Passes per davant meu i em fas un colp d'ull llampant; no dius res i marxes apressat. O ni tan sols això: estàs avesat a tot, m'has vist com qui veu un fanal enllumenat o la persiana de la botiga baixada, però no m'has mirat i marxes també. O t'has parat uns segons per veure'm el preu: m'alfarrases, penses que la teva filla no val tant, massa car, arreplegues la consciència i tornes a marxar. O ets encara un cadell i has obligat ta mare que s'aturara: li fas carusseta, li somrius, proves a posar cara d'atufada, li exigeixes, res no aconsegueixes i us n'aneu totes dues. O et pares a mirar-me amb ulls de pena després del treball i... O és l'enèsima vegada que t'hi detens... O... O...
Tots heu assajat de vestir-me amb un devessal d'adjectius: pobret, bonic, fidel, carinyós, solitari, encisador, maco, dolç... Paraules que us tranquil·litzaren l'estètica quotidiana, però, en realitat, ningú de tots vosaltres sabreu mai què en pense jo.
7 comentaris:
És ben cert, un relat suggeridor i amb misteri. Ell si que sembla saber què pensem nosaltres.
moltes gràcies per participar de nou
Si els gossos parlessin....
Mai sabrem el que pensen el gossos o el que somien els nadons. Salut.
Mai sabrem què pensen realment els altres. No hi ha tanta diferència a l'hora d'interpretar la mirada d'un animal o una persona. Necessitam una confirmació parlada sempre? També pot ser mentida. Segur que la mirada d'aquest ulls diu més que qualsevol paraula
Fa cara d'avorrit, a saber què en pensa del que l'ha deixat allà ben sol.
El posat i la seva mirada també ens parla.
Bon relat.
Publica un comentari a l'entrada