dimecres, de juny 29, 2011

SÓC UN RADICAL


Treballe en un centre educatiu i aquest matí han vingut a passar-nos una enquesta de riscos i prevencions laborals a tots els professors. Quan m'han lliurat el document he vist que només estava en castellà i s'ha produït el següent diàleg (diàleg?):

-No la tens en valencià? (Jo)
-No, es que como vienen de Madrid estan en español (La xica que venia de l'empresa que la passava)
-Doncs, no te l'òmplic. (Jo)
-Sólo tienes que poner una cruz donde corresponda, ya te he dicho que viene de Madrid, no me seas radical.
-Vols dir que si vinguera de Rússia estaria en rus?
-No hay que ser tan radical. Pon lo que quieras.
-Dóna-me-la.

L'agafe, evidentment no conteste a cap ítem i escric davall que no l'òmplic perquè no està en la meva llengua.
Serà deveres que sóc un radical per demanar una cosa que diu la llei? Jo pensava que era normal. M'ho hauré de plantejar i, potser, m'interesse ser-ho.

Ps. I que sempre hàgem d'estar amb la mateixa cançoneta. Ja té collons la cosa, ja.
INDEPENDÈNCIA JA.
Salut i Terra

dimarts, de juny 28, 2011

EN DEFENSA DEL VALENCIÀ

Puja al vaixell del Valencià, la cançó de Marcel·lí Garcia Peruga amb els xiquets i mestres CEIP Lloma del Mas de Bétera, s’ha convertit, en aquest temps de negrors, en un lip dub d’esperança en defensa de la llengua. Pres del blog Des de Llíria cap a Itaca.

dilluns, de juny 27, 2011

ENTREVISTA A VILAWEB

Vilaweb ens entrevistà durant el lliurament del XVIII Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida, com a guanyadors de l'edició anterior:

diumenge, de juny 26, 2011

FRONTERES DE VIDRE: DINAR-PRESENTACIÓ A VALÈNCIA


Ahir, 25 de juny tingué lloc al restaurant El Timonel de València la presentació del meu darrer llibre Fronteres de vidre publicat en Editorial Germania.

Per contactar amb l'editorial:

telèfon: 607 719 394 (Paula Martínez)
e-mail: paula@germania.es
blog: http://editorialgermania.blogspot.com/


Fronteres de vidre és un recull de vint contes que tenen en comú l’element fantàstic i la sorpresa. L’autor ens demostra la seua capacitat per estiregassar la lògica fins al punt d’enllaçar-la amb l’element irracional, l’absurd o el màgic. L’espill –real o simbòlic– actua en totes les històries com a frontera entre la realitat i la irrealitat, entre la lògica i l’absurd. Així, hi trobarem éssers que habiten a l’altra banda de l’espill, ombres capaces de rebel·lar-se davant d’un món que consideren injust, éssers mitològics vinguts a una nova realitat –o millor, a una nova irrealitat–, coses que no són el que pareixien en un principi...

dissabte, de juny 25, 2011

LLIURAMENT DEL XVIII PREMI DE LITERATURA ERÒTICA LA VALL D'ALBAIDA



Anit, 24 de juny, es lliurà el XVIII Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida a la localitat de Benigànim. L’acte se celebrà en el novíssim auditori Paco Salvador amb una assistència superior a 300 persones i conduït per la presentadora de Canal 9 Maribel Vilaplana.



La vetllada estigué embolcallada en tot moment per la música, la dansa i l’erotisme. L’atmosfera de la nit valldalbaidina era amorosida per les notes del violoncel d’Iván Balaguer i del piano de Milagrosa Molina. La música prenia cos en la pell dels ballarins Patricia Rodríguez i Sergio Pedrós. I per a celebrar la majoria d’edat del certamen, i com no podia ser d’altra manera, l’organització ens regalà la sensualitat d'un striptease.




Com s’esperava, al final de l’acte i després dels discursos de representants polítics i de l’editorial Bromera, la conductora llegí l’acta del jurat –format per Pere Calonge, Miquel Peiró, Mercè Climent, Francesc Mompó i presidit pel president de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida Filiberto Tortosa– en la qual es donaren a conèixer les 5 obres finalistes: Vocació ardent, A la taula i al llit, El plaer de les bèsties, El llibre del repartiment i La flor de Hanako. Tot seguit es desvelà el nom de l’obra guanyadora que resultava ser La flor de Hanako de l’autor Xavier Mínguez.


