EL LLIBRE DEL TIGRE, JOAN NAVARRO

El poeta Joan Navarro m'ha fet l'honor d'incloure un poema meu "El tigre frèvol" en el Llibre del tigre. Feu-hi un colp d'ull; hi ha una nòmina d'autors d'arreu del món interessantíssima. Moltes gràcies, Joan.

Hi ha 2106 obres amb el denominador comú del tigre.

http://seriealfa.com/tigre/indextigre.htm

55 MANERES DE MIRAR VALÈNCIA

M'acaben d'enviar els exemplars del nou poemari "55 maneres de mirar València". N'estic molt content del resultat.

SOMIANT AMB ALEIXA: RESSENYA DEL POETA I ESCRIPTOR MANEL ALONSO

(Presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa a la Casa del Llibre de València el passat 30 de juny de 2011, a la taula d'esquerra a dreta Manel Joan i Arinyó, Mercè Climent i Francesc Mompó)

Hi ha una etapa de les nostres vides en la qual, d’una manera inesperada, els somnis ens regalen escenes tòrrides que acaben amb els llençols o els pantalons del pijama molls. L’aparició d’aquests somnis coincidix amb el nostre despertar sexual i, encara que poden aparéixer durant bona part de la nostra vida, és en l’adolescència i la joventut on més altes resulten la seua quantitat i intensitat.

El món dels somnis, des de temps immemorials, ha sembrat d’inquietud l’ésser humà, el qual de vegades ha volgut veure’ls com a missatges del destí que ens espera, o més tard com a elements imprescindibles per a estudiar el nostre subconscient.

En els somnis les nostres fantasies més íntimes i irrealitzables prenen cos i naveguen empeses pel desig ocult que les ha creades cap a terres volcàniques. Quan despertem del somni, de vegades de tot plegat només ens resta un sabor dolç en la boca i unes imatges sensuals que ens neguem a oblidar. De vegades hem desitjat controlar el món dels somnis i, com un aparell de televisió, triar cada nit un canal temàtic per a poder viure allò que la realitat ens nega. A alguns, més morbosos, els agradaria fins i tot saber qui té somnis eròtics amb ells, encara que sovint tindrien sorpreses extraordinàries i en ocasions poc agradables, com les que té la protagonista de la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011) amb la qual el tàndem Mercè Climent-Francesc Mompó va obtindre el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida 2010. Aleixa té el do heretat de somiar els somnis d’altres on ella apareix (o almenys és el que ella es creu). La cosa, encara que estranya, no passaria de ser una simple anècdota si no fóra per la seua joventut, la seua bellesa i el seu sex-appeal, a la qual cosa cal sumar el fet que fa poc ha acabat la seua carrera i combina dues faenes, la primera com a professora en un institut i la segona en una botiga de roba.

La seua sensualitat no passa desapercebuda entre professors i alumnes, entre companyes i encarregats, i prompte es veu immersa en tot un seguit de somnis cada vegada més intensos i tòrrids.

El xoc entre la ficció onírica provocada pel desig que causa en els altres i la realitat quotidiana la farà viure immersa dins d’un laberint de sentiments contradictoris on la culpa i la vergonya la tenen subjugada.

Climent-Mompó, a més, ens oferixen en forma de flash-backs escenes del passat sexual de la protagonista que ens confirmen que, malgrat les aparences, estem davant d’una dona que ha tingut experiències amb els dos sexes. En el seu despertar sexual i en esta aparent bisexualitat cobra una gran importància Emma, una amiga de la infantesa, que és qui la inicia en les pràctiques sexuals.

Climent-Mompó, amb un llenguatge clar, impregnat en ocasions per un cert lirisme, però sempre directe, atent als detalls i amb un gran vigor plàstic, recreen un complex castell de focs artificials on l’esclafit del final de cada capítol obri el pas a una altra escena que acabarà en iniciar-se el repòs dels amants i en el cim del clímax literari.

Entre escena i escena, retrataran la personalitat d’una dona a la qual en el pla sexual l’han dirigida i modelada els seus partenaires omplint-la de dubtes i incerteses.

