dilluns, de novembre 30, 2009

GESTOS


Se'm fonia la paraula entre els dits
mentre em creixia l'amor o l'odi;
orfe de mans m'elevava,
però la terra ofegà el pensament
en una aigua sense accents ni sintaxi.
El fang clevillà la posa,
el gest relliscà mut per la pàgina
i es dibuixà en naixença.

diumenge, de novembre 29, 2009

JA ENS HAVIEN SEBOLLIT


Ja ens havien sebollit. Cadascuna de nosaltres havíem fet créixer milers de somnis. Les tendres mans de les xiquetes ens havien fet partícips d'impulsos somniadors. Passàrem de les mans de mares a filles en les llars més pobres, i a totes complaguérem. Després ens soterraren daltdemesamunt entre un munt d'andròmines velles.
Algú ens va posar darrere del vidre a tall d'exposició. I algun altre encara jugarà a jugar veient-nos-hi.

dissabte, de novembre 28, 2009

Homenatge a Jaume Pérez Montaner a l'Alcúdia

Anit es va fer un poc de justícia en un país on els escriptors són invisibles per als poders polítics. Se’n féu de justícia i l’hagué de fer una associació cívica, el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, qui homenatjà un dels més grans poetes que hi ha al País Valencià.
A la sala Segle XXI de l’Alcúdia i acompanyat de familiars, amics, la gent del Bloc de progrés i un grapat d’escriptors retérem merescudíssim homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner.
En l’acte Taula de les Lletres i dels Menjars prenguérem la paraula per a llegir poemes de Jaume Pérez Montaner: Eusebi Morales, Ramon Guillem, Isabel Robles i jo mateix. Després, el també poeta i narrador Josep Ballester s’encarregà de dedicar-li una emotiva laudatio. Una vegada més el poble ha començat a marxar sense esperar que els partits polítics el dirigesquen.
Jaume llig Que sempre torna, un dels poemes del llibre Solatge molt adequat a la situació actual del País Valencià.

I canal 9? Segurament estaria filmant gavines i passejos amb ferrari.

divendres, de novembre 27, 2009

Escriptors al terrat: Josep Lluís Roig i Iban L. Llop

Anit, 26 de novembre, tingué lloc a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània una nova edició d’Escriptors al terrat. En aquesta ocasió el poeta i president de l’AELC al País Valencià, Ramon Guillem ens féu una semblança biobibliogràfica dels dos poetes: Josep Lluís Roig i Iban L. Llop.
El professor i poeta, i darrerament l’Indiana Jones de Gandia –va ser un dels dos professors que trobaren l’original de Vicent Andrés Estellés als arxius municipals de la ciutat ducal–, ens va fer un tast del bell poemari Peixos d’un mar sec, premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés, 2008.
Intercalant-se, va ser el també poeta i professor de la Universitat de Sàsser (Sardenya) qui ens va fer un interessantíssim tast del darrer premi Alfons el Magnànim, 2009 Crònica de Calabria on poetitzà esdeveniments reals d’una trama de narcotraficants mundial; història que està esperant que el mateix autor o algun altre procliu al gènere negre faça el pròxim best seller de novel·la policíaca on la realitat, una vegada més, supera la ficció més forasenyada.
La sala del terrat estigué plena a gom d’un públic de qualitat que quedà llargament satisfet amb les lectures.Després, com sol ser costum feta norma, uns quants ens n’anàrem de sopar amb els dos poetes al restaurant Pomodoro. D’entre les interessantíssimes converses que acompanyaren les menges es gestà el tercer projecte per a l’Anguila Literària, que pot ser faça viatge mediterrània endins. Dic tercer projecte perquè el segon comença a prendre cos i és molt probable que l’anguila esdevinga bolet a la Vall d’Albaida. De totes formes, a mesura que Chronos avance ja anirem comentant-ho.

