diumenge, de juny 28, 2009

RESTAURANT: L'ENTISCAR (CHULILLA)

Perdut en la Serrania del Túria, en el terme de Chulilla, hi ha un restaurant magnífic i curiós a la vegada: L’Entiscar.
És curiós perquè realment has d’anar a posta al lloc per a poder trobar-lo; perquè no admeten més de quinze clients (d’ací ve part del nom L’Entiscar Quinze) quan tenen un aforament per una trentena; perquè solament serveixen tres àpats setmanals, els dos de dissabte i el de diumenge a migdia. És magnífic perquè enmig dels bancals se t’apareix de sobte una cuina de concepte encisadora. Ernesto, un cuiner de les muntanyes càntabres trasplantat a la Serrania valenciana, té el desvergonyiment d’agredir la quietud de les menges més tradicionals i fer-les maridar amb pretendents no esperats o fer-les evolucionar cap a on Darwin no ho havia previst. Un menú excel·lent de degustació (únic) de cinc primers i de cinc segons amb les seves corresponents postres per menjador. No repetiré el que portava cada degustació perquè era tot un conte romàntic i no ho vaig gravar a la memòria (de l’estil d’ànec no estressat de Valladolid amb làmines de café emulgent...) llàstima. Li ho vaig demanar, però em digué que no ho tenia escrit perquè era massa llarg (personatge especial aquest artista dels sabors). Bé, si més no us posaré l’element principal de cada plat amb l’advertència que el resultat final era tota una bacanal de sabors que transgredien tot allò que pogueres esperar amb un resultat magnífic. Pel que fa als cinc primers: clotxina, Vieira, Aladroc, Salmó amb formatge i Foie amb fumats. Pel que fa als segons: Pit d’ànec, olla de carn, Abadejo, Tonyina roja del mediterrani i rellomello de vedella. Les postres foren una barreja elaborada de formatges (massa fort per a l’època). Tot això amb el corresponent canvi de coberts i de vaixella per a cada ocasió. Cal no oblidar tampoc el tassonet amb oli d’oliva per a trencar el paladar i que no es barregen els sabors d’un plat a un altre. Un oli que quan te’l posaves a la boca semblava que se’t dibuixara la màgia de totes les oliveres de la Serrania i pensares en els uendos.
Nosaltres ho regàrem amb un Rueda afruitat. Preu? De 40 a 50 euros per persona. La relació qualitat preu és magnífica. Salvant les distàncies, L’Entiscar és el Bulli de la Serrania. No us el perdeu, paga la pena.

dissabte, de juny 27, 2009

EL COL·LECCIONISTA DE FADES: Josep Ballester


L’altre dia vaig coincidir en un acte literari amb Josep Ballester. Després, camí del restaurant on soparíem, li vaig comentar que estava llegint El col·leccionista de fades. Davant la inefable pregunta de què em pareixia, li vaig dir que solament havia llegit una cinquantena de pàgines, però que si la resta no em defraudava m’estava agradant molt. Ell em contestà que no em defraudaria. Així ha estat, Josep, no solament no m’ha decebut, sinó que m’ha agradat moltíssim.
Josep Ballester, mitjançant la tècnica de fragment reflexius curts del personatge narrador, aconsegueix enllaçar un text que ens fa avançar en la vida d’un personatge pres entre les coordenades d’un món victorià, una formació religiosa estricta, una lògica matemàtica que no l’ajuda en absolut i un amor malatís per la bellesa encarnada en jovenetes púbers que encara no han trencat la crisàlide.
Josep Ballester s’ha endinsat en la biografia de Lewis Carroll i amarat de totes les seves contradiccions basteix una autobiografia del personatge ben possibilista. Per a vestir-la d’un major verisme estableix un diàleg epistolar amb Sigmund Freud, a través del qual es van deduint les bases psicoanalítiques de la conducta del personatge (L. Carroll, enamorat de l’efímera bellesa d’Alícia acabarà sublimant-la en una obra literària).
També jaspia la novel·la de trossos de contes infantils on el personatge els dóna una interpretació ben peculiar. Cal també resseguir amb atenció el tractament que fa de la paradoxa de Zenó; el semidéu Aquil·les i la tortuga tindran un final ben distint al que definí el grec, però necessari per a l’atzucac en què està inserit el personatge.J. Ballester ens regala una prosa poètica farcida de belles metàfores per a construir una obra que ben delicadament es mou en el tall de la navalla dels conceptes. En definitiva, una obra molt ben construïda i que cal tenir al prestatge de casa. Gràcies Josep per fer-nos-en partícips.