SOMIANT AMB ALEIXA AL QUADERN DEL PAÍS

El suplemet Quadern d'El País recomana la nostra novel·la Somiant amb Aleixa.

FRONTERES DE VIDRE: DINAR-PRESENTACIÓ A VALÈNCIA

Ahir, 25 de juny tingué lloc al restaurant El Timonel de València la presentació del meu darrer llibre Fronteres de vidre publicat en Editorial Germania.

Per contactar amb l'editorial:

telèfon: 607 719 394 (Paula Martínez)
e-mail: paula@germania.es
blog: http://editorialgermania.blogspot.com/

Fronteres de vidre és un recull de vint contes que tenen en comú l’element fantàstic i la sorpresa. L’autor ens demostra la seua capacitat per estiregassar la lògica fins al punt d’enllaçar-la amb l’element irracional, l’absurd o el màgic. L’espill –real o simbòlic– actua en totes les històries com a frontera entre la realitat i la irrealitat, entre la lògica i l’absurd. Així, hi trobarem éssers que habiten a l’altra banda de l’espill, ombres capaces de rebel·lar-se davant d’un món que consideren injust, éssers mitològics vinguts a una nova realitat –o millor, a una nova irrealitat–, coses que no són el que pareixien en un principi...

ELS SOMRIURES DE LA PENA: MANEL ALONSO I CATALÀ

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Ed. Onada, 2011.

Manel Alonso i Català es despulla i ens fa una radiografia literària en Els somriures de la pena; d’ell mateix, des de la infantesa –i més enllà, des del record de familiars i personatges del seu entorn–, i del seu espai vital que és Puçol –Pouet és el Macondo particular d’Alonso i Català–. Però tot i bastir històries molt concretes i pròximes a l’autor –quan no autobiogràfiques–, tenen el grau d’aprofundiment literari adequat perquè facen volada i es convertesquen en arquetipus que tots podem reconéixer, i per tant validar-se universalment.

Manel Alonso ens fa una declaració d’intencions ja en el mateix títol del llibre sobre allò que anem a trobar-nos en encetar la lectura. Els somriures de la pena ens indica que el joc literari ens farà arrancar més d’un somriure; però serà un d’aquells gestos que naixen des de l’amargor viscuda. La mà de l’autor ens farà còmplices solidaris de la pena que provoquen personatges i situacions.

Estructura el llibre en tres parts. I de bell nou ens deixa tres títols molt ben trobats.

El primer bloc l’anomena: Qui no te tall rosega els ossos.

Si totes tres parts formen l’esquelet dels records autobiogràfics de l’autor, la primera part és la més allunyada en el temps. Experiències i personatges són rescatats de la voracitat de Chronos. És la part en què els records assoleixen el to líric més elevat i, també, els relats que estan més literaturitzats. És com si aquests records, per eixir dels llimbs de l’oblit, exigiren uns bolquers de brodats delicats i exquisits.

Passegem per la vida dels personatges –arquetipus d’exhomes, podríem definir-los, o d’homes fracassats– en una isotopia on la mort sempre és present. Personalment en destacaria un parell d’ells, La promesa i El compte per ser narracions altament colpidores amb un excel·lent tremp literari.

Són contes per a ser llegits d’un en un, sense presses, i assaborir l’estranya atracció que exerceix la misèria i la desgràcia. Són narracions amb el ritme líric de la poesia, que se’t posen al cor com una sageta de dolç verí.

El segon bloc és Memòries sense cistell? Té plantes al clatell.

En aquesta part, la tanda de contes són més propers en el temps –darrer quart del segle XX, si fa o no fa, on trobem històries també viscudes des d’una inacabable postguerra fins a les primeres passes de la democràcia. Com que les variables temporals estan més properes a l’autor, el desenvolupament perd una certa intensitat lírica per acostar-se més a la tècnica del dietarisme. El mateix autor ens diu en el conte La cabra pàg 97 “ la llengua se’m desferma i, tot loquaç, òbric la porta dels records i em deixe dur per les imatges del passat”. Més endavant, pàg 100, afig “De sobte he callat. [...] Mentre bevia, he sentit des de l’altre extrem de la taula algú que em demanava que els contara alguna cosa més i me n’he sentit incapaç”. I ací enllacem amb un tret que caracteritza tot el volum: l’oralitat. Tot i que estem llegint, ens fa la impressió que treballa més l’òrgan de l’oïda que el de la vista. Hem pres cadira i estem escoltant els contes que aparentment estem llegint.