Aquesta novel·la se centra en l’experiència vital d'un comercial alcoià durant els seus viatges al Japó. Allà coneix Hanako, de qui s’enamora i quasi sense voler es veu navegant en una mar d’erotisme que sembla créixer sense límits, fins al punt de perdre el timó de la seua pròpia vida.
La novel·la té un alt tremp literari i s’adapta perfectament al gènere al qual es dirigeix. L’autor ens ofereix uns escenaris eròtics molt atractius i variables al llarg de tota la història, els personatges principals –Hanako i Jordi Llopis– són molt rodons i resulten creïbles al lector, ens transmet amb elegància l’exotisme del Japó i una part de la cultura d’aquest país i la personalitat dels seus habitants.


En finalitzar l’acte passàrem al rebedor de l’auditori on l’organització ens havia parat un exquisit sopar de plantat. I per concloure els guanyadors de l’any anterior signaren exemplars de la seua novel·la Somiant amb Aleixa.



dimarts, de juny 21, 2011

SOMIANT AMB ALEIXA: CRÍTICA D'ÀNGEL CANO


Àngel Cano ha fet una crítica de la novel·la Somiant amb Aleixa que ha penjat al seu blog: El nét del tio Pipo.

Aquella nit de finals de juny de l'any passat, a Palomar, es decidia qui havia sigut el guanyador del XVII Premi de Literatura Eròtica. Amb la companyia d'uns gatets i gatetes, anà transcorrent la vetlada fins que la presentadora, Esther Vallés, descobrí l'obra guanyadora i els seus creadors. Somiant amb Aleixa, de Mercè Climent i Francesc Mompó. Hui, un any després, la novel·la té forma, color, tamany, portada i etcètera. Però, sobretot, té quelcom que fa que no et pugues desenganxar quan comences a iniciar-te en un món entre els somnis i la realitat.

Aleixa, una jove de vint-i-set anys, busca treball de professora per a poder mantenir la seua independència familiar. I aleshores, el primer somni eròtic, amb el cap d'estudis, un fanàtic religiós que, no obstant això, no li posa entrebancs a una imaginació picant i extremadament luxuriosa. La protagonista té un do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix, la qual cosa tenia al principi certs avantatges, però, a poc a poc, es van convertint en inconvenients.

El cap d'estudis, un llibreter, un alumne i una classe sencera amb desitjos bacanals, l'encarregat del Sara... Una amiga, un rotllet, un nuvi de joventut i un cambrer de Gandia... El país oníric es barreja freqüentment amb la realitat. O és la realitat la que s'entremescla amb les imatges oníriques? El que sí que és cert és que aquestos dos magnífics escriptors han traçat un món gens allunyat de la quotidianitat, amb un detallisme just, puntual, que ens permet imaginar, àdhuc, les sensacions interiors d'una Aleixa que va soterrant-se cada volta més pel temor, per la por, però, sobretot, per una inseguretat que no la deixa ser feliç. Una atmosfera que en algunes ocasions ens transmet una angoixa o pressió similar a la que sofreix ella. El fet de somiar que tots la desitgen, amb escenes agradables i delicioses, però també amb submissions i, fins i tot, violacions, no li permet confiar amb ningú. Ni amb ella mateixa.

Per això, podríem afirmar que, a través de les gairebé 200 pàgines, veiem l'evolució d'un personatge que acabarà descobrint que no hi ha cap do, que tot són jugades del seu subconscient i madurarà i creixerà fins a somriure-li a la vida. M'agradaria destacar que hi ha dos moments claus en l'obra que tenen com a fil comú el vestit gris perla: el primer, quan té una relació sexual amb el rotllet, Sergi, a qui comença a estimar, tot i que no serà corresposta, i amb qui somiarà -somni o realitat?- que fa un trio, junt a l'altra amiga d'ell, Marga. A més, els capítols on hi apareixen aquestes escenes s'anomenen "Estralls de temps" i "Les nits de la nit", etiquetes que ja ens preveuen el pou on s'anirà clavant Aleixa. El segon moment, l'últim capítol, és quan està amb el cambrer de Gandia, a qui estima i amb qui se sent estimada. "Cel de juny" -tampoc és casualitat que siga al juny, mes de descans, de relax, d'entrada en l'estiu i d'allunyament de les preocupacions- ens depararà, com si s'anaren barrejant les escenes d'una pel·lícula, moments on ens tornarà a costar distingir què és el somni i què la realitat, encara que a la protagonista tant li fa, perquè "era feliç".

