PRESENTACIÓ "A DOS DE VAL" A L'OLLERIA

A DOS DE VAL; A DOS HOMENOTS.

A mitjan matí ja estàvem capficats perquè tot eixira com corresponia a l’esdeveniment. Res no podia anar fora de llera. Muntatge d’estructura musical, afinament de piano, prova de micros i veus, llums, espais, guions... tot era poc per a homenatjar dos dels més grans homenots que ha donat el País Valencià els darrers anys: Joan Fuster i Ovidi Montllor.

La veritat és que amb manegadors com Paco Muñoz, Josep Albinyana i Ricard Prats poques coses podien quedar fora de control. Si a d’això afegim la llista de meravelloses veus que actuaren per a la presentació del disc A dos de val el resultat no podia ser-ne un altre que el que va ser: Una joia que difícilment es podrà repetir. La llista dels grups musicals, dels cantautors i de rapsodes va ser immillorable: Pau Alabajos, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Rafael Estrada, Enric Murillo, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Albert Ortega, Andreu Valor, Albert Bertomeu, Ovidi Twins, Carme Juan i ja em disculparan si m’he deixat algú. L’acte el conduírem i el presentàrem Amàlia Garrigós i jo mateix. Açò últim, per a no distorsionar massa, arribàrem a un acord: l’excel·lent periodista i locutora Amàlia Garrigós ho faria uns puntets per davall del que li és normal i jo m’hi esforçaria al màxim. No, és broma, Amàlia estigué com sempre: una de les millors locutores d’aquest beneït país, i jo vaig fer el que vaig poder per no desentonar-hi.

La nit estigué plena de màgia. Entre tots aconseguírem reviure aquell Ovidi que ens acompanyà en el mateix lloc dèneu anys abans per a recitar els versos del gran Fuster que acabava de faltar. El vídeo de l’esdeveniment va ser projectat a l’escenari, així com un parell d’àudios del moment.

Un públic emocionat i lliurat amb cor i ànima aplaudia amb gana les diverses actuacions que anaven passant al llarg de la vesprada nit. Com no podia ser d’altra manera, Paco Muñoz ens comboià al final perquè eixírem tots a l’escenari a cantar el Serra Mariola, presentadors i tot –i és que Paco és molt atrevit-. Però la cosa s’encomanà al públic, qui dret i fent el moviment de les ones de la mar, s’enganxaren al cant.

Una joia que a tots ens quedarà en la memòria i que desitge que a Joan Fuster i a Ovidi Montllor els haja arribat el ressò de l’estima que els tenim. Els grans hòmens no desapareixen mai. I tant l’alcoià com el suecà són dos HOMENOTS ben parits del País Valencià. 

CRÒNICA DE L'11 DE SETEMBRE DE 2012

CRÒNICA DE L’11 DE SETEMBRE DE 2012

A les quatre de la vesprada del dia 10 agafava l’autobús des de València cansat d’haver treballat tot el matí, però amb la motxilla plena de decisió: calia anar-hi! Intuïa que s’escriuria una pàgina de la història i que jo volia almenys ser-hi una coma, un silenci, o..., però que per a mi, que he estat tota la vida lluitant per la meva terra –història, cultura, llengua...- era molt important.

A les vuit i mitja arribàvem, un amic i jo, a l’estació del Nord d’autobusos; i d’allí, tole-tole, a la plaça de la Generalitat on havíem quedat amb companys de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Una cervesa fresca i ràpida, amb regust de sidra, en la cova d’un pub irlandès dels voltants, i via cap al restaurant on havíem reservat per a uns quaranta –de camí, em vaig trobar a l’ubicu i amic Enric Tàrrega-. Gent de la Catalunya estricta, un grupet de la Catalunya Nord, dues hongareses eixides de la mateixa bellesa, que estudiaven català i el parlaven de meravella i mitja dotzena de valencians; pegàrem un mosset i cap al Fossar de les Moreres que falta gent. Parlaments dels partits polítics i d’agrupacions de la terra, trobades amb més valencians (Alfons, la Gemma Pasqual, el Ramon Cerdà...), foto a la flama i records als nostres caiguts, i a la una ben passada, una copa per la zona i després d’hoste a Sant Andreu a ca el ja amic Pere Roca. Tres i mitja passades tocava llençol. La nit barcelonina ja escalfava motors estelats amb banderes, torxes, càntics i la il·lusió als ulls de la gent.

A les nou i mitja del matí m’alce. El Pere ja havia marxat , anava a l’ofrena. Desdejuni al passeig, metro i Arc del Triomf (Una encertadíssima metàfora). Barcelona era ja una flama imparable de patriotes. Heus ací el miracle: els estels eixiren al ple migdia.

Continue trobant-me amb valencians de la corda. Conversa amb l’editor que traurà la meva novel·la nova (El vol de l’Esparver) per nadal; calia anar ultimant detallets. Xerrada casual amb l’amiga i escriptora Cinta Arasa (interessant com sempre). Passeig per les paradetes, flaire a catalanitat i llibertat, encontre amb l’amic Ferran Suay, que em convida a la Festa Estellés del dia 5.

