Poetes mallorquins al Centre Octubre de València

Tots junts, com la mata de jonc de Muntaner; així començaren a recitar els 8 poetes dels tres indrets dels Països Catalans (Emili Sànchez Rubio, Pau Castanyer, Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda, Blanca Llum Vidal, Laia Martínez López, Eduard Carmona i Andreu Galan), tots junts i a la vegada en una polifonia que recordava una simbiosi entre un cor grec i un espectacle dada amb ressonàncies d'existencialisme dels anys 50 del segle -i mil·lenni-passat. Almenys, aquesta és la impressió que em féu. Tot plegat un regal "espectacular" el que ens oferí aquest grup de joves poetes -potser cap d'ells arribe a la trentena d'edat-.

Com sempre, un públic atapeït d'escriptors i poetes assistiren a l'acte: Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Marc Granell, Joan Navarro, Salva Companys, Lluís Roda, Manel Marí, Josep Lluís Roig...
La presentació corregué a càrrec del poeta i vicepresident valencià de l'AELC Ramon Guillem, qui ens féu una semblança dels poetes i de la col·lecció "La cantàrida" de Documenta Balear. L'acte s'emmarcava dins de les activitats de l'Espai Illes Balears que organitza el Centre Octubre de València.

En acabant, i després d'unes cerveses al Café Lisboa, ens n'anàrem de sopar a la Parpadella.

QUEIMADA

Va caient l'aigua de foc
al ritme lent en què fineix la tarda,
esperit blau que cerca la comunió de l'alè
amb cabells rossos i pell de flama,
sabor de gaita llunyana
i ressons de mandarina
relliscant per l'escudella;
tronc misteriós,
vella olivera on s'amaguen els uendos.
I en l'oració,
el tast cèltic de la queimada.

NATURA MORTA VORA MAR

No fou suficient que et calçara les arrels
amb sabates de quitrà,
ni que us cenyira el cos
amb cinturons de rajola i sivelles de cristall,
ni que us fera el miratge
d'esquinçar-vos la nit amb un fanal;
no, no fou suficient,
calia encara menysprear-vos la posa,
fer que el metall cresquera entre les palmes
amb una ridícula vesta taronja.

Lliurament XI Premi Vicent Andrés Estellés (II): Ramon Guillem recita

Ramon Guillem recita la prosa poètica "1936" pertanyent al poemari Abisme i ocell, amb què guanyà l'XI Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot.

Ramon Guillem (Lliurament Premis Vicent Andrés Estellés, març 2010) Lectura poema from Mercè Climent on Vimeo.

Lliurament XI Premi Vicent Andrés Estellés (I)

Anit, dia 26 de març de 2010, tenia lloc la Gala de lliurament dels Premis Vicent Andrés Estellés al Teatre Tívoli de Burjassot.
L’acte començà amb la projecció de la pel·lícula “Cos mortal” (òpera prima de Carles Chiner i Antoni Sendra), on interpreten cinematogràficament el poema d’Estellés que porta el mateix títol. Els autors aconsegueixen fer una recreació psicosociològica molt sincera sobre un poema tan especial.

Argument:

Horaci és un jove documentalista que es guanya la vida netejant els carrers de la ciutat de València amb una agranadora mecànica. Després de dos anys capficat en un documental sobre el poeta Vicent Andrés Estellés, Horaci comença a allunyar-se de la realitat més immediata, en contrast amb el llegat estellesià, en una dura cursa que posarà a prova la seua resistència física i mental.

Poema d'Estellés:

COS MORTAL

Així com cell qui és jutjat a mort,

A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sat Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.
I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Després, en la sala de projeccions i espectacles del Tívoli, on solament s’hi podia accedir amb invitació, es lliuraven el IV Premi VAE de Narrativa Científica de la Universitat de València, que guanyà l’amic Joan Torró (Ontinyent) i l’XI Premi VAE de Poesia, que guanyà l’amic Ramon Guillem (Catarroja). A més de l’import en metàl·lic, se’ls obsequià també amb una sitja (dipòsit de gra; un dels símbols de Burjassot).
En acabant, l’Ajuntament de Burjassot ens oferí una “picaeta” als assistents i se’ns regalà un lot amb els exemplars guanyadors.
Per si la cosa fóra poc uns quants rematàrem la nit amb un exquisit àpat en el Restaurant Manolo i Ramon de la localitat.