dimecres, de novembre 25, 2009

L'informatiu

Tot ho teníem, això ens faltava. Sí, m’acabe de ficar en un nou safareig; això sí, voluntàriament. Resulta que a final de mes veurà la llum de les ones un nou diari digital, L’informatiu i han tingut la pensada d’oferir-me una columna setmanal perquè hi faça figures amb la llengua, la cultura, la societat i qualsevol ingredient que se m’acudesca perquè la peça faça goig. No sóc periodista ni ho pretenc, tan sols elaboraré el text i el llançaré al ciberespai amb l’esperança que hi haja algun lector que li faça el pes. La columna que tinc assignada es dirà: La iseta.

dimarts, de novembre 24, 2009

FA TANT DE TEMPS...


Hi hagué una ventada molt forta. La meva germana i jo jugàvem amb les nines. S'obrí el finestral de casa i una llum encegadora negà la sala. Recorde que la nina se'm soltava de la mà i jo no podia retenir-la, tenia els braços paralitzats. Vaig intentar mirar la meva germana, però ja no vaig poder girar els ulls. Encara vaig veure com les nines marxaven rient i cantant pel finestral. Vaig cridar la mare, però la veu no m'eixia de la gola.
Passà molt de temps i uns homes ens tancaren darrere d'aquest cristall.
Algú ha vist ma mare? Fa tant de temps que no sé res de ningú.

dilluns, de novembre 23, 2009

NOMÉS NIU EN LES BUSQUES DE PEDRA


Com un niu d'orandelles a la panxa del lleó famolenc
resisteixes l'embranzida de l'urpa
i l'inclement oratge;
l'home claudicant s'ofereix submís
i el ca espera la dentellada ferotge.
Tot ha restat hieràtic en l'instant tràgic
en què han volat les orandelles.
Només niu en les busques de pedra.

diumenge, de novembre 22, 2009

JUGANT A PALES


Com que els pares eren pobres i mai no ens podien dur a la platja, ens pintaren dibuixos a les pales perquè no trobàrem a faltar la sorra.

CONCERT A LLÍRIA: PÒQUER DE MÚSIQUES

Anit (21-XI-09), al pavelló Pla de l’Arc de Llíria, per segona vegada aquest any, l’Institut d’Estudis Comarcal del Camp de Túria feia una travessa arriscada per celebrar la data de 1609 quan expulsaren els moriscos del d’aleshores –sí, Rus, aleshores– Regne de València. I dic travessa arriscada perquè per a la data commemorativa per a la reflexió tornà a posar en escena les quatre mateixes orientacions musicals: la Banda Musical de Llíria –sembla ser pel que es digué en la presentació de l’acte que algun dels seus membres patí alguna agressió per l’esdeveniment–, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra”. Un pòquer d’artistes per a jugar una timba reivindicativa al marge de les urpes dels poders establerts. El poble respongué bastant bé i més de dues mil persones aplaudírem cofois l’actuació en un pavelló que presentà una entra molt digna.Pel que fa a cadascun dels pals del pòquer, què dir? Doncs que la Banda de Música de Llíria, perfecta; l’Orquestra Àrab de Barcelona amb Mohammed Soulimane i Mohammed Bout Ayoub al cap, engrescadors i plens de ressonàncies nostrades; Miquel Gil, pletòric i únic; i el Botifarra, la força de la terra. Una nit màgica de les que desgraciadament en tenim poques en aquest isolat i maltractat País Valencià.

dijous, de novembre 19, 2009

On broden les donzelles? II


I la donzella eixí de la cova de dos espills i calaixera amb un gintònic a la mà i els estris de brodar sense estrenar. A la donzella li roncava la veu, li deien Manolo i li encisava afaitar el foc. El cavaller resultà ser camperol i no tenia un cavall, que en tenia moltíssims metal·litzats. I el drac? Doncs, encara no se sap ben bé si era gavina o capoll.

On broden les donzelles?