Continua la calor, la basca i la xafogor que ja havíem arrossegat la nit anterior. Telefone al Toni Teruel, que s’havia hostatjat a casa d’un altre amic. Era a l’Ateneu Barcelonès fent coses per a l’institut –treballador on n’hi haja, el Toni-. Cervesa ràpida –i cara- als jardins de l’Ateneu, sala d’ordinadors, dinem allí mateix, al restaurant de la planta baixa. Trobada casual amb l’amic illenc Gabriel Bibiloni. Una aigua mineral amb gas a la Casa de Lleida –el Toni ho aprofita per continuar amb llistes per a l’institut a l’ordinador-. Nou canvi de samarreta perquè les amarava de suor. Des de la balconada feia fotos a la gent que baixava per incorporar-se a la manifestació. Rius i rius estelats que cercaven la mar de la il·lusió, la terra d’aigua.

Cap a un quart de sis baixàvem per afegir-nos-hi nosaltres també. En un quart d’hora ens quedàrem bloquejats i així estiguérem vora una hora i mitja. Tota la calor del món, tota la il·lusió que una persona és capaç d’atresorar, tantes imatges meravelloses que quasi m’enxampa Stendhal amb la seva síndrome.

Estelades grogues, blaves i quadribarrades voleiaven incessantment –cap que tinguera ressons d’EspaNa, cap republicana-, cap consigna que no girara al voltant i amb tota claredat sobre la INDEPENDÈNCIA.

Les expectatives de la immensa gentada era que la història s’havia capgirat. El poble, vora 2.000.000 de persones, ha passat al davant dels partits polítics. La ciutadania exigeix la independència. No el concert, no el federalisme, no el confederalisme, la INDEPENDÈNCIA. Molts crits també de “Sense València no hi ha independència”, “Som... som Països Catalans”.

En passar per davant d’una comissaria blindada per policia nacional i per mossos, el personal escridassava a milers a la bibarrada que penjava del balcó: “Fora, fora, fora/ la bandera espanyola”.

Al voltant de les nou arribàvem prop del parc de la Ciutadella on escoltàrem les paraules de la presidenta de l’ANC. Converses amb coneguts amb qui et creuaves o frases que caçaves al vol es podien sintetitzar que la independència és a tocar de mà. No hi ha qui ho pare, com el cant dels maulets.

Després, concert de la Llibertat al mateix parc. Vaig poder convèncer els renyons i els peus perquè no agarraren la maleteta i m’abandonaren (són bones persones, ells).

Un entrepà en un baret de la zona amb l’amic Toni Teruel, comiat de la resta d’amics de l’UCE al parc i autobús a la una de la matinada cap a València. Cinc i mitja a l’estació d’autobusos. Casa, dutxa i becadeta al sofà.

Com deia Raimon: “Per unes quantes hores ens vam sentir lliures”. Però la diferència rau que aquesta vegada és definitiu, Catalunya en molt poc de temps es traurà el jou espaNol de sobre i serà lliure per sempre. La resta dels Països Catalans hem de treballar encar per enganxar-nos al rebufo de la Catalunya estricta. Vencerem.

Salut i Terra. 

ANTOLOGAT EN LA REVISTA ARTE POÉTICA (Antología Mundial)

El poeta salvadorenc André Cruchaga dirigeix la revista Antología Mundial, Arte Poética-Rostros y versos, on ha tingut a bé incloure'm.

Us deixe l'adreça del seu blog Odiseo en el Erebo on ha extret els dos primers poemes dels deu que m'ha antologat.

http://albumnocturno.blogspot.com.es/2012/09/dos-poemas-de-francesc-mompo-i-valls.html?spref=fb

FIRA DEL LLIBRE DE TORRENT 2012

Moments de la Fira del Llibre de Torrent d'hir 26-juliol-2012) amb la companyia dels poetes i escriptors Ramon Guillem, Enric Monforte, Jaume Pérez Montaner, Eusebi Morales, Isabel Robles, Marina Guillen, Manel Alonso; l'editora de Bullent Núria Sendra... Caseta, entaulats i signant. Enguany no ha fet vent de ponent i hem passat una vesprada molt agradable. Com que l'amfitrió (Sento Beguer) tenia un plenari a l'ajuntament se'ns afegí a hora de copes. Xè, molt bé, millor que els altres anys; per a repetir l'any vinent.

POEMES A ENTREVERSOS. CA LES SENYORETES D'OTOS.

Dissabte 21 de juliol, a Ca les Senyoretes d'Otos, es féu un sopar poètic -Entreversos-. Un foto d'uns quants que hi participàrem. Drets: Manel Alonso, Jo mateix, Xelo Llopis, Salvador Lauder, el cantant Carles Pastor, Alba Àlvarez, Josep Manel Vidal, engimponat a l'esquerra Pep Alfonso; la resta pertanyen al grup musical Barbaritats, de Xàtiva.

Una nit d'estiu deliciosa als peus del Benicadell i acollits per Joan Olivares. Totes les obres que presentàrem són de l'editorial Germania. Jo llegia poemes de "55 maneres de mirar València".

