"Fronteres de vidre" en el Blog del CAL

En el BLOC DEL CAL (Centres d'Autoaprenentatge de Llengües de la Universitat de València) han fet una ressenya del meu llibre Fronteres de vidre, que reproduesc tot seguit.

Havia sentit parlar de Mompó a través de dues vies diferents: la campanya promocional de Bromera de Somiant amb Aleixa, guanyadora del XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, escrita en col·laboració amb Mercè Climent, i també per mitjà del bloc Anticànons (http://anticanons.blogspot.com/), d’Helena Bonals, que havia comentat amb entusiasme Terra de déus, una novel·la que ultrapassa de manera evident la categoria de juvenil.

En aquest cas, Mompó ha creat una col·lecció de relats amb un eix temàtic molt definit: la penetració d’elements màgics en la quotidianitat. El pas d’una banda a l’altra de l’espill és continu. D’ací, el títol. De fet, els miralls i, fins i tot, el vidre de les finestretes o dels gots apareix en bastants relats com a zona de trànsit («La inapreciable quietud del vidre», «L’ésser que havia nascut del baf», «Una vida molt limitada»).

Aquesta aparició de l’altra realitat té les fonts en referents il·lustres: des dels relats de Calders fins als de Cortázar o als de Monzó. És tan cortazarià que, de vegades, ens sembla tornar a veure córrer cronopios entre les pàgines del llibre. Així com també podem rastrejar-hi el record de Borges darrere de la proliferació d’espills.

L’autor retrata individus obsessius, amb dificultats per a relacionar-se, solitaris: vides pròximes als personatges de Monzó. Viuen sols, cerquen parella i a voltes són tan exigents que només el seu doble o un ésser inanimat i, per tant, manipulable, els pot fer el pes («Primera persona del singular», «Fèlix», «La imatge del vi», «Un amor de lluny»...). El pas del temps o la buidor vital són altres temes importants que configuren diversos contes.

Els relats solen estar orientats cap a un final sorprenent que, de sobte, posa el conte de l’inrevés, i accedim així a una nova visió global del text («No sóc japonès»). Tan sols en un parell de textos podem intuir la fi de la història i això fa que es diluïsca l’efectivitat del mecanisme.

Fet i fet, un volum interessant, molt valuós lingüísticament (pel lèxic, per la cura en l’estil i per l’ús de les frases fetes). Conté relats importants, com ara «Viatge amb Sol», un conte molt líric, el meu preferit.

Font: http://blocdelcal.blogspot.com/

RESSENYA DE CARLES CORTÉS SOBRE FRONTERES DE VIDRE

Ressenya del llibre de relats Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011) que l'escriptor Carles Cortés ha penjat en la seva pàgina web.

Els vint relats que configuren el llibre són un regal per al lector encuriosit en anar més enllà de la realitat. A mitjan camí entre la sorpresa i l’element fantàstic, Mompó aporta vint maneres d’entendre l’altra realitat, la que podem entendre darrere d’un vidre o un espill.

Els contes segueixen una estructura subjacent semblant que atorga al recull una homogeneïtat sorprenent. Amb tot, les temàtiques i el tractament d’aquestes és ben distinta. Hi ha però, diverses idees recurrents, com és l’orgull dels orígens del personatges i la concreció de colps finals o petites sorpreses que tanquen de manera força redona les narracions. Un dels meus preferits, el primer, "Ja n’hi ha prou", on descobrim la inquietant personalitat d’un personatge desconegut a l’inici del text.

La voluntat de construcció dels personatges aboca Mompó al psicologisme. Així el món dels records i el passat d’aquests esdevé un llast del qual és impossible fugir, de manera que el present i el futur queden condicionats. Així, podem localitzar sentiments diversos en els relats, com són les obsessions vitals o la tendresa. Cal destacar igualment la complicitat que es cerca amb el lector. Així, es planteja sovint una interacció en el narratari o destinatari del relat que fomenta l’atracció de la seua lectura. Un recurs que serveix a l’autor per a plantejar el desdoblament de personalitats, això és, la duplicitat de realitats, l’altra veritat, la que pot haver darrere d’un vidre. Un bon exemple pot ser-hi “L’ésser que havia nascut del baf” (pàg. 65).

Cal citar, finalment, la guia didàctica feta per Mercé Climent, una bona eina per treballar amb l’alumnat un llibre tant ben editat i il·lustrat. Una joia per a llegir i gaudir-la.

