PRESENTACIÓ DE "CAMÍ D'AMOR"

Dissabte 14 de febrer (per allò del dia dels enamorats; amb la boina a la mà i demanant permís a sant Donís), es farà la presentació de la novel·la "Camí d'amor". I la farem en un escenari sensacional, a Ca les senyoretes d'Otos, als peus mateix del Benicadell, a la terrassa tancada (o oberta, segons conviga) de la casa rural de l'amic Joan Olivares. Entre els presents es rifarà un exemplar i l'autor el dedicarà convenientment. També hi haurà exemplars a la venda per a aquells que els faça goig.

M'he regalat

Aquesta nit he eixit a regalar-me. La companyia de Mercè, uns pinxos al Sagardi (molt cars; i és que no es pot ser pobre) i un excel·lent àpat literari. Francesc Bodí i Toni Cucarella ens regalaven una estadeta amb ells al centre Octubre de València. Allí m'he trobat amb amics i coneguts lletraferits: Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Penya, Hernàndez Xulvi, Ramon Guillem, Enric Monforte, Josep Ballester... a més dels dos raonadors.

Francesc Bodí (Agres) ens ha deleitat amb una meravellós híbrid entre el text literari i el text assagístic que ha pintat excel·lent paradigma sobre el fet literari que ha anat des la realitat a la literatura, per a tornar després, per l'altre vessant de la carena, de la literatura a la més crua realitat. Menja d'Olimp que si la cosa no es torça tindrem ocasió de disfrutar-ho en la pròxima revista de literAtures de l'AELC (supose que en el número 7).

Tot seguit, l'amic Toni Cucarella ens n'ha fet tres o quatre cèntims sobre la seva decisió de deixar aparcat el treball novel·lístic per l'altíssim cost que té en un País com el nostre tan malmés des de diversos punts de vista. Com sempré, ho ha fet amb una visió esmolada i punyent com a ferramenta analítica.

En acabant ha hagut un breu debat en què tot i l'aparent diversitat d'opinions sobre el discurs dels ponents, des de la modèstia d'un servidor crec que pràcticament totes elles han estat complemetàries; en cap cas, pense, excloents.

Com deia, un goig per al paladar de la paraula.

Boques

Ahir vaig ser un boques. Estava en un lloc i vaig dir moltes coses que haguera estat millor que me les haguera callades. Jo, que sempre he referenciat el conte de Pere Calders com a actitud intel·ligent per a la major part de les vegades, ahir no li vaig ser un bon deixeble. Vaig entrar al drap i vaig desbarrar.

* Conte de Calders: "En una reunió em convidaren que pensara. I jo els vaig dir que ja ho faria a casa, que no volia molestar". Més o menys, la cita és de memòria.

Doncs bé, vaig pensar-hi i vaig desbarrar. És que de vegades hi ha coses que superen el trellat. A ningú que li passe.

Mestre Joan Fuster (del diari 1952-1960)

Com sempre, el mestre Joan Fuster ens proporciona papers per a la reflexió (paraules com a claus) -l'estupidesa és meva-. Tot seguit, i a tall d'iseta, un fragment del Diari 1952-1960, de maliciosa actualitat.

Hi ha un patriotisme vigilant en el fons de cada cosmopolita: si molt convé, el cosmopolita arriba a sentir-se de tres o quatre llocs alhora, però per a ells és tan rabiós i tan intransigent com qualsevol altre patriota. I és curiós: indubtablement, en la conformació de la cultura universal -problemes, estils, ànsies-, són els quatre o cinc països poderosos els qui hi han intervingut més i amb major solvència; però la indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o no tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d'universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre és bo de tenir colònies: ara, només que es proposi de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s'irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional.

Ara, si us ve de gust, bescanvieu el substantiu cosmopolita pel de pancastellà, o si us ve de regust, pel d'espanyol (les isetes pertanyen als budells de cadascú).

La "generosa" mal·leabilitat del llenguatge

Aquest matí, mentre em desdejunava, escoltava la ràdio, com sol fer quasi que sempre. Avui he parat l'orella a una expressió que m'ha fet eixir ràpidament del matinal ensopiment. Un alt càrrec polític israelià assajava d'excusar els "danys col·laterals" (ja tenim la primera prostitució lingüística perquè estava fent referència als centenars de morts civils palestins). Intentava d'excusar, dic, el seu excèrcit perquè (i ací ve de nou la generositat o bestiesa lingüística) li tocava "treballar" entre gent civil.

