HOMENOTS: CA LES SENYORETES

Hi ha un paratge paregut al Shangri-La de la novel·la de James Hilton (1933) i que portà al cinema Frank Capra (1937). Aquest lloc es troba als peus del Benicadell, al poble d’Otos (la Vall d’Albaida). Otos és un poblet d’uns 500 habitants on hi ha l’hotel rural Ca les Senyoretes.
Ca les Senyoretes és un casalot de finals del segle XIX que l’escriptor Joan Olivares i Assumpció Olivares, amb l’ajut de les filles adequaren per a la funció d’hotel rural.
Que per què un homenot a un hotel rural? Doncs perquè han sabut mantenir tot el casalot amb l’encís primigeni finisecular i li han afegit, sense transgressions, les comoditats necessàries per a la funció actual. Han deixat les mateixes amplíssimes habitacions amb el nom de cada senyoreta que les havia habitades, renunciant a multiplicar per dos el nombre d’elles; cosa que hagueren pogut fer perquè hi ha espai de sobra.
Ca les Senyoretes és homenot a més a més perquè Joan Olivares organitza pràcticament tots els mesos nits temàtiques en què, a banda d’assaborir les bones menges de la cuina d’Assumpció, van escriptors a presentar les seves obres i parlar-ne, cantants i grups musicals a fer acústics, especialistes en micologia on ofereixen tot un sopar a base de bolets, pilotaris, pintors, astròlegs...
Ca les Senyoretes mereix també ser homenot perquè és el centre d’on naix la ruta dels rellotges de sol que envaeix el poble. Rellotges generats per l’ingeni de Joan Olivares amb col·laboració d’altres artistes plàstics. Cal dir ací que Joan Olivares, a més de ser un magnífic escriptor, és també una de les màximes autoritats europees en rellotges de sol.
Ca les Senyoretes mereix ser homenot per la calidesa que t’envolta des del mateix moment que creues el llindar. Una calidesa personal que es complementa amb el gust que han tingut amb la decoració, i amb la meravellosa vista del Benicadell que s’aprecia des de la terrassa de l’hotel.
Ca les Senyoretes mereix ser homenot per la companyia que hi sols trobar sempre, i per la càlida i interessant xarrada que et puga fer l’amfitrió, ja siga per a parlar de rellotges, de lletres, o senzillament de la comarca.
Doncs sí, a Otos (la Vall d’Albaida) hi ha un Shangri-la que paga la pena de fer-hi pelegrinatge per gaudir-lo.

Ps. Allí se celebrarà la tardor de 2010 l'encontre gastronòmic d'escriptors: Els bolets literaris ( l'Anguila Literària de 2009 tindrà continuïtat a la Vall d'Albaida).

HOMENOTS: OVIDI MONTLLOR

No sóc jo qui ha de descobrir la sopa d’all. Que Ovidi Montllor era un excel·lent cantant i un bon actor és de domini públic. Que el gran Ovidi, com el clàssic, ens deixà el buit de la seva absència quan se n’anà a fer vacances és innegable; però també ho és que ens omplí amb el seu saber fer i ens deixà la sala de l’ànima plena d’ell, plena de totes aquelles històries i personatges que ens regalà: Teresa, la fera ferotge, la Samarreta, el barranc del Cint, l’Òpera i un fum de meravellosos uendos que campen en la cultura catalana d’unes quantes generacions.
Però com és habitual en aquesta sèrie d’Homenots, vull referenciar-lo des del punt de vista humà. Vull recordar-lo des de la poca relació que vaig tindre amb ell. Més enllà de les vegades que el vaig veure a l’escenari, vaig coincidir amb ell tres o quatre vegades. Una d’elles va ser quan el Col·lectiu l’Olla el va portar a l’Olleria per a la setmana d’actes en homenatge a Joan Fuster.
Jo em vaig encarregar d’anar a rebre’l i, com que vingué a hores trencades, potser foren passades les tres del migdia, li vaig preguntar si havia dinat. Com que la resposta va ser negativa me’l vaig emportar a un bar del poble –el bar del Xurro, ja desaparegut–. Per què conte açò? Doncs, perquè la gent que no el va conèixer personalment acabe de completar el quadre afegint-hi la qualitat de Bonhomia. I ho pose amb majúscula perquè és de les persones que he conegut, famoses o no, amb aquest qualificatiu inherent. Ell vingué a participar en els actes i a cantar sense cobrar –he de dir que d’altres també ho feren; Lluís Llach, també un grup de polítics: Carod-Rovira, Vicent Soler, Josep Guia, Enric Tàrrega...–. Ja que no ens cobrava, el convidaríem a un bon dinar, vaig pensar, que demanara el que volguera. El menú que demanà va ser un entrepà de blanc i negre, un platet d’olives trencades i una cervesa. Sé que no és més que una anècdota i que descontextualitzada no és més que això, una anècdota. Però en aquelles circumstàncies significava el grau d’humanitat, el personatge esdevenia persona. Després vaig tenir el regal de gaudir de la seva companyonia i d’amical conversa.
De nit, acabats els actes, férem un sopar col·lectiu on fórem receptors d’un gran honor: ens recità “El amants” d’Estellés i ens esborronà a tots; encara m’hi passa quan ho recorde.

