El cap de què? Casa de qui?
Aquest matí he anat a ultimar algunes compres per a regals de reis. Què hi farem, a tots ens arrossega l'onatge consumista. Bé, la qüestió no era aquesta. La qüestió era que per molt que parara l'orella no sentia cap conversa que no fóra en castella. Vaja, sí que en sentia en d'altres llengües, però cap en valencià, ni del nord, ni del centre, ni del sud, ni de l'est. De l'oest no en calia buscar, que allò és el ponent.
A l'hora de dinar la mateixa cançoneta, però ara personalitzada:
-Que podem dinar?
-Como?
Ja comencem!
-Menjar -gestos de la mà que s'acosta a la boca.
-Sí, però dentro de 20 minutos -gestos de tindre paciència amb mi i d'autocontenció educada.
-Ja tornaré, au.
Me'n vaig. En busque un altre (tot pel rovellet del centre). La mateixa tonadeta. Ara, però, ens asseguem per a menjar. Evidentment li fem la comanda en valencià i l'acompanyem del dit didàctic que resseguia el menú en la carta. No podia al·legar que no ens entenia, l'estàvem obligant a llegir. Ens serveix amb posat professional. Cap simpatia. Gest de castellà vell, que diuen (tampoc sé com és el gest de castellà jove).
Encara com i ha entrat un grup de mares carregades de fills (17 en total, els he comptat) i tota la colla parlava el valencià (Del bell catalanesc del món, que diria el cronista Muntaner). De castelló eren segurament; per l'accent ho dic.
Aix! i Francisco Camps diu que la Comunitat de Veïns Valenciana (CVV) necessita més diners perquè se'n gasta molts atenent les dues llengües oficials (que d'això de les dues llengües ja en parlarem un altre dia). Quines? La castellana, evidentment, i a quina altra dedica diners? Serà per a l'anglés de la ciutadania. S'ha de ser cínic.
Aquest matí he anat a ultimar algunes compres per a regals de reis. Què hi farem, a tots ens arrossega l'onatge consumista. Bé, la qüestió no era aquesta. La qüestió era que per molt que parara l'orella no sentia cap conversa que no fóra en castella. Vaja, sí que en sentia en d'altres llengües, però cap en valencià, ni del nord, ni del centre, ni del sud, ni de l'est. De l'oest no en calia buscar, que allò és el ponent.
A l'hora de dinar la mateixa cançoneta, però ara personalitzada:
-Que podem dinar?
-Como?
Ja comencem!
-Menjar -gestos de la mà que s'acosta a la boca.
-Sí, però dentro de 20 minutos -gestos de tindre paciència amb mi i d'autocontenció educada.
-Ja tornaré, au.
Me'n vaig. En busque un altre (tot pel rovellet del centre). La mateixa tonadeta. Ara, però, ens asseguem per a menjar. Evidentment li fem la comanda en valencià i l'acompanyem del dit didàctic que resseguia el menú en la carta. No podia al·legar que no ens entenia, l'estàvem obligant a llegir. Ens serveix amb posat professional. Cap simpatia. Gest de castellà vell, que diuen (tampoc sé com és el gest de castellà jove).
Encara com i ha entrat un grup de mares carregades de fills (17 en total, els he comptat) i tota la colla parlava el valencià (Del bell catalanesc del món, que diria el cronista Muntaner). De castelló eren segurament; per l'accent ho dic.
Aix! i Francisco Camps diu que la Comunitat de Veïns Valenciana (CVV) necessita més diners perquè se'n gasta molts atenent les dues llengües oficials (que d'això de les dues llengües ja en parlarem un altre dia). Quines? La castellana, evidentment, i a quina altra dedica diners? Serà per a l'anglés de la ciutadania. S'ha de ser cínic.
.bmp)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada