divendres, de febrer 27, 2009

Canal 9, el full parroquial


El PP s'havia acomodat al circ de nans que havia muntat. Ara, però, els nans li han començat a créixer. L'assumpte de Madrid amb les ramificacions valencianes per una banda, i el de Fabra a Castelló per l'altra li estan removent els fonaments de la carpa.

Què hi farà el PP valencià per defensar-se? Doncs agafar l'artilleria de Canal 9 i culpabilitzar de tots els mals, com sempre, al dimoni català: Que ens ho volen furtar tot, que no "mos" faran catalans, que no "mos" volen donar l'aigua de l'Ebre que llancen gratuïtament a la mar... i a engolir-nos totes les mentides malintecionades que vulguen dir-nos.

Fins a quan aguantarem els valencians que el PP ens enganye i ens manipule?

dijous, de febrer 26, 2009

ESCRIPTORS AL TERRAT

Una nit més el programa escriptors al terrat ens ha tret del cau per anar al centre Octubre. Abans d'endinsar-nos al Parnàs li hem fet els honors a la gola i hem passat per la mítica santa Caterina per fer-nos una tassa de xocolata amb xurros (2 tasses amb 2 racions de xurros 9,80 euros). Després d'un passeget per la plaça de la reina i voltants ens encaminem a l'Octubre. Saludem Ramon Guillem i Jaume Pérez Muntaner i ens asseguem a fer-nos un gintònic (4,8o euros) amb Rafa Escobar mentre parlem de la traducció al català de l'Ulisses de Joyce que s'estava llegint.
Pugem al terrat i ens asseguem amb Enric Monforte i ens preparem per a escoltar què ens conten els dos escriptors de la nit: Rafa Company i Miquel de Palol. Vicent Penya em saluda i em comenta que de tant en tant visita aquest blog; salutacions Vicent.
R. Company introdueix l'acte amb la lectura d'un text sobre la comunitat del fundador; una reflexió sobre escriptors, lectors, traductors i lectors. Després inicia una espècie d'entrevista que de vegades té tons de fina ironia a Miquel de Palol. L'escriptor principatí ens deixa la reflexió sobre algunes de les seves treballades tècniques de creació literària, sempre interessantíssimes. Ens parla de la novel·la El jardí dels set crepuscles i ens fa goleta de llegir-la (900 pàgines). Rafa Companys ens parla de la novel·la amb què guanya el Joanot Martorell, Silenci de plom.
Acabant l'acte apareix Cento Beguer (Cento el llibreter). Com que sempre és un plaer veure'l, aprofitem l'avinentesa per xarrar un poc amb ell i comentar projectes firaires.
Tornem cap al metro pels carrers de València amb la companyonia d'Enric Monforte.
Una altra nit per als elegits.

dimecres, de febrer 25, 2009

CONTES XINESOS

El conseller d'educació Font de Mora és capaç de fer el més difícil encara. Si no fóra perquè aquesta gent no té sentit ni dels límits ni de la lògica, les darreres declaracions del conseller serien dignes d'un conte dadaista. Després de la ficada de pota amb l'anglès, ara va i ens ve amb allò que cal posar l'assignatura de Xinés mandarí. Res contra el xinesos, ni contra la seva llengua(vaja, res sí, allò del Tibet; però això pertany a una altra reflexió). Aquest home s'ha begut l'enteniment. I mentrestant el valencià va boquejant com els peixos que trauen de l'aigua cap a una mort segura. Què en farem els últims valencians? Ens asseurem a la porta per veure passar el nostre soterrar? Doncs, això, contes xinesos d'uns polítics mandarins.

diumenge, de febrer 22, 2009

ESPAI I TEMPS A LLÍRIA

L'espai i el temps coincidiren anit en la història a la ciutat de Llíria. I com que no podia ser d'altra manera ho feren de la mà de la música. Dues cultures riberenques de la mediterrània, l'àrab i la catalana, es tornaren a retrobar després de segles (400 anys exactament des que foren foragitats els moriscos). Així doncs, fent-li una iseta a la lògica, prengueren possessió d'un Auditori de la Unió Musical que estava sense entrades des de feia dies, amb les veus de Miquel Gil, de Pep Gimeno "el Botifarra" i del cantant de Tànger Ayoub Bout. Tres veus que anit, sense perdre la força de l'especificitat, es conjuminaren meravellosament agermanant els peixos de la mediterrània (potser aquells de què parlava R. Muntaner a la seva Crònica de Xilvella).
A més de l'espectacle en si, un parell més de coses que caldria destacar: La secció de metall de la banda de Llíria que acompanyà en un parell de cançons, i la capacitat d'engrescar el personal que tenia Mohamed Soulimane, a banda de jugar perfectament el violí.
Gràcies a tots tres, i per descomptat a la resta dels músics, pel regal que m'oferiren de fer sentir com segles d'història se'm bellugaven per raconets amagats del cor.
Si teniu ocasió de veure'ls plegats, no us els perdeu.

divendres, de febrer 20, 2009

Artista creant en directe. Després de la presentació de Camí d'amor.