Per haver conservat la teva bonhomia tot i ser una primeríssima figura, a tu, que fas vacances, alcoià benparit, aquest HOMENOT.

HOMENOTS: PEP GIMENO, BOTIFARRA

Al raval de la juderia de Xàtiva veié la llum fa una quarantena llarga d’anys Pep Gimeno, Botifarra; fill, nét i besnét de Botifarra. I ja en fa molts que es dedica a la cançó tradicional. Arreplegà romanços i cantineles de familiars, amics, coneguts, saludats i presentats, i les cantà. Formà part d’alguns grups com Sarau (la llosa de Ranes) i col·labora en grups de danses (Canyamars de Canals, Escola de Danses de Xàtiva, el grup de Danses d’Alcoi, el Rótova, el de la Llosa, el de Cocentaina, el d’Alzira, Carlet, amb un grup de l’Olleria (Ball a banda) amb qui fa cançons de folk.
Ha publicat el disc Si em pose a cantar cançons el 2006 i al mes d’octubre eixirà Te’n cantaré més de 1000, CD il·lustrat pel pintor JAM (Jordi Albinyana).
La meva relació amb Pep Gimeno “Botifarra” ha estat fins ara bastant transversal. Més enllà d’assistir a actuacions seves per diversos indrets del País, també he tingut l’ocasió de gaudir de la seva companyia i compartir taula, xerrades i música en petit comitè. No debades tenim amics comuns que m’ha permès aquestes trobades. Mai no els agrairé prou haver-me’n facilitat la coneixença. Tot i que ja li havia escoltat unes quantes cançons enregistrades en aparells personals, la primera vegada que el vaig oir i escoltar en directe m’hi va prendre incondicionalmet: sóc allò que se’n denomina un seguidor. Escoltar el Botifarra és escoltar la veu de la terra. Per a la gent que ja tenim alguns anyets i un bon pòsit de records és com si totes les vivències que has arrossegat amb tu des que tens memòria hagueren passat per una espècies de màquina que les haguera pastat i s’hagueren convertit en veu a la gola de Pep Gimeno. No és solament els petits romanços que poden contar les cançons, que també, la cosa va més enllà; és el timbre, el to, la modulació, la potència, la prosòdia, un nosequè que fa que evoque immediatament tota la meva cultura en el sentit més ample.
Si a tot l’anterior li afegim una disponibilitat permanent, un grau d’assequibilitat i senzillesa que espere que no perda mai, i un to melodiós que fa que tingues la sensació que el coneixes de tota la vida, és aleshores que és mereixedor sense cap mena de dubtes d’aquest petit homenatge.A tu, Pep Gimeno, Botifarra, socarrat xativí ben parit, aquest HOMENOT.