SOPAR ESTELLÉS A BENIMACLET 2011

El País Valencià porta més de tres-cents anys sofrint salvatgement l’embranzida espanyolista orientada a la descatalanització i a l’assimilació fins a convertir-lo en un apèndix “provincial” del sud-est espanyol. De primer amb les armes castellanes i borbòniques que acabà en els fets de trista memòria de la Batalla d’Almansa en 1707 i el consegüent Decret de Nova Planta pel qual perdíem –per just dret de conquesta; deien ells– els Furs que ens havia llegat el rei Jaume I. Després no han parat de prendre tantes accions com creien necessàries perquè aquest procés d’assimilació fóra imparable i definitiu: mesures repressives contra la llengua i les institucions autòctones, creació d’empreses que facilitaren l’emigració espanyola cap al País i la colonització massiva per anar desvirtuant a poc a poc la catalanitat del País Valencià, trencament amb la resta dels territoris de la Corona d’Aragó de totes les maneres possibles –fins i tot fent nàixer artificialment una actitud xenòfoba contra Catalunya i tot allò que s’identifique amb la marca catalana–, segrestament de la TV3 perquè no fóra element lingüístic referencial i unificador...

D’aquella pols aquest fang.

Jo, que sóc escèptic de mena perquè veig l’èxit que estan obtenint permanentment aquestes maquiavèliques estratègies, cosa que va fent retrocedir, com més va més, la vehicularitat del català al nostre estimat país, salude i celebre els Sopars Estellés a mode dels escocesos Burns suppers que allà es fan en honor del poeta romàntic Robert Burns.

Un país com el nostre, que han aconseguit desllavassar tant, està necessitat de mites i referents que ens unifiquen i ens retornen les essències que ens feren nàixer com a valencians. És per això, crec jo, que la proposta llançada l’any passat per Josep Lozano de celebrar aquest esdeveniment ha arrelat de seguida i amb entusiasme al llarg i ample –poc ample– País Valencià, i ha començat a prendre cos també enllà de l’Ebre. Necessitem referents sòlids que ens refermen com a poble; referents com els que es conjuminen de manera magistral en la poètica de Vicent Andrés Estellés. Estellés és el poeta que ha sabut fer que la poesia baixara al carrer i que el modus vivendi dels valencians entrara de forma natural i amb molta força en la torre d’ivori de la més alta expressió poètica.

Les festes Estellés creixen de manera imparable com els bolets a la tardor. Alguna cosa en les fibres més íntimes del poble estava esperant que algú sembrara l’esperança que ens puga fer reviscolar. Gràcies Robert Burns, gràcies Josep Lozano i gràcies Vicent Andrés Estellés. Honor i Glòria al Poeta Nacional.

Anit vaig poder assistir al primer sopar Estellés d’enguany –i no serà l’únic–. Va ser a Benimaclet, on em vaig delectar amb el magnífic parlament que va fer el poeta Jaume Pérez Montaner, presentat per Xavi Sarrià, on focalitzava la figura de l’Estellés del poble, el poeta fill del forner de Burjassot. Després del sopar popular que organitzaren el col·lectiu Benimaclet Viu i el Centre Social Terra, es feren lectures del poeta.

SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ. 11 DE SETEMBRE

Aquest cap de setmana hem estat a Barcelona. Havíem d'anar a la Setmana del Llibre en Català el diumenge 11 de setembre i hem aprofitat per passar-hi el cap de setmana. Entre d'altres coses hem anat a retre particular homenatge als herois de la terra al Fossar de les Moreres.

Tota la calor del món s'havia congriat aquests dies a Barcelona; la basca o xafogor feia que part de tu esdevinguera una substància gelatinosa que acoseguira la independència corporal -sort d'ella-, tres vegdaes vaig haver de canviar-me de samarreta per Barcelona en un matí per poder sentir-me amb un poc de dignitat.

Bé, la calor podia combatre-la d'aquelles maneres, però i la realitat lingüística? Jo diria que de cada deu persones a qui ens dirigíem en català, set ens contestaven en castellà. M'ha fet la impressió que estava a la València de fa trenta anys. I si vaig encertat en l'anàlisi, o us espavileu o aneu encarrilats irremeiablement cap a una Barcelona castellanitzada on qui parle el català serà mal vist i se l'acusarà de maleducat. Espere equivocar-me.

 Diumenge de diada anem al Parc de la Ciutadella a la caseta 18 de l'Associació d'Editors del País Valencià on ens fan unes gravacions individuals primer sobre la novel·la Somiant amb Aleixa i després col·lectivament als quatre escriptors que hi estàvem.

 Ací a la caseta amb dos dels meus llibres: Somiant amb Aleixa (escrit amb Mercè Climent) i Fronteres de vidre; també hi havia la novel·la Els fantasmes del Lacrima Coeli, Camí d'amor i el poemari eròtic De la fusta a l'aigua.
Al llarg del matí vaig tenir l'immens plaer de convertir l'aire en fang i un seguit de gent que només coneixia per les ones en un tatxim-tatxim es materialitzare. Gràcies, Carme Rosanas, Onatge, Elfree, Antaviana (senyoreta Valls); i com no, xarrar una estona amb l'amic escriptor Jordi Pijoan.

Un moment a la taula dels escriptors amb Mercè Climent, Josep Ballester i Salvador Vendrell.

