dimarts, de març 31, 2009

LA CABOTA

L'amic Toni de l'Hostal m'envia aquest correu on es publicita la pròxima presentació de La cabota al meu poble, l'Olleria (La vall d'Albaida). Qui puga que no se'l perda, fa punts per trobar paradisos.
Sí,
després d'un any sabàtic i de celebrar la 3a Intercomarcal Cabotista en l'exili cubà, enguany (bicentenari del naixement de Bernat i Baldoví) torna a aparéixer La Cabota, la revista satírica més seriosa que ha donat esta terra: publicada per primera volta en paper la primavera del 2005, a l'any seguent celebrà el seu primer aniversari a Gandia amb la 1a Intercomarcal Cabotista, un festival amb els millors -i més graciosos- artistes valencians i, en 2007, després de huit números La Cabota es deixà d'imprimir després de la 2a Intercomarcal Cabotista, pendent de la refundació del cabotisme i de l'ampliació efectiva de la seua àrea efectiva d'implantació, de l'Horta de Gandia a la resta del pastís valencià -Valldigna inclosa-.
Ara, La Cabota es refundarà com a portal digital baix la supervisió de l'exiliat Mr. Cabota i amb l'equip habitual d'Ausiàs de Borja i Martorell, Lucrècia de Borja i Bairén, Xiquet Alemany i altri, amb una nova edició del congrés de tot el cabotisme, l'antic i el modern: este dissabte, 4 d'abril del 2009 a les 11 de la nit al Cine Goya de l'Olleria (la Vall d'Albaida ), podreu escoltar les ponències de Carles Pastor (artista local emigrat a la Safor profunda), el Tio Fredo (una jove promesa emergent de la cançó d'autor), Marian Díez (monologuista monovera amb més de mil cares), Senior i el Cor Brutal (estil americana però per riberenques), Pepet i Marieta (riberencs dellà el Sénia) i el retorn de l'exiliat per excel·lència, Lluís el Sifoner, l'assot -i la ferradura- de la gauche divine, l'enfant terrible de la Nostra Cançó. L'entrada, com sempre, a 5 euros per cap; ja podeu reservar-ne fins a tres-centes per correu a la cabota punt org.

diumenge, de març 29, 2009

un sentiment, una voluntat, una decisió... INDEPENDÈNCIA

Vídeo Oficial 10Mil a Brussel·les per Pere Fiter i Pol Vives)


Allò que a Brussel·les féu una avantguarda, una de les puntes de l'iceberg. Darrere, els pobles de l'antiga corona d'Aragó; darrere, la gent dels Països Catalans.
Ningú no pot aixafar un poble. INDEPENDÈNCIA.

dimecres, de març 25, 2009

GENOCIDI CULTURAL I LINGÜÍSTIC

"Que se note el efecto sin que se note el cuydado"
Maquiavel V i seguidors

Consells a les nacions imperialistes perquè facen bé la tasca de dur a terme un genocidi cultural i lingüístic.
Decàleg bàsic per a un bon genocidi lingüístic:

1r) S'ha de conquistar per les armes el país desitjat i se l'ha d'annexionar.

2n) Hom començarà per imposar-li un sistema de diglòssia lingüística:

  • Totes les esferes de referència importants: administració, justícia, educació, televisió, premsa... es vehicularan principalment amb la llengua invasora (llengua A).
  • La llengua del país envaït s'arraconarà per a usos familiars, encara que se'ls podrà permetre als indígenes dir alguna vegada expressions del tipus: xiquet, collons, senyor pirotècnic pot començar la mascletà... (llengua B)

3r) S'hi munten unes quantes empreses amb capital del país invasor amb la intenció que els indígenes hi facen d'obrers amb d'altres obrers colons i "normalitzen" el seu status de pària.

4t) S'afavorirà amb ajudes la colonització del país envaït per part de famílies obreres del país invasor.

5é) El continu frec de tot tipus (laboral, veinatge, afectiu...) anirà afavorint el mestissatge. Amb la velocitat dels temps que ens han tocat viure, només faran falta dues generacions perquè es produesca el mestissatge.

6é) El mestissatge junt a les mesures lingüístiques de diglòssia aniran fent el seu efecte natural: erosionar la cultura indígena i orientar-la cap a la desaparició. És el lingüicisme.

7é) Caldrà, amb tot el dolor del cor, això sí, tancar a la presó a tots aquells indígenes que s'hi rebel·len.

