dimecres, de maig 20, 2009

Presentació del Llibre dels adéus, d'Isabel Robles

Ahir, 19 de maig, va ser un d'eixos dies en què l'atzar t'encavalca els esdeveniments. Anàrem a la presentació del poemari d'Isabel Robles Llibre dels adéus a la Casa del llibre de València. La primera alegria va ser veure que en la presentació d'un llibre de poesia la sala estava a gom. Ja sé que l'aforament no és el de la plaça de bous quan va Francisco Camps, però tampoc teníem la necessitat de fer-li el cul gros a ningú. Doncs bé, cap cadira buida i un bon grapat de gent dreta; ben bé en seríem setanta o vuitanta persones les que poguérem gaudir d'una magnífica presentació a càrrec de Ramon Guillem, de Begonya Mezquita i de Lluís Solera.
Tot seguit, Isabel Robles agraí les presentacions i la nombrosa assistència (entre ells noms molt coneguts del món de la literatura al País Valencià: Pere Bessó, Salva Company, Albert H. Xulvi, Gemma Pasqual, Manel Rodríguez-Castelló, Lluís Roda, Francesc Collado... de segur que me n'he deixat alguns, demane excuses) i ens referencià la qualitat d'una ressenya que Manel Rodríguez-Castelló havia fet del poemari i que es publicarà en la revista Saó. En acabant, amb una veu dolcíssima, ens féu un tast generós del poemari.

Dit açó, he de confessar que l'acte tingué per a mi un valor afegit. Allí es congrià un bell estol de membres de la desapareguda Forest d'Arana

D'esquerra a dreta: Francesc Mompó, Pere Bessó, Francesc Collado, Montse Anfruns, Manel Rodríguez-Castelló, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Manel J. Romero, Lluís Roda.
Que em perdone Isabel Robles, però al llarg de la presentació no podia estar-me de superposar imatges del passat i reviure presentacions al Café Lisboa (el de Cavallers i l'actual de la plaça del doctor Collao). Alguns noms dels qui no estaven se'm feien molt presents. El primer de tots, el de l'amic Pep Benet que se n'anà a fer vacances amb Ovidi Montllor. D'altres noms de gran absència també se'm feren presents: el mestre Josep Mir, Paco López Barrio, Encarna Sant-Celoni...
Fou tot un ball de sensacions cubistes que anaven des dels ressons poètics del primer poemari d'Isabel robles (Espiral, premi La Forest d'Arana) fins a l'actual, tot passant per mil i una anècdota forestal que la memòria s'entestava a servar.
Després, com ja va fent-se habitual, un grup ens n'anàrem a sopar plegats a Ca Paquito del barri del Carme; i done fe que allí no enderrocàrem cap govern i que Salva Companys, tot i que estigué en l'acte de presentació, tampoc no vingué a sopar aquesta vegada.

Al remat, el Solatge de la reunió (Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles (la poetessa lloreada), Francesc Collado, Lluís Solera, Mercè i Jo anàrem a fer-nos un digestiu al Negrito i donar per acabada l'estadeta al Parnàs, amb la companyonia de Dionisos inclosa.
Ps1 Els mojitos del Negrito són els millors que he tastat mai. Superen uns que havia provat feia un parell d'estius en un pub del passeig de la platja del Campello (d'Alacant, Collado, no el d'Aielo de Malferit).

PS2. Compreu el Llibre dels adéus, paga la pena.
Més informació en:

5 comentaris:

Begonya Mezquita ha dit...

Paco, gràcies pel material gràfic i per la teua crònica. Realment, l'esperit de La forest d'Arana, va renàixer per uns moments. Una abraçada.

"Pardal" ha dit...

Mira que capriciosos que són els geosinònims. Ací li dieu "solatge" i a altres indrets li diem "morralla". Quant als governs, tant de bo que poguéreu enderrocar més d'un. Ni que fóra per canviar de... "vestits"

Gemma Pasqual ha dit...

Un plaer haver compartit aquests moments literaris amb tots vosaltres, a més a més d’una alegria d’haver-te trobat a tu i també a la Mercè. Llàstima em vaig perdre el mojito!

Amparito (prop de Xàtiva) ha dit...

Quina envega més regran. No podrieu venir a Elx a fer la presentació? , jo després, si cal, pagaría els "mojitos". Ara, el lleó , també hauría de venir , que ja fa més de vint anys que no l´havía vist

Francesc Mompó ha dit...

Sí, Amparito, sí; fou un goig poder juntar-nos, encara que fóra solament uns pocs, de bell nou aquells vells Araners.
Una abraçada.