SOMIANT AMB ALEIXA EN LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

Diumenge, 11 de setembre, al llarg de tot el dia estarem (Mercè Climent i jo) signant exemplars de Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera) dins dels actes de la Setmana del Llibre en Català al Parc de la Ciutadella de Barcelona (caseta número 18 de l’AEPV).

A les 13.00h tindrà lloc la presentació del llibre.

Serà un plaer saludar-vos si us acosteu per allí.

Per a més informació: http://www.lasetmana.cat/

ESTADA LITERÀRIA AL MATARRANYA

Estada a Vall-de-roures

Aquest cap de setmana hem fet una estada literària a Vall-de-roures amb motiu de presentar la novel·la Somiant amb Aleixa a la llibreria Serret i assistir a l’acte de presentació de llibre de poemes col·lectiu (vora cent autors) Poesia a la frontera publicat per March Editor.

Vall-de-roures és un poble encisador ple de màgia medieval. L’estança a l’hotel Salt ha estat molt confortable; és un establiment que t’ofereix, al contrari d’alguns, el servei de moltes més estreles de les que té. Altament recomanable. Un altre dels molts encants que he trobat a la comarca d’El Matarranya és el magnífic estat del català parlat per la gent d’allí. Ja poden les administracions polítiques separar-nos en mil bocinets per anorrear-nos que continuem sent ciutadans dels Països Catalans.

A l’hora de l’àngelus –nadir de l’hora de les bruixes- estàvem a la llibreria Serret signant llibres. Manel Alonso –amb qui havíem fet el viatge– amb Els somriures de la pena; Mercè Climent i Jo amb Somiant amb Aleixa; i jo amb el poemari De la fusta a l’aigua i el llibre de narracions Fronteres de vidre. El propietari de la llibreria, l’Octavi Serret, és tot un heroi de la cultura. L’entusiasme que vessa per la paraula escrita fa que no hi haja ningú que entre a la seva llibreria que no n’isca amb algun llibre sota el braç. Nosaltres, en poc més de dues hores signaríem entre els tres un centenar de llibres. El que he dit, tot un referent de llibrer, l’Octavi; i tota una referència literària, la llibreria Serret. Gràcies Octavi.

A la vesprada, a l’entrada de la zona medieval, vam tindre l’agradable sorpresa de trobar-nos a La Montserrat Vilardosa, Clídice, a qui coneixia del món virtual, i amb qui vam compartir, amb el seu marit, menges i paraules; tot un goig.

La segona part fou a s’endemà la presentació del poemari col·lectiu Poesia a la frontera; on es poden llegir tres llengües: català –majoritari–, aragonès i castellà. Pel que fa al restaurant que ens diposità –no puc utilitzar el verb acollir– no en vull dir ja res més. Els organitzadors de l’acte i els assistents ens esforçàrem perquè la cosa tirara endavant i després de les presentacions es feren diverses lectures en veu alta. Gràcies també a editors i organitzadors per aquest llibre que ara tinc entre mans. Personalment hi he participat amb tres poemes, un dels quals –el que vaig fer la nit que ens segrestaren Tv3 al País Valencià– va ser el que hi vaig llegir.

GRÀCIES MATARRANYA PER CONTINUAR SENT MA CASA TAMBÉ.

SOMIANT AMB ALEIXA VA A LA UNIVERSITAT

Aquest estiu Aleixa s'ha matriculat amb unes quantes novel·les eròtiques més -guanyadores també dels Premis de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida- a la Universitat Catalana d'Estiu organitzat per l'Associació d'amics i amigues de la UCE.

FIRA DEL LLIBRE DE TORRENT 2011

 Ahir, dia 26 de juliol, se celebrà la 39a Fira del llibre de Torrent; esdeveniment on vaig els darrers anys -per cert, enguany ens hem lliurat de la cíclica ponentada de tots els anys; tot i que també feia bona cosa de calor-. La celebració d'aquesta fira és una excusa perfecta per a retrobar-te amics i per a presentar les darreres novetats -que en el meu cas, enguany han estat abundoses:

-Els fantasmes del Lacrima Coeli. Ed. Bullent. (novel·la juvenil)

-De la fusta a l'aigua. Ed. Onada. (Poemari)

-Somiant amb Aleixa. Ed. Bromera. (novel·la eròtica escrita amb Mercè Climent)

-Fronteres de vidre. Ed. Germania (llibre de relats)

Un bon grapat d'escriptors departírem dedicatòries i xerrades:
Berna Blanch.
Francesc Mompó.
Mercè Climent.
Toni Cucarella.
Marisa Fernández Calabuig.
Ramón Guillem.
Marina Guillén Alapont.
Carles Pastor. (Cantant. Firmarà l'últim treball Els ulls de Bob)
Lluís Roda.
Pere Bessó
Eusebi Morales

Als quals se'ns uní a fer la xarradeta el cantant Pau Alabajos. Ací estem quasi tots, alguns ja havien marxat, esperant poder sopar a la fresca.