divendres, de juny 26, 2009

ESCRIPTORS AL TERRAT: EMILI PIERA I ALFONS LLORENÇ

En la foto alguns dels assistents esperant que siga l'hora per pujar al terrat.
Anit, dia 25 de juny, va ser la cloenda de les tertúlies Escriptors al Terrat. Aquests actes es reprendran al mes de setembre.
Moments abans de començar. Un públic que va ser conquistat per Alfons Llorenç i per Emili Piera que van ser els dos ponents convidats i que va participar formulant un bon grapat de preguntes.
Ramon Guillem va obrir l'acte fent una breu semblança dels periodistes/escriptors convidats.
La pregunta genèrica que obria la xerrada era la relació que podia existir entre la literatura i el periodisme, atès que tots dos en són les dues coses.
Emili Piera ens contà diverses anècdotes sobre la simbiosi particular que per a ell tenia i ho relligà amb un bon fum d'anècdotes com a viatger experimentat i home d'una vasta cultura. Després dissertà sobre la influència que té el motle periodístic en la literatura, en la seva literatura.
Alfons Llorenç, home d'una extensa experiència en el món de la política i en el dels mitjans de comunicació, després de parlar-nos de la relació entre periosime i literatura ens obrí tota una enciclopèdia de mitologia valenciana que té atresorada allà on s'arreceren els records d'infantesa que ens encisà a tots. És una delícia escoltar-lo contar experiències, vivències i sussoïts de la zona de Planes (Comtat/Alcoià, perquè en tenia opinió particular). Esperem que algun dia relligue tot el que serva i ens regale unes bones narracions.
Com sempre l'esdeveniment congrià un bon grapat d'escriptors: Isabel Robles, Salva Company, Gemma Pasqual, Rafa Escobar, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Josep Ballester, Ramon Guillem, Albert Hernàndez Xulvi... de segur que me'n deixe algun; demane disculpes. Algun d'ells, una vegada acabat l'acte, prolongant la tertúlia al terrat de l'OCCC.
Quan tot acabà, alguns perllongàrem encara l'encontre anant-nos-en de sopar al Pomodoro (al voltant de la plaça de Saragossa). Un bon carpaccio i una excel·lent conversa clogueren la nit.
Una altra crònica dels fets ací.

dimecres, de juny 24, 2009

BOMBONS AMARGS: PEP CASTELLANO

Amb l’excusa de la declaració davant la jutgessa d’una desequilibrada, Pep Castellano basteix una novel·la que poc o res té a veure amb una obra policíaca. I ho fa amb un mestratge força reeixit. Desenvolupa la trama en la difícil 1a persona i hi intercala amb naturalitat uns feedback que ens porten a aquell present de passat amb molta frescor.
Tot i tenir un llenguatge senzill, excel·leix d’un tremp literari molt alt; i aconsegueix cotes de jaspiat poètic en l’estil epistolar.
Els recursos lingüístics emprats estan sempre molt ben equilibrats: frases inacabades amb punts suspensius que busquen la complicitat del lector, la utilització d’un personatge in absentia (la jutgessa) per mantenir-hi un llarguíssim monòleg ple d’amenitat.
El to d’humor, quasi surrealista, amb què l’amaneix tota reclama la passejada amatent per les seves pàgines. És una obra que no pots parar de llegir. És una novel·la que com incita la seva portada és òptima per a regalar. O per aregalar-te-la tu mateix i emportar-te-la a la platja.

dilluns, de juny 22, 2009

PRÒXIMAMENT: ALL-I-PEBRE

Fa unes setmanes, en un acte en què coincidírem uns quants lletraferits, a uns quants desficiosos ens nasquè la pensada d'anar a degustar una menja deliciosa: un all-i-pebre al port de Catarroja. Com que l'anguila és suficientment motivadora i polisèmica se'ns va acudir que com a requisit li havíem de dedicar un poema o una prosa poètica que llegiríem el dia de l'àpat. Pensàvem fer-ho a mitjan de juliol, però com que el restaurant que havíem pensat estarà tancat ho hem ajornat per al mes de setembre. A mesura que la cosa vaja quallant penjarem les lloances poètiques que tan esvarós animalet es mereix.