SOMIANT AMB ALEIXA EN LA REVISTA ESPAI DEL LLIBRE

El poeta antoni Prats ressenya la novel·la Somiant amb Aleixa en la revista "Espai del llibre":

Open publication - Free publishing - More critica

SOMIANT AMB ALEIXA: RESSENYA DE SERGI DURBÀ

Ressenya de la novel·la Somiant amb Aleixa que Sergi Durbà ha penjat en el seu blog COSTUMARI DURBÀ.

És evident que l’últim Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida no deixarà indiferent ningú. Més aviat pornogràfic, endinsa el lector en un cúmul de carnalitat ben pujadet de to que té com a protagonista principal Aleixa, una aspirant a professora amb el do de somiar les mateixes escenes eròtiques que els seus coneguts més immediats, bé un alumne, bé unes companyes de feina o bé un simple propietari d’una llibreria, homes i dones per igual, en grup o en solitari. Aleixa s’ho engoleix tot. Original en el sentit que mai no havia llegit una novel·la d’aquestes característiques, ben bé es podria dir que el llibre es llig en tres estones, o com dirien els més atrevits, en tres bones manoles. Perquè tot en si és un al·legoria sexual, un autèntic guió de cinema X que ens delecta, pàgina a pàgina, amb un vocabulari ric i molt apropiat per a l’ocasió: clivella, xoneta, carabasseta, campaneta, encastar, pixorro, estacar, soca, petxina, estret congost, portella, creueta, blancs senderols, negres indrets, replecs de la tavella, envestida, embranzida, lletada, llengües de foc, tòtem venós, cabota... Impossible inventariar-ho tot. Aleixa apareix i desapareix per diferents etapes de la seua vida on el sexe i el goig infinit i, de vegades dolorós, sempre és el protagonista. Un torrent de plaer que es resumeix, per exemple, en una escena com aquesta, triada a l’atzar en aquest mateix moment:

Estirats al sofà es besaven apassionadament, sense treva. Els plecs de la roba parlaven per si sols, cada moviment delatava el que estava ocorrent tela endins. Davall de la faldeta uns dits masculins es perdien per caus humits i perillosos. Al mateix temps, una mà femenina s’escolava per la bragueta i tenallava un membre que maldava per ser alliberat. D’una samarreta mig arregussada, naixia un braç fort, ben arrelat entre la saó d’un pit jovenívol. Tanmateix, la quarta extremitat havia quedat empresonada entre el pes dels cossos. Una mà que no definia siluetes, cinc dits que no dibuixaven desitjos, i el polpís d’ells que quedaven orfes de gustoses melodies.

FRONTERES DE VIDRE: CRÍTICA DE JOSEP MANEL VIDAL

Josep Manel Vidal ha fet una crítica del meu llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) que ha penjat en el seu blog Filant prim.

Personalment sent una especial atracció per les teories sobre els mons paral·lels. I la meua manera d’abundar en aquesta quimera és cercar-ne a l’imaginari de la literatura que en parla. Em sedueixen les pensades sobre les imatges construïdes a l’altra banda del mirall. Considerar si les vivències que sembla s’enceten amb els nostres gestos, tenen continuïtat cada vegada que els donem l’esquena. Si aquells éssers mimètics continuaran reproduint, amb mil·limètrica voluntat, cadascun dels nostres posats. I en aquesta recerca inquietant m’he trobat amb el llibre de l’escriptor i blogaire Francesc Mompó, “Fronteres de vidre”, un recull de relats que mira de personalitzar aquestes “teories” amb éssers de l’altre cantó impossible de la vida. Cada narració és una petita clivella a través de la qual un pot endinsar-se i observar allò que a la vida real no pot veure i que només intueix des de les seues cabòries. Reflexes d’una existència que ens suggereixen els objectes i les formes amb capacitat per guardar-ne, ni que siga un bocinet, entre la seua talla arrodonida i perfecta. Un joc d’ambigüitats constants per preguntar-nos, sovint, qui és real i qui no. En una obra de ficció com aquesta res és el que sembla. Potser, després de tot, ens caldrà fer com l’avi Torró, actuar amb prudència i no menystenir aquell món que s’endevina, amb apunts dispersos, per cada racó que travessem sense donar importància. Francesc Mompó tracta amb un bon apunt literari la màgia del vidre. Supose que juga amb avantatge: és un bon escriptor i, a més és natural de l’Olleria. Sap del què parla.