En aquesta part apareixen amb molta força els animals domèstics com a elements inserits de ple dret dins de l’àlbum familiar, dins de la memòria vital de l’autor. Gossos, cabres, gats, però també estances fosques i tristes de casa pobra, personatges locals que a força de repetir-se i generalitzar accions que toquen el moll de l’os de l’home esdeven arquetipus: el fascista, el malfaener, el borratxo, el xulo... i també la religió fosca i castigadora, el futbol... tot plegat conformen la isotopia d’aquesta part del llibre.

En la tercera part: Maleïda la dent que es menja la sement. L’autor ens porta a una actualitat més o menys extensa i el dietarisme quasi que acaba sent una col·lecció de trets biogràfics de diverses persones quasi identificables; moltes d’elles del món de les lletres. La isotopia d’aquesta part es mou al País Valencià entre editors, autors, artistes, mercat, tertúlies...

En el penúltim relat acaba donant tot el protagonisme, com si d’una metonímia homenatge es tractara, al gat familiar. És l’animal qui ens retrata l’univers familiar de l’autor.

En l’últim conte, l’autor arreplega els sentiments que ha anat escampant al llarg del llibre i ens llança als que còmodament hem estat escoltant-lo la gran pregunta: On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?

FRONTERES DE VIDRE: CRÍTICA DE MANEL ALONSO

(D'esquerra a dreta Manel Alonso, Coia Valls i Francesc Mompó

a la Fira del Llibre de Jesús, 16 d'abril de 2011)

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.

Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.

El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Agueda Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.

Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

FRONTERES DE VIDRE, NOU LLIBRE

D'ací uns dies l'editorial Germania em traurà un llibre de relats: Fronteres de vidre. Per anar fent mos em va fer una entrevista i la va penjar en la seva pàgina. La reproduesc:

"No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable."

Després d'una llarga trajectòria com a novel·lista aquest és el seu primer llibre de relats, com es va enfrontar vosté a aquest canvi de registre?

No és gens senzill acarar el relat curt. El conte, per la seva extensió exigeix un seguit de característiques: contenció, llenguatge acurat, final sorprenent, senzillesa d’espai, temps i personatges, però a la vegada que tinguen la força suficient perquè el lector s’hi capfique amb naturalitat dins de la història. En fi, és un canvi molt gran respecte de la novel·la. Era un repte més en la meua trajectòria d’escriptor i m’hi vaig llançar. Aquest és el resultat; espere que agrade. Si més no, jo, més enllà del capteniment tècnic de l’escriptura, m’ho he passat molt bé escrivint-los.

Per què Fronteres de vidre?

Perquè el punt de vista del narrador no se sap mai ben bé on se situa. No acabem de veure clar en quina banda de la frontera estan els personatges. Acarem el relat sense saber si són solament el reflex que d’ells podem tenir i que el mirall ens retorna, o estem a l’altra part de la llisa superfície i la frontera és una mena d’entrebanc trencadís que contínuament ens permet entrar i eixir. Crec que el sintagma que dóna títol al llibre és suficientment ric en matisos perquè el lector ja partesca des d’un principi sense saber on situar-se. O potser li servesca per a acarar el llibre des de la sensació de buit que et dóna allò que no domines.

Hi ha realment una frontera entre la ficció i la realitat?

No cal dubtar-hi. La resposta és categòricament: NO. La quotidianeïtat ens pesa contínuament com una llosa i fa que hàgem de ser absolutament pràctics i realistes en la vida. Però ara sí i ara també estem fent-li isetes a la realitat i injectant-nos sense parar d’elements irracionals per a poder mantenir l’equilibri emocional. Què és sinó la religió? Quin paper juguen els somnis en la nostra raó? I els furts a la lògica que fem sovint en moltíssimes situacions, què són sinó? No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable.