dissabte, de juny 20, 2009

Restaurant La Carme (València)

Anit sopàrem a La Carme, un restaurant del barri del Carme de València. Està al costat del mercat Mossén Sorell.
La Carme és un local històric d'aquest típic barri valencià que ha servit de referent gastronòmic al llarg d'unes quantes dècades. És un local acollidor, d'ambient rústic, on trànquil·lament entres parlant valencià i et responen també en valencià. (Ja té collons la cosa que allò que havia de ser natural a València, l'excepció es convertesca en categoria). Si rastregem la decoració podem descobrir uns quadres de JAM. Al costat d'on nosaltres sopàvem i dalt d'un piano hi havia un dedicat a les Maremortes (concepte de cultura popular de la Vall d'Albaida d'on són originaris tant el pintor JAM com el cuiner i amo del restaurant).
La cuina, elaborada per Rafa Albinyana, és senzillament exquisida. La relació qualitat /preu és díficilment superable. Tenen un menú de 21 € (a dia d'avui) on pots triar entre sis o set primers i sis o set segons, evidentment amb les seves corresponents postres.
Nosaltres n'érem quatre i vam decidir que el coc ens sorprenguera portant-nos unes degustacions per compartir-les. De primer començàrem amb una ensalada de formatge de cabra, dàtils, conillets, lletzons, pistatxos...; li seguí un pastís de porro, suau i esponjós; alvocat farcit de gambes i de lluç; i una crepe de xampinyó i pollastre. Per als segons es descararen amb costella a la mel, la millor que he provat mai, se't desfeia a la boca; lluç amb avellanes, gambes i cloïsses, menja suau de paladar agraït; farcit de vedella amb ceba caramelitzada, de molt bon mos; i magret d'ànec amb salsa de panses, taronja, bolets i mistela. Tot això amb l'atenció permanent de canvis de coberts, de vaixella i de copes. Les postres no es quedaren darrere i reclamaven ser també categoria en el menú. Tastàrem la copa d'illa surant, en un mar de vainilla, nata i ametles; un exquisit i sorprenent plat de bacores al forn; gelats casolans a base de maduixes un, i l'altre de iogurt amb nabius.
P.S. Si a algú li ha fet goig, el telèfon que figura en la targeta del local és: 96 392 25 32.

divendres, de juny 19, 2009

Repte literari

Al bloc de Tibau es proposa un nou repte literari. M'he decidit a participar perquè m'ha fet gràcia el repte i perquè a més a més, he volgut "casar-lo" amb el meravellós relat de Mercè.
"Tens l’esguard a l’altra banda de la pantalla. D’ulls color mel boscana m’observes asseguda des de la teva còmoda poltrona. No saps encara què fer. Et sents poderosa, et deleges per pujar-me. Els records de les nostres lentes passejades per serratelles amarant-nos d’aromes, de colors, emplenant-ho de nosaltres dos m’acompanyen. Jo blava, de plaenter selló fet a tu... fet per a tu.No vull acabar. No vull despullar-me. Veus? Ara em recolze a la paret. Ara m’oferesc a tu carregada de saboroses menges. No tardes".