LA NOVEL·LA "UENDOS" AL BLOG "COL·LECCIÓ DE MOMENTS"

Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments, ha tingut l'amabilitat i la bonhomia de fer un comentari de la meva novel·la Uendos i de regalar-me aquest deliciós dibuix.

"M'ha agradat conèixer les diferents maneres de dir Follets, que en Francesc ens ofereix a la Introducció del llibre: Minairons (o manairons) al Pirineu, Pericó, Martinet, Bufarut, Gambutzins, Donyet, Duendo, nanet, Nitos, Boets... i no us els poso pas tots.

Ell hi afegeix el nom popular de la Vall d'Albaida: Uendos.

La veritat és que els llegeixes i et venen ganes de veure'ls. I segueixo llegint i els veig... els veig de veritat. Els veig com els dibuixo. (No sé si m'han quedat prou guapos o se m'enfadaran i vindran a tombar-me el saler o a esborrar-me arxius de l'ordinador. I és que jo ja pensava que existien, tot i que no ho havia confessat mai a ningú. Que passaria si comencés a explicar que crec en els Uendos? Ja podria anar dient que jo mai no bec res d'alcohol, ja... )

El llibre és un gran conte, molt bonic, explica les experiències del Sarmentet i la Pebrelleta, amb els humans, amb la seva mascota, la marieta, amb les formigues enemigues. (Diuen que els Uendos, només es poden deixar veure pels infants i jo em pregunto, se'ls deuen mirar els infants d'avui dia? O potser els tenim massa ocupats?)

Tenen poders màgics, poden aplegar núvols en un tres i no res per provocar una tempesta. Poden arribar fins als nostres somnis i són capaços de fer feines impossibles. Com poden carregar uns sacs pesats i grans per un home, si ells són tant petits? (Màgia pura, ja us ho dic. No sabeu per què passen algunes coses estranyes a la vida? O per què a vegades surt tot a l'inrevés? O per què a vegades hi ha coses que semblen arreglar-se soles? doncs ja teniu la resposta)

Bé, no us explicaré pas la història, és una història que et fa venir ganes de ser nen o nena per trobar-t'hi ben endins. Ja sabeu que a mi no em costa gaire. M'hi he trobat de ple. Amb ganes de compartir-la amb els meus nens, de seguida que la puguin entendre. Amb ganes d'explorar l'alzina del jardí a veure si veig alguna entradeta sospitosa. (No tingueu por, Uendos del meu jardí, no ho explicaré a ningú, ni us molestaré gens, teniu raó, les persones poden ser molt perilloses, però us asseguro que no pas totes)."

SOMIANT AMB ALEIXA: ARTICLE A LAS PROVINCIAS

Una locura de sueños eróticos con Aleixa

Aleixa, una joven de 27 años, busca trabajo de profesora para poder mantener su independencia familiar. El primer sueño erótico es con el jefe de estudios , un fanático religioso que no pone obstáculos a una imaginación picante y extremadamente lujuriosa. Un amigo, un compañero de trabajo, un vendedor... todos desean a Aleixa. Una libreria, un despacho, un probador... no importa el lugar ni el momento. El deseo que ella despierta y el anhelo por su cuerpo haran tambalear los sentimientos propios.

Somiant amb Aleixa', obra galardonada con el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida, es una obra escrita a cuatro manos con una prosa cuidada y un estilo marcado por la abundancia de detalles en la descripción.

Los autores son Mercè Climent (Alcoi, 1981) ha cursado estudios de Ingeniería Agrónoma y de Filología Hispánica en Valencia. Ha publicado la obra infantil 'Lina Pnaxolina i el quadern màgic' y ha obtendio diversos premios en el género de la narrativa breve.

Francesc Mompó (l'Olleria, 1955) es licenciado en Filosofía y Ciencias de la Educación. Ha participado en libros de homenajes como a Vicent Andrés Estellés y ha publicado diversos poemarios y novelas.

Font: Las Provincias

SOMIANT AMB ALEIXA: CRÍTICA D'ÀNGEL CANO

Àngel Cano ha fet una crítica de la novel·la Somiant amb Aleixa que ha penjat al seu blog: El nét del tio Pipo.

Aquella nit de finals de juny de l'any passat, a Palomar, es decidia qui havia sigut el guanyador del XVII Premi de Literatura Eròtica. Amb la companyia d'uns gatets i gatetes, anà transcorrent la vetlada fins que la presentadora, Esther Vallés, descobrí l'obra guanyadora i els seus creadors. Somiant amb Aleixa, de Mercè Climent i Francesc Mompó. Hui, un any després, la novel·la té forma, color, tamany, portada i etcètera. Però, sobretot, té quelcom que fa que no et pugues desenganxar quan comences a iniciar-te en un món entre els somnis i la realitat.

