"FRONTERES DE VIDRE" AL GRAN DIARI SOBIRANISTA

La columna d’aquesta setmana està dedicada a l’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida), Francesc Mompó, aprofitant la campanya de promoció del seu darrer llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

La llibreria Serret de Vall-de-roures, la Fira del Llibre de Torrent, La Setmana del Llibre en Català de Barcelona, la Fira del Llibre de Cocentaina,… i en aquesta darrera quinzena una trobada amb els alumnes de les Escoles Pies de València, un encontre amb el Club de Lectura de l’Alcúdia de Crespins i la presentació a la Biblioteca de la Societat Coral El Micalet de València. Es pot dir que Fronteres de vidre està fent camí. És justament a El Micalet, lloc emblemàtic de València, on ens reunim amb l’autor per fer-li algunes preguntes.

Com naix la idea de fer aquest llibre?

Vaig estar una temporada immers en molts jurats literaris i només em dedicava a llegir, llegir i llegir. Així és que no em podia plantejar cap tipus de repte a llarg termini. Sí que feia de tard en tard algun poema espars o retocava alguna cosa ja escrita.

L’origen podríem dir que naix del record d’un viatge que vaig fer fa tres anys a Euskal Herria. Allà em vaig trobar amb personatges que perfectament podrien haver estat extrets del Pedro Páramo, de Rulfo. Totes les sensacions d’alguna forma el conscient o el subconscient les capta i te les guardes allà a la sala de l’ànima, i un dia o un altre acaben sortint. El resultat fou el conte que porta com a títol La inapreciable quietud del vidre. A partir d’ací em vaig embrancar en el projecte de fer un recull de contes.

És un recull de relats independents o mantenen una temàtica comuna?

Em vaig plantejar que havien de tenir un nexe comú: el vidre, l’espill, el reflex, on la realitat i la irrealitat es fonien sempre en una frontera. I de vidre perquè jo sóc de l’Olleria, durant molts anys el poble del vidre, i com que estic fet d’arena, sosa càustica i foc (riu, està bromejant). El vidre perquè és trencadís, fingidor i mal·leable quan se’l treballa, i et dóna un joc permanent.

Per què has escollit les cites de Gerard de Nerval, Yves Bonnefoy i Arthur Rimbaud per encetar el llibre?

D’alguna manera les tres citacions ja donen la clau d’interpretació d’allò que anem a trobar-nos. He intenta jugar sempre entre l’absurd i la irrealitat, donar vida sempre a l’altre –je suis l’autre, diu Gerard de Nerval– de manera que la sorpresa espere el lector al final de cada relat.

Has escrit novel·la d’adults, per a joves, poesia, crítica… i ara un recull de relats. Quines novetats ha tingut per a tu aquest nou gènere?

El relat té tres variables bàsiques que fa que funcionen. La primera és el tremp literari, de vegades amb això ja podria ser suficient “per se”, has d’enamorar-te del tast del llenguatge. La segona és la intensitat narrativa, són molt poques pàgines, personatges i accions, la història t’ha d’agafar de la mà des del primer paràgraf i dur-te darrere fins al final. La tercera és la capacitat de sorprendre els lectors; per exemple amb un final distint, alternatiu a l’esperat. Jo he intentat, d’una manera o d’altra, anar treballant les tres variables per a fer un producte que m’agradara i, per tant, també al lector que s’hi abocara. Citant Cortázar: la novel·la es guanya per punts, el conte per KO.

Dels vint relats, hi ha algun que t’agrade més o que per qualsevol motiu destacaries?

Escollir només un relat i afirmar que és el que més m’agrada és difícil, segurament impossible, perquè cada vegada que en pensava un gaudia molt fent-lo, quasi afirmaria que em sorprenia a mi mateix. Però sí que et puc dir que aquest llibre amaga alguns homenatges: al meu iaio, en Bon dia; a Àgueda Climent, en El cas de l’estranya pintora; a Ca les Senyoretes, l’escriptor Joan Olivares, el pintor Jordi Albinyana i el cantant Pep Gimeno “Botifarra” en Els habitants de Jam; a Blanquita en Fèlix…

Creus que en aquest llibre es pot apreciar la influència d’algun contista en llengua catalana?

Una cosa són els autors de relats que m’agraden, i una altra els que m’hagen marcat. Tota la filosofia del decadentisme, dels contes modernistes, sempre m’han fascinat, el Jeroni Zanné, Santiago Rusiñol, López-Chavarri… També hi ha d’altres amb els quals m’ho he passat molt bé, com ara Quim Monzó o Pere Calders. Això no vol dir que jo haja intentat imitar-los. No vull dir que s’escriga de nova planta, del no-res, però quasi.

Vas pensar en un llibre il·lustrat quan t’embrancares en aquest projecte? Quin paper creus que juguen les imatges en aquest llibre?

No. Però heus ací que quan tenia escrits els primers relats, Àgueda Climent havia vingut a passar uns dies a València, perquè ella viu a Sevilla. La vida està plena de casualitats. Li vaig proposar d’embarcar-se en aquest projecte i només li calgué llegir un conte per respondre que sí. Ella anava fent esbossos a mesura que jo li passava els contes, ho comentaven, jo opinava, modificava alguna cosa… Una mena de feedback. Trobe que el llenguatge pictòric emprat és una delícia i s’adiu moltíssim a la temàtica del llibre. Crec que cada imatge és una síntesi del conte. El lector, després de llegir els relats, es queda amb unes sensacions que es multipliquen quan mires la imatge corresponent.

SINOPSI DEL LLIBRE

Fronteres de vidre és un recull de vint contes que tenen en comú l’element fantàstic i la sorpresa. L’autor ens demostra la seua capacitat per estiregassar la lògica fins al punt d’enllaçar-la amb l’element irracional, l’absurd o el màgic. L’espill –real o simbòlic– actua en totes les històries com a frontera entre la realitat i la irrealitat, entre la lògica i l’absurd. Així, hi trobarem éssers que habiten a l’altra banda de l’espill, ombres capaces de rebel·lar-se davant d’un món que consideren injust, éssers mitològics vinguts a una nova realitat –o millor, a una nova irrealitat–, coses que no són el que pareixien en un principi…

D’aquesta llibre cal destacar el gran domini de l’autor en un gènere que tot just estrena: la narrativa curta. I també posar en relleu la brillant des­cripció de sensacions i pensaments dels personatges; així com el to de la prosa, carregada de simbolisme i molt propera a la poesia en alguns moments.

Font: Diari Gran del Sobiranisme