a la persona que hi ha darrere, també ací l’anònim s’ajustaria a la definició d’apersona.
Aquest individu es permet el luxe d’entrar als blogs i des de darrere de l’antifaç embrutar projectes i somnis de la gent. Com que no està el pestell passat i la clau sí que roman al pany es creu en el dret de poder entrar-hi i fer una escampada de bytes com li vinga de gust: aquest argument no m’agrada, doncs és una estupidesa; aquest poema no em fa el pes, doncs tens una poètica simplota o d’asil d’ancians; aquesta narració és vulgar, doncs escrius com els adolescents de l’ESO; aquesta fotografia no és per a tant, doncs no tens gens de gust artístic; aquesta... aquest... tot, absolutament tot pot llançar-ho en orris perquè ningú no mai el descobrirà, ja que invisible.
Té realment el dret d’entrar a criticar a un lloc on no ha estat convidat a fer-ho? És com si anares pel carrer i pel fet que una persiana no t’agradara entrares a la casa en qüestió i començares a posar verd els amos. O si t’hi trobares la porta oberta, començares a redestribuir-los els mobles, o a dir-los que no tenen ni idea de decoració, o a tirar-los per cara les menges que compren o les pel·lícules que veuen. La invisibilitat no els dóna el dret de violar domicilis. Si jo entre en un restaurant i veig que algú demana un menú que no em fa, no hi vaig a dir-los que mengen malament; no seria massa correcte. O si em presenten una persona que des de la meva estètica no és massa agraciada, no trobe que fóra adequat dir-li: “mira que ets lleig/lletja.

EL BLOGAIRE DESPISTAT

EL BLOGAIRE DESPISTAT

Quanta il·lusió ha dipositat el nostre blogaire en les ones. Hom diria que rellisca sobre elles i fa salts acrobàtics per les crestes dels bytes. Se’l veu tan feliç navegant per les aigües d’aquells blogs poètics, que va passant dels uns als altres com si conformaren un arxipèlag de descobriments. En aquest és un haiku que li mou el cervell –el real, el de les sinapsis amb dendrites i axons i neurolèptics i tota la relació tensional entre la bioquímica i els corrents elèctrics, sodi i potasi– i li fa redescobrir de bell nou una finestra al món; o ara és un llarguíssim poema que li evoca temps pretèrits d’enamoraments jovenívols; o la freda serenor d’un sonet cantant la maduresa. En tots i cadascun d’ells deixa la tarja de visita i el complit agraïment pel regal que li han oferit. O puja als cims de les altes muntanyes de la reflexió per veure millor –amb perspectiva, es diu a si mateix– les prades de la cultura i els rius de la política. També allí plantarà la bandera de la solidaritat o el silenci del desacord. I de la pintura? Ah, la pintura; també és un enamorat de l’espai, el color i la línia. La línia? No, això no ho té tan clar. No sap ben bé si la línia ha de separar els espais, o ha de ser el maridatge dels colors qui ha de conquerir les àrees. Aquest dubte li fa obrir preguntes i les hi va sembrant.
Cada blogaire despistat té el seu ventall d’interessos, i de tots ells rep els seu refrescant correntet. Ell ha begut d’escorrenties de serratella, de fonts amagades entre esbarzers i carrasques, de deus muntanyenques, d’ullals de barrancs o de domesticades fontanes de ciutat. Ha begut i ha estat agraït. Ha deixat gravat a l’escorça de l’aigua el cor enamorat del seu comentari. Ha somrigut satisfet i ha marxat.
Després, la quotidianeïtat ha fet d’ell, com de quasi tots, un individu més que engreixa tot tipus d’estadístiques: d’aturats, dels que estan a favor o en contra de les corregudes –de bous, evidentment-, dels que treballen, dels que els agrada les vacances de platja o de muntanya... és a dir un Joan Joan com la resta.
Però quan torna a casa alliberat d’anonimat i es capbussa per les fresques aigües de la xarxa és com si de nou haguera de prendre les aigües del Jordà. Es deixa anar com serpent aquàtica i s’acomoda a les esses que li ofereixen els diversos blogs per on nada. Si entra per l’alcavó de la poesia, vol recordar que hi havia un de haikus que li feia molt de goig; fins i tot recorda que en un d’ells va deixar un comentari i li agradaria saber si li han contestat alguna cosa, però no recorda quin blog era. Busca i rebusca i l’atzar el porta per pastures noves i s’hi posa a péixer. Canteret nou, aigua fresca. Oblida l’anterior i agafa per l’èter el mite de l’etern retorn. Sap, suposa que hi ha llocs on li han deixat comentaris; tanmateix, no és capaç de recordar-los i seran engolits per la voraç velocitat amb què desapareixen les entrades.El nostre blogaire despistat sempre sentirà el neguit de tenir converses impossibles soterrades sota les ones.