8é) Prohibir la participació en els òrgans importants d'organització i direcció de la societat a tots aquells individus que no reben amb bons ulls la cultura i la llengua dels colons i que encara simpatitzen amb els indígenes indòmits.

9é) Perseguir, censurar i clausurar tots els mitjans de comunicació en llengua indígena.

10é) Ara, ja es poden celebrar eleccions DEMOCRÀTIQUES perquè el país envaït ja ha estat civilitzat i assimilat al país invasor; que és el bo.

PS. Per descomptat que és una estructura bàsica. Els invasors sempre tindran una gran capacitat creativa per a perfeccionar aquest decàleg genocida.

diumenge, de març 22, 2009

Aaah! no haver dit que no


Estava dinant i la ràdio m'ha llançat la notícia: "La majoria de les dones espanyoles estan en contra de la llei de l'avortament", deia una dirigent del PP. Hòstia! he trobat la solució. Només cal que les dones que estiguen en contra vagen a la seguretat social i donen la seva filiació perquè se'ls impedesca avortar (encara que tingueren, suposat el cas, alienació mental); i ja està. Així ho fan amb els ludópates als bingos i sembla ser que la cosa funciona: miren l'arxiu i si hi apareixen no els deixen entrar i punt.

Doncs això, qui no vulga pols que no vaja a l'era. És una qüestió de pura democràcia. Jo també estic en contra d'obligar a cap dona a avortar. Seran els altres tan respectuosos amb qui no pense com ells?

dissabte, de març 21, 2009

LES ANELLES

Antigament, quan les cases eren cases, quan perfectament podien viure tres generacions en una llar, les portes tenien anelles. Al llarg del dia solien romandre obertes. “Avant qui siga”, solien contestar-nos, generalment l’ama, des del fons de casa; a vegades des del corral on feien alguna faena. Quan per alguna raó la porta estava tancada, tenien una anella perquè el visitant anunciara la seva presència i l’ànim d’entrar-hi. Hom feia uns colps. Moltes vegades personalitzats perquè se’ls poguera reconèixer (dos de forts i un de suau, o una sèrie de tres suaus per acabar amb un de fort..., com els peus d’un poema, vaja).
Actualment, per raons òbvies, han desaparegut les portes obertes, les anelles i, fins i tot, les cases, per deixar pas a les finques i als timbres. També ha desaparegut aquell joc de xiquets d’anar a tocar anelles. Bé, es bescanvià pel de tocar timbres. Però no és igual. L’adrenalina que se segregava quan el risc era a pis terrer no podia ser igual a la de la seguretat i anonimat d’una finca. Ai las! Tempus fugit.
Bé, aquesta meravella d’anella me l’he trobada en un portam de l’Avinguda del País Valencià d’Alcoi (sí, País Valencià, mentre els mandamassos de Blavència no se’ls antoixe llevar-ho). M’han entrat ganes de tocar-la i d’arrancar a córrer. No ho he fet. No haguera estat el mateix. Però que conste que ho he pensat.
PS. La paraula anella així com la seva forma circular prové de la funcionalitat que tenia de poder nugar-hi el matxo. Quan en la frontera de la casa havien falcat anelles per a aquesta funció, la de la porta de la casa esdevenia d’una altra forma. Moltes vegades era una ma que agarrava fortament una esfera.

divendres, de març 13, 2009

Dadaisme valencià

Un parell de vídeos que m'ha enviat un amic i que no els calen massa anàlisis.
Aquesta gentola menteix més que alenen, i alenen més que un porc.
Fins a quan estarem aguantant tanta mentida els valencians?

dissabte, de març 07, 2009

10.000+1


Des de fa ja un temps que venia organitzant-se la marxa a Brussel·les per la independència. Ha estat un tema que he comentat amb uns quants amics. Hem travessat raons per l'oportunitat de fer-la. Hem estat optimistes, o pessimistes, segons el moment. Bé, la bona qüestió és que no me'n recordava i avui, passejant pel califat de Benimaclet he rebut un missatge d'un amic al mòbil i em deia que sí que n'eren 10.000 manifestants a Brussel·les. M'ha entrat sentiment i he pensat: 10.000+1. Segurament, molts altres valencians també hi serien de cor. Honor a tots vosaltres, companys.

