dilluns, de juliol 11, 2011

DE TORTOSA A CORNUDELLA DE MONTSANT (II)


 Com que havíem quedat a Cornudella el dissabte 9 per a la jornada literària, previsors com som de mena, havíem llogat hotel per la zona per aprofitar i conéixer un poc més les habitacions de la gran casa que són els Països Catalans. Des de València havíem tafanejat per la xarxa i havíem trobat un allojament que ens feia el pes: El molí de Siurana. Aquest meravellós poble -sembla ser que fou el darrer enclavament morisc i hi és soterrat el gran escriptor Joan Sales- està a pocs quilòmetres de Cornudella i s'esqueia molt bé als nostres interesos. Així és que de Tortosa agafàrem la carretera de l'interior i jugant un poc amb el serpentejar de l'Ebre ens hi enfilàrem.
Primer decidírem parar a esmorzar a Porrera -per allò del celler de Lluís Llach, i com a homenatge a un cantant que tant ha fet i fa per la cultura dels PPCC- i allí vaig fotografiar aquest rellotge de sol -també en homenatge al gran amic escriptor i especialista en rellotges de sol Joan Olivares-.

Tot seguit ens encaminem a buscar El molí de Siurana i comença la màgia. Passem per Cornudella i preguntem als bombers per on podíem anar per trobar l'hotel rural. La primera sorpresa fou que cap d'ells, tot i ser de la zona, coneixia l'existència d'aquest establiment a Siurana; i ho trobaven estrany perquè el llogaret és menut. Nosaltres estàvem tranquils perquè havíem fet bé la reserva. Així i tot "mira si fóra una estafa", només fou un pensament fugisser. Però marcà presència.
Passem Cornudella i mamprenguem l'ascenció al Montsant per la carretereta que li ratlla el pit com una cicatriu irreverent. En arribar allà dalt de més amunt, ens trobem amb l'entrada barrada al poble i aparquem al cim, allà on les àguiles es cansen de volar i els entra vertigen -a mi també-. Cap senyal de l'hotel que teníem llogat; només el Siuranella i El mirador. Perplexos cerquem a l'agenda del mòbil i, previsors, havíem anotat el número. Marque. M'identifique.
-Que estem dalt de tot i no trobem l'hotel.
-On diu que són?
-Doncs, al cim de la muntanya, en una esplanadeta que hi ha per aparcar. Com podem trobar l'hotel?
-No seran vostés a Siurana de Tarragona?
-Sí, clar.
-El Molí de Siurana és a Girona, al costat de Figueres.
Perplexitat absoluta. Aclarim malentesos. Perdem el senyal que havíem avançat. Entrem al poble per fer unes fotos i meditar noves estratègies. Poble preciós, nosaltres fets un mar de dubtes.
Tornem a Cornudella i de bell  nou preguntem als bombers -que ja els havia estranyat que existira aquell lloc allí i que no el conegueren-. Ens ajuden a trobar algun lloc, però no reeixen. Com que s'ha d'agrair la bona voluntat els regalem un exemplar de "Somiant amb Aleixa". Com que les hores esmorteïdes de solitud en una caserna de bombers són moltes, potser els ajude a espaiar la malenconia.
Ens envien al punt d'informació turístic de Cornudella i allà continuen les peripècies i els miracles. Ens hi atén la Glòria, plena d'amabilitat, bellesa i eficàcia. Diverses telefonades. Anades a fondes del poble. Ho sentim hi ha una boda i els convidats han copat totes les habitacions de lloguer de Cornudella. Tornada  Glòria. Més telefonades. Tafanegem per la xarxa del punt d'informació. Més telefonades -totes ella-. Un bri d'esperança davant la foscor i de l'embrió de pensament de tornar-se'n a València i deixar-ho córrer tot. Hi ha una masoveria que potser... deixe-me intentar-ho. Les 14'30h, sense menjar i sense saber què fer, també és cert que la gana havia perdut la lluita davant la preocupació. Sí, la cosa comença a arreglar-se. Quedem a les 15'00h amb una altra Glòria, l'ama d'una masoveria anomenada (no us ho perdeu) El molí del pont. Un lloc perfecte per passar uns dies plens de la màgia que et dóna el bosc. Una decoració de conte de fades i uendos. Moltes gràcies a les dues Glòries. 

4 comentaris:

Carme ha dit...

Aquesta és una història bonica amb un final feliç... només que no és pas el final i que segur que la història continua... :)

Ah! I sempre m'he preguntat com és que hi ha tants noms de poble repetits arreu de la nostra geografia... sempre és una font de problemes i sé de què parlo perquè visc a La Floresta i sembla que hi ha al menys 3 Florestes a Catalunya i algun cop ens han trucat des de les Borges Blanques dient que ens portaven un paquet i que on era exactament la nostra adreça. Quan els diem que som a Sant Cugat ... no vegis el pobre repartidor!

Dolors Jimeno ha dit...

Un relat magnífic. Qualsevol visita o excursió es pot convertir en una aventura.
D.

Alyebard ha dit...

Mira que confondre les dues Siuranes!
Ara ja no teniu excusa per a pujar més amunt i veure l'Empordà ;-)

Francesc Mompó ha dit...

A finals d'agost anem a la UCE de Prada i passarem pel nord de Catalunya. Així i tot ja havíem estat alguna volta per l'Empordà -preciós-.
Carme, si és que morint i aprenent.
Dolors, viure ja és una aventura.
Moltes gràcies a totes tres.
Salut i Terra