Somiant amb Aleixa és quelcom més que una novel·la eròtica. És una guia d'acceptació personal, d'observar que els únics prejudicis que fan mal són els que nosaltres ens muntem al nostre cap, de comprendre que no hi ha res de dolent en estimar a les persones, independentment del sexe que tinguen, d'entendre que l'erotisme no és sols sexe: l'erotisme és qualsevol demostració d'amor, com explicava el mateix Francesc Mompó en una presentació del nou poemari De la fusta a l'aigua, també de temàtica eròtica. I, tot això, és clar, lligat amb un psicologisme acurat, amb l'adequació de cada episodi amb els personatges que hi interactuen -quan es gita amb el cap d'estudis, hi ha vocabulari religiós; quan s'ho fa amb l'alumne, opten més per paraules del camp juvenil per a descriure-ho-, i amb un coneixement excel·lent de la mitologia grega. Beure dels clàssics mai defrauda, i aquesta obra no anava a ser-ne l'excepció. Morfeu, Cronos, Bacus, Venus, Àrtemis o l'illa de Lesbos són referències clàssiques que ajuden a aquestes quatre mans a enllaçar un lèxic, una sintaxi i una bellesa que freguen el llenguatge poètic.

A les dedicatòries els fan un xicotet homenatge a Joan Olivares, Ramon Guillem, Sento Berenguer o Toni Teruel, on comenten que els han esperonat i els han despertat "el cuquet" per escriure la seua història. No hi ha cap dubte: repte que es plantegen, repte que aconsegueixen -i de quina manera!-. Ja siga narrativa curta, novel·la juvenil o novel·la eròtica, aquestos dos guanyadors no paren de delectar-nos amb lletres i mots enllaçats que poden rebre l'autèntica etiqueta de "literatura".

dilluns, de juny 20, 2011

SOMIANT AMB ALEIXA: PRESENTACIÓ A VALÈNCIA


Com posa a la invitació, dijous 30 de juny a la Casa del Llibre de València presentarem la novel·la amb què guanyàrem el XVIIé Premi de Literatura Eròtica de La Vall d'Albaida. L'acte estarà presentat per l'escriptor Manel Joan i Arinyó. Serà un plaer trobar-nos allí.

dissabte, de juny 18, 2011

divendres, de juny 17, 2011

QUI ATIA LA VIOLÈNCIA?


Aquestes coses tampoc no les investigarà la justícia? Segur que no, això només passaria en una democràcia.
I aquests xicots, no tindran cap familiar que els diga que han perdut la dignitat com a persones i han esdevingut robots del poder? Sí, algú pensarà que actuen així -rebentant les protestes del poble indignat- perquè són baules d'un bé major, que la fi justifica el mitjà. Però aquest maquiavèlic argument ens legitimaria a tots per poder actuar de qualsevol manera. També algú podria tenir la temptació de dir que ells fan la política que els dóna la gana perquè les urnes els ho justifica. Però seguint fil per randa el sil·logisme arribaríem a veure amb lògica la neteja ètnica que volia fer el nazisme; Hitler també havia estat legítimament elegit.
No. És necessari que la justícia investigue els fets i que els responsables que han atiat el foc siguen condemnats exemplarment. I recordar que la justícia penalitza com a agreujant: l'abús de poder, la violència i la tinença d'armes.

dimarts, de juny 14, 2011

ELS SOMRIURES DE LA PENA: MANEL ALONSO I CATALÀ


Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Ed. Onada, 2011.

Manel Alonso i Català es despulla i ens fa una radiografia literària en Els somriures de la pena; d’ell mateix, des de la infantesa –i més enllà, des del record de familiars i personatges del seu entorn–, i del seu espai vital que és Puçol –Pouet és el Macondo particular d’Alonso i Català–. Però tot i bastir històries molt concretes i pròximes a l’autor –quan no autobiogràfiques–, tenen el grau d’aprofundiment literari adequat perquè facen volada i es convertesquen en arquetipus que tots podem reconéixer, i per tant validar-se universalment.
Manel Alonso ens fa una declaració d’intencions ja en el mateix títol del llibre sobre allò que anem a trobar-nos en encetar la lectura. Els somriures de la pena ens indica que el joc literari ens farà arrancar més d’un somriure; però serà un d’aquells gestos que naixen des de l’amargor viscuda. La mà de l’autor ens farà còmplices solidaris de la pena que provoquen personatges i situacions.
Estructura el llibre en tres parts. I de bell nou ens deixa tres títols molt ben trobats.
El primer bloc l’anomena: Qui no te tall rosega els ossos.


