MIRE VALÈNCIA AMB EL MEU CRISTALL.

Entrevista que m'han fet sobre el poemari 55 maneres de mirar València

Cliqueu: http://editorialgermania.blogspot.com.es/2012/08/mire-valencia-amb-el-cristall-dallo-que.html

"FRONTERES DE VIDRE" AL GRAN DIARI SOBIRANISTA

La columna d’aquesta setmana està dedicada a l’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida), Francesc Mompó, aprofitant la campanya de promoció del seu darrer llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

La llibreria Serret de Vall-de-roures, la Fira del Llibre de Torrent, La Setmana del Llibre en Català de Barcelona, la Fira del Llibre de Cocentaina,… i en aquesta darrera quinzena una trobada amb els alumnes de les Escoles Pies de València, un encontre amb el Club de Lectura de l’Alcúdia de Crespins i la presentació a la Biblioteca de la Societat Coral El Micalet de València. Es pot dir que Fronteres de vidre està fent camí. És justament a El Micalet, lloc emblemàtic de València, on ens reunim amb l’autor per fer-li algunes preguntes.

Com naix la idea de fer aquest llibre?

Vaig estar una temporada immers en molts jurats literaris i només em dedicava a llegir, llegir i llegir. Així és que no em podia plantejar cap tipus de repte a llarg termini. Sí que feia de tard en tard algun poema espars o retocava alguna cosa ja escrita.

L’origen podríem dir que naix del record d’un viatge que vaig fer fa tres anys a Euskal Herria. Allà em vaig trobar amb personatges que perfectament podrien haver estat extrets del Pedro Páramo, de Rulfo. Totes les sensacions d’alguna forma el conscient o el subconscient les capta i te les guardes allà a la sala de l’ànima, i un dia o un altre acaben sortint. El resultat fou el conte que porta com a títol La inapreciable quietud del vidre. A partir d’ací em vaig embrancar en el projecte de fer un recull de contes.

És un recull de relats independents o mantenen una temàtica comuna?

Em vaig plantejar que havien de tenir un nexe comú: el vidre, l’espill, el reflex, on la realitat i la irrealitat es fonien sempre en una frontera. I de vidre perquè jo sóc de l’Olleria, durant molts anys el poble del vidre, i com que estic fet d’arena, sosa càustica i foc (riu, està bromejant). El vidre perquè és trencadís, fingidor i mal·leable quan se’l treballa, i et dóna un joc permanent.

Per què has escollit les cites de Gerard de Nerval, Yves Bonnefoy i Arthur Rimbaud per encetar el llibre?

D’alguna manera les tres citacions ja donen la clau d’interpretació d’allò que anem a trobar-nos. He intenta jugar sempre entre l’absurd i la irrealitat, donar vida sempre a l’altre –je suis l’autre, diu Gerard de Nerval– de manera que la sorpresa espere el lector al final de cada relat.

Has escrit novel·la d’adults, per a joves, poesia, crítica… i ara un recull de relats. Quines novetats ha tingut per a tu aquest nou gènere?

El relat té tres variables bàsiques que fa que funcionen. La primera és el tremp literari, de vegades amb això ja podria ser suficient “per se”, has d’enamorar-te del tast del llenguatge. La segona és la intensitat narrativa, són molt poques pàgines, personatges i accions, la història t’ha d’agafar de la mà des del primer paràgraf i dur-te darrere fins al final. La tercera és la capacitat de sorprendre els lectors; per exemple amb un final distint, alternatiu a l’esperat. Jo he intentat, d’una manera o d’altra, anar treballant les tres variables per a fer un producte que m’agradara i, per tant, també al lector que s’hi abocara. Citant Cortázar: la novel·la es guanya per punts, el conte per KO.

Dels vint relats, hi ha algun que t’agrade més o que per qualsevol motiu destacaries?