HOMENOTS: JAUME PÉREZ MONTANER

El poeta, crític literari, assagista, professor i agitador cultural Jaume Pérez Montaner naix a Alfàs del Pi (Marina Baixa) el 1938. Sent estudiant de Filologia durant l’any 1962 és empresonat per activitats antifranquistes i passa 15 mesos en diverses presons de l’Estat espanyol (València, Carabanchel, Càceres). A finals dels seixanta es llicencia en Filosofia i Lletres i com que estava marcat políticament li tocà anar-se’n a treballar als EEUU, on fa classes per diverses universitats (Pennsylvania, Portland...). A començament dels setanta coneix Estellés qui es converteix en un dels seus grans referents i li tradueix poemes a l’anglès. Entre moltes altres activitats dirigí el departament de Català de la Universitat de València i fou president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des del 1999 fins al 2007. Ha escrit diverses obres d’assajos i de crítica literària. Com a poeta, com a grandíssim poeta, té publicades les obres: Adveniment de l’odi (1976); L’heura del desig (1985); Màscares (1992); Fronteres (1994); L’oblit (1996); Solatge (2009).
A finals dels anys vuitanta, en les reunions de la Forest d’Arana al barri del Carme de València, vaig conèixer l’alfassí Jaume Pérez Montaner. Jo en sabia d’ell per algun llibre primerenc de literatura catalana al País Valencià i també perquè alguns amics del quefer literari me n’havien parlat. Més enllà de l’honor de conèixer-lo en persona (que no en fou poc), la cosa que em va impactar va ser la seva humanitat. Jaume traspua bonhomia amb la mirada, amb el to de la paraula, amb els gestos mesurats i amables... Amb ell he coincidit des d’aleshores moltes vegades i he pogut gaudir del seu verb i he begut del seu profund pòsit cultural sempre envoltat d’una grandíssima sensació de pau. Darrerament he tingut la sort de compartir amb ell els guardons de la vila de Catarroja on ens acompanyà una anècdota de silenci sonor. Així mateix, el dia de la presentació del poemari Solatge vaig tenir l’honor de recitar-hi un dels seus poemes. Jaume és d’aquelles persones que saben escoltar-te amb un somriure sincer i sempre tenen algun adjectiu amable per a tu al sarró de la conversa.A tu, Jaume Pérez Montaner, alfassí ben parit, aquest HOMENOT.

HOMENOTS: SENTO BEGUER

Vicent Beguer, fill d’home de lletres (son pare fou escriptor i historiador; fundà la llibreria Botafocs el 1978), no podia ser d’altra manera que Sento s’hi dedicara, si no a crear-ne, sí a explorar-los senderols i carreteres (amb aquell famós Citroën 2 cavalls furgoneta ja desaparegut) per dur-los a bon port: els ulls dels lectors.
Si volem buscar-li una altra gènesi a la vocació que li recolze la criança familiar hem d’anar a terres d’Àfrica on dirigí durant el temps de mili la Biblioteca d’Oficials i la de Tropa al Parc d’Artilleria de Ceuta. I és que l’argentat dels peixets que viuen entre els papers sempre l’ha cridat.
I si volem buscar-li currículum, el trobem implicat en la coordinació del muntatge i funcionament de la Fira del Llibre de València des dels anys 1984 fins al 1990. Vocal de la Junta Directiva del Gremi de Llibrers (1983-1991). Dirigí un programa de ràdio dedicat a la cultura en la cadena Torrent: Beguer amb soda. Treballà en la mítica llibreria Crisol des del 91 fins al 2000. El 2001 fundà l’empresa Els llibres de Sento, dedicada a la venda i promoció de llibres i audiovisuals a biblioteques, Universitats, Conselleries, empreses i particulars.
Fa de polític pel Bloc a l’Ajuntament de Torrent i hi participa en les festes de moros i cristians. Acaba de rebre la distinció de Bibliotecari d’Honor per l’Associació de Bibliotecaris Valencians.
A Sento (perquè com deia un amic meu: cadascú mana del seu nom. Per tant avui em menjaré la lògica del Cento i serà Sento, com ell ha triat), a Sento, deia, el vaig conèixer fa uns anys assegut davant d’una bona taula en representació del Bloc celebrant uns premis literaris. Prompte empatizàrem i ja no hem parat de veure’ns de tant en tant, ell com a llibreter i jo com a escriptor.
Sí, Sento és llibreter. Sento és la metonímia dels Llibres de Sento. Ell és l’ànima d’eixa arcàdia de cel·lulosa on es venen somnis. Aquells que hem tingut la sort de compartir la seva caseta en alguna fira del llibre hem comprovat que sempre ha estat la més animada de totes. I dic animada amb tota la càrrega etimològica: plena d’ànima, plena de vida.
Sento és el llibreter que té cura, mima i anima no solament els clients, bé siguen lectors de carrer, bé bibliotecaris, sinó també els autors com a petits déus dels paradisos que viuen entre la portada i la contraportada, entre el Tigris i l’Eufrates de les beceroles. Li demanes el llibre que li demanes sempre el té; i si no, recorrerà viaranys perduts per aconseguir-te’l. I ell, coper i sibil·la, escampa l’oracle a l’abast de tots els lectors. A tu, Sento Beguer, torrentí ben parit, aquest HOMENOT.