Anem a veure, "li tocava treballar"; és que els substantiu treball també arreplega en el seu camp semàntic l'animalada de la guerra? I si algú ho veu així podríem fer realitat el sainet monologat del gran Gila?
-Escolte, és la guerra?
-Podríem parar-la mitja hora? És que he de dur el meu fill a l'escola.

-No tiren tantes bombes per la nit; és que no em deixen dormir.

-No ataquen demà sobre aquesta trinxera; em toca agafar vacances i no hi estaré.

En fi, "treballen entre civils", un destarifo lingüístic per conformar les males consciències.

Després, si algú gosa demanar la independència de sa casa perquè li estan fent malbé la cultura i la identitat se l'acusa de "nazi", "antidemòcrata", o fins i tot de "terrorista".

Doncs això, un llenguatge força "generós".

N'hi ha de bollit.

Sopar de (?)

Des de ben menut, des de sempre puc dir que he sentit dir: farem un sopar de cacau i tramús, o de "sobaquillo", o, traduint l'anterior, de baix braç (de sota braç per al purisme més dadaista). Després, ja de major, l'he oït anomenar: de pa i porta, de cantell.

Bé, la intenció d'aquest escrit és que aquells que el llegiu i coneixeu alguna manera d'anomenar aquest tipus de sopar de germanor deixeu-hi el sintagma i, a ser possible, el poble i la comarca on s'utilitza així. La idea és fugir d'una estructura lingüística castellana a un esdeveniment tan lligat als nostres costums.

No et va eixe rollo?

L’altre dia, parlant de música a classe, vaig preguntar als alumnes si coneixien La gossa sorda o Obrint Pas, i els vaig explicar que feien música en la nostra llengua.
Bé, avui un alumne m’ha dit que havia estat escoltant Obrint Pas, però que a ell no li va “eixe rollo”, això que el País Valencià siga una nació i tot això, no li va.
L’adolescent ha extret la conclusió després d’escoltar-los i ha acabat concloent que “eixe rollo de nació no li va”. Ho ha dit amb normalitat, amb naturalitat; com qui diu: “No m’agrada el color marró”, “No m’agrada anar a la platja”... I es podria afegir en la mateixa relació semàntica: “No, no em va que un negre es defense encara que el discriminen” o “No m’agrada que els palestins defensen la seva terra” o “No em va que les dones es rebel·len contra una situació que consideren injusta” o ...
És a dir, si les situacions, per dures i injustes que siguen, es converteixen en unitats semàntiques sense reflexió perden el valor que tenen i s’hi poden justificar mil i una salvatjada.
-“Mort per foc amic”; fotre, si el foc arriba a ser enemic què haguera passat?
-“Danys col·laterals”; Un autobús ple de persones rebentat per unes bombes.“Eixe rollo no em va”. I jo em pregunte, tan malament estem fent-ho els valencians (catalans) que no som capaços de fer veure a la nostra joventut que voler ser i viure com a valencians no és cap moda? O dit d’altra manera, tan bé està fent-ho el nacionalisme imperialista espanyol que ja veiem com a normal el fet de perdre la identitat?

EUSKAL HERRIA (IV)

Ens planificàrem un viatge barrejat. Pel dia féiem rutes i visites a indrets buscats (Chillida Leku, platges, sidreries...) i a ciutats grans i menudes (Bilbo, Donosti, Gaztei, Ondarribia, Biarritz, Zarauz...).

I per la nit ens hostatjàvem a casalots rurals. Estiguérem en tres.

El primer fou casa Karobi a Zubieta. Una espècie de masia de nova planta molt neta. El tracte amb l'ama també molt bo. Lloc recomanable.

El segon lloc on estiguérem fou la Pardiola a Hernani. Situada en un lloc bellíssim, però el casalot estava massa comercialitzat.

El tercer fou la Morgota a Kortezubi. Un lloc especial amb escut nobiliari i tot. Ple de realisme màgic, tant pel casalot (estructura, mobiliari i decoració), com pels amos, que hagueren fet les delícies del novel·lista Juan Rulfo.

EUSKAL HERRIA (III)

Donosti/a (com que no sé molt bé com s'escriu, ho he vist de les dues maneres) fou, com no podia ser d'altra manera, un dels destins del viatge. Perfecta, encisadora i endiumenjada, Donosti ens rebé tota plena de tòpics: La famosa Conxa, tan burgesa i decimonònica ella, el casc antic amb tota la gamma de pinxos. Ningú no s'ho pot perdre. Cada tasca era una forest amb tot de safates engrescadores de gola. I en el bulevard una agradable sorpresa: Un trobador/cantautor nadiu, Urko Menaia, regalant sonates de to melanconiós (no és per a menys si ens atenem a la situació en què es troba Euskal Herria lluitant contra els elements). Si teniu ocasió d'escoltar-lo no us el perdeu.

