divendres, de setembre 25, 2009

Els premis i la política


Són un bon grapat els ajuntaments que convoquen premis sota el seu auspici –o no, perquè moltes vegades són empreses privades que utilitzen aquest format per a fer-se màrqueting–. Siga com siga, és una forma d’ajudar la cultura, els escriptors i els artistes; a més a més, en la mesura en què aquests premis van arrossegant prestigi, el nom dels pobles que els convoca corre una sort paral·lela.

La democràcia va donant alternança en els partits que governen les localitats i molts d’ells, amb bon criteri, els mantenen i, fins i tot, augmenten dotacions i prestigien socialment el guardó.
Per què aquesta introducció, que per òbvia hauria de ser innecessària? Doncs, perquè he assistit a un acte de lliurament de premis que ha estat vergonyós, tot i que és un premi prestigiós i prestigiat.

Aquest ajuntament porta ja dos anys lliurant el guardó literari i organitzant la cerimònia de tal forma que els autors premiats, poetes i escriptors, no puguen fer cap discurs d’agraïment. Per què? Segurament perquè ningú diga cap cosa que aquest partit considere una impertinència política. Que què poden considerar una impertinència? Doncs que parlen de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Bé, no content l’alcalde amb això, es va permetre el luxe de convertir-se en crític d’art quan va menysprear barroerament els artistes guardonats en escultura els últims anys dient que les obres les tenien per l’ajuntament mig embalades, i que allò ni era art ni era res.
Menyspreava així els artistes premiats, els jurats que decidiren els guanyadors, el saber fer del poble que representa i el prestigi d’aquests premis.

Com el poble es pot permetre el luxe de mantenir al cap de la corporació un element tan impresentable? Encara tingué el desvergonyiment d’incloure en el seu discurs la conveniència de separar la cultura de la política, quan ell mateix l’estava utilitzant sense cap mirament.

Ps. Encara em vaig assabentar després que havien indicat al grup musical que clouria l’acte que en les lletres de les cançons no feriren sensibilitats. La ferida sensible que podien fer era dir en una estrofa “el meu País Valencià”.

Doncs això, felicitats senyor batle pel seu tarannà democràtic. Continuem sent un país d’espardenya que ens posem sabatetes de xarol els diumenges.

8 comentaris:

Joana ha dit...

Increïble. M'agradaria saber el nom del poble on es lliuraren els guardons, però sembla evident que no el vols esmentar.
Coses com aquesta ens fan pensar que som un país d'espardenya com tu dius.
Salut i terra!

Francesc Mompó ha dit...

Joana, està a un colp de fona del teu. D'altres blogs també n'han parlat
Salut i Terra

http://alonsocatala.blogspot.com/ ha dit...

Catarroja descoberta! que diuen al meu poble. Això no és cap novetat als nostres pobles Francesc i encara ens passa poc! Ja veuras el que passa quan l'extrema dreta comence a tindre representació als nostres ajuntaments i entren també partits com el de Rosa Díez.
Haurem de demanar per a poder ésser reserves com els indigenes nordamericans.

Clidice ha dit...

Quan penso en el malament que estem per aquí dalt, miro avall i m'entristeixo molt i molt. Tot i així, encara crec que el sud ens salvarà el nord, ànims :)

Anònim ha dit...

No cal dir que aquesta actitud em sembla deplorable, encara que no gens sorprenent. Ara bé, la teua opció de no dir el nom del poble... t'hi han premiat? Et vols presentar l'any vinent? Creus que t'enviaran a casa els "esbirros"? No ho sé, serà que tu també t'has aprés allò de "no ferir sensibilitats"...

Francesc Mompó ha dit...

No acostume jo a polemitzar al blog; senzillament expose el que vull i que cadascú diga la seva; mentre no hi haja falta de respecte ho deixe sense més. Pel que fa a aquest post pense que hi ha suficients variables per saber on ocorregué. Si no vaig dir el nom va ser perquè em va nàixer així. tanmateix, tu no has pensat que tot el que m'hi dius t'ho pots aplicar tu en la mesura que has entrat com a anònim? Podria fer-te les mateixes preguntes que tu em fas.

Príncep de les milotxes ha dit...

Interessant la fotografia; també el text...i també el fet; n'hi ha tants deplorables que si ens posàrem a catalogar-los, deu n'hi do!
No ho sé, però què amaguen, per què s'amaguen els anònims?

Una abraçada.

Francesc Mompó ha dit...

Hola Prícep, sí jo tampoc sé amb certesa què pretenen els anònims; tot i que una mica de comentari de text amb ajut de la psicologia podria ajudar-hi molt.
Independenment que se'm conega personalment o no, solamen amb fer-li una mirada global al blog s'hi dedueix clarament que no sóc una persona que amague res. Si li he dedicat posts a Camps, a Rita, exabruptes a Rus, a C9... no sé per què havia d'amagar per por el nom d'un alcalde o d'una població. Senzillament així així i ja està. No obstant això, en el moment vaig estar parlant amb una de les persones responsables de l'organització i li vaig fer saber com havia estat de bròfegues les paraules de l'alcalde.
Gens costa d'esbrinar quin ajuntament era quan hi ha suficient pistes. D'altres ho han dit de seguida.
I ara, tornant a l'anònim començaria dient allò de excusatio non petita, acusatio manifesta. A mi, personalment, sempre m'han fet mol mala olor aquells que tenen la pell molt fina per a salvaguardar les seves coses i ben aspra per als altres. Posem per cas a aquells valencians que se senten molt ofesos quan se'ls engloba en la cultura catalana i, TANMATEIX, no els veus mai atacar la cultura castellana que ens està fagocitant permanentment. Doncs això, Salut i Terra.