dijous, de setembre 13, 2012

CRÒNICA DE L'11 DE SETEMBRE DE 2012


CRÒNICA DE L’11 DE SETEMBRE DE 2012

A les quatre de la vesprada del dia 10 agafava l’autobús des de València cansat d’haver treballat tot el matí, però amb la motxilla plena de decisió: calia anar-hi! Intuïa que s’escriuria una pàgina de la història i que jo volia almenys ser-hi una coma, un silenci, o..., però que per a mi, que he estat tota la vida lluitant per la meva terra –història, cultura, llengua...- era molt important.
A les vuit i mitja arribàvem, un amic i jo, a l’estació del Nord d’autobusos; i d’allí, tole-tole, a la plaça de la Generalitat on havíem quedat amb companys de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Una cervesa fresca i ràpida, amb regust de sidra, en la cova d’un pub irlandès dels voltants, i via cap al restaurant on havíem reservat per a uns quaranta –de camí, em vaig trobar a l’ubicu i amic Enric Tàrrega-. Gent de la Catalunya estricta, un grupet de la Catalunya Nord, dues hongareses eixides de la mateixa bellesa, que estudiaven català i el parlaven de meravella i mitja dotzena de valencians; pegàrem un mosset i cap al Fossar de les Moreres que falta gent. Parlaments dels partits polítics i d’agrupacions de la terra, trobades amb més valencians (Alfons, la Gemma Pasqual, el Ramon Cerdà...), foto a la flama i records als nostres caiguts, i a la una ben passada, una copa per la zona i després d’hoste a Sant Andreu a ca el ja amic Pere Roca. Tres i mitja passades tocava llençol. La nit barcelonina ja escalfava motors estelats amb banderes, torxes, càntics i la il·lusió als ulls de la gent.
A les nou i mitja del matí m’alce. El Pere ja havia marxat , anava a l’ofrena. Desdejuni al passeig, metro i Arc del Triomf (Una encertadíssima metàfora). Barcelona era ja una flama imparable de patriotes. Heus ací el miracle: els estels eixiren al ple migdia.
Continue trobant-me amb valencians de la corda. Conversa amb l’editor que traurà la meva novel·la nova (El vol de l’Esparver) per nadal; calia anar ultimant detallets. Xerrada casual amb l’amiga i escriptora Cinta Arasa (interessant com sempre). Passeig per les paradetes, flaire a catalanitat i llibertat, encontre amb l’amic Ferran Suay, que em convida a la Festa Estellés del dia 5.
Continua la calor, la basca i la xafogor que ja havíem arrossegat la nit anterior. Telefone al Toni Teruel, que s’havia hostatjat a casa d’un altre amic. Era a l’Ateneu Barcelonès fent coses per a l’institut –treballador on n’hi haja, el Toni-. Cervesa ràpida –i cara- als jardins de l’Ateneu, sala d’ordinadors, dinem allí mateix, al restaurant de la planta baixa. Trobada casual amb l’amic illenc Gabriel Bibiloni. Una aigua mineral amb gas a la Casa de Lleida –el Toni ho aprofita per continuar amb llistes per a l’institut a l’ordinador-. Nou canvi de samarreta perquè les amarava de suor. Des de la balconada feia fotos a la gent que baixava per incorporar-se a la manifestació. Rius i rius estelats que cercaven la mar de la il·lusió, la terra d’aigua.
Cap a un quart de sis baixàvem per afegir-nos-hi nosaltres també. En un quart d’hora ens quedàrem bloquejats i així estiguérem vora una hora i mitja. Tota la calor del món, tota la il·lusió que una persona és capaç d’atresorar, tantes imatges meravelloses que quasi m’enxampa Stendhal amb la seva síndrome.
Estelades grogues, blaves i quadribarrades voleiaven incessantment –cap que tinguera ressons d’EspaNa, cap republicana-, cap consigna que no girara al voltant i amb tota claredat sobre la INDEPENDÈNCIA.
Les expectatives de la immensa gentada era que la història s’havia capgirat. El poble, vora 2.000.000 de persones, ha passat al davant dels partits polítics. La ciutadania exigeix la independència. No el concert, no el federalisme, no el confederalisme, la INDEPENDÈNCIA. Molts crits també de “Sense València no hi ha independència”, “Som... som Països Catalans”.
En passar per davant d’una comissaria blindada per policia nacional i per mossos, el personal escridassava a milers a la bibarrada que penjava del balcó: “Fora, fora, fora/ la bandera espanyola”.
Al voltant de les nou arribàvem prop del parc de la Ciutadella on escoltàrem les paraules de la presidenta de l’ANC. Converses amb coneguts amb qui et creuaves o frases que caçaves al vol es podien sintetitzar que la independència és a tocar de mà. No hi ha qui ho pare, com el cant dels maulets.
Després, concert de la Llibertat al mateix parc. Vaig poder convèncer els renyons i els peus perquè no agarraren la maleteta i m’abandonaren (són bones persones, ells).
Un entrepà en un baret de la zona amb l’amic Toni Teruel, comiat de la resta d’amics de l’UCE al parc i autobús a la una de la matinada cap a València. Cinc i mitja a l’estació d’autobusos. Casa, dutxa i becadeta al sofà.
Com deia Raimon: “Per unes quantes hores ens vam sentir lliures”. Però la diferència rau que aquesta vegada és definitiu, Catalunya en molt poc de temps es traurà el jou espaNol de sobre i serà lliure per sempre. La resta dels Països Catalans hem de treballar encar per enganxar-nos al rebufo de la Catalunya estricta. Vencerem.
Salut i Terra. 

7 comentaris:

Carme ha dit...

Com m'ha agradat llegir-te, Francesc!

Un milió de gràcies!

Francesc Mompó ha dit...

Gràcies, Carme. No em deixa penjar fotos, el blog. N'he penjat al féisbuc.

Helena Bonals ha dit...

Molt brillant, aquest escrit, com les estrelles a ple dia!

sa lluna ha dit...

Salut i Terra per anar fent, pas a pas, d´un somni una realitat.

Una aferrada!

Francesc Mompó ha dit...

Gràcies Helena, ets molt amable.
Una abraçada

Francesc Mompó ha dit...

Sa Lluna, anirem fent entre tots. Una abraçada.
Salut i Terra

Clidice ha dit...

és a tocar, no ja perquè la vulguem, sinó perquè, fins i tot "ells" ens discuteixen els detalls. :)