HOMENOTS: TONI CUCARELLA

Toni Cucarella és l'autor de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Només per haver escrit aquesta novel·la, una de les millors novel·les de la literatura catalana actual, ja seria digne de figurar en la meva galeria d'HOMENOTS. Però Cucarella té ja una extensa obra literària: Els ponts del diable, El lledoner de l'home mort, L'hereu dels tretze, Ulysses i el fantasma foraster... i un llarg etcètera que podeu veure clicant ací i entrant al blog de Toni Cucarella Edicions on publica, com diu ell: "l'afició a la ficció. Relats i novel·les. Textos ja publicats i (en un futur) també inèdits".
Però no solament és per la seva obra literària pel que li faig aquesta distinció. Toni Cucarella és d'aquells cervells privilejats amb què la terra ens sorprén molt de tard en tard. La capacitat d'agafar qualsevol esdeveniment i disseccionar-lo per fer-ne una anàlisi il·luminadora és en ell categoria. Després, i que em permeta el joc de paraules, la cuca hi ficarà la rella per a catalogar actituds i intencions d'aquells que són objecte dels seus articles; bé per agrair-los alguna tasca ben feta, bé per fer que s'aboquen als finestrals del Dant. Amb una llengua afilada i de colp exacte, Cucarella passa revista regularment a temes de sociolingüística, de política, de cultura... en el seu blog En roba de batalla. I sempre, sens dubtes ni embuts, posa tota la seva capacitat al servei de la Terra. Una Terra que es nega a oblidar orígens i germanors, i que l'homenatjat en aquest HOMENOT somnia i vol lliure.
Personalmet hauré coincidit amb ell set o vuit vegades en actes literaris de diversa índole, i fins i tot hem compartit taula en algun d'ells, i en totes elles m'ha encisat la seva vasta cultura, el tall acerat de les seves apreciacions i l'accessibilitat de la persona. És el bon vent de llevant en un País fart de ponentades.
Toni Cucarella, socarrat ben parit, a tu aquest HOMENOT.

HOMENOTS: PERE BESSÓ

El catedràtic de Llengua i literatura espanyoles Pere Bessó començà publicant en castellà el poemari Cenáculo de Sombras el 1972 i Imàgenes el 1976. Fou membre actiu de la generació dels 70. Dirigí la revista Múrice. Fou animador de les tertúlies: Almirante, San Patricio i Ascot. Codirigí col·leccions i revistes: Lindes, Fuentearnera... L'hivern de 1986 fou cofundador junt a Manel J. Romero d'Els Dimarts literari d'Arana, lloc de desfici poètic i font de diversos poemaris (les plaquets poètiques d'Arana) i de diverses obres col·lectives. Moviment poètic poc estudiat encara.

En català escriu diversos poemaris que van des del primer el 1978 amb Herbolaris de silencis fins a Només parlaran les dones 2009. Té un bon grapat de premis dels més prestigiosos del País en llengua catalana. És traductor i crític literari. I la seva obra poètica s'estudia en les tres universitats del País Valencià com a matèria curricular deins del tema: La poesia valenciana dels 70.

Si en voleu saber més clicleu http://perebesso.com/

Pere Bessó és tot això, que per descomptat he sintetitzat, i moltes coses més que el fan singular i que per a mi el fan HOMENOT.

Pere Bessó és el poeta consagrat a qui vaig anar a veure una vegada amb un poemari sota el braç perquè me'n donara l'opinió. Agafà el retolador roig i anà ratllant-me ple de parsimònia reflexiva un vers rera l'altre i dient: no... no... no... i passava pàgina, i es repetia la succesió fins que feia la troballa d'un vers, d'una imatge o tan sols d'un sintagma que li fera el pes. Aleshore exclamava: Ací està el poeta, ací. Continua treballant per eixa línia. I jo, entre l'admiració i la malícia, plegava poemari i ales i me n'anava a casa. Quant que li he d'agrair aquell devessall de sinceritat. Gràcies, Pere.

Pere Bessó és el crític de literatura de qui he aprés a capbussar-me pels textos amb brúixola i afany. Dues són les variables que amb més força m'han esperonat en l'amor per la literatura: la lectura d'Els cants de Maldoror quan tenia 19 anys i la coneixença de Pere Bessó.

