No et va eixe rollo?

L’altre dia, parlant de música a classe, vaig preguntar als alumnes si coneixien La gossa sorda o Obrint Pas, i els vaig explicar que feien música en la nostra llengua.
Bé, avui un alumne m’ha dit que havia estat escoltant Obrint Pas, però que a ell no li va “eixe rollo”, això que el País Valencià siga una nació i tot això, no li va.
L’adolescent ha extret la conclusió després d’escoltar-los i ha acabat concloent que “eixe rollo de nació no li va”. Ho ha dit amb normalitat, amb naturalitat; com qui diu: “No m’agrada el color marró”, “No m’agrada anar a la platja”... I es podria afegir en la mateixa relació semàntica: “No, no em va que un negre es defense encara que el discriminen” o “No m’agrada que els palestins defensen la seva terra” o “No em va que les dones es rebel·len contra una situació que consideren injusta” o ...
És a dir, si les situacions, per dures i injustes que siguen, es converteixen en unitats semàntiques sense reflexió perden el valor que tenen i s’hi poden justificar mil i una salvatjada.
-“Mort per foc amic”; fotre, si el foc arriba a ser enemic què haguera passat?
-“Danys col·laterals”; Un autobús ple de persones rebentat per unes bombes.“Eixe rollo no em va”. I jo em pregunte, tan malament estem fent-ho els valencians (catalans) que no som capaços de fer veure a la nostra joventut que voler ser i viure com a valencians no és cap moda? O dit d’altra manera, tan bé està fent-ho el nacionalisme imperialista espanyol que ja veiem com a normal el fet de perdre la identitat?