EL BLOGAIRE OCUPAT

EL BLOGAIRE OCUPAT

Es va obrir un blog perquè immediatament que li’n parlaren li va veure els avantatges. És una persona que per tarannà i per formació acara diàriament molts fronts. És el que podríem dir una persona polièdrica. És porosa a les variables que l’envolten i a aquelles que els seus desficis intel·lectuals li van generant en el dia a dia. Diríem, si no el coneguérem bé, que la seva personalitat se sosté amb aquest equilibri de forces: les que li plouen de l’exterior i aquelles que broten de la seva saó.
S’obrí el blog i ple d’il·lusió i confiança en les noves tecnologies féu la primera entrada. Era una reflexió ben meditada sobre les intencions que el movien al bateig iniciàtic. Després tafanejà per la xarxa i descobrí el mecanisme de fer seguidors i de fer-se’n d’altres blogs. Esperà uns dies a veure si el cibernètic espai copsava la seva presència i podia interactuar-hi. Potser un breu “Benvingut a aquest món de les ones” fóra l’única resposta que aconseguiria els primers dies. Ell tampoc no s’allargassava massa quan en deixava algun, de comentari.
A poc a poc i a força de pega-li mossos al temps de les altres activitats que el sustenten, el blogaire ocupat aconseguí d’anar fent-se una personalitat virtual. Com que és una persona formada i amb criteri, es féu amb “una cartera de clients” suficientment significativa perquè l’assumpte li interessara més i s’hi proposara mantenir-se actualitzat en la blogosfera. Ai las! La cosa no li resulta tan senzilla. La geometria social exigeix el seu tribut i es cobra en temps. Ell ha estat fent mandàfules a les diverses variables que mantenien tibants els vèrtex de l’estructura psicosocial perquè aquesta funcionara. Però la flexibilitat del paradigma és limitada i comença a fer-li aigua per diversos llocs. Havia començat a interactuar amb una certa fluïdesa, però n’estava pagant el preu i calia posar el fre. Espaia cada vegada més les entrades que penja i també les visites a d’altres blogs. Ell voldria portar-ho al dia, però és impossible. Hi ha dèries que li són vitals i no pot estar-se’n. I no se n’està. Acaba tenint el blog com una ferramenta, o més aïnes com a oci. Açò li crea desfici perquè voldria mantenir-lo actualitzat i fer com a mínim una òrbita diària per aquells ciberespais que considera interessants. I no pot. Almenys no pot tan com voldria. És el blogaire ocupat.

EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA

EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA

Estava colant un llibre la portada del qual s'havia trencat i calia arreglar-la abans que no se soltara del tot i les pàgines començaren a ballar sardanes sense lligar en rutllana. Era la segona vegada que utilitzava aquell maleït tub de pegament que era capaç de fer miracles i de pegar per sempre l’ànima al cos. No fou açò el que li succeí al nostre protagonista, no. Ell ja s’ho feia com podia això de l’ànima i el cos. El que li esdevingué fou que una gota d’aquell dimoni intersectiu li enganxà el tou del dit polze i del dit índex de la mà esquerra. Era qüestió de segons que la cosa adquirira certa gravetat. En un no res la independència dels dos dits quedaria reduïda a un arc flexible. Calia actuar amb rapidesa perquè açò no ocorreguera. I actuà. Ell decidí immediatament la resolució del vital dubte que se li havia generat. I no resolgué anar a buscar qualsevol disolvent a la capseta de les andròmines rialleres –és aquella capseta on sempre guardem de tot excepte d’allò que tenim necessitat en un moment donat–. No, de la cuina estant, on s’esdevingué el succés, anà amb quatre camallades –com si fent-ho amb rapidesa s’autojustificara d’allò que s’esdevindria–, es plantà davant del moble de la sala d’estar i agafà la càmera de fotografiar. Calia immortalitzar el moment de la “desgràcia” i fer-ne partícips a tota la blogosfera. Posà els dits en arc graciós i forçà la ja impossible desunió perquè l’aparell captara a la perfecció com havia actuat el pegament. Evidentment s’hi veia com els polpissos s’estiregassaven dolorosament la pell sense poder arribar al divorci digital. Era una imatge que no podia deixar que es perdera sense que ningú més la sabera valorar. Així actua ell.
El blogaire exhibicionista no ho fa perquè vulga demostrar a ningú que ell, o ella, siga o tinga més que ningú. No ho fa per aixecar gelosia al cor dels altres. Més aïnes el contrari; ho fa perquè sent l’altruisme de compartir allò que a ell el fa sentir. Encara no ha arribat a assaborir qualsevol moment de la vida i ja li creix la necessitat de compartir-ho amb tots. Que si ha anat de viatge a aquell lloc tan meravellós i ha vist el llac, la muntanya, el turó, el castell, la flor, el rostre més peregrí o la casa més ancorada en el temps; pam! trau la càmera fotogràfica i mamprén a fer fotos com un descosit. Sempre porta la càmera darrere, mai no se sap en quin moment serà sorprés per la vida. No fóra cosa que després no poguera il·lustrar amb imatges allò que pose sobre la taula dels convidats quan la pare a la pantalla.
I si és un estat d’ànims; com va a deixar a tots aquells que viuen a l’altra banda de la pantalla sense les seves confessions. Si està enamorat, si està preocupat, si ha vist la persona que sempre ha somniat, si ha aprovat l’examen, si ha escrit un llibre o si ha plantat un arbre... tot té necessitat de ser exposat convenientment i amb les fotografies adients, encara que siguen pellucades a la xarxa, perquè el pensament quede ben complet.
Un restaurant, la presentació d’un llibre, la contarella a l’estil del show més real... tot tindrà degut testimoniatge al confessionari dels pixels. Fins i tot, si un dia no té res a dir perquè es trobe decaigut, desganat o qualsevol altre des, escriurà dient que està espés i no té res a contar.El blogaire exhibicionista és a la vegada explorador i catequista d’aquest nou món i ens vol oferir constantment els avantatges cromàtics dels seus ulls i els sentiments del seu cor.