Fotografies de l'acte:

Presentació "El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés", de Jaume Pérez Montaner

El dimecres dia 24 tenia lloc a La casa del Libro la presentació del llibre El mural de fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés (Ed. Perifèric) de Jaume Pérez Montaner.

El President de l'Associació d'Editors del País Valencià, i editor de Perifèric, Jesús Figuerola, fou l'encarregat de presentar-nos la col·lecció assagística de l'editorial; aquest era el segon exemplar. Un llibre de bella factura.En acabant, el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló presentà l'obra amb aquest profund i interessantíssim text sobre la sufixació -à, -ista en la nostra cultura, el llegat estellesista i la figura de Jaume Pérez Montaner.

Després Jaume Pérez Montaner ens féu uns quants cèntims sobre la gènesi de l'estudi del gran poeta de Burjassot.

Un públic farcit de poetes, escriptors, professors i gent de lletres seguí amb interés les explicacions que s'hi feren i el col·loquui que s'hi donà.

Finalitzat l'acte, rematàrem la nit uns quants sopant al restaurant Sabors de València.

Com a regal una foto inèdita de Vicent Andrés Estellés cedida pel poeta Manel Rodríguez-Castelló.

LA ISETA: TRAURE'S L'ESPART DE L'ALA

El tarannà valencià sempre ha estat molt relacionat amb tot tipus de cacera. No entraré a debatre en aquesta columna un tema tan delicat com el de la cacera amb vesc en qualsevol de les modalitats, ja siga el parany, ja siga al ramet, o ja siga envescar –enviscar- la vora del barranc o de les clotxes d’aigua. Però el que sí...
Si us ve de gust continuar llegint l'article, feu clic.

A AUSIAS MARCH

De falcó destre i entrecuix poruc
anaves omplint la coixinera
a colps de deu en cada tirada,
i sempre guanyador en el dubte;
et calien els vents que temies,
la contricció del sofriment
i un nou velam en l'onatge doner.
Òscul i vers, mareny i canyamel,
lletres i temps han mos sospir sentir.

Correspondència de guerra, de Manel Alonso i Català

Allà pel mes de desembre vaig rebre dedicat el llibre de poesia Correspondència de guerra de l'amic Manel Alonso. Ja aleshores em va encisar la seua lectura; després em vaig alegrar quan el cantant Carles Pastor en trià un dels seus poemes per al nou disc que està preparant de poetes valencians actuals; de bell nou aquest llibre em dóna una altra alegria que vull compartir amb vosaltres. Ací us deixe el poema S'estén el temps sobre les llambordes amb la veu del mateix autor, Manel Alonso. Gaudiu-lo.

A Carme Riera, autora de la novel·la Dins del darrer blau.

S'ESTÉN EL TEMPS SOBRE LES LLAMBORDES

com una sargantana àvida
de les filagarses tèbies del sol.
Destorbat pels torsimanys dels còdols,
cerca fugisser amagatalls d’oblit
entre els carrers estrets, torturats, de la jueria.
Aquest és el barri on habita la desmemòria;
només hi resten les pedres i un nom tatuat sobre ceràmica,
no es veu ni una engruna volàtil de les humiliacions,
ni l’ungla fossilitzada dels dits que delataren,
ni una espurna apagada del ferro roent, inquisitorial,
cap recordatori dels pogroms i els saquejos,
cap resta de la carn carbonitzada dels acusats per deïcisme,
cap engruna de l’amarg comiat just abans de l’expulsió...

Com un ocell espantadís torna el silenci
i surt solitari el passat a escalfar de bell nou
els seus secrets damunt les llambordes.

Del llibre Correspondència de guerra de

Manel Alonso i Català

(Editorial Agua Clara, Alacant, 2009)

POSEU-ME LES ULLERES (V. A. ESTELLÉS, OBRA DE TEATRE)

