El 27 de març de 1993, a l’edat de 69 anys moria el millor poeta en llengua catalana probablement des d’Ausias March. Aleshores jo era un jove professor de llengua i literatura que amb una dotzena d’alumnes acudírem al soterrar –aquells que lliurement van voler acompanyar el darrer viatge del poeta.
Coneixia la família Estellés perquè des de La Forest d’Arana li havíem organitzat el que potser fóra el darrer homenatge en vida del poeta. Com que al poema d’El gran foc dels garbons apareixia el darrer vers en què demanava les ulleres, li vaig preguntar a Vicent, el fill, si li les havien posades.
Bé, tinc l’honor en el record, junt a un grup d’alumnes d’aquells moments, d’haver acompanyat el grandíssim poeta en el darrer adéu.
Curiosament, la setmana passada vaig anar a veure l’espectacle biogràfic que sobre la seva vida està dirigint Pep Tosar i que es titula així: Poseu-me les ulleres, al teatre Micalet de València. No entraré a comentar-lo perquè el post s’està fent més llarg que no volia i perquè ja hi ha per la xarxa –Rafa Xambó- alguns comentaris molt ben elaborats. Solament dir que la posada en escena s’ajusta perfectament a la senzillesa de la poesia estellesiana i que els contrapunts de dansa poètica d’Isabel Anyó –néta del poeta, filla de la filla- i la veu de Miquel Gil representant un Ovidi Montllor que musicà molta de la seva obra crea una atmosfera plena de màgia i sensibilitat. L’obra s’arredoneix amb Pilar Almeria, Joan Peris i un magnífic i natural Estellés encarnat per Enric Juezas.
Coneixia la família Estellés perquè des de La Forest d’Arana li havíem organitzat el que potser fóra el darrer homenatge en vida del poeta. Com que al poema d’El gran foc dels garbons apareixia el darrer vers en què demanava les ulleres, li vaig preguntar a Vicent, el fill, si li les havien posades.
Bé, tinc l’honor en el record, junt a un grup d’alumnes d’aquells moments, d’haver acompanyat el grandíssim poeta en el darrer adéu.
Curiosament, la setmana passada vaig anar a veure l’espectacle biogràfic que sobre la seva vida està dirigint Pep Tosar i que es titula així: Poseu-me les ulleres, al teatre Micalet de València. No entraré a comentar-lo perquè el post s’està fent més llarg que no volia i perquè ja hi ha per la xarxa –Rafa Xambó- alguns comentaris molt ben elaborats. Solament dir que la posada en escena s’ajusta perfectament a la senzillesa de la poesia estellesiana i que els contrapunts de dansa poètica d’Isabel Anyó –néta del poeta, filla de la filla- i la veu de Miquel Gil representant un Ovidi Montllor que musicà molta de la seva obra crea una atmosfera plena de màgia i sensibilitat. L’obra s’arredoneix amb Pilar Almeria, Joan Peris i un magnífic i natural Estellés encarnat per Enric Juezas.
Argument basat en la vida i obra deVicent Andrés Estellés
Amb…
• Pilar Almeria
Amb…
• Pilar Almeria
• Isabel Anyó
• Enric Juezas
• Miquel Gil
• Joan Peris
música en directe de Miquel Gil
Direcció: Pep Tosar
El gran foc dels garbons
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: "¿Que qui s'ha mort?"
I que li donen una breu notícia:
al carrer, inquirint: "¿Que qui s'ha mort?"
I que li donen una breu notícia:
"És el fill del forner, que feia versos."
Més cultament encara: "El nét major
de Nadalet." Poseu-me les ulleres.
.bmp)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
1 comentari:
Magnífica la darrera estrofa.
Un artesà de la paraula, del poble i per al poble.
Salut
Publica un comentari a l'entrada