DE PORTBOU A COLLIURE

 Pujàrem la muntanya amb cotxe i ens aturàrem al coll per veure el pas per on milers i milers de republicans fugien de les assessines urpes franquistes. Darrere deixaven morts, derrota i il·lusions. Totes els rostres denoten la tragèdia, però a mi em cridà l'atenció el soldat que hi ha cap a la dreta amb la gorra militar aguantant-se la cara amb la mà i recolzant-se sobre el genoll; tota un exemple de metonímia de la desolació humana.

Passaren pel mig d'una terra que la història encara vol que siga frontera colonial. Algun dia tornarem a empalmar allò que trencaren el 1657.

 A Colliure presentàrem el nostre respecte al poeta espanyol Antonio Machado.

Un Colliure que aliè a les tragèdies històriques -o no- vivia les seves festes estivals.

EL RASTRE DE JAUME I A MONTPESLLER



 "E, quan la reina nostra mare se sentí prenys, entrà-se'n a Montpestller. E aquí volc Nostre Senyor que fos lo nostre naiximent en casa d'aquells de Tornamira, la vespra de nostra dona sancta Maria  Candeler."

Bé, la casa on diu Jaume I que va nàixer ara és la Cambra de Comerç i Indústria. El punt d'informació de Montpesller on vaig preguntar (Plça de les Comèdies) no sabien donar-me raó de res. Els vaig haver d'explicar jo l'assumpte. Quan cridaren una altra funcionària, i cercant per la xarxa, em digueren on estava la casa i també un torreó que hi ha darrere de la catedral on una ordre de cavallers li dedica la placa que adjunte en la foto. No hi vaig poder trobar res més del nostre rei.

A tot això, els vaig demanar els fullets en català i em digueren que com que la gent no els demana, no en tenien. Així que ja ho sabeu: demaneu-los en català encara que siga al Japó; la funció crea l'òrgan.



Nord de Catalunya i Catalunya Nord.

Acabe de fer un viatge pel nord del meu país, pel nord de la meva història. L’he creuat longament fins a la Catalunya nord. He visitat indrets de la terra pregona i de la costa. Tota ella se m’ha obert maternal com al fill pròdig que torna a casa després d’un periple de vora 800 anys. M’he deixat anar des dels vells carreus de Pals, Peratallada, Besalú, Girona, Castellfollit de la Roca o Castelló d’Empúries fins a la costa més encisadora de Cadaquès i el rocam més bell de Cap de Creus; sense oblidar els volcans de la Garrotxa. Tampoc no vaig estar-me de maleir aquells que han permès la venda i la destrossa de Roses; és gent com els que també han venut i destrossat gran part del meu estimat País Valencià.
M’ha acaronat el vent –llàstima que no puga dir fresc perquè aquest estiu no està respectant ni les primigènies muntanyes dels Pirineus– i m’he endinsat per valls tan profundes com el sentiment català. Sant Miquel de Cuixà, el Canigó, Vilafranca del Conflent, Fillols i Prada m’han permès oir com l’esperit català perdurava encara en alguna gent més enllà dels 350 anys d’anorreament francès. Un vell que trobàrem pels poblets dels voltants de Prada ens digué ple de didactisme d’aquell que dóna la terra i en un català de fonètica afrancesada que ell era català fins que el 1659 li digueren que ja no ho era més, que a partir d’aquell moment seria francès. I afegí ple de nostàlgia i mirant-me al ulls: Però jo continuo sent català. I encara completà la lliçó exemplaritzant-la: com us està passant a vosaltres al País Valencià amb el castellans.
També em pegà un pessic al cor el cantant i animador folclòric Ramon Gual i Batlle quan em dedicà un CD de recopilacions (El ball de la castanya, Pere Joan, Corrandes occitanes, La ploma de la perdiu...) a Molig i posà: A Mercè i a Francesc que estant a les dues puntes, tan lluny i tan a prop. Per no perdre el nord.
Tot un viatge a Itaca permanent. Gràcies germans per totes les vivències que m’he endut al sarró de l’ànima.Salut i Terra.