Mai podràs, oh bon cavaller, traure la donzella de la cova.

dimecres, de novembre 18, 2009

ELS ESCRIPTORS VALENCIANS I LA LLENGUA LITERÀRIA


Editat per CEIC Alfons el Vell acabe de rebre el llibre que arreplega la I Jornades sobre la llengua literària i els escriptors valencians actuals celebrades a Gandia la tardor de 2008. Aquest volum prologat per Gabriel Garcia Frasquet i per Emili Casanova conté les ponències i comunicacions de 21 escriptors i poetes valencians on analitzen el llenguatge literari que empren en la seva obra tot acarant directament el tractament que hi fan del llenguatge col·loquial.
Entre les anàlisis de primeríssims autors valencians també hi ha la meva modesta aportació.

dimarts, de novembre 17, 2009

HOMENOTS: OVIDI MONTLLOR


No sóc jo qui ha de descobrir la sopa d’all. Que Ovidi Montllor era un excel·lent cantant i un bon actor és de domini públic. Que el gran Ovidi, com el clàssic, ens deixà el buit de la seva absència quan se n’anà a fer vacances és innegable; però també ho és que ens omplí amb el seu saber fer i ens deixà la sala de l’ànima plena d’ell, plena de totes aquelles històries i personatges que ens regalà: Teresa, la fera ferotge, la Samarreta, el barranc del Cint, l’Òpera i un fum de meravellosos uendos que campen en la cultura catalana d’unes quantes generacions.
Però com és habitual en aquesta sèrie d’Homenots, vull referenciar-lo des del punt de vista humà. Vull recordar-lo des de la poca relació que vaig tindre amb ell. Més enllà de les vegades que el vaig veure a l’escenari, vaig coincidir amb ell tres o quatre vegades. Una d’elles va ser quan el Col·lectiu l’Olla el va portar a l’Olleria per a la setmana d’actes en homenatge a Joan Fuster.
Jo em vaig encarregar d’anar a rebre’l i, com que vingué a hores trencades, potser foren passades les tres del migdia, li vaig preguntar si havia dinat. Com que la resposta va ser negativa me’l vaig emportar a un bar del poble –el bar del Xurro, ja desaparegut–. Per què conte açò? Doncs, perquè la gent que no el va conèixer personalment acabe de completar el quadre afegint-hi la qualitat de Bonhomia. I ho pose amb majúscula perquè és de les persones que he conegut, famoses o no, amb aquest qualificatiu inherent. Ell vingué a participar en els actes i a cantar sense cobrar –he de dir que d’altres també ho feren; Lluís Llach, també un grup de polítics: Carod-Rovira, Vicent Soler, Josep Guia, Enric Tàrrega...–. Ja que no ens cobrava, el convidaríem a un bon dinar, vaig pensar, que demanara el que volguera. El menú que demanà va ser un entrepà de blanc i negre, un platet d’olives trencades i una cervesa. Sé que no és més que una anècdota i que descontextualitzada no és més que això, una anècdota. Però en aquelles circumstàncies significava el grau d’humanitat, el personatge esdevenia persona. Després vaig tenir el regal de gaudir de la seva companyonia i d’amical conversa.
De nit, acabats els actes, férem un sopar col·lectiu on fórem receptors d’un gran honor: ens recità “El amants” d’Estellés i ens esborronà a tots; encara m’hi passa quan ho recorde.
Per haver conservat la teva bonhomia tot i ser una primeríssima figura, a tu, que fas vacances, alcoià benparit, aquest HOMENOT.

diumenge, de novembre 15, 2009

SOPAR DE BOLETS A CA LES SENYORETES (OTOS)

De bell nou anit, a l’Hotel Rural Ca les Senyoretes d’Otos –ja en parlaré del lloc amb més profunditat en un Homenot pròxim– se celebrà el famós sopar de bolets de tots els anys. En aquesta ocasió ha estat tan alta la demanda de places que n’han hagut de fer 3, de sopars. En el d’anit poguérem gaudir del saber i de la companyia del micòleg del programa Caçador de bolets de TV3, Enric Gràcia, que tot i patir un fort mal de queixal ens féu una didactíssima exposició sobre el tema. Xarrada que completàrem després de sopar amb el també especialista en micologia, l’ontinyentí Antoni Conca.
A continuació reproduesc l’exquisit menú que tinguérem el plaer d’assaborir guisat per Assumpció i per Casimir.


