LA CUINA DE LA FIGA A CA LES SENYORETES D'OTOS

LA CUINA DE LA FIGA

a

Ca les Senyoretes

dissabte 18 de setembre

PROGRAMA

8:30

Xarrada a càrrec de

Julià Bordera

(autor d'un estudi sobre les varietats de figues valencianes)

figues i figueres valencianes: varietat i utilitats

9:45

Sopar

MENÚ

ENTRANTS

-Nyofles (figues albardades)

-Llesca d’albergina i formatge de cabra amb melmelada de figa de gota de mel

-Broqueta de panfigol amb bacon

PRIMER PLAT

Ensalada de figues hivernesques i foie amb gelatina de Pere Ximenes

SEGON PLAT

Ànec confitat amb figues napolitanes

POSTRES

Figues gratinades amb escuma de crema catalana

Figues fresques amb gelatina de mel i làmines de brullo

BEGUDES

Cup (Agullent)

Verdil (Fontanars)

Preu: 32 euros

Hab doble i sopar (2 persones): 125 euros

RESERVES

962358032

620588724

casa@ruralotos.com

ROSITA, una cervesa feta a Tarragona i etiquetada en català

De bell nou una altra sorpresa. Bé, no tant perquè fa un temps ja me la serviren en el restaurant de Godella Ida y vuelta. Bé, fent unes gestions ahir per valència, en una botiga de l'av. Primat Reig dedicada a vins la vaig tornar a veure. Rosita és una cervesa feta a Tarragona i etiquetada en català. Com que a mi m'agrada fer propaganda dels productes que respecten la nostra cultura us ho faig saber per a aquells que no la coneixíeu. És una cervesa de bon tast i molt adequada per a acompanyar unes bones menges com a substitut del vi. El preu? doncs en aquesta botiga em costà 1,75 € cadascuna. Eh, què vols? Un caprici per a la teva llengua.

Ps. Dilluns, si no passa res, publicaré el BLOGAIRE DÉU

TYRIS: CERVESA VALENCIANA EN VALENCIÀ

“De vez en quando la vida...” No, no he tingut cap problema disgràfic, és el que m’ha passat aquest migdia... que m’he emportat una agradable sorpresa. Hem anat a dinar a un dels múltiples restaurants normalets que hi ha a València i s’ha produït. El cambrer que ens ha atés, després de la tercera interacció lingüística (ell en castellà i jo en català) va i em diu –sempre perfectament educat i entenent-me, fins i tot quan li he demanat lluç per al segon plat-: Vosaltres que parleu valencià, voleu provar una cervesa que és valenciana?
I s’ha produït. Ens ha servit una cervesa que no solament és exquisida per acompanyar el menjar, sinó que tota ella està presentada en el més bell catalanesc del món –que diria aquell Muntaner de la Crònica-. He fet un bis.
Després ens ha dit que encara la serveixen només en uns pocs restaurant de València. Tot i que no tinga comissió, jo la demanaré d’ara endavant en tots els restaurants on vaja, per allò que la funció crea l’òrgan. Cal recolzar el que es fa en la nostra llengua; i més si té qualitat. Ah, la cervesa que es fa a Riba-roja del Túria es diu TYRIS. Quan he arribat a casa he entrat a la web (http://www.cervesatyris.com/) i la descriu així:

Tyris és una Weizenbier (cervesa de blat) com diu l'etiqueta, artesanal, natural i de qualitat. Sense additius ni conservants, sense filtrar ni pasteuritzar i amb segona fermentació en ampolla. El resultat és una exquisida cervesa, fresca, de carbònic fi i punt just d'amargor.

