HERETARÀS LA TERRA, DE TONI CUCARELLA

Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte: jo dic...
Amb aquestes paraules comença Toni Cucarella Heretaràs la terra (narratives 3 i 4). L’autor ja ens diu com pensa contar-nos la història de la nissaga dels fraudulents i vanitosos Monroig-Morell. El lector ha de fer el malabarisme màgic de llegir escoltant. Ha d’obrir el llibre com qui pren cadira de boga en front d’aquell veí xarrantinaire que sap enfilar històries una rere l’altra –en aquest cas el veí serà l’últim Vicent Bayamo, darrera baula de la nisssaga. Com diu l’autor, són les orelles les protagonistes del receptor. El lector ha de fer utilitzar el seus ulls com a crosses perquè faça camí l’orella. L’oralitat és el gran i únic vehicle d’aquests esdeveniments. No és una oralitat compartida i dialogada, no; és una oralitat on l’encabalgament oracional es juxtaposa permanentment perquè siga l’orella, vulgues o no, qui vaja enviant les imatges al cervell. El lector, com deia adés, ha pres cadira de boga, o s’ha assegut al brancalet de casa i escolta embadalit com el veí esfilagarsa fets i noms, sentències i possibilismes, relacions, esperances, apocalipsis i hipòtesis fins que la terra, aquella terra que Cento Morell, personatge principal de la nissaga, va guanyar amb el seu esforç i li va transmetre en herència a Vicent Bayamo, fill bord però mereixedor de la terra, d’una terra que acabarà fent-se malbé pels de sempre, d’una terra que ja només comença a malviure en el record dels valencians, una terra que s’ha anat perdent a poc a poc com la que duia Cento Morell guardada al mocador i que de tant en tant arruixava i olorava per sentir-la millor, i que va acabar sent només una taca marronenca en la tela, una clapa d’història en el record. En aquesta novel·la trobem el Cucarella més pur. No solament el gran Cucarella literat, sinó també el Cucarella analista polític que veiem o que podem veure en els seus articles periodístics.