LA ISETA: ESTIRAR MÉS EL BRAÇ QUE LA MÀNIGA.

Aquesta és l'última iseta. Amb ella deixe una columna i un mitjà -L'Informatiu- on m'he trobat molt a gust i que continuaré tenint-lo com una de les poques fonts d'aigua fresca que hi ha al meu maltractat país. La deixe perquè no he aconseguit la ubiqüitat, i l'excès de treball se'm menja pels garrons. A més a més, després de tot un any setmana a setmana, he pogut cansar els lectors. Cal obrir les finestres perquè entre aire fresc.

Només em resta acomiadar-me i agrair-vos el temps i la generositat que heu esmerçat a llegir-me.

Moltes gràcies i, com diria La iseta:

Salut i Terra

Per la seva plasticitat a aquesta dita no li caldria massa explicacions. Perquè l’estètica siga satisfeta cal que la màniga arribe fins a la monyica, canyell o gobanella, d’on naixerà nua i sense més entrebancs la mà. És així, més enllà de modes passatgeres –que per això són modes– com ha de ser: braç i màniga han de mantenir bona relació i constituir una parella perfecta perquè el gust no trontolle. Mantenint la paritat longitudinal l’harmonia queda garantida.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

LA ISETA: CABRÓ, CALENT I A LA PRESÓ.

Totes les dites ho són, però aquesta és de les més taxatives i definitòries que ha generat l’imaginari col·lectiu. Quan a algú se’l sentencia amb aquesta dita és que el pobre ja no té remei; ha recorregut tot el viacrucis i, evidentment, ha acabat crucificat.

Hom qualifica a algú de cabró per dues circumstàncies bàsiques: o bé perquè la parella, en l’ordre sexual, li ha posat les banyes; o bé perquè en qualsevol àmbit de la vida al nostre personatge l’han entaforat i li han pres el pèl.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

LA ISETA: REBENTAR COM SANGONERETA

Avui la dita té un origen culte i una autoria coneguda. Sangonereta és un personatge de Cañas y barro del gran escriptor valencià Vicente Blasco Ibañez. Escriptor perdut per a la llengua catalana i que s’ha d’encabir en la llengua espanyola; tot i que gran part del contingut de les seves obres reflecteixen el tarannà dels valencians de l’Horta.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

LA ISETA: SER MÉS BORD QUE EL GRAM.

El gram –o la grama, com també se l’anomena en alguns indrets del País Valencià– és una herba (pertany al gènere Cynodon) que quan entra en un terreny, pren possessió i comença a estendre’s fins que ho acaba envaint tot. Com que és una brossa molt resistent i té innata aquesta capacitat colonitzadora moltes cases de camp l’han emprada com a substituta de la gespa, que és més delicada i més cara. Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

LA ISETA: XUPLAR DE LA MAMELLETA.

La forma més natural d’alimentació dels nadons és mamar. Només cal repassar per damunt damunt el regne animal per adonar-se’n. L’aliment de la mare proporcionarà al xiquet de bolquerets tots els nutrients que li calguen perquè cresca sa i fort. A més a més, la posa corporal amb què es pren la criatura, ben a prop del cor perquè continue sentint-li els batecs i li recorde sensacions de temps pretèrits de felicitat absoluta en l’edèn de la placenta, farà que s’hi arrupesca en un nirvana total.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

LA ISETA: PARLAR FORADAT.

Aquesta és una expressió que m’encisa per la seva plasticitat i alhora per la seva contundència. Parlar foradat; no em diran vostés que no hi veuen de seguida com les paraules, a mesura que van eixint per la boca, van caient per un forat per a perdre’s en el no-res. Ens imaginem com l’aigua va rajant des del canó de la font fins a la bocana d’un cànter que té un forat al cul i que mai no s’omplirà. Si fa o no fa aquest és el sentit que ve a tenir la nostra expressió: estàs dient coses sobre un tema que no controles i estàs asseverant conclusions balderes, estàs parlant foradat, la cosa no va així com tu dius.

Si us ve de gust continuar llegint, feu clic ací.

LA ISETA: QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L'ERA.

Aquest refrany és probablement un dels més estesos del País Valencià, com demostra el Top Ten de refranys catalans que acaba de publicar Víctor Pàmiesdesprés d’un estudi fet sobre refranys al llarg de tots els Països Catalans.
Tot i que tant el fet de batre, com el lloc on s’hi feia, pràcticament hagen desaparegut, la sàvia sentència que el poble en desprengué s’ha mantingut viva i amb força fins a l’actualitat.

Si us ve de gust continuar llegint, cliqueu ací.

LA ISETA: VOLER LA MARE I ELS PARDALETS.

Antigament la major part de diversions o d’entreteniments se’ls havia de proporcionar u mateix perquè no es coneixia això de la societat del benestar; i en el cas que existira, era solament per a alguns privilegiats. Només la gent del puntet tenia accés als avantatges que els avenços comportava. El poble pla s’havia de buscar les garrofes lúdiques de forma natural: fer harca, nadar al riu, jugar a tirar palafangades quan plovia, les birles, el rotgle, jugar a bufos o anar a buscar nius entre d’altres coses.

Si us ve de gust continuar feu clic ací.

LA ISETA: DE PONENT NI VENT NI GENT!

Els valencians sabem ben bé què és això del vent de ponent. Tots els estius patim dos o tres ponentades i ens hem avesat a passar-les de forma que ens afecte el mínim possible. El ponent és un vent de foc per als valencians. És irrespirable, ens socarra, ens menja l’oxigen i no ens deixa respirar, és una llengua de sofre permanent sobre els nostres rostres.

Si vols continuar llegint: http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/de-ponent-ni-vent-ni-gent/

LA ISETA: QUI NO SUMA SE N'IX.