El 27 de març de 1993, a l’edat de 69 anys moria el millor poeta en llengua catalana probablement des d’Ausias March. Aleshores jo era un jove professor de llengua i literatura que amb una dotzena d’alumnes acudírem al soterrar –aquells que lliurement van voler acompanyar el darrer viatge del poeta.
Coneixia la família Estellés perquè des de La Forest d’Arana li havíem organitzat el que potser fóra el darrer homenatge en vida del poeta. Com que al poema d’El gran foc dels garbons apareixia el darrer vers en què demanava les ulleres, li vaig preguntar a Vicent, el fill, si li les havien posades.
Bé, tinc l’honor en el record, junt a un grup d’alumnes d’aquells moments, d’haver acompanyat el grandíssim poeta en el darrer adéu.
Curiosament, la setmana passada vaig anar a veure l’espectacle biogràfic que sobre la seva vida està dirigint Pep Tosar i que es titula així: Poseu-me les ulleres, al teatre Micalet de València. No entraré a comentar-lo perquè el post s’està fent més llarg que no volia i perquè ja hi ha per la xarxa –Rafa Xambó- alguns comentaris molt ben elaborats. Solament dir que la posada en escena s’ajusta perfectament a la senzillesa de la poesia estellesiana i que els contrapunts de dansa poètica d’Isabel Anyó –néta del poeta, filla de la filla- i la veu de Miquel Gil representant un Ovidi Montllor que musicà molta de la seva obra crea una atmosfera plena de màgia i sensibilitat. L’obra s’arredoneix amb Pilar Almeria, Joan Peris i un magnífic i natural Estellés encarnat per Enric Juezas.

Argument basat en la vida i obra deVicent Andrés Estellés
Amb…
• Pilar Almeria

• Isabel Anyó

• Enric Juezas

• Miquel Gil

• Joan Peris

música en directe de Miquel Gil

Direcció: Pep Tosar

El gran foc dels garbons

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: "¿Que qui s'ha mort?"
I que li donen una breu notícia:

"És el fill del forner, que feia versos."

Més cultament encara: "El nét major

de Nadalet." Poseu-me les ulleres.

Núria Cadenes, entrevista a TV3

Un amic m’ha enviat l’enganxe d’una entrevista que fa la TV3 a la Núria Cadenes. Només he coincidit tres vegades amb ella, en dos actes i en una salutació de rasquinyà mentre dinàvem l’altre dia a l’Octubre CCC de València. És una persona molt propera amb qui de seguida t’hi fas.
En l’entrevista presenta el llibre Vine al sud i, a més a més ens fa un parell de cèntims sobre el procés pel qual la justícia espanyola li féu passar 6 anys a la presó.
Ps. Núria, Toni convideu a olives xafades a alguns.

III CONGRÉS DE L'IEVA (l'Olleria 2010)

Ahir, 13 de març, vaig tenir l'honor de presentar una ponència al III Congrés de l'IEVA (Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida), al qual havia estat convidat a participar feia uns mesos. Fou un plaer compartir i debatre amb un bon grapat d'assistents al congrés.

En la foto, comentant detalls de la conferència amb la professora Eva Albinyana qui s'encarregà de la meva presentació.

Aquest és el guió de la ponència

MITES I PARÈMIES: DOS ELEMENTS NECESSARIS PER A LA SUBSISTÈNCIA DELS POBLES.

1) Definició de mite i mitologia
2) Gènesi dels mites
3) Mites i parèmies
4) Equilibri personal – Equilibri cultural
A) PSICOLOGIA DE L’ÉSSER
· Hª personal
· Relacions familiars
· Relacions socials
· Eros i Thanatos
· Fantasmes personals intransferibles
· Equilibri:
· Variables externes.
B) PSICOLOGIA DEL POBLE
· Hª cultural
· Protohistòria
· Relacions internes (geogràfiques)
· Relacions externes
· Eros i Thanatos
5) Equilibri
· Conscient
Subconscient
6) Idividu i cultura
· Individu A.
· Individu B.
· Individu C
7) Relació entre l’equilibri personal i l’equilibri lingüístic i mitològic.
8) Mitologia catalana
- L'origen de la mitologia catalana
- Criatures mitològiques catalanes
9) Mitologia a la Vall d’Albaida
10) Mitologia a l’Olleria
- ELS GREIXETS
- ELS UENDOS
- LES MAREMORTES
- GAMBUSINS.
11) Cal mantenir el que encara és viu i recuperar el que ha desaparegut.

Presentació nova novel·la d'Ivan Carbonell

Ahir, dia 11 de març, al terrat de l’Octubre CCC, tenia lloc la presentació de la novel·la El secret del Mas de la Pedra del jove autor Ivan Carbonell Iglesias. És la seva segona novel·la publicada (La nit de la princesa fou la primera) tot i que tinga un molt bon currículum de guardons en narracions curtes.