dilluns, de juny 15, 2009

HOMENOTS: TONI CUCARELLA

Toni Cucarella és l'autor de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Només per haver escrit aquesta novel·la, una de les millors novel·les de la literatura catalana actual, ja seria digne de figurar en la meva galeria d'HOMENOTS. Però Cucarella té ja una extensa obra literària: Els ponts del diable, El lledoner de l'home mort, L'hereu dels tretze, Ulysses i el fantasma foraster... i un llarg etcètera que podeu veure clicant ací i entrant al blog de Toni Cucarella Edicions on publica, com diu ell: "l'afició a la ficció. Relats i novel·les. Textos ja publicats i (en un futur) també inèdits".
Però no solament és per la seva obra literària pel que li faig aquesta distinció. Toni Cucarella és d'aquells cervells privilejats amb què la terra ens sorprén molt de tard en tard. La capacitat d'agafar qualsevol esdeveniment i disseccionar-lo per fer-ne una anàlisi il·luminadora és en ell categoria. Després, i que em permeta el joc de paraules, la cuca hi ficarà la rella per a catalogar actituds i intencions d'aquells que són objecte dels seus articles; bé per agrair-los alguna tasca ben feta, bé per fer que s'aboquen als finestrals del Dant. Amb una llengua afilada i de colp exacte, Cucarella passa revista regularment a temes de sociolingüística, de política, de cultura... en el seu blog En roba de batalla. I sempre, sens dubtes ni embuts, posa tota la seva capacitat al servei de la Terra. Una Terra que es nega a oblidar orígens i germanors, i que l'homenatjat en aquest HOMENOT somnia i vol lliure.
Personalmet hauré coincidit amb ell set o vuit vegades en actes literaris de diversa índole, i fins i tot hem compartit taula en algun d'ells, i en totes elles m'ha encisat la seva vasta cultura, el tall acerat de les seves apreciacions i l'accessibilitat de la persona. És el bon vent de llevant en un País fart de ponentades.
Toni Cucarella, socarrat ben parit, a tu aquest HOMENOT.

divendres, de juny 12, 2009

Presentació Solatge de Jaume Pérez Montaner

Ahir, dia 11 de juny, en una jornada calorosa, bascosa i xafogosa es féu la presentació a la Casa del Llibre de València del poemari Solatge (Editorial Perifèric) amb el qual Jaume Pérez Montaner guanyà el premi de poesia Benvingut Oliver 2008 de Catarroja.
L'esdeveniment congrià un bon grapat de gent que omplí la planta blaixa de la llibreria. Entre els assistents hi havia una nodrida representació del món de les lletres (Toni Cucarella, Isabel Robles, Maria Fullana, Manel Rodíguez Castelló, Eusebi Morales, Christelle Enguix, Begonya Mezquita, Montse Anfruns, Salvador Company, Lluís Roda, Josep Ballester, Pere Bessó, Alber H. Xulvi).
L'acte començà amb una arredonida semblança de l'autor feta pel poeta i president de l'AELCPV Ramon Guillem. Esguitat d'anècdotes i amb l'estil didàctic que el caracteritza ens refrescà a tots la llarga trajectòria literària de Jaume Pérez Montaner.
Despré fou el poeta Marc Granell qui lloà la poesia de Jaume i remarcà la necessitat de fer justícia sobre la qualitat poètica de l'autor. Ens digué que el País Valencià i la poesia catalana general estava en deute amb un poeta de la dimensió de Jaume Pérez Montaner.
Després, Jaume llegí uns quants poemes de Solatge;
en acabant, jo mateix vaig recitar el poema cívic Que sempre torna del mateix poemari; lectura que vaig dedicar a totes les gavines, excepte a les de la mar, i a un bon ramell de capolls.
Acabat l'acte, el costum comença a fer-se norma, uns quants dels assistents ens n'anàrem de sopar per acabar d'arredonir la xarrada amb un to menys trascendental. En aquesta ocasió fou Manel Rodríguez-Castelló i Begonya Mezquita qui s'encarregaren de reservar local, el restaurant Sabors del carrer Cádiz. Lloc tranquil, d'ambient acollidor, bon menjar, tot i que una mica escàs i un vi acceptable.
Les transaccions que s'hi aprecien només són degudes al fet d'escotar-nos per pagar el sopar; que ningú pense coses rares.
Per veure una altra crònica o més imatges cliqueu ací.

dimarts, de juny 09, 2009

Constant Gil i la cerveseria Madrid

Me n'acabe d'assabentar. Constant ha mort. El pintor Constant Gil ha mort. Immediatament un devessall de records, vinguts d'aquella cova on s'arreceren les vivències, se m'han fet presents. Vaig conéixer Constant allà pels anys 70, quan vaig venir del poble perquè el Cap i casal em polira. Algú, crec que fou Guille l'argentí (Guillermo Fernàndez) amb qui vaig treballar a la Universitat Laboral qui em parlà de la Cerveseria Madrid i d'un grup d'escriptors que s'hi reunia. Allà que vaig anar jo amb un feix de poemes sota el braç. Hi havia Àrias, un altre poeta que li deien el Conde i alguns més de qui la memòria ja no me n'ha volgut fer partícip. Només vaig assistir-hi a tres o quatre reunions. Amb els anys es traslladaren al café Malva-rosa i jo ja no hi vaig acudir. Bé, d'aquella època és el record de Constant. Ell era l'amo de la cerveseria Madrid. Un local ad hoc decorat per una bona col·lecció de les seves pintures. Allà vaig ser, com molts d'altres, dels primers que van tastar la famosa Aigua de València i del coctel Rocafull, tots dos inventats per Constant.
Amb el devenir del temps he anat tornant molt esporàdicament al Madrid, però els diversos canvis de decoració i d'ampliacions del local li tragueren l'encís que jo havia atresorat en el record i deixà d'interessar-me.
Constant, descansa en pau en un món de colors i de còctels. Llarga memòria a tu.