Aleixa, una jove de vint-i-set anys, busca treball de professora per a poder mantenir la seua independència familiar. I aleshores, el primer somni eròtic, amb el cap d'estudis, un fanàtic religiós que, no obstant això, no li posa entrebancs a una imaginació picant i extremadament luxuriosa. La protagonista té un do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix, la qual cosa tenia al principi certs avantatges, però, a poc a poc, es van convertint en inconvenients.

El cap d'estudis, un llibreter, un alumne i una classe sencera amb desitjos bacanals, l'encarregat del Sara... Una amiga, un rotllet, un nuvi de joventut i un cambrer de Gandia... El país oníric es barreja freqüentment amb la realitat. O és la realitat la que s'entremescla amb les imatges oníriques? El que sí que és cert és que aquestos dos magnífics escriptors han traçat un món gens allunyat de la quotidianitat, amb un detallisme just, puntual, que ens permet imaginar, àdhuc, les sensacions interiors d'una Aleixa que va soterrant-se cada volta més pel temor, per la por, però, sobretot, per una inseguretat que no la deixa ser feliç. Una atmosfera que en algunes ocasions ens transmet una angoixa o pressió similar a la que sofreix ella. El fet de somiar que tots la desitgen, amb escenes agradables i delicioses, però també amb submissions i, fins i tot, violacions, no li permet confiar amb ningú. Ni amb ella mateixa.

Per això, podríem afirmar que, a través de les gairebé 200 pàgines, veiem l'evolució d'un personatge que acabarà descobrint que no hi ha cap do, que tot són jugades del seu subconscient i madurarà i creixerà fins a somriure-li a la vida. M'agradaria destacar que hi ha dos moments claus en l'obra que tenen com a fil comú el vestit gris perla: el primer, quan té una relació sexual amb el rotllet, Sergi, a qui comença a estimar, tot i que no serà corresposta, i amb qui somiarà -somni o realitat?- que fa un trio, junt a l'altra amiga d'ell, Marga. A més, els capítols on hi apareixen aquestes escenes s'anomenen "Estralls de temps" i "Les nits de la nit", etiquetes que ja ens preveuen el pou on s'anirà clavant Aleixa. El segon moment, l'últim capítol, és quan està amb el cambrer de Gandia, a qui estima i amb qui se sent estimada. "Cel de juny" -tampoc és casualitat que siga al juny, mes de descans, de relax, d'entrada en l'estiu i d'allunyament de les preocupacions- ens depararà, com si s'anaren barrejant les escenes d'una pel·lícula, moments on ens tornarà a costar distingir què és el somni i què la realitat, encara que a la protagonista tant li fa, perquè "era feliç".

Somiant amb Aleixa és quelcom més que una novel·la eròtica. És una guia d'acceptació personal, d'observar que els únics prejudicis que fan mal són els que nosaltres ens muntem al nostre cap, de comprendre que no hi ha res de dolent en estimar a les persones, independentment del sexe que tinguen, d'entendre que l'erotisme no és sols sexe: l'erotisme és qualsevol demostració d'amor, com explicava el mateix Francesc Mompó en una presentació del nou poemari De la fusta a l'aigua, també de temàtica eròtica. I, tot això, és clar, lligat amb un psicologisme acurat, amb l'adequació de cada episodi amb els personatges que hi interactuen -quan es gita amb el cap d'estudis, hi ha vocabulari religiós; quan s'ho fa amb l'alumne, opten més per paraules del camp juvenil per a descriure-ho-, i amb un coneixement excel·lent de la mitologia grega. Beure dels clàssics mai defrauda, i aquesta obra no anava a ser-ne l'excepció. Morfeu, Cronos, Bacus, Venus, Àrtemis o l'illa de Lesbos són referències clàssiques que ajuden a aquestes quatre mans a enllaçar un lèxic, una sintaxi i una bellesa que freguen el llenguatge poètic.

A les dedicatòries els fan un xicotet homenatge a Joan Olivares, Ramon Guillem, Sento Berenguer o Toni Teruel, on comenten que els han esperonat i els han despertat "el cuquet" per escriure la seua història. No hi ha cap dubte: repte que es plantegen, repte que aconsegueixen -i de quina manera!-. Ja siga narrativa curta, novel·la juvenil o novel·la eròtica, aquestos dos guanyadors no paren de delectar-nos amb lletres i mots enllaçats que poden rebre l'autèntica etiqueta de "literatura".