Si totes tres parts formen l’esquelet dels records autobiogràfics de l’autor, la primera part és la més allunyada en el temps. Experiències i personatges són rescatats de la voracitat de Chronos. És la part en què els records assoleixen el to líric més elevat i, també, els relats que estan més literaturitzats. És com si aquests records, per eixir dels llimbs de l’oblit, exigiren uns bolquers de brodats delicats i exquisits.
Passegem per la vida dels personatges –arquetipus d’exhomes, podríem definir-los, o d’homes fracassats– en una isotopia on la mort sempre és present. Personalment en destacaria un parell d’ells, La promesa i El compte per ser narracions altament colpidores amb un excel·lent tremp literari.
Són contes per a ser llegits d’un en un, sense presses, i assaborir l’estranya atracció que exerceix la misèria i la desgràcia. Són narracions amb el ritme líric de la poesia, que se’t posen al cor com una sageta de dolç verí.
El segon bloc és Memòries sense cistell? Té plantes al clatell.
En aquesta part, la tanda de contes són més propers en el temps –darrer quart del segle XX, si fa o no fa, on trobem històries també viscudes des d’una inacabable postguerra fins a les primeres passes de la democràcia. Com que les variables temporals estan més properes a l’autor, el desenvolupament perd una certa intensitat lírica per acostar-se més a la tècnica del dietarisme. El mateix autor ens diu en el conte La cabra pàg 97 “ la llengua se’m desferma i, tot loquaç, òbric la porta dels records i em deixe dur per les imatges del passat”. Més endavant, pàg 100, afig “De sobte he callat. [...] Mentre bevia, he sentit des de l’altre extrem de la taula algú que em demanava que els contara alguna cosa més i me n’he sentit incapaç”. I ací enllacem amb un tret que caracteritza tot el volum: l’oralitat. Tot i que estem llegint, ens fa la impressió que treballa més l’òrgan de l’oïda que el de la vista. Hem pres cadira i estem escoltant els contes que aparentment estem llegint.
En aquesta part apareixen amb molta força els animals domèstics com a elements inserits de ple dret dins de l’àlbum familiar, dins de la memòria vital de l’autor. Gossos, cabres, gats, però també estances fosques i tristes de casa pobra, personatges locals que a força de repetir-se i generalitzar accions que toquen el moll de l’os de l’home esdeven arquetipus: el fascista, el malfaener, el borratxo, el xulo... i també la religió fosca i castigadora, el futbol... tot plegat conformen la isotopia d’aquesta part del llibre.
En la tercera part: Maleïda la dent que es menja la sement. L’autor ens porta a una actualitat més o menys extensa i el dietarisme quasi que acaba sent una col·lecció de trets biogràfics de diverses persones quasi identificables; moltes d’elles del món de les lletres. La isotopia d’aquesta part es mou al País Valencià entre editors, autors, artistes, mercat, tertúlies...
En el penúltim relat acaba donant tot el protagonisme, com si d’una metonímia homenatge es tractara, al gat familiar. És l’animal qui ens retrata l’univers familiar de l’autor.
En l’últim conte, l’autor arreplega els sentiments que ha anat escampant al llarg del llibre i ens llança als que còmodament hem estat escoltant-lo la gran pregunta: On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?

dilluns, de juny 13, 2011

I JORNADA: ENRIC VALOR I LA SEUA OBRA (AGULLENT)


L’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA) prepara enguany els homenatges a Enric Valor i Sanchis Guarner amb motiu del centenari del seus naixements i per la relació que mantingueren amb la comarca de la Vall d’Albaida.
 
Dissabte passat tenia lloc a Agullent la primera de les tres jornades que es duran a terme i que portava com a títol: I Jornada: Enric Valor i la seua obra. En ella hi col·laboraven diferents especialistes de l’obra de Valor i alguns escriptors de la comarca.

Aquesta primera jornada començava a les 17.00 amb quatre escriptors de la comarca: Joan Olivares, Francesc Mompó, Vicent Belda i Ramon Haro que ens parlaren sobre “La influència d’Enric Valor en la nostra obra literària”.