M'agradaria destacar l'absència dels polítics en l'acte. Tots els anys hi han passat a fer acte institucional, tant els del PSOE com els del PP (que són qui governen amb aquella alcaldessa que deia que tenia un defecte: parlar valencià i demanava perdó per si s'equivocava quan ho feia en castellà); enguany, però, no hi ha acudit ningú -tret de Compromís, com no podia ser d'altra manera perquè l'amic llibrer Sento Beguer n'és regidor-. La cosa fa una olor lletja més enllà de la falta de sensibilitat cultural dels polítics: L'any passat s'havien d'haver convocat els premis literaris Ciutat de Torrent -dels quals solc ser-ne jurat-, i durant la fira, el regidor de cultura se m'acostà i em digué que per donar-los més prestigi (?)havien pensat fer-los biennals (?). Però és que a hores d'ara tampoc no els han convocat. Digueu-me malpensat, però molt en tem que açò de la cultura pròpia siga la primera sacrificada en una crisi que no afecta quan es tracta de portar grups castellans i pagar-los el que costaria 5 anys seguits de premis.

Ps. Fonts ben informades m'han dit que sí que estan preparant la convocatòria del premi. Doncs això, al Cesar el que és del Cesar. Millor així.

DE TORTOSA A CORNUDELLA DE MONTSANT (i III)

Després d'uns dies de descans paradisíac a El molí del pont, amb alguna escadussera excursioneta per la zona, arribà el dia de la 4a trobada d'escriptors. Al café teatre L'íntim s'aplegaren unes 150 persones -Déu n'hi do per a un poble que només té un miler d'habitants; vora el 15% de la població: Chapeau per ells i vergonya per a la resta- a veure l'espectacle cultural que de la mà de Jesús M. Tibau amb col·laboració de l'ajuntament (Esquerra Republicana crec que són qui manen allà) havien muntat.

En la 1a fotografia estem tots els escriptors que hi participàvem amb les obres que se citen. Fa patxoca veure'ns sota la bandera que ens agermana:

Fede Cortés: Jhonson & Jhonson

Francesc Mompó: Els fantasmes del Lacrima Coeli

Mercè Climent: Lina Panxolina i el quadern màgic // Somiant amb Aleixa

Joan Todó: A butxacades

Víctor Amela: Paraules d’amor

Roser Amills: Morbo

Àngel Lluís Carrillo: Tarrako

March Editor (Jordi Pijoan): Un riu de crims

Jesús M. Tibau: I un cop de vent els despentina 

Tots llegírem un fragment (uns 7 o 8 minuts) de les nostres obres. Mercè i Jo ho férem de Somiant amb Aleixa i pujàrem la temperatura de la sala.

Ací, el manegador de Jesús M. Tibau llegint un dels contes de I un cop de vent els despentina.

 Tot seguit, l'actor Anton Dalmau homenatjava l'escriptor local Joan Baptista Espasa llegint fragments de l’obra d’aquest poeta i estudiós local.

En acabant, l'espectacle Una sortida digna, del grup teatral TEBAC, Teatre estable del Baix Camp.

Tot seguit el públic s'atansà a la taula per comprar exemplars i que els els dedicaren els autors. Tota una lliçó d'interés per la literatura. Moltes gràcies, Cornudella de Montsant.

Fede Cortés, Jordi Pijoan, Francesc Mompó, Mercè Climent, Víctor Amela, Joan Todó, Roser Amills i Glòria.

DE TORTOSA A CORNUDELLA DE MONTSANT (II)

 Com que havíem quedat a Cornudella el dissabte 9 per a la jornada literària, previsors com som de mena, havíem llogat hotel per la zona per aprofitar i conéixer un poc més les habitacions de la gran casa que són els Països Catalans. Des de València havíem tafanejat per la xarxa i havíem trobat un allojament que ens feia el pes: El molí de Siurana. Aquest meravellós poble -sembla ser que fou el darrer enclavament morisc i hi és soterrat el gran escriptor Joan Sales- està a pocs quilòmetres de Cornudella i s'esqueia molt bé als nostres interesos. Així és que de Tortosa agafàrem la carretera de l'interior i jugant un poc amb el serpentejar de l'Ebre ens hi enfilàrem.

Primer decidírem parar a esmorzar a Porrera -per allò del celler de Lluís Llach, i com a homenatge a un cantant que tant ha fet i fa per la cultura dels PPCC- i allí vaig fotografiar aquest rellotge de sol -també en homenatge al gran amic escriptor i especialista en rellotges de sol Joan Olivares-.

Tot seguit ens encaminem a buscar El molí de Siurana i comença la màgia. Passem per Cornudella i preguntem als bombers per on podíem anar per trobar l'hotel rural. La primera sorpresa fou que cap d'ells, tot i ser de la zona, coneixia l'existència d'aquest establiment a Siurana; i ho trobaven estrany perquè el llogaret és menut. Nosaltres estàvem tranquils perquè havíem fet bé la reserva. Així i tot "mira si fóra una estafa", només fou un pensament fugisser. Però marcà presència.

Passem Cornudella i mamprenguem l'ascenció al Montsant per la carretereta que li ratlla el pit com una cicatriu irreverent. En arribar allà dalt de més amunt, ens trobem amb l'entrada barrada al poble i aparquem al cim, allà on les àguiles es cansen de volar i els entra vertigen -a mi també-. Cap senyal de l'hotel que teníem llogat; només el Siuranella i El mirador. Perplexos cerquem a l'agenda del mòbil i, previsors, havíem anotat el número. Marque. M'identifique.