Com definiria el llenguatge que empra en els seus textos narratius?

Sense abandonar del tot el to que caracteritza la meua prosa, evidentment he hagut d’adaptar-lo a les exigències del conte. L’estil ha de ser més directe i colpidor, per tant he treballat més l’oració simple, sense incisos ni excursus. Fins i tot he utilitzat frases en funció oracional per donar-li més vivesa a la narració. Això sí, no he pogut –ni volia tampoc- defugir cisellar el llenguatge perquè degotara bellesa.

La literatura és bellesa en el llenguatge. L’estètica m’ho demanava.

Inclouria aquest llibre dins del gènere fantàstic?

Crec que he de tornar a tirar mà del títol per poder explicar aquesta pregunta. Estic en la frontera. Hi ha contes on la fantasia ha estat suficient perquè es desenvoluparen amb sentit. No els calia cap subterfugi més. Per tant, aquests sí que s’hi encabirien. Tanmateix hi ha d’altres en què la realitat de la narració admet sense cap forçament la fantasia que l’aixopluga i hi entraríem en el terreny del realisme màgic. Per tant, si la taxonomia literària m’ho permetera, jo diria que m’hi he estat movent en la frontera del gènere fantàstic amb el realisme màgic.

En dos dels vint relats que conformen el llibre s'ha reinventat dos mites clàssics. Li ha estat complicat? Amb quin objectiu ho ha fet?

Els mites de Sísif i el de Narcís són probablement dos dels mites més recurrents de la història de la humanitat. Ens movem moltes vegades entre l’estima per nosaltres mateixos –l’autoestima tan valorada per la psicologia– i la sensació que tot el que fem no serveix per a res i estem condemnats a repetir-ho fins a l’infinit. Totes dues situacions m’abellia tractar-les literàriament. La de Narcís l’he adaptada a una situació perfectament assumible des l’actualitat –fins i tot hi ha un petit homenatge a Blanquita, aquella dóna que vestida de blanc es dedicava a tirar les cartes a la gent a la Plaça de la Verge i voltants, allà pels anys setanta–. I la de Sísif l’he volguda conceptualitzar en un home que es fotocopia permanentment a si mateix en una roda angoixant i sense possibilitats de trencar la cadena. L’objectiu? Doncs, com en el mateix mite de Sísif, literàriament també estem reinventant-nos sense fi.

SOMIANT AMB ALEIXA A LES LLIBRERIES

Acaba d'eixir la novel·la amb què Mercè i jo guanyàrem el Premi de Novel·la Eròtica de la Vall d'Albaida de l'any passat. La pàgina de Bromera ha penjat els dos primers capítols perquè li podeu fer un tast si us ve de gust (mai millor dit).

http://www.bromera.com/index.php/fitxa-llibre-coleccions/items/somiant-amb-aleixa.html

ELS FANTASMES DEL LACRIMA COELI, CRÍTICA DE MANEL ALONSO

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.

Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.

Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.

Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.

ELS GREIXETS

El poeta i escriptor Manel Alonso i Català ha ressenyat en el seu blog Els papers de can perla la meva novel·la ELS GREIXETS. Moltíssimes gràcies, Manel.

El poeta i narrador Francesc Mompó, en la novel·la Els greixets (Tabarca llibres, 2005), crea amb elements provinents de la tradició popular, de la narrativa de terror i de la novel·la juvenil d’aventures una història versemblant i dinàmica on es reinventa el mite del Greixet, conegut en altres comarques amb el nom del Saginero.

La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.

Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.

La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.

Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.

UENDOS

El poeta i escriptor Manel Alonso i Català ha ressenyat en el seu blog Els papers de can perla la meva novel·la Uendos. Moltíssimes gràcies, Manel.