Pere Bessó és l'amic a qui sempre has trobat desinteresadament quan l'has necessitat. Anècdotes per contar no me'n faltarien si el pudor no em fera d'entrebanc.

Pere Bessó és un dels grans referents en poesia del País Valencià. A tu, Pere Bessó, aquest post d'HOMENOT.

HOMENOTS: JOSEP ALBINYANA, GÀLIM

D'esquerra a dreta: Josep Albinyana, Natzari, Jordi Albinyana i Joan Olivares

Aquesta segona entrada que faig per a homenots vull dedicar-la a Josep Albinyana, Gàlim, o senzillament Pep per als amics. Pep és eixa mena de persona que la terra ens regala molt de tard en tard. Des de la solitud i l'aïllament d'un racó de La vall d'Albaida, allunyat dels centres de decisió del Cap i casal, i de les capelletes més o menys oficials de les distintes esferes de poder, ha sabut sostenir i dinamitzar l'ànima de la Cultura valenciana. Sí, Cultura amb majúscula perquè és així com ell la tracta; amb autenticitat i estima.

A Pep no el coneixen perquè escriga novel·les, ni perquè pinte quadres, ni perquè faça de poeta, o de músic, o d'escultor, o de cantant, o de... ni falta que li fa (bé, algunes coses escriu i ens les regala perla a perla escadusserament al seu blog; i darrerament a Vilaweb). Jo el vaig qualificar un dia, en un acte cultural (no podia ser d'una altra manera. O sí, diria ell) de prohom, proteic i polièdric. Doncs bé, tots tres adjectius li escauen com un vestit italià. És prohom perquè a més de vessar bonhomia pels quatre punts cardinals, té la capacitat de fer que d'altres cresquen al seu costat mentre que ell sap posar-se sempre i sense falsa modèstia en un segon terme. I no és que li falten qualitats per a ser protagonista d'un fum de coses. És proteic perquè qualsevol que se li haja acostat amb alguna inquietud sempre ha sabut poar d'alguna deu tel·lúrica per orientar, donar ànims i organitzar el que fóra. I si no, és ell qui comença a enredrar-nos perquè tirem endavant algun projecte. I és polièdric perquè el mateix fa pitxers que llaura bancals; igual t'ajuda perquè nasca una novel·la, que organitza una actuació musical, una tertúlia literària o fa renàixer una festa popular. Pep, si a més a més guanyares quan jugues a bàsquet començaria a creure en Nietzsche.

HOMENOTS: TONI TERUEL

A Toni Teruel i Barberà l'han nomenat president de l'Associació d'Amics i d'Amigues de la Universitat Catalana de Prada; me n'acabe d'assabentar.
Fer un semblant de l'amic Toni és engrescador i complicat a la vegada. Engrescador perquè la seva faceta polièdrica com a professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, com a Tècnic Lingüístic de català, com a corrector, com a animador de qualsevol acte que tinga relació amb la llengua i la cultura catalana dels PPCC, com a humanista, com a portador d'una sensibilitat per la llengua i la cultura com ja van quedant-ne poques... convidaria a fer-ne un estudi vast i aprofundit. Tanmateix, és al Toni Teruel amic a qui vull retre homenatge amb aquestes ratlles. Al Toni que sempre està amb tu quan li has demanat ajuda; o quan encara que no li l'hages demanada, o solament li l'hages insinuada, o ell haja notat que t'hi podia ajudar. És al Toni que no ha dubtat a cedir-nos fins i tot el seu llit per a dormir a sa casa a Mercè i a mi a qui vull retre homenatge. És al Toni que sempre ha estat disposat a fer un colp d'ull a alguna obra meva perquè el teixit lingüístic no se'n ressentira, per molta faena que tinguera, que sempre en té, a qui vull retre homenatge. És al Toni que s'ha quedat a fer petar la xerrada amb tu fins a l'hora que fóra, encara que haguera de matinejar o viatjar a s'endemà, perquè ho estimàveu necessari a qui vull retre homenatge. És, en definitiva, a Toni Teruel, UN HOMENOT, valencià d'Algemesí, amb qui he tingut la sort de treballar i de qui sóc amic a qui vull fer aquest petit homenatge.
A tu, Toni Teruel i Barberà, l'enhorabona.
PS. En la foto el senyor Salvador Giner, president de la Fundació Universitat Catalana d'Estiu i de l'Institut d'Estudis Catalans i el senyor Antoni Teruel.