-Que estem dalt de tot i no trobem l'hotel.

-On diu que són?

-Doncs, al cim de la muntanya, en una esplanadeta que hi ha per aparcar. Com podem trobar l'hotel?

-No seran vostés a Siurana de Tarragona?

-Sí, clar.

-El Molí de Siurana és a Girona, al costat de Figueres.

Perplexitat absoluta. Aclarim malentesos. Perdem el senyal que havíem avançat. Entrem al poble per fer unes fotos i meditar noves estratègies. Poble preciós, nosaltres fets un mar de dubtes.

Tornem a Cornudella i de bell  nou preguntem als bombers -que ja els havia estranyat que existira aquell lloc allí i que no el conegueren-. Ens ajuden a trobar algun lloc, però no reeixen. Com que s'ha d'agrair la bona voluntat els regalem un exemplar de "Somiant amb Aleixa". Com que les hores esmorteïdes de solitud en una caserna de bombers són moltes, potser els ajude a espaiar la malenconia.

Ens envien al punt d'informació turístic de Cornudella i allà continuen les peripècies i els miracles. Ens hi atén la Glòria, plena d'amabilitat, bellesa i eficàcia. Diverses telefonades. Anades a fondes del poble. Ho sentim hi ha una boda i els convidats han copat totes les habitacions de lloguer de Cornudella. Tornada  Glòria. Més telefonades. Tafanegem per la xarxa del punt d'informació. Més telefonades -totes ella-. Un bri d'esperança davant la foscor i de l'embrió de pensament de tornar-se'n a València i deixar-ho córrer tot. Hi ha una masoveria que potser... deixe-me intentar-ho. Les 14'30h, sense menjar i sense saber què fer, també és cert que la gana havia perdut la lluita davant la preocupació. Sí, la cosa comença a arreglar-se. Quedem a les 15'00h amb una altra Glòria, l'ama d'una masoveria anomenada (no us ho perdeu) El molí del pont. Un lloc perfecte per passar uns dies plens de la màgia que et dóna el bosc. Una decoració de conte de fades i uendos. Moltes gràcies a les dues Glòries. 

DE TORTOSA A CORNUDELLA DE MONTSANT (I)

El dimecres 6 de juliol ens trobàrem a la porta de l’ajuntament de Tortosa amb Jesús Tibau. Havíem quedat amb ell un poc més tard davant del mercat, però com que som patidors de mena havíem arribat amb temps i decidírem fer un tomb per Tortosa. Passejant vora l’Ebre ens topetàrem amb l’ignominiós monument al facisme que li han estacat al llom a un Ebre ferit –en acabar aquests posts del viatge faré el convit estiuenc dels Hai-kus amb una foto que vaig fer a aquesta pústula amb què els franquistes commemoraven els seus-. En veure’l no vaig poder estar-me’n de rememorar mon pare que hi estigué, en la famosa batalla, defensant la república fins als darrers moments. Aquesta democràcia espanyola no té ni memòria ni vergonya mantenint encara la fluvial ferralla. És un insult per a tots aquells que perderen l’esperança i la salut i la vida front a la barbàrie dels traïdors alçats en armes del “nacionalcatolicismo”.

Bé, després de dinar anàrem amb Jesús Tibau als estudis per gravar el programa “Tens un racó dalt del món” (joguina resultant de la combinació de les lletres del seu poble: Cornudella de Montsant); jo no ho sabia, ens ho digué ell. L’experiència fou d’allò més satisfactòria. Mercè Climent parlà de la seva novel·la infantil “Lina Panxolina i el quadern màgic”, jo de la novel·la juvenil “Els fantasmes del Lacrima Coeli”; i en acabant, tots dos de la novel·la “Somiant amb Aleixa” (Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida). Fou una mitja hora de literatura televisada per a les terres de l’Ebre (Canal 21 TEVEON) on ens ho passàrem molt bé. En el moment que puguem penjàrem les imatges del programa.

Després, el Jesús ens féu d’amfitrió pel centre urbà de la Tortosa renaixentista -i ens alertà de la mosca negra que voreja l’Ebre i del remei per combatre-la– i ens acomiadàrem fins dissabte a l’ombra del Montsant.

NO AL GENOCIDI CULTURAL I LINGÜÍSTIC

Un bon nombre de persones –no sé quina xifra donaran uns i altres, però la Plaça de la Verge, incloent-hi la corona i els bocacarrers que hi tenen entrada, estaven a gom– en reunírem ahir per defensar allò que és la cosa més lògica i natural del món: sí al valencià.

Ja té d’allò la cosa que a València, els bons valencians hàgem de defensar el valencià. Algú s’imagina una concentració de burgalesos a Burgos dient: Sí al castellano? Seria ridícul, no? Doncs això, esperpèntic... si no fóra veritat.

I aquesta mateixa gent que està perpetrant el genocidi cultural i lingüístic –gent de porra, corrupció i crucifix– són qui després munten paradetes amb vidrioles demanant ajudes als indígenes del tercer món. Si no fóra perquè el genocidi que estan efectuant els està donant resultat, serien patètics. Així, l’adjectiu és com a mínim de salvatges i troglodites.

