dilluns, de gener 10, 2011

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA A BONREPÒS

Ahir diumenge dia 9 tingué lloc la presentació dels poemaris Correspondència de guerra i Si em parles del desig de Manel Alonso a l'Auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell. Tot seguit penge la presentació que li vaig fer del primer dels dos llibres. Al blog de Mercè Climent podreu trobar la presentació que féu ella sobre Si em parles del desig.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

XIII Premi de Peesia Paco Mollà de 2008 de l’Ajuntament de Petrer
Editorial Aguaclara.

Ja en el mateix títol –Correspondència de guerra–, l’autor ens dóna la clau per interpretar el llibre que tenim a les mans. Tot i que es fa palès immediatament aquest miracle metafòric on el poeta esdevé un corresponsal, el jo poètic ens explícita el seu joc des del primer poema:

“UN POETA NO ÉS CAP CORRESPONSAL DE GUERRA”,

diu, però, després d’observar i sentir tot el que està ocorrent,

“Ferit, s’asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts”.

I per si la cosa no haguera quedat encara suficientment clara per al lector, en el poema 6 s’alinea i pren partit obertament i taxativa:

“DARRERE D’UN GENOCIDI
hi ha un poeta orb
................................
Darrere de l’alliberament
Hi ha un poeta lúcid.

Per tant, tot l’art de la paraula, tota la sensibilitat del poeta ha d’estar destinat a aquest menester. El poeta no pot ni tancar-se a la torre d’ivori i escriure només per a ell i per a uns quants elegits, ni restar orb davant totes les injustícies del món. Assentats aquests principis des de l’inici, el poeta es dedicarà a la denúncia permanent i constant, no del concepte d’injustícia en abstracte, ja que el concepte en si no enganxaria suficientment el lector, sinó la denúncia de la injustícia quotidiana, la de carrer, la que patim dia a dia perquè ens hi puguem veure retratats i ens moga a actuar. I és així com Manel Alonso i Català en Correspondència de guerra fa un repàs quasi que de vademecum a les injustícies més properes: contra el despotisme dels poderosos, la xenofobia, el poder centralista i anorreador d’Espanya, la ignorància, la delació, la mentida democràtica, la violència de gènere, els interessos i els incendis forestals...
I el poeta pren partit. I el poeta denuncia. I el poeta ho fa amb l’arma que té a l’abast: la paraula –allò que recorda el poema de Vicente Aleixandre: Espadas como labios; o com ell mateix també diu en un dels haikus de les miniatures, la que correspon a la X i dedicada a Raimon: una veu com un puny–. I perquè aquesta arma siga el més efectiva possible, Manel Alonso la descarrega d’artifici tant com li siga necessari perquè el lector entenga i veja amb claredat el missatge, perquè la denúncia siga efectiva. Així i tot, aquest estil directe, diríem que quasi de poesia de realisme social, en cap moment cau en un pur prosaisme. Manel Alonso, amb mestratge, sap com i quan inserir la figura literària, el joc retòric adient perquè el poema ultrapasse també la sensació i prenga volada estètica i valor universal.


1 comentari:

Carme ha dit...

Una bona presentació que fa venir gane s de llegir el llibre, com ha de ser. Gràcies!