Escollir només un relat i afirmar que és el que més m’agrada és difícil, segurament impossible, perquè cada vegada que en pensava un gaudia molt fent-lo, quasi afirmaria que em sorprenia a mi mateix. Però sí que et puc dir que aquest llibre amaga alguns homenatges: al meu iaio, en Bon dia; a Àgueda Climent, en El cas de l’estranya pintora; a Ca les Senyoretes, l’escriptor Joan Olivares, el pintor Jordi Albinyana i el cantant Pep Gimeno “Botifarra” en Els habitants de Jam; a Blanquita en Fèlix…

Creus que en aquest llibre es pot apreciar la influència d’algun contista en llengua catalana?

Una cosa són els autors de relats que m’agraden, i una altra els que m’hagen marcat. Tota la filosofia del decadentisme, dels contes modernistes, sempre m’han fascinat, el Jeroni Zanné, Santiago Rusiñol, López-Chavarri… També hi ha d’altres amb els quals m’ho he passat molt bé, com ara Quim Monzó o Pere Calders. Això no vol dir que jo haja intentat imitar-los. No vull dir que s’escriga de nova planta, del no-res, però quasi.

Vas pensar en un llibre il·lustrat quan t’embrancares en aquest projecte? Quin paper creus que juguen les imatges en aquest llibre?

No. Però heus ací que quan tenia escrits els primers relats, Àgueda Climent havia vingut a passar uns dies a València, perquè ella viu a Sevilla. La vida està plena de casualitats. Li vaig proposar d’embarcar-se en aquest projecte i només li calgué llegir un conte per respondre que sí. Ella anava fent esbossos a mesura que jo li passava els contes, ho comentaven, jo opinava, modificava alguna cosa… Una mena de feedback. Trobe que el llenguatge pictòric emprat és una delícia i s’adiu moltíssim a la temàtica del llibre. Crec que cada imatge és una síntesi del conte. El lector, després de llegir els relats, es queda amb unes sensacions que es multipliquen quan mires la imatge corresponent.

SINOPSI DEL LLIBRE

Fronteres de vidre és un recull de vint contes que tenen en comú l’element fantàstic i la sorpresa. L’autor ens demostra la seua capacitat per estiregassar la lògica fins al punt d’enllaçar-la amb l’element irracional, l’absurd o el màgic. L’espill –real o simbòlic– actua en totes les històries com a frontera entre la realitat i la irrealitat, entre la lògica i l’absurd. Així, hi trobarem éssers que habiten a l’altra banda de l’espill, ombres capaces de rebel·lar-se davant d’un món que consideren injust, éssers mitològics vinguts a una nova realitat –o millor, a una nova irrealitat–, coses que no són el que pareixien en un principi…

D’aquesta llibre cal destacar el gran domini de l’autor en un gènere que tot just estrena: la narrativa curta. I també posar en relleu la brillant des­cripció de sensacions i pensaments dels personatges; així com el to de la prosa, carregada de simbolisme i molt propera a la poesia en alguns moments.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

LITERATURA ERÒTICA A QUATRE MANS

La periodista Elena Cívico ens entrevistà la setmana passada per al diari digital NONADA. Avui s'ha publicat l'article que tot seguit transcric.

‘Somiant amb Aleixa’ és una novel·la escrita a quatre mans: les de Mercè Climent i Francesc Mompó. Dos autors, d’Alcoi i l’Olleria, que aconseguiren fondre’s en un sol durant un any per tal de trenar una història plena d’intenses escenes sexuals. Una obra d’acurada prosa que ha estat guardonada amb el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida.

Escriure ‘Somiant amb Aleixa’ no va ser un cas d’ignició espontània, sinó més bé un desig de lenta cocció per a l’agrònoma i filòloga, Mercè Climent, i per al seu marit i també escriptor, Francesc Mompó. Un exercici que va culminar en un llibre que destaca per la seua prosa i per posseir un estil capaç de fer moure el cos del més experimentat dels lectors. Ambdós venien de publicar obres infantils i juvenils, poemaris també, però mai s’havien plantejat endinsar-se en aquest gènere.

Ser parella té avantatges si parlem de literatura eròtica?

