SOPAR ESTELLÉS A BENIMACLET 2011

El País Valencià porta més de tres-cents anys sofrint salvatgement l’embranzida espanyolista orientada a la descatalanització i a l’assimilació fins a convertir-lo en un apèndix “provincial” del sud-est espanyol. De primer amb les armes castellanes i borbòniques que acabà en els fets de trista memòria de la Batalla d’Almansa en 1707 i el consegüent Decret de Nova Planta pel qual perdíem –per just dret de conquesta; deien ells– els Furs que ens havia llegat el rei Jaume I. Després no han parat de prendre tantes accions com creien necessàries perquè aquest procés d’assimilació fóra imparable i definitiu: mesures repressives contra la llengua i les institucions autòctones, creació d’empreses que facilitaren l’emigració espanyola cap al País i la colonització massiva per anar desvirtuant a poc a poc la catalanitat del País Valencià, trencament amb la resta dels territoris de la Corona d’Aragó de totes les maneres possibles –fins i tot fent nàixer artificialment una actitud xenòfoba contra Catalunya i tot allò que s’identifique amb la marca catalana–, segrestament de la TV3 perquè no fóra element lingüístic referencial i unificador...

D’aquella pols aquest fang.

Jo, que sóc escèptic de mena perquè veig l’èxit que estan obtenint permanentment aquestes maquiavèliques estratègies, cosa que va fent retrocedir, com més va més, la vehicularitat del català al nostre estimat país, salude i celebre els Sopars Estellés a mode dels escocesos Burns suppers que allà es fan en honor del poeta romàntic Robert Burns.

Un país com el nostre, que han aconseguit desllavassar tant, està necessitat de mites i referents que ens unifiquen i ens retornen les essències que ens feren nàixer com a valencians. És per això, crec jo, que la proposta llançada l’any passat per Josep Lozano de celebrar aquest esdeveniment ha arrelat de seguida i amb entusiasme al llarg i ample –poc ample– País Valencià, i ha començat a prendre cos també enllà de l’Ebre. Necessitem referents sòlids que ens refermen com a poble; referents com els que es conjuminen de manera magistral en la poètica de Vicent Andrés Estellés. Estellés és el poeta que ha sabut fer que la poesia baixara al carrer i que el modus vivendi dels valencians entrara de forma natural i amb molta força en la torre d’ivori de la més alta expressió poètica.

Les festes Estellés creixen de manera imparable com els bolets a la tardor. Alguna cosa en les fibres més íntimes del poble estava esperant que algú sembrara l’esperança que ens puga fer reviscolar. Gràcies Robert Burns, gràcies Josep Lozano i gràcies Vicent Andrés Estellés. Honor i Glòria al Poeta Nacional.

Anit vaig poder assistir al primer sopar Estellés d’enguany –i no serà l’únic–. Va ser a Benimaclet, on em vaig delectar amb el magnífic parlament que va fer el poeta Jaume Pérez Montaner, presentat per Xavi Sarrià, on focalitzava la figura de l’Estellés del poble, el poeta fill del forner de Burjassot. Després del sopar popular que organitzaren el col·lectiu Benimaclet Viu i el Centre Social Terra, es feren lectures del poeta.