 
Tot seguit, Emili Casanova llegia la ponència preparada per Xavier Ferrer al voltant de “Les relacions de Valor amb Josep M. Casacuberta” i continuava amb una interessant dissecció de “L’aportació de Valor a la lexicografia”.


A continuació vam tenir l’oportunitat d’escoltar les paraules de Lluïsa Gea Valor, néta del mestre, encara que no comptàrem amb la seua presència. El títol de la xerrada era “Enric Valor i Agullent a partir dels meus records” i l’acompanyava amb un power point d’antigues fotografies de l’avi i de la localitat,
 
Passades les 19.00h es projectava un fragment de l’entrevista que el Col·lectiu l’Olla féu a Enric Valor l’any 1996. (Més endavant es podrà visualitzar a http://ievablog.blogspot.com/).

Aquesta jornada la tancava el professor Joan Oleza, presentat per Sílvia Pinter, que ens regalava un estudi aprofundit sobre “La novel·lística d’Enric Valor”.


dissabte, de juny 11, 2011

divendres, de juny 10, 2011

NO AL GENOCIDI CULTURAL I LINGÜÍSTIC


Un bon nombre de persones –no sé quina xifra donaran uns i altres, però la Plaça de la Verge, incloent-hi la corona i els bocacarrers que hi tenen entrada, estaven a gom– en reunírem ahir per defensar allò que és la cosa més lògica i natural del món: sí al valencià.

Ja té d’allò la cosa que a València, els bons valencians hàgem de defensar el valencià. Algú s’imagina una concentració de burgalesos a Burgos dient: Sí al castellano? Seria ridícul, no? Doncs això, esperpèntic... si no fóra veritat.

I aquesta mateixa gent que està perpetrant el genocidi cultural i lingüístic –gent de porra, corrupció i crucifix– són qui després munten paradetes amb vidrioles demanant ajudes als indígenes del tercer món. Si no fóra perquè el genocidi que estan efectuant els està donant resultat, serien patètics. Així, l’adjectiu és com a mínim de salvatges i troglodites.

Fins a quan ho aguantarem els valencians ben nascuts? És que ja no en queden, de valencians?

Salut i Terra

BALL DE BASTONS PER ALS POLÍTICS CORRUPTES

La política corrupta i casposa té una ferotge vigilància privada que paguem entre tots perquè ens mossegue a nosaltres. Ahir fou CIU qui els envià, avui el delegat del govern del PSOE a València. Fins a quan? Visca Islàndia i el 15 de maig.
Judici a polítics corruptes, banquers de mà llarga i jutges que miren cap a d'altres costats. Dissolució de policia fascista.


Vídeo agafat del blog Desde Llíria cap a Ítaca.

dijous, de juny 09, 2011

FRONTERES DE VIDRE: CRÍTICA DE MANEL ALONSO

(D'esquerra a dreta Manel Alonso, Coia Valls i Francesc Mompó
a la Fira del Llibre de Jesús, 16 d'abril de 2011)

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.

Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.

El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Agueda Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.

Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

dimecres, de juny 08, 2011

CARME ROSANAS DIBUIXA EL RAÏM DE PASTOR


COM RAÏM DE PASTOR

Com un crit del temps perdut
o com un lament d'infantesa
ets fidel a tu mateix:
només l'aixopluc d'unes teules velles
i les infinites ganes d'existir.

dilluns, de juny 06, 2011

FRONTERES DE VIDRE, NOU LLIBRE


D'ací uns dies l'editorial Germania em traurà un llibre de relats: Fronteres de vidre. Per anar fent mos em va fer una entrevista i la va penjar en la seva pàgina. La reproduesc:

"No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable."

Després d'una llarga trajectòria com a novel·lista aquest és el seu primer llibre de relats, com es va enfrontar vosté a aquest canvi de registre?
No és gens senzill acarar el relat curt. El conte, per la seva extensió exigeix un seguit de característiques: contenció, llenguatge acurat, final sorprenent, senzillesa d’espai, temps i personatges, però a la vegada que tinguen la força suficient perquè el lector s’hi capfique amb naturalitat dins de la història. En fi, és un canvi molt gran respecte de la novel·la. Era un repte més en la meua trajectòria d’escriptor i m’hi vaig llançar. Aquest és el resultat; espere que agrade. Si més no, jo, més enllà del capteniment tècnic de l’escriptura, m’ho he passat molt bé escrivint-los.

