FRONTERES DE VIDRE, NOU LLIBRE

D'ací uns dies l'editorial Germania em traurà un llibre de relats: Fronteres de vidre. Per anar fent mos em va fer una entrevista i la va penjar en la seva pàgina. La reproduesc:

"No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable."

Després d'una llarga trajectòria com a novel·lista aquest és el seu primer llibre de relats, com es va enfrontar vosté a aquest canvi de registre?

No és gens senzill acarar el relat curt. El conte, per la seva extensió exigeix un seguit de característiques: contenció, llenguatge acurat, final sorprenent, senzillesa d’espai, temps i personatges, però a la vegada que tinguen la força suficient perquè el lector s’hi capfique amb naturalitat dins de la història. En fi, és un canvi molt gran respecte de la novel·la. Era un repte més en la meua trajectòria d’escriptor i m’hi vaig llançar. Aquest és el resultat; espere que agrade. Si més no, jo, més enllà del capteniment tècnic de l’escriptura, m’ho he passat molt bé escrivint-los.

Per què Fronteres de vidre?

Perquè el punt de vista del narrador no se sap mai ben bé on se situa. No acabem de veure clar en quina banda de la frontera estan els personatges. Acarem el relat sense saber si són solament el reflex que d’ells podem tenir i que el mirall ens retorna, o estem a l’altra part de la llisa superfície i la frontera és una mena d’entrebanc trencadís que contínuament ens permet entrar i eixir. Crec que el sintagma que dóna títol al llibre és suficientment ric en matisos perquè el lector ja partesca des d’un principi sense saber on situar-se. O potser li servesca per a acarar el llibre des de la sensació de buit que et dóna allò que no domines.

Hi ha realment una frontera entre la ficció i la realitat?

No cal dubtar-hi. La resposta és categòricament: NO. La quotidianeïtat ens pesa contínuament com una llosa i fa que hàgem de ser absolutament pràctics i realistes en la vida. Però ara sí i ara també estem fent-li isetes a la realitat i injectant-nos sense parar d’elements irracionals per a poder mantenir l’equilibri emocional. Què és sinó la religió? Quin paper juguen els somnis en la nostra raó? I els furts a la lògica que fem sovint en moltíssimes situacions, què són sinó? No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable.

Com definiria el llenguatge que empra en els seus textos narratius?

Sense abandonar del tot el to que caracteritza la meua prosa, evidentment he hagut d’adaptar-lo a les exigències del conte. L’estil ha de ser més directe i colpidor, per tant he treballat més l’oració simple, sense incisos ni excursus. Fins i tot he utilitzat frases en funció oracional per donar-li més vivesa a la narració. Això sí, no he pogut –ni volia tampoc- defugir cisellar el llenguatge perquè degotara bellesa.

La literatura és bellesa en el llenguatge. L’estètica m’ho demanava.

Inclouria aquest llibre dins del gènere fantàstic?

Crec que he de tornar a tirar mà del títol per poder explicar aquesta pregunta. Estic en la frontera. Hi ha contes on la fantasia ha estat suficient perquè es desenvoluparen amb sentit. No els calia cap subterfugi més. Per tant, aquests sí que s’hi encabirien. Tanmateix hi ha d’altres en què la realitat de la narració admet sense cap forçament la fantasia que l’aixopluga i hi entraríem en el terreny del realisme màgic. Per tant, si la taxonomia literària m’ho permetera, jo diria que m’hi he estat movent en la frontera del gènere fantàstic amb el realisme màgic.

En dos dels vint relats que conformen el llibre s'ha reinventat dos mites clàssics. Li ha estat complicat? Amb quin objectiu ho ha fet?

Els mites de Sísif i el de Narcís són probablement dos dels mites més recurrents de la història de la humanitat. Ens movem moltes vegades entre l’estima per nosaltres mateixos –l’autoestima tan valorada per la psicologia– i la sensació que tot el que fem no serveix per a res i estem condemnats a repetir-ho fins a l’infinit. Totes dues situacions m’abellia tractar-les literàriament. La de Narcís l’he adaptada a una situació perfectament assumible des l’actualitat –fins i tot hi ha un petit homenatge a Blanquita, aquella dóna que vestida de blanc es dedicava a tirar les cartes a la gent a la Plaça de la Verge i voltants, allà pels anys setanta–. I la de Sísif l’he volguda conceptualitzar en un home que es fotocopia permanentment a si mateix en una roda angoixant i sense possibilitats de trencar la cadena. L’objectiu? Doncs, com en el mateix mite de Sísif, literàriament també estem reinventant-nos sense fi.