Restaurant Ca Clareta (Rugat)

Tenia un poc abandonades l’entrades als restaurants que (a)paguen la pena; dissabte 29-V-10, l’atzar, però, va fer que anàrem a dinar a un lloc que per unes raons o d’altres havíem anat aparcant. El mateix atzar que ens l’ajornava ens hi va dur.
Ca Clareta està a la Vall d’Albaida, a Rugat, un poblet a qui el Benicadell serva en tranquil·litat.
Tant els ajardinats exteriors com l’amable decoració interior fa que t’impregnes del benestar del llogaret i et transportes a una època on les presses encara no s’havien inventat.
La cuina és una excel·lent barreja de tradició i de modernitat, mantenint el millor de cada cosa. Conserva el sabor i la presentació de les menges pretèrites i s’actualitza amb tocs d’exquisida avantguarda sense caure en el concepte buit i volàtil; els plats són abundants.
Per a aquells que no porten-hi un criteri fet paga la pena deixar-se aconsellar per la mestressa o per Clareta, la filla; tant pel que fa a les menges com a les bevendes.
La relació qualitat preu és molt bona. Si fa o no fa, uns 30 a 35 € per persona.
Nosaltres n’érem 4 i demanàrem l’amanida Clareta, formatge amb melmelada de figa, coqueta de foie amb ceba caramel·litzada, un suc de rap (caldereta) per a dos –d’on menjàrem els quatre–, un entrecot de bou a la pedra aromatitzat amb romer. Tot regat amb un jove Ribera del Duero molt aconseguit (Austum) i unes postres casolanes boníssimes.Ca Clareta és un altre restaurant que (a)paga la pena.

Restaurant: La Llotgeta (Godella)

Godella és un poble que tot i estar a tocar de València ciutat lluita per mantenir la seva estructura de poble poble –com adjectivaria Fuster–. Doncs bé, aquest poble té un bell esbart de restaurants que (a)paguen la pena (ja en vaig postejar un altre). La Llotgeta està situat al carrer Major, tot just davant per davant de la Casa de la Vila. Aquest també està estructurat respectant les antigues cambres de la planta baixa on està situat. Té tres saletes interiors amb unes cinc o sis taules per estança, més dos àmbits més que li han guanyat a l’antic corral i que han sabut condicionar de manera molt acollidora. Probablement dispose en total d’una trentena de taules; així i tot cal reservar per no trobar-se palplantat i sense possibilitats, sobretot els caps de setmana.
La cuina és exquisida i els plats són abundants; si no s’hi va amb molta gana –o gola-, cal demanar tres plats per a dos.
Un entrant que no us heu de perdre és el Gratinat de fetge d’ànec. Té un mos tan fi que a mi sempre em transporta, no sé per quina raó, a sabors i flaires medievals; això sí, a la taula parada d’un noble. L’última vegada demanàrem Abadejo sobre albergínies, magret d’ànec curat amb faves tendres i ous de guatla, entrecot trossejat; per a les postres, flam de poma amb gelat de romer, crema torrada al cafè amb un sorbet de moscatell. Tot ben regadet amb una ampolla de Villa Narcisa.
El preu: 30/35 € per persona.
Un altre restaurant que (a)paga la pena.

Restaurant Els Ullals (Amposta)

La casualitat ens dugué quan tornàvem d’un viatge pel nord de Catalunya cap al País Valencià a descobrir aquest meravellós restaurant d’Amposta. Buscàvem on dinar i fou la imatge exterior, pulcra i elegant, la que ens cridà perquè entràrem. Una ampla sala permetia que les taules, sobrades d’espai també, gaudiren d’una certa intimitat. Les taules estan molt ben vestides amb diversos jocs de copes, de plats i de coberteria que et van canviant a mesura que cal. El servei ens dedicà tot el temps que el requerírem i ens explicà en el seu català tortosí totes les preguntes referents a les menges. Tenen un menú de 14€ que és un do de déu; es pot triar entre 5 ó 6 primers i uns altres tants de segon.
A més del menú, demanàrem musclos (clotxines) a la marinera –puc jurar i perjurar que són els millors que he tastat en la vida–, cloïsses saltejades amb vi i llima i una amanida verda. Pel que fa al menú ens serviren una generosa fideuà de fideu finet –a mi m’agrada més així perquè la pasta no arriba a fer-li competència de sabor a la resta d’ingredients i la cullerada és fina–, suquets d’anguila –molt bons, carregadíssims d’anguila, però el fan sense creïlles, conill a la brasa amb mongetes i daus de vedella. Tot regat amb un vi blanc sec i afruitat (Clàudia/ Vallfomosa) i per a les postres ens tragueren el carret dels Ullals (tot un combinat de diverses postres perquè hi triàrem). Tot plegat amb cafès eixírem a uns 25€ cadascú.
Es troba al C/Burgos, 34 d’Amposta
Els Ullals és un altre restaurant que (a)paga la pena.