Amb un cànter, una botija, un gerro, una gerra, un llibrell, o qualsevol altre atifell fet de fang cuit que tenim per casa –o que teníem a la casa pairal, perquè la turbulència funcional ha anat acabant amb molts d’aquests estris per fer-los renàixer de polietilè o de metall–, s’ha de tenir molta cura de no colpejar-lo perquè baden amb molta facilitat, i aleshores –un aleshores i gairebé socarrats– poden començar a perdre part del líquid que contenien. També es pot donar el cas que el recipient en qüestió estiga fet amb un fang poc compactat o mal cuit i tinguen la porositat suficient perquè les parets suen i, en conseqüència, vaja perdent a poc a poc part del contingut.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

LA ISETA: UN TALL DE VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

UN TALL DE VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

Un tall ve a ser allò que separem d’un tot perquè ens interessa fer aquesta partició. Evidentment parlem d’aquest tipus de tall i no de tots aquells altres que ens podem fer accidentalment amb qualsevol objecte afilat, o que u pot practicar sobre qualsevol superfície perquè li interesse. Per tant, en la nostra expressió tindrà únicament la funció intensificadora del fet. Vindria a dir, si fa o no fa, aquesta és la porció que t’ha tocat, o bé, la porció que tu t’has triat del conjunt.

Si vols continuar llegint: http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/un-tall-de-vuits-i-nous-i-cartes-que-no-lliguen/

LA ISETA: QUI HA DE DONAR LLUM DÓNA FUM.

L’aprenentatge vicari, aquell que es dóna per observació d’un referent clar i valorat, és el que explica la nostra dita d’avui, evidentment, la dita que ens ocupa ho fa per omissió.

Si et ve de gust continuar llegint fes clic ací.

LA ISETA: ELL S'HO TALLA I ELL S'HO CUS.

Aquesta dita s’aplica a aquella gent que no necessita de ningú per embolicar-la. No s’aplica a la senzillesa d’aquelles persones que són capaces de fer-se les coses per elles mateixes; no, no té aquesta entesa de bonhomia intrínseca. Amb aquesta dita retratem un altre tipus de personatges ben distint.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic

LA ISETA: SI NO SÓN BOUS, SÓN JONEGUETS.

Si no són bous, són joneguets; amb aquesta dita, la saviesa popular, que no entén d’estructures políticament correctes, vol asseverar que alguna cosa de realitat hi ha allà on ha posat l’ull. Si el que està veient, escoltant, o simplement oint, li sembla un bou, és que segurament serà un bou; o si no l’és, com a mínim és un jònec, que al cap i a la fi està destinat a ser, tard o d’hora, un bou; i ja se li veu la traça.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic.

LA ISETA: DE LA FESTA, LA VESPRA

Allò que la generació beat va prendre com a filosofia, santificant la novel·la deJack Kerouac On the road (En el camí), tot un manifest de vida que canta la importància del camí per damunt, si cal, de l’arribada, del destí, ja ho havia interioritzat la saviesa popular valenciana.

Si us ve de gust continuar, feu clic.

LA ISETA: TERRA DE PEBRELLA, CAGA'T EN ELLA!

La pebrella és una planta aromàtica molt apreciada per a condimentar aliments. Desconec amb quin nom se la puga conèixer en l’idioma veí; quan l’he buscada en aquells diccionaris on apareix, he trobat el que probablement siga un cultisme o un barbarisme: piperela. A tots aquells a qui he preguntat de parla espanyola o no sabien de quina planta es tractava, o senzillament la denominaven amb el nostrat pebrella.

Fes clic per continuar llegint.

LA ISETA: HI VA, HI!

De bell nou, després de les vacances d'estiu, tornem amb la columna La iseta, al diari digital L'informatiu

Hi va, hi! Amb aquesta interjecció impròpia els valencians expressem un estat de sorpresa gran. Quan davant d’una situació que no cal ni parar-se a examinar perquè l’animalada que acabem de veure, d’oir o de llegir supera qualsevol raonament lògic i salta del món de l’anàlisi al dels sentiments sobtats, ens surt expel·lida –valga la redundància– quasi com una necessitat fisiològica: com un esternut, un colp de tos o qualsevol altra convulsió que el cos tinga necessitat d’exhultar.

Si us ve de gust continuar llegint feu clic.

LA ISETA: A COLLÓ VIST, MASCLE!

No em diran que la llengua no és gràfica. I quan es tracta d’aquests tipus de parèmies en el sentit ampli, més encara, perquè responen a una alquímia de saviesa natural. Quan encara no se li havia acudit a cap científic inventar les ecografies ni cap aparell semblant per saber coses sobre els no nats,

La iseta fa vacances fins setembre, si us ve gust acabar-la de llegir féu clic ací.

LA ISETA: CÓRRER MÉS QUE UN DURO FALS

Poques explicacions li calen a aquesta sentència. Evidentment ens hem de remuntar a quan els duros eren de plata i tenien un gran valor econòmic. Un duro del segle XIX era tot un capital. Fins i tot va generar d’altres dites que remarcaven el seu caràcter d’alt valor: una xica de duro, podria ser un exemple de l’època. Més

QUAN EN PASSEN, SE N'AGARREN.

Amb aquesta màxima la saviesa popular valenciana resumeix operativament de quina manera s’ha de procedir en determinades situacions. Ens indueix a actuar primer i a raonar després tot seguint una filosofia funcional. I per què no dir-ho, egoista. Potser també que amb aquesta manera d’actuar no tinguem una visió de conjunt i perdem la capacitat de perspectiva que cal en aquests assumptes.

Si vols continuar llegint pitja ací.