Quan l’ésser humà donava els seus primers passos sobre la terra va haver-hi un cataclisme que féu que algunes espècies desaparegueren i altres evolucionaren per tal d’adaptar-se millor al nou medi. Els humans van prendre dos camins, un grup dels quals va romandre a l’exterior i l’altre s’endinsà per l’interior de les coves i de les simes i mai més no se’n tornà a saber res sinó a través de les llegendes i de les rondalles. Aquests éssers cosins germans de l’home i de la dona actuals en alguns llocs els anomenen donyets, en altres barruguets i a la Vall d’Albaida els anomenen uendos.De la Vall d’Albaida és originari l’escriptor Francesc Mompó, qui, tot recollint de la cultura popular de la seua comarca dites i rondalles, ha intentat en el seu llibre Uendos (Tabarca Llibres, València, 2008) (re)construir el món dels donyets alhora que recuperar per al nostre imaginari col·lectiu aquests nanets entremaliats però amb un gran cor i amb una manera molt peculiar d’entendre la justícia.Uendos és una novel·la infantil (encara que l’editor ha tingut el descuit de publicar-la dins d’una col·lecció juvenil), que jo, que he deixat darrere d’unes quantes dècades la infantesa, he gaudit per la trama senzilla però eficaç i pel llenguatge planer i directe del qual fa gala l’autor.La narració s’enceta en un oliverar en el temps de la collita quan a Bernat, el propietari del tros, se li apareix un uendo, Sarmentet, que malcarat l’ajuda a acabar d’agafar un grapat d’olives que estan en la punta d’una branca de difícil accés per tal que el llaurador no acabe descobrint l’entrada al seu poblat. Bernat s’espanta i la resta de uendos també, ja que els homes no han de saber de la seua existència.Sarmentet, tot utilitzant la seua màgia, haurà de traure-li del cap a Bernat que l’ha vist i per això el visita en sa casa una nit per a manipular els seus somnis. Però abans, jugant amb els seus amics, una broma es capgira amb un resultat que ningú no espera: un atac massiu de milers de formigues que posarà en perill tot el poblat de uendos. Només la intervenció inconscient de Bernat podrà salvar-los.De la mà de Sarmentet i de la seua germana Pebrelleta entrarem al poblat dels uendos, coneixerem com és el seu món, quina és la seua llengua, com s’organitzen, quins perills els sotgen, quins són els seus enemics. Després veurem de quina manera interactuen amb els humans i quines són les seues trapelleries més habituals.Uendos és un llibre amé, entretingut, ben escrit, en el qual el seu autor ens submergix en el món de la fantasia sense haver d’anar a visitar el folklore d’altres cultures. Un llibre que podria donar peu a una pel·lícula o una sèrie televisiva per a infants, ja que en la manera com està escrit s’entreveuen certes influències de l’audiovisual que el farien senzill d’adaptar.

ENRIC TÀRREGA: L'amant de la ciutat somniada

No es coïa un arròs politicocultural a València en els darrers 50 o 60 anys que no hi estiguera Enric Tàrrega fent la brasilada, triant la paella, posant l’arròs o tastant l’olleta. Sí, Enric Tàrrega és la metonímia de tot allò que s’ha cuit a la ciutat de València des de finals dels anys 50 ençà. Tertúlies, artistes, escriptors, músics, la Nova Cançó, la Batalla de València, teatre, el Micalet, les falles, Lo Rat Penat, La Universitat Catalana d’Estiu de Prada, el Front Marxista Valencià, les Comissions Obreres, el PSPV, el PSAN. La història de València des dels coneixements que li permet la seva memòria, que en són molts –ibers, romans, visigots, àrabs, catalans– els interessos de diversos personatges i institucions; les aportacions de diversos amics i companys de viatge històric: J.J. Pérez Benlloc, els germans Codonyer i Toni Bargues, Enric Solà, Rafa Sena, Joan Monleon, Eliseu Climent, Emili Mira; una galeria de fotos de la seva biografia; tot passa pel garbell d’unes entrevistes realitzades al llarg de dos anys per J.V. Cubedo, Mari Carme Sáez i J.M. Gil arreplegades en aquesta biografia: ENRIC TÀRREGA, L’amant de la ciutat somniada. Ed. PUV.
És Tàrrega en estat pur. Aquells que el coneixen llegiran aquesta biografia amb les orelles. L’estil directe ha estat molt respectat pels reportadors i u s’abandona a escoltar Tàrrega des de les primeres pàgines –que és quasi com escoltar els batecs capicasalins de les darreres 5 o 6 dècades. Les fórmules vives de l’oralitat apareixen contínuament: però també dic que..., sí, el conec molt..., recorde una anècdota..., et conte tot això perquè..., saps el que vull dir-te o no?
Divideix el llibre en tres apartats i dos apèndixs: La vida, la ciutat i el amics, un índex onomàstic i un apèndix.