Jordi Albinyana és capaç de convertir el carbó en carboncle, la pedra en diamant. Té la capacitat de pastar converses, fum, gintònics i Parnàs i, com un prestidigitador de les formes extraure l'art que podia romandre adormit en una altra dimensió. En el vídeo el veiem en una espècie de trànsit creatiu on amb quatre ratlles, un bastonet higiènic i el líquid màgic del gotet dóna vida a la meravella que tenim sota aquest escrit.
Com que es veia perfectament les intencions furtívoles que cobejava la meva mirada, s'afanyà a fer-li la dedicatòria a Àgueda. En una altra ocasió ho aprofitaré millor.
Quan algú li preguntà mentre el pintava que què era allò, el girà i li digué ple de naturalitat: Que no ho veus? doncs és una clàssica mamada.

PS. Feu-vos ara que encara és a l'abast de les butxaques obreres amb alguna obra seva; més endavant no se li podrà tossir al bescoll. Tot allò que fa té una força increïble.

dijous, de febrer 19, 2009

micropost

(Foto mampresa del blog de Cucarella)
Farà qüestió d'un parell de setmanes vaig oir, sentir i escoltar com el president de la Generalidad valenciana deia en els mitjans de comunicació, si fa o no fa, aquestes paraules referint-se a com fer política: És la nostra manera de fer les coses.
És ell qui ho digué. Com diuen al poble, el que la boca erra, la butjaca ho paga.
Un dels diaris que arreplega la notícia que està imputat en el destarifo obert a Madrit, entre d'altres, és l'Avui.

dimarts, de febrer 17, 2009

I fou llarga...

I no mentia quan deia que fou llarga. Una de les perles que donà fou aquesta primícia feta de literatura, gintònics i companyonia; no podia fallar. Us aconselle que no us el perdeu. Fa goig de veure com el personal domina/dominem les llengües. I que els catalanoparlants dominem encara una llengua en perill d'extinció com és ara l'espaNol. Doncs això, que no us el perdeu. Per a tots vostés: Pell de pruna/ Piel de ciruelo/ i en anglés no ho sé, li ho preguntaré al Jordi.

dilluns, de febrer 16, 2009

Fou llarga... la nit


Com deia ahir, la nit fou molt llarga i donà perquè alguns uendos i d'altres ànimes udolants prengueren la nit i la feren seva. Com que estic tenint problemes per pujar alguns dels vídeos, de moment posaré alguna foto (ja els hi penjaré i els bescanviaré per les imatges). Doncs bé, com deia, una de les isetes que ens pegà per fer fou llegir uns fragments de Pell de pruna (Piel de ciriuelo) directament traduït al castellà etílic de les tres de la matinada amb una versió simultània a l'anglés pictòric feta per Jordi Albinyana. Crec que ja estàvem tots perquè ens contractaren a fer classes d'educació per a la ciutadania (estic pensant a enviar-li el vídeo al forense per si s'hi anima). No recorde qui fou el pare de la idea, però és una gràcia veure Joan Olivares, Josep Albinyana (Gàlim), Natzari (mestre de cassola), jo mateix... fent el numeret. Pensàrem a fer una presentació a Sevilla i tot. Si és que!

Bé, aprofite també per agrair l'amic Toni Teruel les amables paraules que m'ha dedicat al seu blog de recursos didàctics de català.

diumenge, de febrer 15, 2009

Camí d'amor a ca les senyoretes


Anit ferem la presentació de la novel·la Camí d'amor a ca les senyoretes d'Otos tot aprofitant que era el dia que era (14 de febrer). Mercè Climent i Beatriu Palmero em sorprengueren iniciant la presentació de la novel·la i fent una semblança molt amable de l'autor (jo mateix). Com que la nit fou llarga i dolça i tenim bastant de material, i ara acabe d'arribar a casa i estic molt cansat, aniré posant alguns posts amb vídeos inclosos sobre la vetlada (presentació, Natzari fent de l'home, el gran Jordi Albinyana pintant en directe alguna dedicatòria del Pell de pruna, projectes de lectures trilingües que van més enllà d'educació per a la ciutadania...
Notícies relacionades:

dijous, de febrer 12, 2009

ESPÉS


Avui em trobe espés. He provat d'escriure tres o quatre vegades i la novel·la m'ha dit que per tan poca cosa no es descordava la brusa. I té tota la raó; estic espés i poca cosa anava a fer-li. Ací la tinc, oberta per dues pàgines i espés. És que haver de vendre't el temps i l'energia per l'ofici de viure té aquestes coses, que quan vols fer allò que t'abelleix ja no t'HI trobes (com diria el meu amic Natzari). Doncs això, que em trobe espés... quasi massís i no estic per a fer. Ho deixaré per a un altre moment... o per a un altre dia en què siga més jo. Les maremortes hauran d'esperar que estiga més per elles. He buscat alguna imatge a la xarxa per il·lustrar-me i he trobat això de dalt. Doncs això, que estic espés.

dissabte, de febrer 07, 2009

Una nit més a Ca les senyoretes


De bell nou Ca les senyoretes ens oferí una de les seves nits plenes de saó. En aquesta ocasió fou la presentació del llibre de contes Històries del paradís de Xavi Sarrià (cantant d'Obrint pas). L'acte l'encetà el seu amic Dídac Botella on es féu una semblança de vivències i amistats amb l'autor relacionades amb la composició del recull de contes. Fou després el mestre Joan Olivares qui féu una dissertació sobre l'obra tan engrescadora que ens obrí la gana d'encetar-lo i començar a llegir-lo. Després el mateix autor ens desvetlà la gènesi d'algun dels contes del volum.