NOVA NOVEL·LA

Ha temps arrere vaig llegir en algun blog -no recorde en quin- les sensacions que sentia l'escriptor en les diverses fases de producció fins que veia publicada una obra seva. Doncs bé, ara mateix estic treballan sobre la galerada que m'ha tramés l'editorial de la meva última novel·la que segurament veurà la llum vestida de diumenge passats reis.

Publicar açò potser siga un poc d'exhibicionisme. Bé, si és així ja m'estic entrenant per a quan faça EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA.

EL BLOGAIRE OBSESSIU

EL BLOGAIRE OBSESSIU

El blogaire obsessiu és familiar del blogaire ubicu, però, si més no, s’hi diferencia en l’objectiu que persegueix. L’obsessió d’aquest blogaire no està a ocupar tots els indrets, no és prendre plaça en totes les batalles, no es tracta de clavar la seva bandera en el pujol de tots els blogs; és precisament al revés. Es tracta que tots els blogs prenguen la seva plaça. Se li fiquen dins i el posseesquen. Així és com viu la seva obsessió.
Diríem que havia tancat l’ordinador ben entrada la nit per anar a jaure perquè a s’endemà ha de matinejar i com és normal li caldrà dormir com a tots els mortals. Dic diríem perquè el nostre arquetip haurà aprofitat els desficis nocturns d’una bufeta massa plena per anar al servei, no haurà pogut estar-se’n i abans de tornar al llit –sol o en parella– haurà fet una passejadeta per algun dels blogs preferits. I, evidentment, per a poder fer-ho amb certa rapidesa se l’haurà d’haver deixat engegat. Per tant, resulta difícil dir en quin moment del dia comença a fer la ronda per les ones; perquè també ha fixat l’horari del despertador mitja hora abans del que necessita per dutxar-se, desdejunar-se i anar-se’n a treballar.
Com veiem, el nostre blogaire només té una idea al cap, fixada; millor dit, fixada a colps de pantalles, perquè al blogaire obsessiu el que en realitat li nodreix la dèria és el canvi. Potser en algun moment havia començat a fusar per la xarxa per veure si algun dels seus comentaris havia fet efecte en el destinatari i li havia contestat qualsevol cosa. Obria un blog, el llegia, li feia un comentari, el tancava; en buscava algun altre i repetia l’operació. Probablement, quan tornava a casa després del treball refeia la ronda i llegia alguna de les contestacions que li havien fet. Bé, fins a aquest punt, bastant normal. Però ell anà prenent-li gustet a l’assumpte. Li agradava veure que li respongueren les intervencions; fóra el que fóra el que li digueren. I la cosa anà a més. Acabava de fer la roda i tornava a començar-la. No s’adonava que no havia deixat temps material perquè el propietari del blog li llegira el comentari i li’l contestara. Tant li feia. La lògica havia començat a desaparéixer i ni tan sol s’ho plantejava. Si en algun moment de la neurosi li espurnejava un raget de llum i s’adonava de la manca de temps per a la resposta, fugia per l’escletxa de sembrar més comentaris a d’altres camps, així tindria més possibilitats d’interaccionar.
I ací el tenim. Davant l’aparell fent que les pantalles apareguen i desapareguen a gran velocitat. El ulls fixos al monitor han adquirit tanta destresa que quasi arriben a conformar les imatges abans que els pixels s’hagen amistançat del tot. El blog se li desplega a la pantalla, els ulls, en un ball permanent, tensionen els muscles de les òrbites i li produeixen maldecap. No importa. Cal continuar. Un moviment ocular de felí i ha detectat que hi ha un comentari nou. Li diran alguna cosa? No s’ha arribat a formular la pregunta i ja l’ha obert. Sí, era per a ell. No importa. La recompensa ha durat poc. No ha durat gens perquè ja ha tancat aquest blog i n’ha obert un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre...I solament un horrible maldecap el fa abandonar el santuari de bytes i plasma per anar a prendre una aspirina. I així i tot, encara arrossega i rosega els darrers comentaris mentre es dirigeix cap a la cuina i les pantalles continuen desplegant-se-li.

