dissabte, de setembre 29, 2012

Pep Gimeno "Botifarra" en petit comité.

El Botifarra cantant-nos un tema del seu repertori popular a Ca Tarsi davant d'uns gintònics després de sopar. L'acompanya Juanjo Blanco i Pere Ródena.


dijous, de setembre 27, 2012

Presentació de 55 maneres de mirar València a la SC "El Micalet" de València.





Anit, 26 de setembre, presentàrem el poemari 55 maneres de mirar València en una sala de la Societat Coral “El Micalet” plena a gom. L’acte l’obrí el cantant Carles Pastor amb un dels temes d’Els ulls de Bob: el meravellós poema de Jaume Pérez Montaner, “Que sempre torna”. Al violí l’acompanyava el joveníssim Jordi Silvestre. En acabant prengué la paraula l’escriptor Manel Alonso com a director literari de l’editorial Germania. Ens parlà de la col·lecció de poesia Plaerdemavida i de la trajectòria literària de Francesc Mompó. En acabant, el professor, assagista i poeta Jaume Pérez Montaner ens féu un interessantíssim repàs d’aquells autors que han utilitzat unes mirades poètiques semblables a les que Francesc Mompó enfoca el seu poemari; per acabar comentant el què, el per què i el com l’autor de 55 maneres de mirar València centra la ciutat de València com a objecte líric del llibre. Tota una lliçó magistral. Acte seguit, Carles i Jordi interpretaren el poema de Manel Alonso “Dona”: tot un cant contra la violència masclista.
Després de fer els agraïments pertinents, Francesc Mompó i l’actriu i rapsoda Sterxu Villanueva, alternant-se llegiren una mostra de poemes. L’acte l’acabà Carles i Jordi amb la cançó “A Guillem Agulló” basada en un poema de Francesc Mompó fet en homenatge al jove nacionalista assassinat pel nazisme a València.
De bell nou, molt agraït a tots els assistents i a tots aquells que estigueren a la mesa per fer possible la presentació.

dilluns, de setembre 17, 2012

PRESENTACIÓ "A DOS DE VAL" A L'OLLERIA



A DOS DE VAL; A DOS HOMENOTS.

A mitjan matí ja estàvem capficats perquè tot eixira com corresponia a l’esdeveniment. Res no podia anar fora de llera. Muntatge d’estructura musical, afinament de piano, prova de micros i veus, llums, espais, guions... tot era poc per a homenatjar dos dels més grans homenots que ha donat el País Valencià els darrers anys: Joan Fuster i Ovidi Montllor.
La veritat és que amb manegadors com Paco Muñoz, Josep Albinyana i Ricard Prats poques coses podien quedar fora de control. Si a d’això afegim la llista de meravelloses veus que actuaren per a la presentació del disc A dos de val el resultat no podia ser-ne un altre que el que va ser: Una joia que difícilment es podrà repetir. La llista dels grups musicals, dels cantautors i de rapsodes va ser immillorable: Pau Alabajos, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Rafael Estrada, Enric Murillo, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Albert Ortega, Andreu Valor, Albert Bertomeu, Ovidi Twins, Carme Juan i ja em disculparan si m’he deixat algú. L’acte el conduírem i el presentàrem Amàlia Garrigós i jo mateix. Açò últim, per a no distorsionar massa, arribàrem a un acord: l’excel·lent periodista i locutora Amàlia Garrigós ho faria uns puntets per davall del que li és normal i jo m’hi esforçaria al màxim. No, és broma, Amàlia estigué com sempre: una de les millors locutores d’aquest beneït país, i jo vaig fer el que vaig poder per no desentonar-hi.
La nit estigué plena de màgia. Entre tots aconseguírem reviure aquell Ovidi que ens acompanyà en el mateix lloc dèneu anys abans per a recitar els versos del gran Fuster que acabava de faltar. El vídeo de l’esdeveniment va ser projectat a l’escenari, així com un parell d’àudios del moment.
Un públic emocionat i lliurat amb cor i ànima aplaudia amb gana les diverses actuacions que anaven passant al llarg de la vesprada nit. Com no podia ser d’altra manera, Paco Muñoz ens comboià al final perquè eixírem tots a l’escenari a cantar el Serra Mariola, presentadors i tot –i és que Paco és molt atrevit-. Però la cosa s’encomanà al públic, qui dret i fent el moviment de les ones de la mar, s’enganxaren al cant.

Una joia que a tots ens quedarà en la memòria i que desitge que a Joan Fuster i a Ovidi Montllor els haja arribat el ressò de l’estima que els tenim. Els grans hòmens no desapareixen mai. I tant l’alcoià com el suecà són dos HOMENOTS ben parits del País Valencià. 