Restaurant Es Baluard (Cadaqués)

A la badia de Cadaqués, banyat pel sol i vestit d’aigua i de muntanya, pujant per unes antigues escales de casa de pescadors trobem el restaurant Es Baluard. Una dotzena de taules s’escampen per dues sales, segurament antigues estances de la casa, envoltades de parets blanques i de finestrals que aboquen l’ull a la mar.
Els sabors dels guisats són d’aquells que el paladar ja no oblidarà mai més. El mar es destil·la en plats exquisits de sabors segurament tan antics com la mediterrània. A la bona taula l’acompanya un ambient tranquil i uns professionals disposats a explicar-te la composició dels plats.
Nosaltres demanàrem una amanida de favetes tendres, unes anxoves de Cadaqués –molt fines, però una mica pujadetes de preu–, suquet mariner –saborós a més no poder–, graellada de peix i per a les postres, com no, una bona crema catalana; tot regat amb un parell d’ampolles de vi blanc sec i afruitat (ei, que n’érem quatre).
La qualitat de tot plegat excel·lent. El preu una mica alt, però ben relacionat amb la qualitat dels productes –uns 45€ per persona–. Tanmateix, s’ho mereix per poder sentir l’explosió de sabors que se t’obri a la boca. Un pecat de gola en un restaurant que (a)paga la pena.

Restaurant: Le Bistrot (Girona)

El restaurant Le Bistrot es troba a l’escalinata de sant Domènech quan es bifurca al Palau dels Agullana. Una desena de taules s’escampen pels replanells dels escalons sota la romàntica llum de les espelmes. Cal dir que també dins del local hi havia moltes més taules amb l’encís del marbre i del ferro forjat. Tot plegat, tant dins com fora, té un aire de bohèmia que atrau a formar part de l’aquarel·la.
Tenen una carta de plats no massa extensa, però suficient per a qualsevol passant que hi vulga fer una estadeta i endur-se la imatge d’un ambient poètic al sarró dels records. A més de la carta ofereixen les torrades, que són una espècie de pizzes especials de la casa i en tenen una bona col·lecció.
La relació qualitat/preu és molt bona; són preus bastant assequibles.
Nosaltres anàrem a sopar i barrejàrem les típiques torrades que hi feien –aspecte i flaire boníssim– amb la carta i demanàrem una amanida de pollastre amb panses, una amanida de mongetes, una amanida d’espinacs i formatge de cabra, un magret d’ànec amb salsa de pruna i de poma. Per a les postres ens serviren un exquisit gelat de torró amb ametles i un pastís de crema catalana amb taronja i xocolata fosa.
Un raimat rosat ben fresquet regava l’àpat i ens ajudava a passar la calorosa nit. Més tard li tocàrem el cul a la lleona per poder tornar a Girona.

DRAPS, a Girona

Situat als peus del Call –barri jueu de Girona– trobem un dels restaurants que (a)paguen la pena. Draps és un petit restaurant, com s’anuncien ells, que oferta la singularitat de generosos plats per a compartir; com diu un versos de Miquel Martí i Pol que ells han grafiat a la carta: “Sempre és breu el temps de compartir”.
Tenen una selecció de plats suficientment ampla perquè abaste els diversos gustos del client. Qualsevol d’ells és perfectament compartible entre dos o fins i tot tres persones. La qualitat dels mateixos és molt alta i mantenen una bona relació amb el preu (al voltant de 20 - 25 € / persona).
Nosaltres tastàrem el llobregant (llamàntol), una espècie de caneló a base de crema d’aquest marisc; molt fi. Després compartírem un plat de rap amb verdures; molt digne. I un secret que era un plat de carn de porc sobre un llit de creïlles i verdura guisat amb una salsa molt saborosa.
Com que la nit ja anava carregadeta i feia molta calor, cometérem el pecat d’obviar el vi i demanàrem cervesa. D’entre l’assortit de postres personalitzats de la casa demanàrem gelat de crema catalana, gelat de menta petillant i uns coulands negres.
És un lloc tranquil, sense la massificació turística de molts dels llocs del voltant i fórem atesos per una excel·lent cambrera plena de professionalitat. Ah, i tot en un bell catalanesc del nord; tot i que ella fóra filla, com ens digué quan ens serví uns orujos, d’andalusos i gallecs. Un exemple de normalització integradora en un país en què n’estem tan necessitats.