EL BLOGAIRE DÉU

EL BLOGAIRE DÉU

A mesura que puges al Parnàs, més enllà dels temples primigenis, en un casalot envoltat de columnates dòriques, jòniques i corínties, on cau una pluja permanent de nereides novelles anomenades bytes, habiten els blogaires déus. Sí, s’han procreat a partir d’una clonació dels antics; hi ha quasi tants com necessitats tenen els pobres mortals. Generen tot tipus d’aliments per a l’esperit, des del vi de Dionís fins a la polièdrica inspiració de les nou muses.
El seu blog és el temple on masses ingents van a combregar de la porció de menges divines amb què els obsequia per la devoció que li tenen. Si el poguérem mirar sense presses veuríem que del seu cos surt una energia que il·lumina tot allò que està al seu abast, sota la seva capa. Tota la córpora és transparent com el cristall. A través d’ella s’observen tots i cadascun dels moviments que adopten el món de les arts i de les idees en passar pel garbell de la seva sensibilitat.
Si el que necessita oferir-los pertany a l’astrofísica, per exemple, els axiomes li recorren els tubs blavencs que li fan el servei de les venes en una harmonia perfecta fins a deixar-nos a la pantalla la més bella de les obres d’enginyeria espacial. Hi ha un món d’estels, fins aquest moment desconegut pels seus adoradors, que ballen òrbites desconegudes allà on la resta dels mortals només tenen una vulgar matèria grisa per a poder emmagatzemar un parell de cabassos de conceptes. No té dits amb falanges i d’altres ossos diminutius coronats per proteïnes queratinenques, no; a ell se li transformen en compassos d’alta precisió per a definir-los els més agosarats teoremes. I tot, formularis, mapes, estadístiques, equacions complicadíssimes, rutes còsmiques i dimensions desconegudes, tot els ho deixa a l’ara de les ones perquè els adeptes en facen ús, d’aquest manà diví.
Si la capella on han fet la genuflexió està dedicada al déu de la poesia, tot allò que havien estat capaços d’assaborir fins aquell moment haurà estat solament una maldestre prosa retallada a tires més o menys mesurades i sotmeses a una més que refusable harmonia. Aquest déu doblegarà les metàfores més insospitades i els les oferirà com una porta màgica que dóna accés a l’infinit. Sí, a l’infinit. No a un infinit qualsevol, no; sinó a l’infinit amb majúscules, d’on eixen els mateixos déus. Com dolces flamarades de cotó lumínic, aquest magma primigeni que surt de les sinapsis d’aquests cervells privilegiats es converteix en agosarades imatges. Allí les paraules es deixen caure en pluja tova per anar formant rierols cristal·lins, fresques prades, pastores innocents, cavallers valentíssims i enamoradissos; o bé, quan el déu estiga de festa gran, els mots obriran el gran celler de Dionís i els rius els daran gorgs de suc de raïm i la gespa els oferirà saboroses abraçades d’amants. I tot ho amararà una música jove, inaudita fins aleshores.
Si pel contrari és la icona política, o la de l’atzar, o la de la saviesa fílmica, o la de... aquest Parnàs trenat de xarxes impossibles està proveït de totes les divinitats suficients perquè cadascú puga conventuar la seva devoció. I fins i tot, alguns d’ells, no són falsos ídols, no. Són déus autèntics.

ROSITA, una cervesa feta a Tarragona i etiquetada en català

De bell nou una altra sorpresa. Bé, no tant perquè fa un temps ja me la serviren en el restaurant de Godella Ida y vuelta. Bé, fent unes gestions ahir per valència, en una botiga de l'av. Primat Reig dedicada a vins la vaig tornar a veure. Rosita és una cervesa feta a Tarragona i etiquetada en català. Com que a mi m'agrada fer propaganda dels productes que respecten la nostra cultura us ho faig saber per a aquells que no la coneixíeu. És una cervesa de bon tast i molt adequada per a acompanyar unes bones menges com a substitut del vi. El preu? doncs en aquesta botiga em costà 1,75 € cadascuna. Eh, què vols? Un caprici per a la teva llengua.

Ps. Dilluns, si no passa res, publicaré el BLOGAIRE DÉU