dijous, de setembre 13, 2012

CRÒNICA DE L'11 DE SETEMBRE DE 2012


CRÒNICA DE L’11 DE SETEMBRE DE 2012

A les quatre de la vesprada del dia 10 agafava l’autobús des de València cansat d’haver treballat tot el matí, però amb la motxilla plena de decisió: calia anar-hi! Intuïa que s’escriuria una pàgina de la història i que jo volia almenys ser-hi una coma, un silenci, o..., però que per a mi, que he estat tota la vida lluitant per la meva terra –història, cultura, llengua...- era molt important.
A les vuit i mitja arribàvem, un amic i jo, a l’estació del Nord d’autobusos; i d’allí, tole-tole, a la plaça de la Generalitat on havíem quedat amb companys de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Una cervesa fresca i ràpida, amb regust de sidra, en la cova d’un pub irlandès dels voltants, i via cap al restaurant on havíem reservat per a uns quaranta –de camí, em vaig trobar a l’ubicu i amic Enric Tàrrega-. Gent de la Catalunya estricta, un grupet de la Catalunya Nord, dues hongareses eixides de la mateixa bellesa, que estudiaven català i el parlaven de meravella i mitja dotzena de valencians; pegàrem un mosset i cap al Fossar de les Moreres que falta gent. Parlaments dels partits polítics i d’agrupacions de la terra, trobades amb més valencians (Alfons, la Gemma Pasqual, el Ramon Cerdà...), foto a la flama i records als nostres caiguts, i a la una ben passada, una copa per la zona i després d’hoste a Sant Andreu a ca el ja amic Pere Roca. Tres i mitja passades tocava llençol. La nit barcelonina ja escalfava motors estelats amb banderes, torxes, càntics i la il·lusió als ulls de la gent.
A les nou i mitja del matí m’alce. El Pere ja havia marxat , anava a l’ofrena. Desdejuni al passeig, metro i Arc del Triomf (Una encertadíssima metàfora). Barcelona era ja una flama imparable de patriotes. Heus ací el miracle: els estels eixiren al ple migdia.
Continue trobant-me amb valencians de la corda. Conversa amb l’editor que traurà la meva novel·la nova (El vol de l’Esparver) per nadal; calia anar ultimant detallets. Xerrada casual amb l’amiga i escriptora Cinta Arasa (interessant com sempre). Passeig per les paradetes, flaire a catalanitat i llibertat, encontre amb l’amic Ferran Suay, que em convida a la Festa Estellés del dia 5.
Continua la calor, la basca i la xafogor que ja havíem arrossegat la nit anterior. Telefone al Toni Teruel, que s’havia hostatjat a casa d’un altre amic. Era a l’Ateneu Barcelonès fent coses per a l’institut –treballador on n’hi haja, el Toni-. Cervesa ràpida –i cara- als jardins de l’Ateneu, sala d’ordinadors, dinem allí mateix, al restaurant de la planta baixa. Trobada casual amb l’amic illenc Gabriel Bibiloni. Una aigua mineral amb gas a la Casa de Lleida –el Toni ho aprofita per continuar amb llistes per a l’institut a l’ordinador-. Nou canvi de samarreta perquè les amarava de suor. Des de la balconada feia fotos a la gent que baixava per incorporar-se a la manifestació. Rius i rius estelats que cercaven la mar de la il·lusió, la terra d’aigua.
Cap a un quart de sis baixàvem per afegir-nos-hi nosaltres també. En un quart d’hora ens quedàrem bloquejats i així estiguérem vora una hora i mitja. Tota la calor del món, tota la il·lusió que una persona és capaç d’atresorar, tantes imatges meravelloses que quasi m’enxampa Stendhal amb la seva síndrome.
Estelades grogues, blaves i quadribarrades voleiaven incessantment –cap que tinguera ressons d’EspaNa, cap republicana-, cap consigna que no girara al voltant i amb tota claredat sobre la INDEPENDÈNCIA.
Les expectatives de la immensa gentada era que la història s’havia capgirat. El poble, vora 2.000.000 de persones, ha passat al davant dels partits polítics. La ciutadania exigeix la independència. No el concert, no el federalisme, no el confederalisme, la INDEPENDÈNCIA. Molts crits també de “Sense València no hi ha independència”, “Som... som Països Catalans”.
En passar per davant d’una comissaria blindada per policia nacional i per mossos, el personal escridassava a milers a la bibarrada que penjava del balcó: “Fora, fora, fora/ la bandera espanyola”.
Al voltant de les nou arribàvem prop del parc de la Ciutadella on escoltàrem les paraules de la presidenta de l’ANC. Converses amb coneguts amb qui et creuaves o frases que caçaves al vol es podien sintetitzar que la independència és a tocar de mà. No hi ha qui ho pare, com el cant dels maulets.
Després, concert de la Llibertat al mateix parc. Vaig poder convèncer els renyons i els peus perquè no agarraren la maleteta i m’abandonaren (són bones persones, ells).
Un entrepà en un baret de la zona amb l’amic Toni Teruel, comiat de la resta d’amics de l’UCE al parc i autobús a la una de la matinada cap a València. Cinc i mitja a l’estació d’autobusos. Casa, dutxa i becadeta al sofà.
Com deia Raimon: “Per unes quantes hores ens vam sentir lliures”. Però la diferència rau que aquesta vegada és definitiu, Catalunya en molt poc de temps es traurà el jou espaNol de sobre i serà lliure per sempre. La resta dels Països Catalans hem de treballar encar per enganxar-nos al rebufo de la Catalunya estricta. Vencerem.
Salut i Terra. 

dimecres, de setembre 12, 2012

POEMES ANTOLOGATS A ARTEPOETICA.

L'adreça de la meva entrada en l'antologia mundial de poesia Arte Poética que dirigeix el poeta salvadorenc André Cruchaga. Hi trobareu els deu poemes antologats (en català i castellà).

http://www.artepoetica.net/Francesc_Mompo_i_Valls.pdf

dijous, de setembre 06, 2012

ANTOLOGAT EN LA REVISTA ARTE POÉTICA (Antología Mundial)

El poeta salvadorenc André Cruchaga dirigeix la revista Antología Mundial, Arte Poética-Rostros y versos, on ha tingut a bé incloure'm.
Us deixe l'adreça del seu blog Odiseo en el Erebo on ha extret els dos primers poemes dels deu que m'ha antologat.

http://albumnocturno.blogspot.com.es/2012/09/dos-poemas-de-francesc-mompo-i-valls.html?spref=fb