Un llibre que ens ajuda a entendre millor l’ànima de la ciutat de València i moltes coses que han passat en aquest País tirant pel dret amb noms i cognoms.

SARA la dona sense atributs, Carles Cortés; Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida 2009

SARA LA DONA SENSE ATRIBUTS és l’obra guanyadora del XVIé Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2009, de l’autor alcoià Carles Cortés.
La novel·la ens conta la història d’una dona de cinquanta anys que un dia decideix donar-se una alegria i contacta amb un prostitut que s’anuncia a la premsa. La protagonista acabarà enamorant-se d’un individu que la farà esdevenir una dona sense voluntat i l’arrossegarà a una llarga estada per l’infern fins que, degradada com a ésser humà i a punt de ser anorreada, és ajudada per uns amics. Tot aquest procés de destrucció del personatge, amb una passejada per la psicologia d’una dona madura, ens l’ofereix l’autor en la perillosa tècnica de narrar en segona persona; mecanisme que ens podria carregar com a lectors si no haguera tingut l’habilitat de repartir el receptor en diversos personatges que hi intervenen, i així aconseguir un aire de coralitat que fa que la contínua interpel·lació a un tu es repartesca convenientment i ens refresque la narració. És com si cada vegada que es dirigeix a un dels personatges, començàrem de nou la trama. Aquesta manera de narrar ens acosta a una oralitat que ens obliga a estar més prop dels personatges. És l’encert d’un autor amb la mà trencada com a escriptor en general i especialista en el tractament de personatges femenins.
A més a més, aquesta novel·la està farcida d’altres elements que ens la fan molt atractiva i que no entraré ací a explicitar la relació que mantenen amb la trama i amb els personatges perquè aquesta entrada no es faça massa extensa; i que a més a més pertanyen al plaer de la lectura. Tots els capítols porten per títol una cançó d’Edit Piaf; els noms d’alguns personatges mantenen estreta relació amb els homònims bíblics i ajuden a entendre millor el que passa, també la tasca de traducció de L’home sense atributs de Robert Musil.Tot plegat fa d’aquesta obra en què se’ns mostra la davallada a l’infern de la protagonista una magnífica novel·la; obra que podria encabir-se més en el gènere psicològic que en l’eròtic.

Ressenya de la novel·la "AMABLE" per Manel Alonso i Català

EL DRAMA DE L'ASSETJAMENT ESCOLAR

(Mercé Climent, Francesc Mompó i Manel Alonso durant el sopar dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians celebrat a Castelló el 4 de juny de 2010)

L'escriptor Manel Alonso i Català en el seu blog Els papers de can Perla ha tingut l'amabilitat de ressenyar aquest novel·la meva al seu blog.