Té molts avantatges, però dos en concret. El grau de complicitat quan tractes l’erotisme és fonamental, però també la disponibilitat de temps. Si ho hagueres de fer amb una altra persona seria realment complicat.

Us imposareu condicions a l’hora d’escriure?

Només una. A cada capítol hi hauria una situació eròtica distinta. Hem escrit el que ens ha abellit. Durant la trama el lector va trobant-se amb situacions eròtiques diverses, treballades des d’enfocaments diferents i amb una ampla varietat pel que fa al lèxic. El llenguatge eròtic és altament elevat, podríem dir que un 60% de la novel·la parla directament sobre sexe. De fet, quan els membres del jurat qualificaren l’obra digueren que era pornogràfica. Al mateix individu, en un moment donat, li pot abellir ser més dolç i en altres més bèstia. En quin moment deixa una situació d’ésser eròtica per a passar a ser pornogràfica? Doncs quan comença a embafar-te. La nostra intenció sempre ha estat dignificar el gènere i per això hem tingut molta cura del llenguatge. En ‘Somiant amb Aleixa’ hi ha literatura, novel·la i erotisme.

No us ha fet por destapar les vostres intimitats?

Com a parella estem molt contents perquè escriure’l, presentar-lo… ens ha permès compenetrar-nos més encara, però no és una obra autobiogràfica, és ficció. No ens ha passat ni de bon tros tot el que li passa a Aleixa.

De vegades ni nosaltres sabem qui ha escrit què. Fins i tot discutim qui dels dos ha escrit un paràgraf. A la gent li agrada jugar a endevinar si hi ha un mà femenina o masculina al darrere del text. Realment mai hem volgut que es notara que hi havia quatre mans escrivint, ni que ens reconegueren. Som un autor bicèfal.

Continuareu treballant conjuntament?

Cadascú de nosaltres té la seva carrera literària, però no descartem res. De fet ara anem a participar en una antologia de contes eròtics. Som parella i compartim molts projectes, però no tenen per què ser tots conjunts.

Somiant amb Aleixa

Aleixa, la jove protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix. Aquests pensaments impropis proporcionen a Aleixa informació molt valuosa de les persones que l’envolten. Però el que en principi sembla un avantatge es converteix en un turment, ja que cada vegada que la son la venç, viu la intensitat d’unes escenes eròtiques de les quals ella és sempre la protagonista. Un amic, un company de feina, un venedor… tots desitgen Aleixa. Una llibreria, un despatx, un emprovador…, no importa el lloc ni el moment. El desig que ella desperta, l’anhel pel seu cos, faran trontollar els sentiments propis.

Font: http://www.nonada.es/2012/02/literatura-erotica-a-quatre-mans.html

ENTREVISTA RÀDIO SANT VICENT SOBRE FRONTERES DE VIDRE

Ahir, Arena Garcia, de Radio Sant Vicent m'entrevistà per parlar del meu llibre de relats Fronteres de vidre (Ed. Germania). Adjunte l'entrevista per si us ve de gust escoltar-la.



12 POEMES I CARLES PASTOR, per Núria Cadenes

Article de Núria Cadenes on parla del darrer disc de Carles Pastor, Els ulls de Bob per a la revista El Temps (núm. 1140, 17/01/2012).

 

ENTREVISTA AL PROGRAMA QUE VOLIN LES PARAULES

Ací podeu escoltar l'entrevista que em féu la Montserrat Lago per al programa "Que volin les paraules" de Canal Blau de Vilanova i la Geltrú.

SOMIANT AMB ALEIXA A LA CADENA SER

DE TORTOSA A CORNUDELLA DE MONTSANT (I)

El dimecres 6 de juliol ens trobàrem a la porta de l’ajuntament de Tortosa amb Jesús Tibau. Havíem quedat amb ell un poc més tard davant del mercat, però com que som patidors de mena havíem arribat amb temps i decidírem fer un tomb per Tortosa. Passejant vora l’Ebre ens topetàrem amb l’ignominiós monument al facisme que li han estacat al llom a un Ebre ferit –en acabar aquests posts del viatge faré el convit estiuenc dels Hai-kus amb una foto que vaig fer a aquesta pústula amb què els franquistes commemoraven els seus-. En veure’l no vaig poder estar-me’n de rememorar mon pare que hi estigué, en la famosa batalla, defensant la república fins als darrers moments. Aquesta democràcia espanyola no té ni memòria ni vergonya mantenint encara la fluvial ferralla. És un insult per a tots aquells que perderen l’esperança i la salut i la vida front a la barbàrie dels traïdors alçats en armes del “nacionalcatolicismo”.