FRONTERES DE VIDRE: CRÍTICA DE MANEL ALONSO

(D'esquerra a dreta Manel Alonso, Coia Valls i Francesc Mompó

a la Fira del Llibre de Jesús, 16 d'abril de 2011)

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.

Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.

El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Agueda Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.

Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

ELS FANTASMES DEL LACRIMA COELI, CRÍTICA DE MANEL ALONSO

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.

Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.

Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.

Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.

ELS GREIXETS

El poeta i escriptor Manel Alonso i Català ha ressenyat en el seu blog Els papers de can perla la meva novel·la ELS GREIXETS. Moltíssimes gràcies, Manel.

El poeta i narrador Francesc Mompó, en la novel·la Els greixets (Tabarca llibres, 2005), crea amb elements provinents de la tradició popular, de la narrativa de terror i de la novel·la juvenil d’aventures una història versemblant i dinàmica on es reinventa el mite del Greixet, conegut en altres comarques amb el nom del Saginero.

La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.

Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.

La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.

Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.

UENDOS

El poeta i escriptor Manel Alonso i Català ha ressenyat en el seu blog Els papers de can perla la meva novel·la Uendos. Moltíssimes gràcies, Manel.

Quan l’ésser humà donava els seus primers passos sobre la terra va haver-hi un cataclisme que féu que algunes espècies desaparegueren i altres evolucionaren per tal d’adaptar-se millor al nou medi. Els humans van prendre dos camins, un grup dels quals va romandre a l’exterior i l’altre s’endinsà per l’interior de les coves i de les simes i mai més no se’n tornà a saber res sinó a través de les llegendes i de les rondalles. Aquests éssers cosins germans de l’home i de la dona actuals en alguns llocs els anomenen donyets, en altres barruguets i a la Vall d’Albaida els anomenen uendos.De la Vall d’Albaida és originari l’escriptor Francesc Mompó, qui, tot recollint de la cultura popular de la seua comarca dites i rondalles, ha intentat en el seu llibre Uendos (Tabarca Llibres, València, 2008) (re)construir el món dels donyets alhora que recuperar per al nostre imaginari col·lectiu aquests nanets entremaliats però amb un gran cor i amb una manera molt peculiar d’entendre la justícia.Uendos és una novel·la infantil (encara que l’editor ha tingut el descuit de publicar-la dins d’una col·lecció juvenil), que jo, que he deixat darrere d’unes quantes dècades la infantesa, he gaudit per la trama senzilla però eficaç i pel llenguatge planer i directe del qual fa gala l’autor.La narració s’enceta en un oliverar en el temps de la collita quan a Bernat, el propietari del tros, se li apareix un uendo, Sarmentet, que malcarat l’ajuda a acabar d’agafar un grapat d’olives que estan en la punta d’una branca de difícil accés per tal que el llaurador no acabe descobrint l’entrada al seu poblat. Bernat s’espanta i la resta de uendos també, ja que els homes no han de saber de la seua existència.Sarmentet, tot utilitzant la seua màgia, haurà de traure-li del cap a Bernat que l’ha vist i per això el visita en sa casa una nit per a manipular els seus somnis. Però abans, jugant amb els seus amics, una broma es capgira amb un resultat que ningú no espera: un atac massiu de milers de formigues que posarà en perill tot el poblat de uendos. Només la intervenció inconscient de Bernat podrà salvar-los.De la mà de Sarmentet i de la seua germana Pebrelleta entrarem al poblat dels uendos, coneixerem com és el seu món, quina és la seua llengua, com s’organitzen, quins perills els sotgen, quins són els seus enemics. Després veurem de quina manera interactuen amb els humans i quines són les seues trapelleries més habituals.Uendos és un llibre amé, entretingut, ben escrit, en el qual el seu autor ens submergix en el món de la fantasia sense haver d’anar a visitar el folklore d’altres cultures. Un llibre que podria donar peu a una pel·lícula o una sèrie televisiva per a infants, ja que en la manera com està escrit s’entreveuen certes influències de l’audiovisual que el farien senzill d’adaptar.