Fins a quan ho aguantarem els valencians ben nascuts? És que ja no en queden, de valencians?

Salut i Terra

NO AL GENOCIDI CULTURAL

Mobilitzacions per l'ensenyament en valencià

Data: 31/05/2011 14:21

Escola Valenciana convoca a la comunitat educativa, partits polítics i entitats cíviques a una trobada el proper dijous per tancar un calendari de mobilitzacions. Dissabte Escola convida a assistir de forma massiva a les Trobades d'Escoles en Valencià d'Ibi i Relleu i proposa tres grans concentracions a València, Alacant i Castelló el proper 9 de juny, coincidint amb la sessió de constitució de les Corts. Vicent Moreno: “Un nou model educatiu requereix d'un gran consens, com el que es va generar amb la Llei d'Ús i Ensenyament fa 27 anys, que no va tenir cap vot en contra a les Corts Valencianes”.

"Les línies en valencià garanteixen l'aprenentatge de castellà, anglés i valencià, l'únic motiu per suprimir-les és polític", ha destacat Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana. Moreno ha destacat que "igualar en hores el valencià i castellà només provocarà alumnes monolingües pel simple motiu que a la societat les dues llengües no tenen la mateixa presència, en tant l'anglés ja hi ha experiencies d'incrementar-lo partint del model d'ensenyament en valencià".

Escola Valenciana ha destacat que eliminar les línies en valencià és condemnar-lo a la desaparició en un termini de 20 anys. Per tot això l'entitat cívica ha anunciat que ha convocat pel proper dijous una reunió de consens amb agents polítics, educatius i socials amb l'objecte d'oferir una resposta contundent i unitària.

L'entitat cívica preveu iniciar les mobilitzacions aquest dissabte aprofitant la celebració de les dues darreres Trobades d'Escoles en Valencià a Ibi i Relleu. A més, dijous es presentarà un manifest de consens per buscar adhesions a tots els nivells. A partir de dilluns es preveuen accions enfocades a la societat en general i als centres educatius, que tindran la setmana que ve el seu punt culminant amb la convocatòria tres grans concentracions a València, Alacant i Castelló el proper 9 de juny, coincidint amb la sessió de constitució de les Corts.

Escola Valenciana ha afirmat que Camps fa una declaració d'intencions suprimint les línies en valencià, escorant-se cap a postures de radicalitat. L'entitat cívica ha recordat que "els models educatius s'han de tractar des del consens, des de l'experiència pedagògica". "Nosaltres hem presentat un model que té el suport d'universitats, sindicats i centres educatius, ells presenten un model després de les eleccions, en solitari, sense cap intenció de consens, sense cap suport de cap organisme educatiu".

L'entitat cívica ha recordat el contrast respecte a l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià que va ser aprovada fa 27 anys sense cap vot en contra.

Fés-te voluntari/ària les mobilitzacions previstes per al dia 9 de juny

Escola Valenciana presenta demà la Xarxa d'Escoles de Qualitat

Escola Valenciana ha afirmat que les provocacions del nou govern valencià no impediran que l'entitat continue treballant en positiu en el camp de les propostes amb rigor. En aquest sentit Escola Valenciana ha anunciatm que demà presenta a la localitat de Benissa la Xarxa d'Escoles de Qualitat. Una xarxa que pretén generalitzar barems de qualitat sota cinc pilars: plurilingüisme, sostenibilitat, gestió democràtiva, innovació i interculturalitat. Es tracta de compartir bones tasques educatives i d'exigir-nos una tasca rigorosa d'avaluació que permeta millorar la qualitat educativa. El portaveu de la comissió d'educació d'Escola Valenciana, Jaume Fullana, ha animat la comunitat educativa a participar, a implicar-se perquè "tenim clar que allò que no fem nosaltres ningú ho farà". La Xarxa comença a caminar amb la particpació, de moment, de dos a tres centres per comarca, potenciant així un creixement paulatí de la mateixa. Més de 30 centres assistiran a la primera sessió. 

LLIURAMENT DELS PREMIS DE LA CRÍTICA DELS ESCRIPTORS VALENCIANS

Ahir 27 de maig es lliuraven els XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, durant una vetllada gastronomicoliterària a la novena planta de l’Hotel Astoria Palace de València. Durant l’acte també tenia lloc un merescudíssim homenatge a l’escriptor saforenc Josep Piera.

Al voltant de les 21.00h hi anaven acudint premiats, escriptors, editors, representats d'algunes entitats, companys de lletres... Moment oportú per saludar amics, conéixer persones relacionades amb el món literari, donar l'enhorabona als premiats, fer algunes fotografies...

Envoltats de bones menges i una companyia molt agradable, la nit anava apropant-nos al moment dels parlaments i del lliurament de guardons.

Gemma Pasqual, escriptora i vocal de l'AELC al País Valencià, fou l'encarregada d'establir el silenci a les taules -difícil tasca perquè hi érem una setantena de persones- i de donar pas a tots els discursos.

L'acte es dividí en dos parts. En primer lloc, l'homenatge a l'escriptor Josep Piera; després, el lliurament dels premis de la Crítica.