Bé, després de dinar anàrem amb Jesús Tibau als estudis per gravar el programa “Tens un racó dalt del món” (joguina resultant de la combinació de les lletres del seu poble: Cornudella de Montsant); jo no ho sabia, ens ho digué ell. L’experiència fou d’allò més satisfactòria. Mercè Climent parlà de la seva novel·la infantil “Lina Panxolina i el quadern màgic”, jo de la novel·la juvenil “Els fantasmes del Lacrima Coeli”; i en acabant, tots dos de la novel·la “Somiant amb Aleixa” (Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida). Fou una mitja hora de literatura televisada per a les terres de l’Ebre (Canal 21 TEVEON) on ens ho passàrem molt bé. En el moment que puguem penjàrem les imatges del programa.

Després, el Jesús ens féu d’amfitrió pel centre urbà de la Tortosa renaixentista -i ens alertà de la mosca negra que voreja l’Ebre i del remei per combatre-la– i ens acomiadàrem fins dissabte a l’ombra del Montsant.

ENTREVISTA A VILAWEB

Vilaweb ens entrevistà durant el lliurament del XVIII Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida, com a guanyadors de l'edició anterior:

FRONTERES DE VIDRE, NOU LLIBRE

D'ací uns dies l'editorial Germania em traurà un llibre de relats: Fronteres de vidre. Per anar fent mos em va fer una entrevista i la va penjar en la seva pàgina. La reproduesc:

"No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable."

Després d'una llarga trajectòria com a novel·lista aquest és el seu primer llibre de relats, com es va enfrontar vosté a aquest canvi de registre?

No és gens senzill acarar el relat curt. El conte, per la seva extensió exigeix un seguit de característiques: contenció, llenguatge acurat, final sorprenent, senzillesa d’espai, temps i personatges, però a la vegada que tinguen la força suficient perquè el lector s’hi capfique amb naturalitat dins de la història. En fi, és un canvi molt gran respecte de la novel·la. Era un repte més en la meua trajectòria d’escriptor i m’hi vaig llançar. Aquest és el resultat; espere que agrade. Si més no, jo, més enllà del capteniment tècnic de l’escriptura, m’ho he passat molt bé escrivint-los.

Per què Fronteres de vidre?

Perquè el punt de vista del narrador no se sap mai ben bé on se situa. No acabem de veure clar en quina banda de la frontera estan els personatges. Acarem el relat sense saber si són solament el reflex que d’ells podem tenir i que el mirall ens retorna, o estem a l’altra part de la llisa superfície i la frontera és una mena d’entrebanc trencadís que contínuament ens permet entrar i eixir. Crec que el sintagma que dóna títol al llibre és suficientment ric en matisos perquè el lector ja partesca des d’un principi sense saber on situar-se. O potser li servesca per a acarar el llibre des de la sensació de buit que et dóna allò que no domines.

Hi ha realment una frontera entre la ficció i la realitat?

No cal dubtar-hi. La resposta és categòricament: NO. La quotidianeïtat ens pesa contínuament com una llosa i fa que hàgem de ser absolutament pràctics i realistes en la vida. Però ara sí i ara també estem fent-li isetes a la realitat i injectant-nos sense parar d’elements irracionals per a poder mantenir l’equilibri emocional. Què és sinó la religió? Quin paper juguen els somnis en la nostra raó? I els furts a la lògica que fem sovint en moltíssimes situacions, què són sinó? No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable.

Com definiria el llenguatge que empra en els seus textos narratius?