ENRIC TÀRREGA: L'amant de la ciutat somniada

No es coïa un arròs politicocultural a València en els darrers 50 o 60 anys que no hi estiguera Enric Tàrrega fent la brasilada, triant la paella, posant l’arròs o tastant l’olleta. Sí, Enric Tàrrega és la metonímia de tot allò que s’ha cuit a la ciutat de València des de finals dels anys 50 ençà. Tertúlies, artistes, escriptors, músics, la Nova Cançó, la Batalla de València, teatre, el Micalet, les falles, Lo Rat Penat, La Universitat Catalana d’Estiu de Prada, el Front Marxista Valencià, les Comissions Obreres, el PSPV, el PSAN. La història de València des dels coneixements que li permet la seva memòria, que en són molts –ibers, romans, visigots, àrabs, catalans– els interessos de diversos personatges i institucions; les aportacions de diversos amics i companys de viatge històric: J.J. Pérez Benlloc, els germans Codonyer i Toni Bargues, Enric Solà, Rafa Sena, Joan Monleon, Eliseu Climent, Emili Mira; una galeria de fotos de la seva biografia; tot passa pel garbell d’unes entrevistes realitzades al llarg de dos anys per J.V. Cubedo, Mari Carme Sáez i J.M. Gil arreplegades en aquesta biografia: ENRIC TÀRREGA, L’amant de la ciutat somniada. Ed. PUV.
És Tàrrega en estat pur. Aquells que el coneixen llegiran aquesta biografia amb les orelles. L’estil directe ha estat molt respectat pels reportadors i u s’abandona a escoltar Tàrrega des de les primeres pàgines –que és quasi com escoltar els batecs capicasalins de les darreres 5 o 6 dècades. Les fórmules vives de l’oralitat apareixen contínuament: però també dic que..., sí, el conec molt..., recorde una anècdota..., et conte tot això perquè..., saps el que vull dir-te o no?
Divideix el llibre en tres apartats i dos apèndixs: La vida, la ciutat i el amics, un índex onomàstic i un apèndix.

Un llibre que ens ajuda a entendre millor l’ànima de la ciutat de València i moltes coses que han passat en aquest País tirant pel dret amb noms i cognoms.

Ressenya de la novel·la "AMABLE" per Manel Alonso i Català

EL DRAMA DE L'ASSETJAMENT ESCOLAR

(Mercé Climent, Francesc Mompó i Manel Alonso durant el sopar dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians celebrat a Castelló el 4 de juny de 2010)

L'escriptor Manel Alonso i Català en el seu blog Els papers de can Perla ha tingut l'amabilitat de ressenyar aquest novel·la meva al seu blog.

Amable, el protagonista de la novel·la del mateix nom de Francesc Mompó, és un alumne de quart d’ESO, un adolescent tímid, solitari, bon estudiant i amb una vida interior torturada. Fill de mare soltera, no ha conegut el seu pare biològic, la seu progenitora d’una manera inconscient ha exercit una sobreprotecció amb ell. Des de menut, Amable Boix ha patit l’assetjament dels seus companys, un fet que ha marcat a ferro roent el seu caràcter, la seua personalitat.Quan Amable coneix Teresa, una alumna que ve de fora i per tant no sap ben bé res d’ell, pareix com si el destí li donara una oportunitat per a ser feliç i eixir del tètric forat emocional on es troba, però, per una banda els malentesos, molts d’ells producte de l’ambient que han creat al seu voltant els companys de classe però també alguns dels seus professors, i per una altra la gran necessitat de sentir-se estimat i respectat que té Amable, qui d’una manera dissimulada cerca una amiga però també una segona mare en Teresa, fan que entre en una espiral depressiva que el portarà irremeiablement al drama del suïcidi.Francesc Mompó en la novel·la Amable (Tabarca llibres, València 2006) retrata amb precisió psicològica la personalitat i els factors externs que han configurat un adolescent que té quasi tots els números per a ser víctima de l’assetjament a les aules. Reproduïx amb cruesa i defugint allò que és políticament correcte l’ambient d’un institut d’educació secundària, l’atmosfera del pati d’esplai, de l’aula, de la sala de professors, ens parla de l’actitud dels alumnes assetjadors i d’aquells que els riuen les gràcies, dels companys que s’inhibixen i fan ulls cecs, de com els professors s’enfronten cada dia a la seua tasca d’educar, de les tedioses reunions del professorat, de les discussions banals que allí s’efectuen que no porten enlloc, de l’estúpid costum humà de buscar falsos culpables per tal de traure’s del damunt responsabilitats.Amable és el nom sota el qual s’oculten cada dia milers d’alumnes que viuen en silenci un drama terrible que només la comprensió i la solidaritat poden donar-li un final feliç, del qual Mompó ens informa en aquest llibre.