Emili Payà, coordinador cultural de l’OCCC, ens féu una semblança de l’autor, de la novel·la i de la geografia fronterera de les comarques del Comtat i de l’Alcoià d’on són nats tots dos.

Després, en un terrat concorregut, Ivan Carbonell ens parlà de la novel·la tot utilitzant el Power Point i una gran dosi d’ironia i d’humor per fer-nos arribar a tots els assistents la gènesi i aquella part del contingut que ens poguera enganxar. El secret del Mas de la Pedra és una novel·la juvenil que amb un llenguatge molt acurat ens acosta els interessos del món juvenil i ens regala geografia, costums, festes de moros i cristians i jocs de cartes atàvics dels voltants de la Serra Mariola.
Ps. Vull agrair la citació que hi fa d’una de les meves novel·les.

LA ISETA: ANEM ANANT!

Quan acaba d’ocórrer un succés que per la seva natura no requereix de donar-hi cap tipus d’explicació, en algunes zones del País Valencià utilitzem la interjecció impròpia: Anem anant! Com a totes les interjeccions podríem trobar-li un fum d’estructures lingüístiques que la substituïren i que vingueren a significar, si fa o no fa, el mateix;

http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/anem-anant/

15 ANYS SENSE TU, OVIDI

Reproduesc l'HOMENOT que vaig fer en el seu dia a l'Ovidi a tall d'homenatge:

No sóc jo qui ha de descobrir la sopa d’all. Que Ovidi Montllor era un excel·lent cantant i un bon actor és de domini públic. Que el gran Ovidi, com el clàssic, ens deixà el buit de la seva absència quan se n’anà a fer vacances és innegable; però també ho és que ens omplí amb el seu saber fer i ens deixà la sala de l’ànima plena d’ell, plena de totes aquelles històries i personatges que ens regalà: Teresa, la fera ferotge, la Samarreta, el barranc del Cint, l’Òpera i un fum de meravellosos uendos que campen en la cultura catalana d’unes quantes generacions.

Però com és habitual en aquesta sèrie d’Homenots, vull referenciar-lo des del punt de vista humà. Vull recordar-lo des de la poca relació que vaig tindre amb ell. Més enllà de les vegades que el vaig veure a l’escenari, vaig coincidir amb ell tres o quatre vegades. Una d’elles va ser quan el Col·lectiu l’Olla el va portar a l’Olleria per a la setmana d’actes en homenatge a Joan Fuster.

Jo em vaig encarregar d’anar a rebre’l i, com que vingué a hores trencades, potser foren passades les tres del migdia, li vaig preguntar si havia dinat. Com que la resposta va ser negativa me’l vaig emportar a un bar del poble –el bar del Xurro, ja desaparegut–. Per què conte açò? Doncs, perquè la gent que no el va conèixer personalment acabe de completar el quadre afegint-hi la qualitat de Bonhomia. I ho pose amb majúscula perquè és de les persones que he conegut, famoses o no, amb aquest qualificatiu inherent. Ell vingué a participar en els actes i a cantar sense cobrar –he de dir que d’altres també ho feren; Lluís Llach, també un grup de polítics: Carod-Rovira, Vicent Soler, Josep Guia, Enric Tàrrega...–. Ja que no ens cobrava, el convidaríem a un bon dinar, vaig pensar, que demanara el que volguera. El menú que demanà va ser un entrepà de blanc i negre, un platet d’olives trencades i una cervesa.

Foto inèdita del dinar amb l'Ovidi

Sé que no és més que una anècdota i que descontextualitzada no és més que això, una anècdota. Però en aquelles circumstàncies significava el grau d’humanitat, el personatge esdevenia persona. Després vaig tenir el regal de gaudir de la seva companyonia i d’amical conversa.

De nit, acabats els actes, férem un sopar col·lectiu on fórem receptors d’un gran honor: ens recità “El amants” d’Estellés i ens esborronà a tots; encara m’hi passa quan ho recorde.
Per haver conservat la teva bonhomia tot i ser una primeríssima figura, a tu, que fas vacances, alcoià benparit, aquest HOMENOT.

151é joc literari de Tibau: Gilda

GILDA

Quantes històries encabeix l’instant? Només una: història d’històries.

Jo em posava bella per al meu home i no vaig sentir el remoreig d’ales. M’enxampà la sageta amb la pell nua; lleugera cuirassa fou la gasa.