Amable, el protagonista de la novel·la del mateix nom de Francesc Mompó, és un alumne de quart d’ESO, un adolescent tímid, solitari, bon estudiant i amb una vida interior torturada. Fill de mare soltera, no ha conegut el seu pare biològic, la seu progenitora d’una manera inconscient ha exercit una sobreprotecció amb ell. Des de menut, Amable Boix ha patit l’assetjament dels seus companys, un fet que ha marcat a ferro roent el seu caràcter, la seua personalitat.Quan Amable coneix Teresa, una alumna que ve de fora i per tant no sap ben bé res d’ell, pareix com si el destí li donara una oportunitat per a ser feliç i eixir del tètric forat emocional on es troba, però, per una banda els malentesos, molts d’ells producte de l’ambient que han creat al seu voltant els companys de classe però també alguns dels seus professors, i per una altra la gran necessitat de sentir-se estimat i respectat que té Amable, qui d’una manera dissimulada cerca una amiga però també una segona mare en Teresa, fan que entre en una espiral depressiva que el portarà irremeiablement al drama del suïcidi.Francesc Mompó en la novel·la Amable (Tabarca llibres, València 2006) retrata amb precisió psicològica la personalitat i els factors externs que han configurat un adolescent que té quasi tots els números per a ser víctima de l’assetjament a les aules. Reproduïx amb cruesa i defugint allò que és políticament correcte l’ambient d’un institut d’educació secundària, l’atmosfera del pati d’esplai, de l’aula, de la sala de professors, ens parla de l’actitud dels alumnes assetjadors i d’aquells que els riuen les gràcies, dels companys que s’inhibixen i fan ulls cecs, de com els professors s’enfronten cada dia a la seua tasca d’educar, de les tedioses reunions del professorat, de les discussions banals que allí s’efectuen que no porten enlloc, de l’estúpid costum humà de buscar falsos culpables per tal de traure’s del damunt responsabilitats.Amable és el nom sota el qual s’oculten cada dia milers d’alumnes que viuen en silenci un drama terrible que només la comprensió i la solidaritat poden donar-li un final feliç, del qual Mompó ens informa en aquest llibre.

Ressenya de la novel·la "Els greixets" per Manel Alonso i Català

L'escriptor Manel Alonso i Català en el seu blog Els papers de can Perla ha tingut l'amabilitat de ressenyar una novel·la meva al seu blog. Copie integrament el text i adjunte la mateixa foto que ell publica.

El poeta i narrador Francesc Mompó, en la novel·la Els greixets (Tabarca llibres, 2005), crea amb elements provinents de la tradició popular, de la narrativa de terror i de la novel·la juvenil d’aventures una història versemblant i dinàmica on es reinventa el mite del Greixet, conegut en altres comarques amb el nom del Saginero.

La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.

Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.

La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.

Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.

ELS NEONS DE SODOMA, XAVI ALIAGA

Els neons de Sodoma és la segona incursió en la narrativa del periodista i escriptor arrelat a Xàtiva, Xavier Aliaga, i amb la qual guanyà l’andròmina dels XXXVII Premis Octubre. Editorial Tres i Quatre.
És una novel·la de gènere inserida en la cultura d’un poble de secà valencià, Vila-roglets (és curiosa la tria del nom perquè jo que sóc d’un poble de la comarca del costat quan de menuts ens volíem imaginar un poble on ocorria la dèria que ens inventàvem i estàvem contant solíem dir que això passava a Pixa-roglets; supose que això seran coses de l’imaginari col·lectiu), que ben bé ens podria servir de metonímia esquematitzada de la cultura valenciana.
Amb una narrativitat senzilla l’autor ens convida, amb l’excusa del robatori del patró de les festes locals, sant Roc, de l’església i la substitució del mateix per una diablessa fallera amb tots els atributs sexuals típics d’aquesta mena de ninots, ens convida, deia, a passejar-nos per les intrigues d’una família farcida de diners i de poder. Rectors, detectius –en aquest cas un negre valencià-, comissions de festes, alcaldes corruptes, delinqüents d’ultramar, clavariesses, puticlubs... un bell estol d’elements que poden servir de retrat d’un esperpent de la societat valenciana actual tot barrejat en una producció fresca que ens arranca somriures de tant en tant i que es converteix en una bona opció de lectura per a aquest estiu xafogós.