Sebastià Alzamora i Marc Granell dirigien unes paraules laudatòries al poeta saforenc, qui arreplegava el guardó de mans del secretari de l'AELC, Lluís Hansen. Com no, també Piera ens regalà un magnífic i proper discurs on es convidava a gaudir de l’escriptura i també de la vida i obria una escletxa d’esperança per a la ciutat de València pel brot verd que ha començat a trencar a l’ajuntament.

En acabant, arribava el moment del lliurament dels premis. Un a un, tots els guardonats es dirigiren al bell mig de la sala per rebre l'obsequi representatiu creat per l’artista Elsa Pérez Robles i les felicitacions d'algun membre de la junta de l'AELC o del jurat d’aquesta edició: Enric Sòria en la modalitat d'assaig per l'obra En el curs del temps (Ed. Moll), Raquel Ricart i Andreu Sevilla en narrativa per les novel·les Les ratlles de la vida (Ed. 3i4) i La penombra de la coloma, Ramon Guillem en poesia per Abisme i ocell (Ed. Bromera), i Francesc Adrià Cucarella en teatre per l’obra La taula de canvis (la proporció) (Ed. 3i4)

Finalment, el Premi Difusió de la Literatura, atorgat per la Junta de l'AELC del País Valencià, era per al llibreter Vicent Beguer.

El punt i final el posava Lluís Hansen que llegia el discurs de cloenda que el president de l’AELC, Guillem-Jordi Graells havia preparat per a l’ocasió.

Alguns moments:

L'ÚS DEL VALENCIÀ EN ELS BLOGS

Divendres, 27 de maig, vaig ser convidat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a participar en una de les tres Taules Redones que es feien sobre L'ús del valencià en els blogs.

En la 1a taula hi havia Juan E. Tur, Sergi Pitarch, Enric Nomdedéu i estava moderada per Àngel V. Calpe. El títol d'aquestes intervencions era: El fenomen blog en l'àmbit valencià. Estat de qüestió i futur immediat.

En la 2a taula érem Vicent Usó, Xavier Aliaga, jo mateix, i estava moderada per Artut Ahuir.El títol era: Els blogs, un instrument per al present i per al futur.

En la 3a taula hi havia d'haver els representants dels següent blogs: Des de Llíria cap a Ítaca, Malalt de falles, Lucrècia Borgia i Pols d'estels, i estava moderada per Verònica Cantó. El títol era: Temàtiques contingudes en els blogs en valencià. En aquesta última taula, com que Lucrècia Borgia manega de forma anònima el seu blog Les dones no som (tan) complicades i havia posat com a condició que no s'hi feren fotos per continuar preservant el mite i allí s'estava gravant tot per una Tv, es negà a eixir (no sabem en quin moment de la cadena comunicativa es trencaria aquesta diversitat de parers); tanmateix vam poder gaudir d'ella durant el dinar.

Ací reproduesc literalment la introducció de la meva ponència:

La implantació de la xarxa primer i la posterior universalització del servei ha possibilitat la creació d’un nou món en llibertat; tot i que siga virtual cal no menysprear la força potencial que té i, per tant, la capacitat d’incidir en el món real. D’exemples no ens en falten: des dels més propers a la quotidianeïtat de cadascú de nosaltres –saber quines són les bases per participar en un premi literari, o simplement fer la telecompra a l’hipermercat més pròxim –fins als més genèrics, com ara és assabentar-nos dels secrets més íntims del recambró dels EEUU amb els arxifamosos papers de Wikileacs, passant per la força de poder enderrocar governs –el del PP d’Aznar per la il·legal i injusta guerra contra l’Irak, o senzillament poder llegir un bon grapat de diaris sense necessitat de moure’t de casa.

Inserit dins d’aquest megasistema de comunicacions hi ha diversos mitjans a l’abast de l’individu concret perquè puga interrelacionar amb qui sap quantíssima gent del planeta. I entre tots aquests sistemes tenim el que avui ens ocupa: els blogs.

A tall d’exemple i per començar la reflexió:

El món blogaire fa un paper unificador, sociolingüísticament parlant, cosa que havien de fer els mitjans de comunicació valencians i, sobretot, el govern valencià, i no ho fan. I a més a més és un referent didàctic. Tot i que aquesta afirmació pot semblar discutible, atès que hi escriu molta gent amb escassa formació lingüística he detectat que cada vegada les entrades estan millor escrites; segurament els usuaris van agafant els models més prestigiats que actuen incentivant l’aprenentatge vicari. El català dels usuaris de la xarxa –siga l’estàndard occidental o oriental– cada vegada és més digne.

Jo no he fet cap tesi doctoral sobre internet, ni tan sols cap estudi aprofundit al voltant dels blogs –cosa que no vol dir que no hi haja reflexionat moltes vegades–. Estic ací en qualitat d’usuari d’un parell de blogs: www.francescmompovalls.blogspot.com i www.1en2.blogspot.com. I sembla ser que hi estic perquè utilitze aquests blogs en la meua llengua i perquè hi tenen un pes important els temes de literatura catalana. Per tant, com a usuari blogaire us parlaré d’allò que més domini: la meua experiència.