Del mateix amo que l’anterior trobem en l’encisadora vila de Besalú el restaurant Can oliveres. Situat prop del casc antic i en un paratge ajardinat, entrem en una sala ampla, neta i plena de classe, una carta de menús extensa a uns preus fabulosos (entre 10 a 20 € segons la tria que es faça). De bell nou cal destacar el personal de servei. En aquest cas, la Glòria, la cambrera, una troballa de persona paradigma del bressol català amb qui tinguérem l’oportunitat d’establir retalls de converses entre plats i plats. La Glòria també ens féu descobrir la bona Ratafia (Russet)–licor característic de Girona–. Si esteu per la zona no us en perdeu cap dels dos; són restaurants que (a)paguen la pena.
http://www.restaurantdrapsgirona.com/

Restaurant: Ida y Vuelta (Godella)

Godella és un poble que tot i estar inserit de ple en les rodalies de València, no deixa de tenir els seu encís com a poble. Ha sabut mantenir-se al marge del desenrotllisme dels anys 60 i no li proliferaren els edificis-conillera. Compta amb uns quants restaurants de qualitat. Muntat en la planta baixa d'una típica casa de poble valencià ens trobem el restaurant Ida y vuelta, situat al Carrer Ample núm. 5.

Hauré anat unes vuit o deu vegades en els darrers anys i mai no m'ha defraudat. Presenta una cuina de qualitat on el concepte no està renyat en absolut amb la quantitat; i pel que fa a la qualitat en cap moment està en discussió, sempre excel·lent. L'atenció del servei és d'allò més professional: sempre està present i en cap moment el client se sent agobiat.

Només entrar al local, el primer que et sorprén és una cambra encristalada que en realitat és un meravellós celler on el client pot fer una extensa i acurada tria de vins.

A l'estiu compta amb una terrassa a l'aire lliure envoltada de buguenvíl·lies i romàntiques llums.
Pel que fa al menú oferta una àmplia gamma molt ben equilibrada en relació a la qualitat/preu.

En la foto que hi ha davall apareix el menú que nosaltres prenguérem (2 persones): una amanida de perdiu en escabetx amb fruites roges del bosc i fruits secs; entrecot de bou -de debò que era bou-; tot regat amb un Venta del Puerto nº 12 (Font de la Figuera) un inigualable vi valencià, ple de personalitat; per a postres un pastís de taronja amb cruixent de nous i un brownie de xocalata i gelat. Rematant el sopar amb un orujo d'herbes, un espumós de mistela i cafès. Preu per persona al voltant de 40 euros. Evidentment, aquest preu és de carta. El restaurant compta amb un menú diari per a dinar.

Més informació en: http://www.restauranteidayvuelta.es/ i en

http://www.restauranteidayvuelta.blogspot.com/

Un altre resturant que (a) paga la pena.

RESTAURANT: L'ENTISCAR (CHULILLA)