Per què Fronteres de vidre?
Perquè el punt de vista del narrador no se sap mai ben bé on se situa. No acabem de veure clar en quina banda de la frontera estan els personatges. Acarem el relat sense saber si són solament el reflex que d’ells podem tenir i que el mirall ens retorna, o estem a l’altra part de la llisa superfície i la frontera és una mena d’entrebanc trencadís que contínuament ens permet entrar i eixir. Crec que el sintagma que dóna títol al llibre és suficientment ric en matisos perquè el lector ja partesca des d’un principi sense saber on situar-se. O potser li servesca per a acarar el llibre des de la sensació de buit que et dóna allò que no domines.

Hi ha realment una frontera entre la ficció i la realitat?
No cal dubtar-hi. La resposta és categòricament: NO. La quotidianeïtat ens pesa contínuament com una llosa i fa que hàgem de ser absolutament pràctics i realistes en la vida. Però ara sí i ara també estem fent-li isetes a la realitat i injectant-nos sense parar d’elements irracionals per a poder mantenir l’equilibri emocional. Què és sinó la religió? Quin paper juguen els somnis en la nostra raó? I els furts a la lògica que fem sovint en moltíssimes situacions, què són sinó? No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable.

Com definiria el llenguatge que empra en els seus textos narratius?
Sense abandonar del tot el to que caracteritza la meua prosa, evidentment he hagut d’adaptar-lo a les exigències del conte. L’estil ha de ser més directe i colpidor, per tant he treballat més l’oració simple, sense incisos ni excursus. Fins i tot he utilitzat frases en funció oracional per donar-li més vivesa a la narració. Això sí, no he pogut –ni volia tampoc- defugir cisellar el llenguatge perquè degotara bellesa.

La literatura és bellesa en el llenguatge. L’estètica m’ho demanava.

Inclouria aquest llibre dins del gènere fantàstic?
Crec que he de tornar a tirar mà del títol per poder explicar aquesta pregunta. Estic en la frontera. Hi ha contes on la fantasia ha estat suficient perquè es desenvoluparen amb sentit. No els calia cap subterfugi més. Per tant, aquests sí que s’hi encabirien. Tanmateix hi ha d’altres en què la realitat de la narració admet sense cap forçament la fantasia que l’aixopluga i hi entraríem en el terreny del realisme màgic. Per tant, si la taxonomia literària m’ho permetera, jo diria que m’hi he estat movent en la frontera del gènere fantàstic amb el realisme màgic.

En dos dels vint relats que conformen el llibre s'ha reinventat dos mites clàssics. Li ha estat complicat? Amb quin objectiu ho ha fet?
Els mites de Sísif i el de Narcís són probablement dos dels mites més recurrents de la història de la humanitat. Ens movem moltes vegades entre l’estima per nosaltres mateixos –l’autoestima tan valorada per la psicologia– i la sensació que tot el que fem no serveix per a res i estem condemnats a repetir-ho fins a l’infinit. Totes dues situacions m’abellia tractar-les literàriament. La de Narcís l’he adaptada a una situació perfectament assumible des l’actualitat –fins i tot hi ha un petit homenatge a Blanquita, aquella dóna que vestida de blanc es dedicava a tirar les cartes a la gent a la Plaça de la Verge i voltants, allà pels anys setanta–. I la de Sísif l’he volguda conceptualitzar en un home que es fotocopia permanentment a si mateix en una roda angoixant i sense possibilitats de trencar la cadena. L’objectiu? Doncs, com en el mateix mite de Sísif, literàriament també estem reinventant-nos sense fi.

dissabte, de juny 04, 2011

XIX PREMI SAMARUC DE LITERATURA



En l’hotel Beatriu-Rei en Jaume de València es lliuraren ahir els XIX Premi Samaruc de Literatura Infantil i Juvenil. Aquests premis, que lliura l'Associació de Bibliotecaris Valencians, es donen a la millor obra escrita en valencià i publicada al llarg de l'any 2010; així com s'atorguen també uns premis a personalitats i entitats que s'han destacat en aquest àmbit.
El Premi Bibliotecari d’Honor ha estat per a l’Associació d’Editors del País Valencia.
El Premi Bibliotecari de l’Any ha estat per a l’Organització Mostra Profesional de Contacontes “Contescoltes”.
El Premi Samaruc de Literatura Infantil ha estat per a l’escriptora Mercè Viana per l’obra Lula i les abelles (Ed. Bromera).
El Premi Samaruc de Literatura Juvenil ha estat per a l’escriptora Raquel Ricart per la novel·la El quadern d’Àngela (Ed. Tàndem). Enguany he estat encarregat de fer el parlament en nom de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià que reproduesc tot seguit: 
 