Si a l'acte afegim una companyia immillorable; la presència de fons dels rostres del quadre de Jordi Albinyana; la trencada mà d'Assumpció en l'àpat; gintònics, cervesa i vi ; i l'actuació en acústic de dos dels components d'Obrint pas (el mateix Xavi Sarrià i Miquel Gironés) als quals se'ls acabà afegint Pep Gimeno, el Botifarra, la nit s'acabà d'arredonir.

Us oferim també un tast de l'acústic (si és que sóc capaç de penjar-lo) perquè us en féu una idea millor.

dijous, de febrer 05, 2009

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts.


Parlar d'un dels llibres que més m'ha agradat, i n'he llegit uns quants, és un risc. És un risc perquè sempre que rellegesca aquest escrit trobaré que hi ha coses que havia d'haver dit i que no ho vaig fer. Cosa aquesta que m'angoixa un poc, però que així i tot també li ho he d'agrair a l'imaginari de Toni Cucarella. Parafrassejant l'inici de l'obra on diu que evocar és soterrar el passat, afegiré que fer extraure sensacions i sentiments en el lector és fer-lo viure; al lector, dic.

Bé, ha temps arrere vaig llegir-li l'Ulisses i ja em va semblar una novel·la encisadora, entranyable. No sóc jo qui ha de descobrir qui és Toni Cucarella com a escriptor, però si amb l'Ulisses em regalà una estona molt agradable de lectura, amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts no em resta més que dir que és una obra mestra. És una obra d'aquelles que recordaràs sempre i que referenciaràs en moltes converses literàries.

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts és una novel·la coral que té la capacitat a través dels ulls d'un xiquet narrador moltes vegades, també d'un narrador omniscient d'altres, i d'un narrador polièdric que pren el punt de vista des de diversos angles, de desfermar amb tota la cruesa el tall d'una realitat social i el tall d'un imaginari col·lectiu.

Tots els personatges d'aquesta macroaquarel·la que abraça, tot i que siga de refiló en alguns casos, des d'algun detall de la guerra civil i que arriba fins al final dels setanta, es mouen impel·lits per forces naturals, atàviques, tel·lúriques... És la terra, podríem dir-ne, qui pren forma en els distints personatges i els fa viure les històries perquè el lector en prenga consciència dels seus darrers batecs. Sí, els darrers batecs d'un racó del País Valencià que feia les darreres alenades abans de morir; com un dels personatges: Vicent de la Tassonada, Vicent de les mosques, que el fan morir per anar a viure a la lluna on no hi haurà mosques.

Podríem agafar la metafora de l'ovella guirra, de l'ovella roja, com a símbol de lleialtat i de resistència contra la invasió d'una altra cultura, d'una altra nació, que utilitza el personatge xiquet Nolo Ribes: Castellans a la gerra.

L'alè de les religions antigues, precristianes (i també de catòliques) com per exemple el personatge que curava de gràcia perquè de fetus havia plorat al ventre de sa mare i ara tenia la gràcia de salvar animals fent-los fent-los pixar. Aquesta dinàmica aquarel·la també està pintada sobre un teixit en què el realisme màgic està present contínuament: diàlegs naturals amb una xiqueta morta feia molts anys, un marit afusellat durant la guerra i que retorna viu trenta anys després, històries d'encantades i de forces del més enllà... situacions que com a lector acabes comprant-les de forma natural.

Pel que fa al llenguatge, l'obra està escrita amb una riquesa que va des de registres molt cultes fins a la parla més localista dels ravals de Xàtiva. Però sempre ajustats al verisme més exigent dels personatges; fins i tot per deixar de banda en algunes ocasions la normativa més generosa. I si atenem al domini oracional veiem que Toni Cucarella flexiona el llenguatge per ajustar-lo a les exigències del discurs literari sense que aquest grinyole en cap revolta, ni per massa ert, ni per massa moll.

En definitiva, és una de les grans novel·les de la literatura catalana.

Gràcies, Toni Cucarella, per haver-nos-la regalada.

dimarts, de febrer 03, 2009

EUSKAL HERRIA (V)


El viatge donava per a continuar descobrint costums i racons que se'ns gravaven al cor i a la memòria. Entre d'altres particularitats aquesta manifestació d'estima d'un poble pels seus fills que vaig trobar a l'entrada d'una taverna a Getaria i que vaig demanar permís per fotografiar-m'hi.