dijous, de març 05, 2009

ESCRIPTORES al terrat

El títol d'escriptores amb majuscúles l'he posat exprés. Ho he fet perquè avui sis poetesses s'han assegut a la mesa de dalt de més amunt de l'edifici Octubre per deleitar-nos amb les seues veus, acompanyades de campanades i de vent marçal valencià. Veus que han sabut jugar totes les cordes de la lira; des de la modulació més exigent fins a la força més cantelluda i arestada quan ha calgut, veus dolgudes, exigents, amorosides, planyívoles si calia, reivindicatives i afirmatives. Tot un ventall poètic perfectament orquestrat de la mà de la poetessa Isabel Robles. Montse Anfruns, Àngels Gregori, Marisol González, Teresa Pasqual, Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni han estat les responsables de tenir-nos una hora llarga encisats.
Isabel Robles ha llegit el document manifest que obria l'acte. Un acte per a celebrar el dia de la dona, que ha servit com a homenatge i adéu a l'escriptora i poetessa Carmelina Sánchez Cutillas, que ens ha deixat fa no res per a fer vacances, com diria l'amic Ovidi, l'alcoià naturalment. S'han llegit poemes de la Carmelina i després composicions pròpies de les sis poetesses. L'acte ha estat perfecte. Felicitats.
I com no, de bell nou he tingut el plaer de retrobar-me amb amics: Manuel J. Romero, Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Maria Fullana, Albert Hernàndez Chulvi, Salva Companys (a qui em presentaren feia solament uns dies)...
Una nit més per a la memòria.

dimarts, de març 03, 2009

550 aniversari de la mort d'Ausias March


Clamar no es deu qui mal cerca e troba.
Doncs, vós, mon cor, no us senta pus clamar:
vostres gemecs no es poden comportar
e vostres colps se mostren sus ma roba!

primer quartet del poema 52.

València ha estat retent-te homenatge i t'ha plorat al llarg de tot el dia, amic Ausias, company en la memòria i mestre etern.
Avui he tingut el privilegi d'estar al centre Octubre de València on se li ha retut homenatge al més gran poeta del s XV (si més no, que és que sí). Eliseu Climent ha presentat els tres primers membres de la mesa que han disertat sobre la figura del poeta i han presentat un llibre del gandienc que ha tret l'editorial Barcino (sembla que té la virtud de presentar l'obra, el llibre dic, d'una forma distinta; que ajuda el lector a entendre millor el procés de creació del poeta i els referents culturals en què es recolzava. Interessant). La primera intervenció ha estat a càrrec de Carles Duarte, director de la Fundació Carulla, Francesc J. Gómez i Josep Pujol (que ha fet una magnífica disertació sobre el procés de creativitat d'Ausias).Després ha estat Marc Granell, M.Josep Escrivà i un pletòric Josep Piera que han llegit tres magnífiques composicions que havien fet ad hoc, per a ell.
L'acte l'ha tancat el recital que ha fet el gran poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló de vuit poemes de March acompanyat al piano per Àlex Andrés.Com és habitual m'he topetat amb uns quants amics. Tret dels homenatjadors, hi havia Lluís Roda, Manel Molins... i una bona gernació que havia emplenat la sala de l'Octubre a gom. Un goig veure que més enllà de l'oficialitat política, la societat civil valenciana continua rememorant l'essència històrica.

Tinc l'honor de poder dir: Jo hi vaig ser.

diumenge, de març 01, 2009

LA FIRA DEL LLIBRE VELL


Les falles tenen un parell de coses bones: les vacances i la fira de llibre vell. Potser també en té alguna altra de bona, però en col·lecciona moltes de dolentes, cosa que ja en parlarem un altre dia. Bé doncs, com deia, una passejada per la fira del llibre és un plaer que espere que les noves tecnologies no facen desaparéixer. L'altre dia veia una persona que llegia un llibre per una maquineta i, una vegada satisfeta la primera curiositat, em vaig imaginar les prestatgeries buides i em va vindre una gran pena.

Avui he assaborit el goig, quasi eròtic, de passar els dits per la pell de llibres vells, viscuts, plens d'històries; i no solament les que conten els autors.

He comprat alguns dels exemplars de la MOLC que no tenia, encara me'n falten uns quants, i també n'he comprat uns quants de pintors catalans amb il·lustracions més que acceptables (Dalí, Miró, Fortuny, Tàpies, Casas, Urgell).

Entre els passants que revolaven i que s'estimen els llibres en format de paper m'he topetat amb un parell d'amics, Vicent Moreno que anava amb la seva bici ufològica i amb Llucià Vallés que rescatava vivències de l'adolescència entre les rebregades pàgines.

De falles? Falles folles fetes foc, que deia un camaleònic Fabregat ja fa algunes dècades.