dissabte, de juny 06, 2009

PREMI SAMARUC 2009

Anit, 5 de juny, se celebrà a l'hotel Beatriz-Rey D. Jaime (ja em costa escriure això en castellà, ja) el lliurament dels Premis Samaruc. L'esdeveniment reuní un centenar llarg d'assistents, gent del món de les biblioteques, escriptors i d'amics dels homenatjats.

L'acte s'obrí amb els parlaments adients i se li atorgà el guardó de Bibliotecari de l'any a M. Salut Cubells, bibliotecària d'Algemesí, la qual féu una semblança de la seva llarga trajectòria de l'ofici.
Després tocà el torn del premi d'honor de l'ABV, que se li atorgà a l'incombustible Cento Beguer. Ramon Guillem féu un repàs biogràfic del llibreter en un discurs d'enfocament barroc en el més positiu sentit del terme, on aprofitant l'assistència d'un nodrit grup d'escriptors (Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Salva Company, Albert Hernández Xulvi, Gemma Pasqual, Enric Monforte, Toni Cucarella, Francesc Mompó, Eusebi Morales, Salvador Damià Insa, Manel Alonso, Vicent Penya... amb excuses per a qui la memòria m'haja fet una mala passada i no l'haja referenciat) ens manllevà alguna frase o vers a cadascú dels presents per a inserir-lo sàviament en el seu parlament. Fou un text romàntic, amé i ple d'humanisme.

Després, un Cento ple de vigoria ens contà anècdotes personals del llibreter rodamons i de l'aprenent a bibliotecari soldat per les terres d'Àfrica.
En acabant es lliuraren els premis Samaruc a les obres triades entre les editades el 2008. El de literatura infantil fou per a Conta'm un conte, d'Ed. Brosquil, de l'amic Manel Alonso i Català, qui al seu torn homenatjà la memòria de son pare a través de l'anècdota del bagul dels lllibres amagats al daltdemesamunt.

Després se li lliurà el premi al llibre juvenil Mort d'un interí de secundària, d'Ed. Marfil, de Salvador Damià Insa.
L'acte el clogué amb mestratge Gemma Pasqual amb una reflexió sobre la trascendència en el jovent d'aquest tipus de literatura.
Una altra crònica de l'esdeveniment ací.

dijous, de juny 04, 2009

dimecres, de juny 03, 2009

LA ROSA DE PAPER

La rosa de paper és un poema de to quasi naïf en què el poeta Vicent Andrés Estellés fa que la rosa de paper rode entre la gent del poble i reste servada al cor de tots perquè cap poder no la puga fer malbé. Però també és la convocatòria de premis literaris que fa El Centre Florida de Catarroja des de fa 13 anys.
Avui, 3 de juny, en un acte dirigit amb mestratge pel poeta Francesc Rodrigo s'han lliurat els guardons a les diverses modalitats de poesia i de narrativa. Doncs bé, el primer premi de narrativa en la modalitat d'universitaris ha estat per a Mercè Climent per l'obra Els primers gestos del verd, una deliciosa narració que va des de l'enfocament gòtic fins al més naïf, passant per un jaspiat de realisme màgic.
L'enhorabona Mercè.