SOPAR DE BOLETS
ENTRANTS

Canelons de foie-gras amb camagrocs
Coca de recapte d'esclata-sangs i llonganissa
Polp amb salsa de ceps
PRIMER
Sopa de bolets variats
SEGON
Llobarro amb rossinyols i verdures
GRANISAT DE MARIA LLUÏSA
TERCER
Tournedó de cua de bou amb tòfona sobre niu de carabassa i trompetes de la mort
POSTRES
Bunyols de Tots Sants amb bolets confitats, melmelada de caqui i pluja de magrana

dissabte, de novembre 14, 2009

EL CASTELLÀ ALS XXI PREMIS CIUTAT D'ALZIRA

Anit se celebraren els XXI Premis Ciutat d’Alzira. Tot seguit us pose els guardonats en cada especialitat:
  • XIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per a Pep Castellano amb l’obra Bernat, un científic enamorat.
  • XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, per a la novel·la Fantasfrizy, de Maria Carme Roca. L'obra de Joan Pla, La violinista de París, quedà finalista.
  • XV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, per a Amador Menéndez, amb l’obra Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes.
  • XI Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera, per a Abelard Saragossà amb l’assaig El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur.
  • IV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, per a Piti Español, amb Mans quietes!.
  • IV Premi de Poesia Ibn Jafadja, per a Antoni Prats, amb el poemari La joia.
  • XXI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, per a Joan Pons, amb la novel·la La casa de gel.

Tot i que en podeu extraure més informació fent clic ací.

L’aforament d’enguany ha estat reduït considerablement respecte de l’any passat, amb la qual cosa hem guanyat tots perquè l’hem pogut gaudir amb major comoditat. Bé, diverses coses se’n podrien parlar, i algunes d’elles molt bones, com les expectatives de qualitat que han despertat algunes de les obres guardonades. Però com que no tinc massa temps, voldria comentar un fet que considere que demana una reflexió.
Pel que fa al premi de divulgació científica s’esdevingué una cosa diríem que delicada. El guardonat era un home asturià que a l’hora d’arreplegar el premi desplegà un parell de full laudatoris de l’esdeveniment. Més enllà que als altres autors només els havien donat un minut per a parlar, res a dir. Ara bé, el discurs fou totalment en castellà. És cert que el guanyador podia presentar el seu treball en aquesta llengua –cosa que em va estranyar en els premis Alzira, segurament per la meva ignorància. Bé, Bromera és una empresa i sabrà el que fa–, però: no haguera estat una mostra de respecte demanar a algú que li l’haguera traduït –encara que fóra un parell de paràgraf– i haver-lo llegit en català? –fins i tot alguns polítics de la veïna Castella ho fan quan vénen ací. Tampoc haguera estat de sobra unes paraules a tall d’excusa per no parlar la nostra llengua. Algú s’imagina guanyar un premi a Salamanca, Badajoz o Madrid i fer-hi un discurs en català? No vull ni imaginar les coses que s’haurien d’oir; això si li l’hagueren deixat fer.