Continuàvem col·leccionant sensacions.

EUSKAL HERRIA (II)

Una expedició a Euskal Herria com cal no podia estar exempta de visitar, entre d'altres indrets, un batxoki i una heriko taberna. De la visita a l'heriko taberna de Kortezubi (crec, o d'algun poble de per allà) destacaria la xarrada que vam petar amb els amics i el gintònic que em vaig fer. Me'l posaren en una espècie de búcar que quasi em calia agafar-lo amb les dues mans; boníssim. I pel que fa al batxoki (o batxokia, no ho sé molt bé perquè el vaig veure escrit de les dues maneres) d'Ibarrangelu s'ha de lloar l'excel·lent dinarot que ens hi cruspírem i la curiositat del mapa que tenien penjat a l'entrada.

Ah, de tots dos llocs eixírem sense haver contragut cap de les malalties amb què ens metrallen els espanyolíssims i benpensants telediaris oficials. Només puc que contar amb admiració meravelles d'aquella gent.

Viatge a Euskal Herria (I)

L'estiu passat vam decidir conéixer in situ Euskal Herria. Anàrem a Euskadi i a Iparralde. Tots els colors del verd, com molt bé pintà amb símfons Raimon, s'hi conjuminen per fer créixer un poble peculiar i admirable. Només penetrar en aquelles valls la flaire a terra humida, la vista horitzontada per orgulloses muntanyes, el tel de reixiu amb què es pentina el boscam de matinada, les vaques, els pomerals i les cabres que es dibuixen entre els verds; i la gent, d'urca mirada i de vocable de terra, germans. tot una bella aquarel·la que la humanitat havia de cuidar. Mal faran les terres de conills i les de galls si roben una bellesa que no els pertoca.

INFANTESA

Directament a aquell infant que afortunadament encara arrosseguem.

EL CAP I CASAL. VALÈNCIA O CASTELLANÈNCIA?

El cap de què? Casa de qui?
Aquest matí he anat a ultimar algunes compres per a regals de reis. Què hi farem, a tots ens arrossega l'onatge consumista. Bé, la qüestió no era aquesta. La qüestió era que per molt que parara l'orella no sentia cap conversa que no fóra en castella. Vaja, sí que en sentia en d'altres llengües, però cap en valencià, ni del nord, ni del centre, ni del sud, ni de l'est. De l'oest no en calia buscar, que allò és el ponent.
A l'hora de dinar la mateixa cançoneta, però ara personalitzada:
-Que podem dinar?
-Como?
Ja comencem!
-Menjar -gestos de la mà que s'acosta a la boca.
-Sí, però dentro de 20 minutos -gestos de tindre paciència amb mi i d'autocontenció educada.
-Ja tornaré, au.
Me'n vaig. En busque un altre (tot pel rovellet del centre). La mateixa tonadeta. Ara, però, ens asseguem per a menjar. Evidentment li fem la comanda en valencià i l'acompanyem del dit didàctic que resseguia el menú en la carta. No podia al·legar que no ens entenia, l'estàvem obligant a llegir. Ens serveix amb posat professional. Cap simpatia. Gest de castellà vell, que diuen (tampoc sé com és el gest de castellà jove).
Encara com i ha entrat un grup de mares carregades de fills (17 en total, els he comptat) i tota la colla parlava el valencià (Del bell catalanesc del món, que diria el cronista Muntaner). De castelló eren segurament; per l'accent ho dic.
Aix! i Francisco Camps diu que la Comunitat de Veïns Valenciana (CVV) necessita més diners perquè se'n gasta molts atenent les dues llengües oficials (que d'això de les dues llengües ja en parlarem un altre dia). Quines? La castellana, evidentment, i a quina altra dedica diners? Serà per a l'anglés de la ciutadania. S'ha de ser cínic.

Felicitació de cap d'any

Com que acabe d'estrenar-me en aquest blog, he rescatat la felicitació d'enguany i us l'oferesc a tots els desficiosos que hàgeu vingut a parar ací.

Adéu 2008 i benvingut 2009

La nit de cap d'any començà pantagruèlicament, passà per diversos raonaments de panxa, de gola i de lletres i acabà amb l'amic Natzari (mestre de cassola) netejant tot allò que ens ha sobrat (el plural és majestàtic) de l'any vell (ai, senyor, a ningú que li passe). Bona festa, bon lloc i bona companyia.