ALBA DEL VESPRE

Ressenya que vaig publicar ahir dissabte en el periòdic de paper Levante.

ALBA DEL VESPRE

Carles Duarte i Montserrat

Poesia 3i4

UNA SIMFONIA DE VERSOS.

Entre el vespre i l’alba s’instal·la el món dels somnis on recurrentment el jo poètic ensuma, intueix, viu, la immensitat eterna d’una existència propera als déus mitjançant les imatges i la paraula amb versos d’una musicalitat perfecta. Feu-ne un tast en aquest mateix: “L’alba dels vespre és un llavi de llum”; un decasíl·lab català on si parem bé l’orella encara arribem a sentir el comiat dels violins. Les grans immensitats, la mar, la nit, el cel, l’univers, són l’ardent mirall o l’espessa força que reflecteix el mercuri on el poema va bastint-se en una religió de ciclies plena d’ànims, com un Sísif esperançador que ens empeny als orígens, a la primigènia d’on tot comença. Assaborim aquest vers que tant ens recorda al “La mer, la mer, toujours recommencée”,del poeta del Cementeri Marí: “Deixem de ser qui érem;/ Serem de nou el mar”.

Filosofia, religió, cosmogonia... tot pel cresol de l’estètica: “Trepigem la terra venerada/ d’on ressorgim després de cada mort”; “Unit el teu destí al dels astres”. Poeta de les vastes geografies on es fon la individualitat com en les tragèdies clàssiques. Sempre el jo fonent-se en espais perceptibles i infinits a la vegada. Un poemari per assaborir cada mot. Una simfonia de versos.