UNA NIT ENTRE LES NITS, DE RAMON GUILLEM

Una nit entre les nits (Ramon Guillem, editorial Perifèric, 2006) és la història d’una recerca. Bé, en realitat és la història d’unes quantes recerques. Comença amb una primera, d’encàrrec, que aprofita el narrador per a introduir-nos els personatge principal. Immediatament, a les poques pàgines, li cau a les mans una troballa que l’engrescarà i s’hi dedicarà al llarg de tota l’obra: un poema escrit per un valencià de principi de segle XX, poema que és el mateix que apareix a Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda. Però heus ací que la data en què el desconegut poeta valencià l’havia escrit és anterior a la publicació del poemari del Xilè. Aquest esdeveniment engegarà la recerca dels fets que correrà paral·lela al retrobament de l’amor. I tots dos, investigació i amor, patiran la mateixa sort en un final simbiòtic. Ramon Guillem, poeta pels quatre cantons, estructura una història molt ben compensada en l’espai i en el temps que ens enganxa des de les primeres pàgines. Creixem amb les il·lusions del personatge per la investigació; amb ell ens enamorem, i amb ell ens tocarà combregar de la catarsi final.

EN EL MAR DE LES ANTILLES, MANEL ALONSO

En el mar de les Antilles trobem molts dels ingredients característics per a poder definir-la com una novel·la polièdrica: aventures, historicisme, amor, costumisme... però més enllà d’aquesta coralitat d’elements jo destacaria el tractament que fa l’autor de l’anàlisi i de l’evolució del personatge principal, Pep el de Tos. Un individu que és arrancat del poble (Pouet en la novel·la; Puçol en la realitat, poble de naixença de l’autor i que també surt en el recull de contes El carrer dels bonsais) per a dur-lo a la guerra de Cuba. Allí veiem la transformació d’Amigó, l’home, el soldat, el conspirador, l’assassí... com diu el narrador. I allí també s’ha de moure entre els dos grans amors de la seva vida impel·lit per les circumstàncies, la Negra Lola (bagassa cubana) i Maria, la dona en el llunyà Pouet, Ella era el present, l’instant preciós que calia assaborir. Maria era el passat i potser el futur. Però quina importància tenia el futur per a un home que es veia incapaç d’assumir-lo.Manel Alonso, amb una prosa acurada i que voreja moltes vegades la prosa poètica, no de bades ell també és poeta, arredoneix un impecable vestit per a una història que reflecteix les darreres alenades d’un imperi decadent i, com diu el narrador, corcat.

HERETARÀS LA TERRA, DE TONI CUCARELLA

Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte: jo dic...
Amb aquestes paraules comença Toni Cucarella Heretaràs la terra (narratives 3 i 4). L’autor ja ens diu com pensa contar-nos la història de la nissaga dels fraudulents i vanitosos Monroig-Morell. El lector ha de fer el malabarisme màgic de llegir escoltant. Ha d’obrir el llibre com qui pren cadira de boga en front d’aquell veí xarrantinaire que sap enfilar històries una rere l’altra –en aquest cas el veí serà l’últim Vicent Bayamo, darrera baula de la nisssaga. Com diu l’autor, són les orelles les protagonistes del receptor. El lector ha de fer utilitzar el seus ulls com a crosses perquè faça camí l’orella. L’oralitat és el gran i únic vehicle d’aquests esdeveniments. No és una oralitat compartida i dialogada, no; és una oralitat on l’encabalgament oracional es juxtaposa permanentment perquè siga l’orella, vulgues o no, qui vaja enviant les imatges al cervell. El lector, com deia adés, ha pres cadira de boga, o s’ha assegut al brancalet de casa i escolta embadalit com el veí esfilagarsa fets i noms, sentències i possibilismes, relacions, esperances, apocalipsis i hipòtesis fins que la terra, aquella terra que Cento Morell, personatge principal de la nissaga, va guanyar amb el seu esforç i li va transmetre en herència a Vicent Bayamo, fill bord però mereixedor de la terra, d’una terra que acabarà fent-se malbé pels de sempre, d’una terra que ja només comença a malviure en el record dels valencians, una terra que s’ha anat perdent a poc a poc com la que duia Cento Morell guardada al mocador i que de tant en tant arruixava i olorava per sentir-la millor, i que va acabar sent només una taca marronenca en la tela, una clapa d’història en el record. En aquesta novel·la trobem el Cucarella més pur. No solament el gran Cucarella literat, sinó també el Cucarella analista polític que veiem o que podem veure en els seus articles periodístics.