dijous, de novembre 12, 2009

"Dos amics de 20 anys": Espriu i Rosselló-Pòrcel

En l’Espai Illes Balears que està desenvolupant-se a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània tingué lloc anit, 11 de novembre, la presentació del llibre Dos amics de 20 anys. Carles Cabrera, com a representant del govern balear obrí l’acte, i a continuació donà peu a l’il·lustre poeta valencià Jaume Pérez Montaner que dissertà al voltant de la màxima que extragué de l’escriptor Josep Palacios: Oh, amics meus: l’única veritat és que no n’hi ha cap, d’amic; tot enllaçant-ho amb el títol del llibre per a contraposar-la. Ens assegurà que l’amistat entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel anà més enllà de la relació personal, i durà tota la vida d’Espriu, qui la mantingué més enllà de la mort jovenívola de Rosselló-Pòrcel al llarg de la seva obra.Després, el mallorquí Xavier Abraham, contrabandista de poemes i perruquer poètic, autor del llibre, un llibre escrit amb imatges, ens contà la gènesi, creixement i presentació en societat de l’exemplar encarregat i apadrinat pel Govern Balear i Sa Nostra Caixa Balears. Poguérem escoltar un parell de poemes de Rosselló-Pòrcel. En transcric un:

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turnos
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

En acabat l’acte, ens oferiren una picaeta a tots els assistents.Una vesprada molt profitosa, una més, que ens oferí l’OCCC de cultura nostrada. La joia de llibre el poguérem adquirir per una quantitat mínima (10€).

dilluns, de novembre 09, 2009

JO, MATRIUSCA


Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis abans de travessar l'ona. Nadà fins a la pàgina següent per buscar la platja, però anà a parar a un despatx de detectiu gras i de secretària rossa amb pit generós. Relliscà pel llom de lletres daurades i entrà en una sala on en Bogart s'inflava a besar flaques. Es tragué l'abric i es veié seduint l'amant de sa mare. Lolita obrí un dels llibres amagats i oí que algú escridassava: Isidore... Isidore. I el senyor Ducasse no responia. Sóc el Comte de Lautréamont. I tots els surrealistes es deixaren créixer les ungles durant quinze dies. Però els gavatxos no pogueren prendre Girona, massa mosques. I a Felip V li baixava eternament la sang al cap. I t'engronsaves pel cantell de les pàgines per tornar al silló. Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis...

divendres, de novembre 06, 2009

EL TREN


Faig furts al temps
i bescanvie el cercle pel casc
i m'acoble al seient de la sella
i cavalque en un temps impossible.
Conqueresc l'espai pretèrit
en un paral·lelisme d'acer i d'afany.
Cavalls de llautó
en somnis de sageta,
deler i deliris de l'infant
en l'ull viatger de l'home.

dijous, de novembre 05, 2009

133è JOC LITERARI DE TIBAU


TARDOR

Entre el sol i la neu
ets aigua necessària,
anunci llostrejant d’una mort
que oreja entre les fulles
com una melodia cega.

dimecres, de novembre 04, 2009

Espai Illes Balears: Presentació "Paraula de poeta"

Un pont de mar blava es va establir entre el País Valencià i Ses Illes. Dimarts 3 de novembre, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània va possibilitar que dues veus poètiques illenques arribaren als assistents que s’havien congregat al terrat del Centre.
Carles Cabrera, després d’explicar-nos algunes de les activitats culturals del govern balear, presentà els números 25 i 26 de Paraula de Poeta, revistes monogràfiques d’autors illencs dirigides a fer difusió pels instituts.
La primera d’elles era la del poeta Damià Pons, i com que ell no pogué assistir llegiren poemes seus l’actriu Pepa Alòs i el poeta eivissenc Manel Marí.

Ací deixe una mostra, l’últim tercet de La pàgina blanca atemoreix la meva veu

Estenc sobre la taula els meus enigmes,
Una taronja, un llibre, el sexe i un guant:
Es compon el poema com un joc d’imants.


El número 26 correspon a Josep Lluís Aguiló.Us deixe el poema Maria Enganxa on l’autor poetitza el personatge popular que habita a les aigües dels pous i enganxa capriciosament a alguns que s’hi aboquen.