Perdut en la Serrania del Túria, en el terme de Chulilla, hi ha un restaurant magnífic i curiós a la vegada: L’Entiscar.
És curiós perquè realment has d’anar a posta al lloc per a poder trobar-lo; perquè no admeten més de quinze clients (d’ací ve part del nom L’Entiscar Quinze) quan tenen un aforament per una trentena; perquè solament serveixen tres àpats setmanals, els dos de dissabte i el de diumenge a migdia. És magnífic perquè enmig dels bancals se t’apareix de sobte una cuina de concepte encisadora. Ernesto, un cuiner de les muntanyes càntabres trasplantat a la Serrania valenciana, té el desvergonyiment d’agredir la quietud de les menges més tradicionals i fer-les maridar amb pretendents no esperats o fer-les evolucionar cap a on Darwin no ho havia previst. Un menú excel·lent de degustació (únic) de cinc primers i de cinc segons amb les seves corresponents postres per menjador. No repetiré el que portava cada degustació perquè era tot un conte romàntic i no ho vaig gravar a la memòria (de l’estil d’ànec no estressat de Valladolid amb làmines de café emulgent...) llàstima. Li ho vaig demanar, però em digué que no ho tenia escrit perquè era massa llarg (personatge especial aquest artista dels sabors). Bé, si més no us posaré l’element principal de cada plat amb l’advertència que el resultat final era tota una bacanal de sabors que transgredien tot allò que pogueres esperar amb un resultat magnífic. Pel que fa als cinc primers: clotxina, Vieira, Aladroc, Salmó amb formatge i Foie amb fumats. Pel que fa als segons: Pit d’ànec, olla de carn, Abadejo, Tonyina roja del mediterrani i rellomello de vedella. Les postres foren una barreja elaborada de formatges (massa fort per a l’època). Tot això amb el corresponent canvi de coberts i de vaixella per a cada ocasió. Cal no oblidar tampoc el tassonet amb oli d’oliva per a trencar el paladar i que no es barregen els sabors d’un plat a un altre. Un oli que quan te’l posaves a la boca semblava que se’t dibuixara la màgia de totes les oliveres de la Serrania i pensares en els uendos.
Nosaltres ho regàrem amb un Rueda afruitat. Preu? De 40 a 50 euros per persona. La relació qualitat preu és magnífica. Salvant les distàncies, L’Entiscar és el Bulli de la Serrania. No us el perdeu, paga la pena.

Restaurant La Carme (València)

Anit sopàrem a La Carme, un restaurant del barri del Carme de València. Està al costat del mercat Mossén Sorell.

La Carme és un local històric d'aquest típic barri valencià que ha servit de referent gastronòmic al llarg d'unes quantes dècades. És un local acollidor, d'ambient rústic, on trànquil·lament entres parlant valencià i et responen també en valencià. (Ja té collons la cosa que allò que havia de ser natural a València, l'excepció es convertesca en categoria). Si rastregem la decoració podem descobrir uns quadres de JAM. Al costat d'on nosaltres sopàvem i dalt d'un piano hi havia un dedicat a les Maremortes (concepte de cultura popular de la Vall d'Albaida d'on són originaris tant el pintor JAM com el cuiner i amo del restaurant).

La cuina, elaborada per Rafa Albinyana, és senzillament exquisida. La relació qualitat /preu és díficilment superable. Tenen un menú de 21 € (a dia d'avui) on pots triar entre sis o set primers i sis o set segons, evidentment amb les seves corresponents postres.

Nosaltres n'érem quatre i vam decidir que el coc ens sorprenguera portant-nos unes degustacions per compartir-les. De primer començàrem amb una ensalada de formatge de cabra, dàtils, conillets, lletzons, pistatxos...; li seguí un pastís de porro, suau i esponjós; alvocat farcit de gambes i de lluç; i una crepe de xampinyó i pollastre. Per als segons es descararen amb costella a la mel, la millor que he provat mai, se't desfeia a la boca; lluç amb avellanes, gambes i cloïsses, menja suau de paladar agraït; farcit de vedella amb ceba caramelitzada, de molt bon mos; i magret d'ànec amb salsa de panses, taronja, bolets i mistela. Tot això amb l'atenció permanent de canvis de coberts, de vaixella i de copes. Les postres no es quedaren darrere i reclamaven ser també categoria en el menú. Tastàrem la copa d'illa surant, en un mar de vainilla, nata i ametles; un exquisit i sorprenent plat de bacores al forn; gelats casolans a base de maduixes un, i l'altre de iogurt amb nabius.
P.S. Si a algú li ha fet goig, el telèfon que figura en la targeta del local és: 96 392 25 32.