En el blog de Mercè Climent podeu trobar més informació i fotografies de l'acte.

dijous, de juny 02, 2011

NO AL GENOCIDI CULTURAL



    Mobilitzacions per l'ensenyament en valencià

    Data: 31/05/2011 14:21

    Escola Valenciana convoca a la comunitat educativa, partits polítics i entitats cíviques a una trobada el proper dijous per tancar un calendari de mobilitzacions. Dissabte Escola convida a assistir de forma massiva a les Trobades d'Escoles en Valencià d'Ibi i Relleu i proposa tres grans concentracions a València, Alacant i Castelló el proper 9 de juny, coincidint amb la sessió de constitució de les Corts. Vicent Moreno: “Un nou model educatiu requereix d'un gran consens, com el que es va generar amb la Llei d'Ús i Ensenyament fa 27 anys, que no va tenir cap vot en contra a les Corts Valencianes”.

    "Les línies en valencià garanteixen l'aprenentatge de castellà, anglés i valencià, l'únic motiu per suprimir-les és polític", ha destacat Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana. Moreno ha destacat que "igualar en hores el valencià i castellà només provocarà alumnes monolingües pel simple motiu que a la societat les dues llengües no tenen la mateixa presència, en tant l'anglés ja hi ha experiencies d'incrementar-lo partint del model d'ensenyament en valencià".
    Escola Valenciana ha destacat que eliminar les línies en valencià és condemnar-lo a la desaparició en un termini de 20 anys. Per tot això l'entitat cívica ha anunciat que ha convocat pel proper dijous una reunió de consens amb agents polítics, educatius i socials amb l'objecte d'oferir una resposta contundent i unitària.
    L'entitat cívica preveu iniciar les mobilitzacions aquest dissabte aprofitant la celebració de les dues darreres Trobades d'Escoles en Valencià a Ibi i Relleu. A més, dijous es presentarà un manifest de consens per buscar adhesions a tots els nivells. A partir de dilluns es preveuen accions enfocades a la societat en general i als centres educatius, que tindran la setmana que ve el seu punt culminant amb la convocatòria tres grans concentracions a València, Alacant i Castelló el proper 9 de juny, coincidint amb la sessió de constitució de les Corts.
    Escola Valenciana ha afirmat que Camps fa una declaració d'intencions suprimint les línies en valencià, escorant-se cap a postures de radicalitat. L'entitat cívica ha recordat que "els models educatius s'han de tractar des del consens, des de l'experiència pedagògica". "Nosaltres hem presentat un model que té el suport d'universitats, sindicats i centres educatius, ells presenten un model després de les eleccions, en solitari, sense cap intenció de consens, sense cap suport de cap organisme educatiu".
    L'entitat cívica ha recordat el contrast respecte a l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià que va ser aprovada fa 27 anys sense cap vot en contra.
    pins_sialvalencia.gif
    Fés-te voluntari/ària les mobilitzacions previstes per al dia 9 de juny

    Escola Valenciana presenta demà la Xarxa d'Escoles de Qualitat
    Escola Valenciana ha afirmat que les provocacions del nou govern valencià no impediran que l'entitat continue treballant en positiu en el camp de les propostes amb rigor. En aquest sentit Escola Valenciana ha anunciatm que demà presenta a la localitat de Benissa la Xarxa d'Escoles de Qualitat. Una xarxa que pretén generalitzar barems de qualitat sota cinc pilars: plurilingüisme, sostenibilitat, gestió democràtiva, innovació i interculturalitat. Es tracta de compartir bones tasques educatives i d'exigir-nos una tasca rigorosa d'avaluació que permeta millorar la qualitat educativa. El portaveu de la comissió d'educació d'Escola Valenciana, Jaume Fullana, ha animat la comunitat educativa a participar, a implicar-se perquè "tenim clar que allò que no fem nosaltres ningú ho farà". La Xarxa comença a caminar amb la particpació, de moment, de dos a tres centres per comarca, potenciant així un creixement paulatí de la mateixa. Més de 30 centres assistiran a la primera sessió.