MARIA ENGANXA

A la cisterna, devora la manxa
que regala la llimonera olorosa,
hi neda l’anguila més llefiscosa
i m’hi aguaita na Maria Enganxa.

Na Maria porta un ganxo de ferro
tot rovellat, amb la punxa corcada
i em vigila tot el temps, afamada,
quan trec el poal per omplir el gerro.

Espera ajaguda sota el mirall
que fa l’aigua obscura. El garfi untat
de salivera profetitza el tall

que m’arrossegarà al fred llit blau.
Cos ofegat, ceruli enamorat,
seré de na Maria el mort esclau.


Les veus germanes de mar enllà, amb el seu to especial de pi i salobre penetraren terra endins per a gaudi dels presents.
En acabant rematàrem la nit uns quants de nosaltres en el mític restaurant del Barri del Carme, Ca Bermell, de ressons mallorquins.

Camí d'amor en els Jocs Literaris de Tibau

L'escriptor tortosí Jesús M. Tibau ha inclòs una de les meves novel·les -Camí d'amor- en els Jocs Literaris que organitza des de fa molt de temps, i en els quals solc participar sovint:
El mes de novembre tinc el plaer de sortejar un premi doble.
Per una part, el tercer lot de llibres ofert pels seus autors i autores, i que la persona guanyadora rebrà a casa degudament dedicats, format per:
- El final del joc, de Gemma Lienas
- L'efecte espantall, d'Agustí Masip
- El primer volum de les obres completes de Joan Cid i Mulet (dedicat pel prologuista Emigdi Subirats)
- Aigües fondes, de Francesca Aliern
- Camí d'amor, de Francesc Mompó
- Camp de mèrleres, de Francesca M. Pujol

D'altra banda, l'Ajuntament de Tarragona, dins de les activitats de la Tardor Literària que organitza cada any, també cedeix un lot de llibres que han estat Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Més informació al blog 5 sentits.
- Eva Baltasar, Atàviques feres (premi Comas i Maduell 2008)
- Ramon Vernet i diversos autors, Atracament i altres contes (premi TINET 2008)
- Dolors Borau, Com una pedra (premi Pin i Soler 2008)
- Enric Balaguer, La casa que vull (premi Rovira i Virgili 2008)
- Diversos autors, Artur Bladé i Desumvila: escriptor de l'ebre català, cronista de l'exili, 2008.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes d'octubre acabarà l'1 de desembre. L'endemà faré el sorteig entre tothom que encerti algun dels jocs.Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

dimarts, de novembre 03, 2009

HALLOWEEN O LA NIT DELS MORTS

Com deia en els posts anteriors, la setmaneta va donar per a molt. Dissabte, després d’anar a la manifestació contra Camps i la corrupció del Partit Popular al País Valencià, d’anar després al lliurament dels Premis Octubre, encara se’m va allargassar per fer-me una copa i per poder veure el trist espectacle d’una moda d’importació americana, com els Mc Donald’s o el fast food, que omplia la ciutat. I dic bé que omplia, perquè l’omplia de gent disfressada i de deixalles i destrosses de testos i mobiliari públic. Milers de joves, joveníssims –12, 13 o 14 anys en molts casos– omplien la mateixa plaça de la Verge que unes quantes hores abans havia estat presa pels manifestants.
Tots aquests combregants del Halloween s’havien disfressat de manera tan original que semblaven clònics. La immensa majoria d’ells anaven de vampirs xucladors de sang i de bruixes elles.
Bé, deixant de banda l’estil de la disfressa, qui per originalitat traspassen les arrels –fent una dolentíssima relectura d’Ausias March– em vingué al cap com celebràvem els valencians de la meva zona la nit dels morts quan érem xicotets. Ens ajuntàvem en colletes d’amics i buidàvem els melons d’alger per fer-ne fanalets. Els decoràvem amb motius nocturns –estrelles, llunes, escales que pujaven al cel, muntanyes fosques...– tot a punta de navalla i amb la destresa que ens podia permetre la corfa del meló i els vuit o deu anyets que teníem. Després, evidentment els havíem tret primer la polpa, els enganxàvem amb uns cordells i els penjàvem d’una canya amb un ciri encés a l’interior. I tots, en processó com una santa companya, anàvem per uns carrerons sense massa llum cantant melodies adhoc, com aquella que deia:

El sereno té un gos negre
que li diuen Capità,
s’ha ficat dins de la cuina
i s’ha menjat tot el sopar.