Jo mai no ho haguera dit. Entre amics no calen tovalles. Maleïsc el jorn que vaig portar el lleó al rierol on bevia la daina.

Jo anava llaurant els dies sense més preocupacions i m’hi vaig veure envescat.

Res més vaig poder fer
aquell colp de seguretat
trenat de llum i cabells
em prengué la mirada
i vaig llançar la vida als daus;
l’arquer s’encarregà de fer el ple.
Res més vaig poder fer.

Diada a cal cantant Carles Pastor

Ahir vam tenir una reunió magicogastronomicalaboral a cal cantant Carles Pastor en què ens acompanyà el pintor Jordi Albinyana -que també està involucrat en el projecte-.

Després d'una excel·lent torraeta ben regada per Venta del Puerto -caldo de La Font de la Figuera-,

i rematat per una màgica queimada amb conjur inclòs llegit per la gallega Cris, la dona de Carles,

Escoltàrem els treballs que té dels poemes de Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Berna Blanch, Maria Fullana i d'un servidor.

estiguérem oint i comentant les maquetes que ja té prou avançades del disc que està musicant de 10 poetes valencians actuals.

La cosa pinta molt bé i va per molt bon camí.

4t Sant Ovidi a Ca les Senyoretes (Otos)

Anit se celebrà el 4t Sant Ovidi a Ca les Senyoretes, d'Otos (País Valencià).

Abans del sopar (pericana, faves bullides, olleta de músic, abisinios...) la periodista i escriptora Núria Cadenes ens féu una semblança biogràfica del cantant alcoià en què ens desvetlà dades de l'Ovidi des que era xiquet fins que entrà en el món de la música; totes elles, o si més no, gran part, arreplegades al llibre que escriví: l'Ovidi (Editorial 3 i 4).

Amb ella els assistents intercanviàrem experiències, anècdotes i coneixences del cantant.

Després del sopar ad hoc -típic d'Alcoi-li tocà el torn al grup musical alcoià Arthur Caravan que ens regalà un magnífic acústic en la sala d'usos múltiples que té el local sota l'atenta mirada d'Els habitants de Jam (quadre de Jordi Albinyana, dit Els enfarinats) que penja d'una de les parets.

Avançada la nit se'ls uní el cantant Toni de l'Hostal, el mateix Jordi Albinyana al banjo i el poeta Toni Espí.

Primer Festival Internacional de Poesia (València)

Anit va ploure llum a València. El cel més blau s'obrí el ventre i plogué paraules. De vegades era una pluja lenta, pausada, sincopada, quasi monòtona. D'altres, s'agarrava bona cosa i queia a ramassades, propera al diluvi, negant-ho tot. Gotes blanes i redones, o arestades i cantelludes com ganivets de fosca. Era aigua dolça, arremansada en gorgs o lleugereta i joguinaire de barrancs i rierols. Fins i tot era aigua de molt amunt, aigua blanca, aigua freda, de desgel; o aigua salada d'onatges illencs. Anit van ploure paraules a València. Mots d'alcavó, de séquia, de canonada, de mars, de molts mars. S'ompliren gots, gerres, cànters, fonts, ulls i ànimes.

Ahir va ploure poesia a València i solament uns quants afortunats se'n beneficiaren. Res no s'havia dit oficialment. Les autoritats i els mitjans de comunicació continuaran demanant aigua de l'Ebre.

Anit va ploure llum a València. Fora, també plovia.

Àlex Susanna

Rosa Alice Branco (Portugal)

Marc Granell (País Valencià)

Saskia de Jong (Països Baixos)

Felipe Juaristi (Euskal Herria)

Nikola Madzirov (Macedònia)

Carlos Marzal (Espanya)

Ponç Pons (Ses Illes)

Jean Portante (Luxemburg)

Susanna Rafart (El Principat)

Lars Söderberg (Suècia)

Anit, 5 de març de 2010, se celebrà el Primer festival internacional de poesia a València sota el mestratge d'Àlex Susanna i organitzat per Octubre Centre de Cultura Contemporània. 10 poetes vinguts de Portugal, Països Baixos, Països Catalans (País Valencià, Principat, Ses Illes), Euskal Herria, Macedònia, Espanya, Luxemburg i Suècia ens deleitaren amb la seva poesia en 8 llengües diferents.