Sense abandonar del tot el to que caracteritza la meua prosa, evidentment he hagut d’adaptar-lo a les exigències del conte. L’estil ha de ser més directe i colpidor, per tant he treballat més l’oració simple, sense incisos ni excursus. Fins i tot he utilitzat frases en funció oracional per donar-li més vivesa a la narració. Això sí, no he pogut –ni volia tampoc- defugir cisellar el llenguatge perquè degotara bellesa.

La literatura és bellesa en el llenguatge. L’estètica m’ho demanava.

Inclouria aquest llibre dins del gènere fantàstic?

Crec que he de tornar a tirar mà del títol per poder explicar aquesta pregunta. Estic en la frontera. Hi ha contes on la fantasia ha estat suficient perquè es desenvoluparen amb sentit. No els calia cap subterfugi més. Per tant, aquests sí que s’hi encabirien. Tanmateix hi ha d’altres en què la realitat de la narració admet sense cap forçament la fantasia que l’aixopluga i hi entraríem en el terreny del realisme màgic. Per tant, si la taxonomia literària m’ho permetera, jo diria que m’hi he estat movent en la frontera del gènere fantàstic amb el realisme màgic.

En dos dels vint relats que conformen el llibre s'ha reinventat dos mites clàssics. Li ha estat complicat? Amb quin objectiu ho ha fet?

Els mites de Sísif i el de Narcís són probablement dos dels mites més recurrents de la història de la humanitat. Ens movem moltes vegades entre l’estima per nosaltres mateixos –l’autoestima tan valorada per la psicologia– i la sensació que tot el que fem no serveix per a res i estem condemnats a repetir-ho fins a l’infinit. Totes dues situacions m’abellia tractar-les literàriament. La de Narcís l’he adaptada a una situació perfectament assumible des l’actualitat –fins i tot hi ha un petit homenatge a Blanquita, aquella dóna que vestida de blanc es dedicava a tirar les cartes a la gent a la Plaça de la Verge i voltants, allà pels anys setanta–. I la de Sísif l’he volguda conceptualitzar en un home que es fotocopia permanentment a si mateix en una roda angoixant i sense possibilitats de trencar la cadena. L’objectiu? Doncs, com en el mateix mite de Sísif, literàriament també estem reinventant-nos sense fi.

BOLET LITERARI: ENTREVISTA PER AL PROGRAMA DE RÀDIO MAR DE MUSES

Entrevista d'Alfons Navarret a Francesc Mompó per al programa de ràdio Mar de Muses al voltant de la Segona Trobada Gastronomicoliterària: el Bolet Literari.

PREMI DIFUSIÓ: RESSONS DE PREMSA

Els mitjans de comunicació i les plataformes virtuals parlen dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians:

1. El diari digital L'informatiu publica:

[...] Per altra banda, el Premi Difusió de la Literatura, atorgat per la Junta de l'AELC del País Valencià, enguany ha estat ex aequo per a Mercè Climent, pel seu blog Els primers gestos del verd..., i per a l'escriptor i col·laborador de l'Informatiu Francesc Mompó, pel seu blog Uendos, Greixets i Maremortes. Mompó ens confessava ahir que... (+ notícia)

2. La plataforma Vilaweb, en l'edició local d'Ontinyent.
3. El diari digital Levante.
4. El diari digital El Punt.
5. El blog de Gàlim.

ENTREVISTA DE RÀDIO

L’altre dia, l’amic Joan-Carles Martí del blog Extrem sud del País Valencià ens regalava un valuós document sonor del parlament que va fer a Girona en els actes del I Congrés de Serveis Lingüístics del Territori de Parla Catalana. Em va resultar curiós haver d’afegir to i timbre a una lletra que vaig llegint des de fa temps. Doncs avui sóc jo qui es despulla perquè podeu fer el mateix exercici de posar una carcassa fònica al blog de Uendos.
És una entrevista radiofònica que em féu el 29 de març Arena Garcia de Ràdio San Vicente d’Alacant per al programa d’escriptors valencians.