Tornada:
Sereno, sereno
dis-me quina hora és
la una, les dos,
van a tocar les tres

I allà que anàvem tota la colla de xiquets del raval pels carrerons més foscos per fer-nos els valents. Ai las! Sic transit gloria mundi.

dilluns, de novembre 02, 2009

MANIFESTACIÓ CONTRA LA CORRUPCIÓ A VALÈNCIA

Ja havia dit que portava una setmaneta d’esdeveniments que déu n’hi do. Dissabte per la vesprada vaig anar a la manifestació contra la corrupció del Partit Popular al País Valencià en què es demanava, entre d’altres coses, la dimissió de Camps com a president de la Generalitat i la fi de la corrupció en aquesta dissortada terra, que diria Espriu.
Era un goig veure entre la gentada persones de totes les edats i de diverses tendències. Hi havia famílies amb els fills, gent jove, gent major... És a dir, hi havia una bona representació del que és el País Valencià; evidentment no hi serien tots aquells que són partidaris de la corrupció i del malbaratament dels diners i del territori de tots els valencians.
Quanta gent assistí a la manifestació? Molta per a ser un país que portem tants anys adormits i suportant la venda i la desaparició tant física com de manera de ser. Sembla ser que la Generalitat de Camps calcula que érem uns 2.200 extremistes, catalanistes. És la demagògica paraula que sempre utilitzen per a engrandir la xenofòbia contra Catalunya; algun dia, algú s’haurà de seure al banc dels acusats per aquest delicte. Segons fonts organitzadores en seríem uns 40.000. Jo en vaig veure moltíssims, com podem apreciar a les fotos i als vídeos que s’han penjat a la xarxa, perquè si esperem que la televisió blavenciana, el Campsnal 9 –que posava en un dels rètols– ho traguera, anem aviats.
Per a ser una manifestació convocada a través de la xarxa per la ciutadania ha estat tot un èxit i els partits polítics hauran de començar a prendre nota si no volen que el poble els arracone per obsolets, caducs i allunyats de la gent que diuen que representen.
Ah, de bell nou, CAMPS DIMISSIÓ.

diumenge, de novembre 01, 2009

XXXVIII PREMIS OCTUBRE

Anit en un Centre de Cultura Contemporània Octubre, tingué lloc el mític lliurament dels Premis Literaris Octubre en la seva XXXVIII edició, on s'homenatjà Ramon Llull.
El local del carrer Sant Ferran estava a gom. Tot i que disposa d'uns espais gens menyspreables hi havia tant de personal que a males penes et podies moure per poder saludar amics i coneguts vinguts de tots els indrets dels Països Catalans.
La música renaixentista es combinava amb músics ben actuals com Obrint Pas, Orxata Sound System... de la mà d'Ausias March.
Els parlaments dels polítics, massa llargs per al meu gust, es barrejaven amb les safates de menjar, massa minses també per al meu gust, oferides per unes cambreres que es feien mans i mànigues per moure's entre la gentada sense perdre el somriure més amable.
Finalitzà l'acte, com no podia ser d'altra manera, amb el lliurament dels XXXVIII Premis que foren recollits pels guanyadors: el d'assaig fou per a Vicent Sanxis; el de teatre, per a Manel Molins; el de poesia, per a Lluís Calvo i el de narrativa, per a Rafa Gomar.