dimarts, de juny 02, 2009

Trobades d'Escoles en valencià (COCENTAINA) 30 de maig de 2009

Si en les Trobades de Benimàmet feia calor, en les de l'Alcoià i El Comtat que es feien a Cocentaina era una basca humida que feia suar els carreus del palau del comte. Diu la premsa que l'acte aconseguí juntar unes 8.000 persones en aquest poble amb tant d'encís. Com que estaven representades dues comarques tan properes a la meva (la vall d'Albaida) portava un afegitó d'il·lusió per participar-hi. Així com també arrossegava un parell d'incognites: 1a si haurien portat llibres meus (tot i que jo ja m'havia acostumat a portar-ne unes mostres per poder vestir la taula)
I... efectivament, solament la darrera novel·la que he publicat; la resta els vaig portar jo de casa perquè la cosa s'assemblara de debò a una paradeta d'escriptors. Calor i més calor. Encara com i abans de posar-nos en faena (Quina?) férem un tomb a la font de l'abeurador per tirar-me dos grapats d'aigua a la cara i després a una gelateria per fer-me un alcoià (Granissat de llimó amb orxata. Ei... boníssim).
La segona incognita era saber qui era l'altre escriptor convidat de qui ningú dels qui els havia preguntat en sabien res. La sorpresa fou veure venir un poc més tard una parella que deien ser Andrea Robles. Efectivament, era el psudònim de Maite Enrique i de Gregori Royo que presentaven la novel·la La visita del vent. En tindre ocasió la llegirem. Fou poc el temps que vaig poder compartir amb ells perquè havia de fer coses a Alcoi, però la xerradeta que hi férem fou molt interessant. De segur que tornarem a coincidir en alguna que altra ocasió.
Anècdotes, tres: Unes xicones se m'acostaren a parlar de la trilogia d'Els ulls del llac que havien llegit a l'institut. Un bibliotecari, crec, amb qui estiguérem parlant sobre l'etimologia de la paraula Uendos, el títol d'una obra meva. I la tercera i simpàtica és que passaren un parell de representants de l'organització i ens preguntaren si no ens havien portat aigua. Jo els vaig dir que no i vaig pensar que ho subsanarien aviat. Doncs no... qui em manaria a mi pensar.
Malgrat aquestes experiències i els desajustaments de coordinació, endavant amb les trobades i felicitats per portar ja vint-i-un any fent país. Personalment, jo era el tercer any que hi participava directament. Un com a professor i dos com a escriptor.
Salut i Terra.


dilluns, de juny 01, 2009

Trobades d'Escoles en valencià (BENIMÀMET) 17 de maig de 2009

Diumenge pel matí, calorós avanç d'un estiu que en promet de valent. De bell nou les 21 trobades d'escoles en valencià són un èxit de convocatòria. Més de 20.000 persones diu la premsa. La veritat és que pels carrers del cor de Benimàmet a males penes s'hi podia caminar de la gentada que s'hi havia congriat. Il·lusió i alegria en la cara de la gent. Per aquest cantó l'enhorabona a l'organització.
Fins i tot alguns polítics d'aquells que s'ho creuen, això de la cultura i de la llengua pròpia dic, feien acte de presència per exigir els drets lingüístics.
I els escriptors convidats?
Doncs de bell nou dos quinzets del mateix. Érem tres els escriptors convidats en aquesta ocasió: Mercè Viana, Dolors Jimeno i jo. Altra vegada ningú no s'havia fet càrrec de portar llibres dels autors. Jo, com que ja estava escaldat de la trobada anterior, n'havia portat alguns exemplars personals perquè la taula no estiguera nua (altra vegada només hi havia exemplars de l'última novel·la que he tret. I això és que la responsable de l'organització de les trobades m'havia dit per tf que ella ja ho havia avisat perquè no tornara a ocòrrer. Ocorregué). De Mercè Viana, autora prolífica, en tenia alguns perquè una de les editorials on en té uns quants publicats havia posat paradeta. Dolors Jimeno no en tenia cap. Això sí, tots tres teníem el nom en un rètol sobre la taula; res més. Encara com i la companyia d'aquestes dues autores feren que l'estada fóra agradable.
En aquesta ocasió, pel que feia a repartir culpes d'aquesta falta de previsió hi hagué de tots els colors: per a l'organització, per als llibreters, per als editors, per a l'AELC... fins i tot se'ns tirà la culpa als autors per no haver-ho previst. Ací no vaig poder estar-me i se'm va acudir el símil que a un torero quan arribara a la plaça de bous li tiraren en cara per què no havia portat ell els toros. En fi, una altra trobada on els escriptors no teníem llibres.
En el pròxim post parlaré de la trobada de Cocentaina on ja avance que tampoc no vaig tenir llibres.